Roser Capdevila: «Mai he volgut que pensin per mi»

Tothom coneix Les Tres Bessones, tres personatges que van robar el cor a tota una generació de petits lectors amants dels contes infantils. Darrere de mil i una històries il·lustrades s’amaga la seva creadora, Roser Capdevila, qui ha dedicat tota la seva trajectòria professional a donar vida als seus herois a través d’uns dibuixos icònics, coneguts i estimats per tothom. Ara, Capdevila ha passat a ser la protagonista de dues publicacions que l’editorial Bindi Books ha recuperat per poder tornar a gaudir de les memòries il·lustrades de l’autora.

D’una banda, La nena que volia dibuixar es presenta com un retrat de vida, una novel·la gràfica on l’autora barcelonina mostra la seva infantesa durant el primer franquisme i la postguerra. Viatjant per les pàgines del llibre, Capdevila il·lustra amb humor i esperança totes aquelles anècdotes que, a poc a poc, van anar revelant la seva identitat i, sobretot, les ganes que tenia de dibuixar malgrat que la societat anés en contra la seva voluntat. D’altra banda, Ai, ai! Els meus cabells explica amb humor la història dels seus cabells i com va aconseguir acceptar i estimar cada un dels seus rínxols. A partir d’anècdotes de la seva infància, Capdevila ens convida a entendre i acceptar que no sempre podem tenir el que volem i que sempre és millor estimar-nos tal com som, tinguem rínxols o no.

La nena que volia dibuixar i Ai! Ai! Els meus cabells, dues novetats editorials de Bindi Books d’aquest 2024. S’hauria imaginat mai publicar ara dos llibres il·lustrats? 

La veritat és que no. La nena que volia dibuixar és una reedició que tenia moltes ganes que es tornés a publicar. Les últimes edicions d’aquest llibre es van exhaurir fa temps i jo havia demanat que tornessin a publicar, però no hi havia manera. I ara per fi el tornem a tenir aquí. Abans, però, la primera i la segona edició portaven al darrere un desplegable de la processó d’Horta. M’hauria agradat molt que aquesta última versió també la portés. Jo aquest llibre el vaig començar a il·lustrar en un diari que tenia quan la meva mare va estar malalta i jo me’n vaig haver d’anar a viure a Horta amb la meva germana per cuidar-la. Vaig anar omplint-lo de dibuixos i records des del 2002 fins al 2007 i allà, vaig representar totes les meves memòries a la caseta d’Horta. Aquest diari el tenia guardat en un calaix fins que, un dia, les meves filles em van animar a publicar-lo. I mira, es van vendre tots els exemplars! 

Dos llibres amb dues històries molt diferents, però al final és un retrat personal de qui és la Roser, com a persona i com il·lustradora.

Sí, els dos llibres són de la mateixa època. En el llibre Ai, ai els meus cabells parlo sobre la història i la relació d’amor-odi amb els meus cabells. En ser un conte il·lustrat va molt bé per llegir-lo a les nenes de cabells arrissats perquè es puguin sentir identificades i estimar els seus rínxols. Quan va sortir la primera edició a França l’any 1991 i l’editorial Hachette Jeunesse m’ho va publicar, va tenir molt èxit i es van exhaurir també totes les unitats, però no el van reeditar fins ara. En el llibre algunes parts del conte no van passar tal com apareixen. Al final, els dibuixos sempre exageren una miqueta i ho faig per fer broma i riure de la situació. Jo no tenia el cabell tan rinxolat! Els hi vaig dedicar el conte a les actrius de l’època, com la Monica Vitti, la Françoise Hardy i Marina Vlady, que tenien els cabells ben llisos. Sí que és veritat que tots els escenaris i llocs que apareixen en els dos llibres eren així, tal com els vaig dibuixar. La meva casa, les seves habitacions, els llits, l’escola, el pati, els carrers… És un retrat d’aquella època i de la vida de postguerra, de la religió i la família. Són anècdotes que vaig viure i que vam agrupar per poder fer el llibre. 

Com era la relació amb els seus pares? 

Amb el meu pare no va ser massa bona. Ell no m’entenia a mi, i jo no l’entenia a ell. De petita era un bon taladro. En canvi, amb la meva mare sí que ens vam portar bé. Però pobre… Déu-n’hi-do tot el que va arribar a fer per nosaltres. Érem 5 germans i el meu pare no participava en res. Tot ho havíem de fer les dones de casa i allà on anàvem sempre hi havia normes, tan a casa com a l’escola. Tan masclista! La meva mare i la meva àvia eren molt bones i sempre estaven disposades a ajudar, a cuidar els fills i els nets. Els homes anaven a la seva i sempre ben tranquils. Tant ell com el meu avi eren molt metòdics i rondinaries. El meu pare l’únic que feia a casa era les torradetes que, a més sempre se li cremaven. Tot i que ja li agradaven així.

Sentia que la tractaven diferent dels seus germans?

Sí, i tant. A taula els nens no s’aixecaven mai. Ens deien: «Eh, Roser! Ves a tallar pa que s’ha acabat i en Carles en vol». Això era sempre així. No s’aixecaven per res i em feia molta ràbia haver de servir als meus germans. Clar, estic parlant dels anys quaranta i això ho feien totes les famílies. S’havia acabat la guerra i començava l’època del franquisme. Era el que era. Avui en dia és impensable això, tot i que segur que en algunes cases continua passant.

«Quan tenia vuit anys vaig simular un atac d’histèria i vaig estar uns dies sense anar a l’escola. Van ser les millors setmanes de la meva vida»

La nena que volia dibuixar és una reconciliació amable amb la Roser de la infantesa? 

Mmm… sí i no. Jo era feliç de nena, no coneixia cap altre món i em conformava amb el que hi havia. Jo vivia amb el meu pare i els seus llibres, amb els meus germans jugant a hoquei, amb la meva germana restaurant papers i pergamins antics. Quan una no coneix cap altra realitat a part de la seva, es conforma amb el que té.

Era molt innocent de petita. 

De petit tothom és molt innocent. Ens deien tantes mentides… Tot eren mentides. A mi no m’explicaven res i ara ho entenc tot. En el llibre està dibuixada una escena que va passar a casa meva. Els meus pares ens explicaven que els germanets els portaven els angelets. El dia del naixement d’un dels meus germans, diria que era el naixement d’en Carles, ens van donar un caramel a cadascú. Tota la família venia a veure el nadó i jo no entenia per què la meva mare es passava tres dies al llit si el germanet el portaven els angelets. Recordo un dia que vam anar a Camprodon, a casa d’una tia. A la nit, la Maria Rosa, la germana de la meva tia, es va posar a plorar perquè l’havia deixat el nòvio. En aquell moment crec que vaig deixar de ser una mica innocent i recordo que vaig pensar «ostres l’amor, que bèstia que és».

Durant el franquisme la religió i l’educació anaven plegats. Quins elements es poden veure reflectits al llibre? 

Just a l’entrar a classe, el primer que et trobaves era un retrat de Franco. Al seu costat, damunt d’una calaixera blava hi havia un quadre de la Mare de Déu de Murillo. La meva mestra, doña Pilar, ens deia: «¡Lo sabe todo, TO-DO!» i jo li tenia molta por i respecte. Si fèiem alguna malifeta o dèiem una palabra fea havíem de demanar perdó a la Verge. Jo m’enfadava i li deia xivata. A classe també ens feien llegir Vidas de Santos, un llibre que narrava la vida de diversos sants. Em sap greu no haver conservat aquest llibre, ara l’utilitzaria per fer un còmic impressionant. La veritat és que tinc molt mal record de l’escola, ho vaig passar molt malament, jo i tots els nens i nenes de la meva generació. Ara ho penso i no sé com vam aguantar tot aquell martiri. 

Extreu alguna lliçó positiva de doña Pilar?

Cap ni una! Bé… que em va inspirar pel personatge de la Bruixa Avorrida i això és molt positiu per mi. A la sèrie de dibuixos animats la bruixa és simpàtica i fa riure. A la vida real, la doña Pilar era molt dolenta, era tremenda. Quan tenia vuit anys vaig simular un atac d’histèria i vaig estar uns dies sense anar a l’escola. Van ser les millors setmanes de la meva vida. Era un infern anar a classe. Per mala sort, la meva caseta d’Horta estava al costat de la casa de doña Pilar. Quan era el dia de la Virgen del Pilar ens feien anar a casa seva a felicitar-la. Jo recordo sobretot un retrat que tenien penjat a una paret del menjador. Era don Gerardo, el seu pare. Quan va morir li van tallar el bigoti i el van enganxar al retrat. A mi em feia molta angúnia… Que naïf! 

Em va impactar la cita final amb la qual acabes el llibre: «A la generació dels 40, vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar». 

L’avi Magí, que vivia al costat de casa sempre em deia «Què estàs fent Roser?», i jo li contestava «estic pensant». Ell em responia: «Tu no has de pensar, jo penso per tu». La meva mare em deia que li fes cas a l’avi perquè ell tenia la raó de tot: «És un home intel·ligent, fes-li cas que a mi em va servir de molt». Però jo no volia que pensessin per mi, ni abans ni mai.

De petita era creient? 

Hi creia a la força. Jo era una nena i, a casa es respirava aquest ambient. Els meus pares i els meus avis em deien: «Nena, t’has de confessar» o «Nena, has de resar!». A l’escola aquest context era terrible i repressiu. «¡Vais a morir e iréis al infierno!», ens deien a classe. Jo m’ho creia. Però jo penso que ells també s’ho creien. És horrorós i no hi ha dret de tot el que vam arribar a passar. 

Ha mantingut cert vincle amb la religió?

Fa anys que no. Quan era petita sí. Recordo la primera comunió que ens deien: «Sou les nenes més bones i més pures», i jo era tot el contrari! Era una nena que sempre donava guerra, ho reconec. Jo anava a missa i feia el que tocava. Quan vaig anar a viure a Ginebra quan tenia 17 anys, allà sí que vaig aprendre a pensar per mi mateixa i a oblidar-me de tot el meu entorn. En tornar vaig veure que totes les persones del meu entorn no havien evolucionat gens, que no havien mogut fitxa i s’havien quedat enrere. El que sí que vaig notar va ser que em respectaven més, sobretot el meu pare. Crec que es van adonar que ja no era una nena, que era una persona més adulta, que havia crescut i madurat. Per mala o bona sort, vaig tornar més taladro del que era!

Jo em vaig casar per l’església perquè no hi havia més remei. Era això o no casar-se. Però vaig decidir que el dia del meu casament no aniria a combregar. Sincerament no li veia el sentit. Els meus pares quan ho van saber em van començar a dir: «Ets una sacrílega, ets una sacrílega!». Tots dos es van posar a plorar. 

«Nosaltres, de res, en fèiem molt. Ara, de molt, ho converteixen en res»

Era poruga de petita?

Quan tenia 8 anys, el Padre Lledó ens explicava la història del pecador del Fray Velagio i totes teníem una por horrorosa. Jo a la nit somiava que em baixaven amb una corda cap a l’infern i llavors em passava la nit tenint malsons. Em costava molt adormir-me i als meus germans també. Sempre em donaven la tabarra! 

Amb 17 anys va anar a viure un any a Ginebra. Què n’extreu d’aquest viatge? 

Em va servir per pensar. Sobretot per adonar-me que jo també podia ser una dona lliure, que podia decidir jo sola i tenir veu pròpia. Hi havia molt masclisme durant el franquisme, i el fet de marxar a un altre país em va ajudar a obrir els ulls i veure una nova realitat fora del que jo havia viscut durant 17 anys. A més, vaig aprendre francès i em va donar peu a treballar molt per França, com per exemple amb l’editorial Hachette Jeunesse. 

A quin públic recomanaria llegir La nena que volia dibuixar i Ai! Ai! Els meus cabells?

Aquestes dues publicacions podrien anar de bracet. Ai! Ai! Els meus cabells és un conte que el recomano per a infants a partir de 5 anys amb acompanyament. La nena que volia dibuixar es pot considerar una novel·la autobiogràfica en format de còmic i aniria dirigida a un públic per a infants més grans. Per mi és bastant més intens. Realment penso que aquest llibre no té una edat límit, no té final i les àvies i totes les persones grans el poden llegir i sentir-se identificades amb les meves històries i vivències. No va ser la millor etapa, però el fet de parlar-ho des de l’humor els diverteix i els fa passar una bona estona. 

He llegit que té un diari personal. Encara hi dibuixa?

Cada dia! Ara hi veig molt poc, però si em surt el dibuix malament, no passa res. El fet de ser el meu diari personal ningú l’ha de veure i no cal que sigui perfecte. Per dibuixar tanco un ull, poso el paper a l’alçada de l’altre i gràcies a un trosset de vista que em queda vaig dibuixant el que puc. Ara estic acabant el diari número 67. De les anècdotes que em passen a mi o de les històries que m’expliquen en faig un còmic. Tinc una col·lecció que es diu «Les superiaies» on les meves amigues m’expliquen les seves històries –a vegades divertides, però també perilloses– i jo les il·lustro. 

Un missatge que els infants i joves necessiten escoltar. 

Nosaltres, de res, en fèiem molt. Ara, de molt, ho converteixen en res. Però jo sempre els dic que sobretot facin servir la seva imaginació. Tot el que tenen a dins seu ho plasmin de la manera que vulguin, ja sigui dibuixant, cantant, escrivint, ballant o fent poesia.