La dona invisible

Aquest octubre em vaig cruspir una lectura meravellosa: Boy Parts, d’Eliza Clark. Un èxit anglosaxó que diria que no està traduït al català. Com tant sovint, m’agradava perquè tractava d’un tema que em tenia capficat últimament: el mal femení. Venia de veure una noia fer un bullying força visible en un context militant, i d’entrada, ningú hi havia sabut reaccionar. Pensava que tenim força clar quina fila fa el mal masculí, en tenim imatges i referents, i un discurs públic que ens empeny a identificar-lo i redreçar-lo. Però, rebutjat per masclista l’ideal històric del mal femení (histèriques, manipuladores, no ruboritzen avui aquestes acusacions clixé?) ens falta una mica de vocabulari moral per explicar això que fa els humans humans i que per tant és ben present en les dones: la capacitat de fer el mal. En parlo amb una amiga i em diu que Tiktok s’ha omplert de representacions del que és una mean girl, de la forma més subtil d’exercir el mal. És un trend?, pregunto. No ens queda clar. És un interès social, això segur.

A Boy Parts, la narradora, Irina, és jove, preciosa, artista. La societat no té els ulls amb què veure-la fer mal. Ella queda amb homes que la desitgen i els maltracta, els fereix, els talla amb ganivets durant un sexe sòrdid i violent. Ells li escriuen el dia següent disculpant-se per no haver resistit amb més estoicisme. “What else do I have to do for them to view me as a threat?”, crida a les últimes pàgines, adonant-se que no la veuen a ella, que també l’ideal que projecta és una forma d’invisibilitat. I així, la novel·la es plega cap a la fase Crim i càstig: algú que somatitza la culpa, a qui la falta de càstig fa emmalaltir. 

La Clara fantasieja amb el mal: carrega un ganivet tota l’obra, es pregunta què passaria si l’usés. El mal la sedueix com a forma d’afirmació: per a qui té totes les portes tancades, el mal és l’única acció pròpia —tota la resta és deixar-se trepitjar.

La protagonista de L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg (al Teatre Lliure fins al 24 de març) parteix d’un extrem aparentment contrari de l’experiència femenina: si Irina no pot evitar ser vista com a bona, bella, brillant, Clara (Àgata Roca) no pot aconseguir ser vista. És una professora universitària que ha travessat el llindar de la invisibilitat. Tot i que sabem (se’ns explica subtilment) que un dia va ser desitjada pel seu company de departament, ara aquest només la veu com algú que no compleix a temps amb les exigències burocràtiques de la facultat. Potser en un temps va poder ascendir en aquest mecanisme que és la universitat, però el moment ha passat: com en un joc de plataformes, hi ha un moment concret per al salt; tots els altres duen al buit. La ciutat l’arracona, perquè les derrotes a la ciutat van en dominó: la separació, la precarietat econòmica, el pis inhabitable del que serà expulsada. És fàcil d’imaginar la situació de la Clara, però tot i que l’espectador n’és conscient en tot moment, l’obra no deixa mai de ser divertida. Xavi Sáez encarna i parodia amb hilaritat la multitud d’homes que topen amb ella durant aquesta odissea, des del machi de Tinder al policia, des del cambrer al camell rus que té per veí. L’imperatiu categòric no deixa mai de ser una comèdia, una comèdia profunda que es presta a una crítica literària.  

Com la Irina, la Clara fantasieja amb el mal: carrega un ganivet tota l’obra, es pregunta què passaria si l’usés. Com a la Irina, el mal la sedueix com a forma d’afirmació: per a qui té totes les portes tancades, el mal és l’única acció pròpia —tota la resta és deixar-se trepitjar. Així sembla que pensi la Clara. 

Així podem entendre també la temptació de la Clara amb el mal: si la ciutat ja m’ha condemnat, he de merèixer el meu destí tràgic. La moral seria així com una operació mental que ens permetés acceptar com a just el seu resultat: la nostra vida fracassada.

Però Szpunberg no pensa en el Dostoievski de Crim i càstig, sinó en Kafka i Kant, autors que la Clara ensenya a classe: no la preocupa, com a aquell, el caràcter quasi fisiològic de la culpa, sinó la irrellevància del mal en la ciutat-màquina. Kundera deia que Kafka inverteix la lògica de Dostoievski. Si Raskòlnikov no pot suportar la culpa i busca el càstig, Josef K. no pot suportar el càstig i busca la falta. Així podem entendre també la temptació de Clara amb el mal: si la ciutat ja m’ha condemnat, he de merèixer el meu destí tràgic. La moral seria així com una operació mental que ens permetés acceptar com a just el seu resultat: la nostra vida fracassada.

En els encertats compassos finals de L’imperatiu categòric, arribem a veure la moral així: com una obsessió particular, un fantasma; gairebé una malaltia mental. La frase de Kant se cita: “Dues coses omplen la meva ànima de creixent admiració i respecte a mesura que hi aprofundeixo: el cel estrellat sobre mi i la llei moral al meu interior”. Però Szpunberg aconsegueix que la frase de Kant sigui ara la frase d’un paranoic: la llei moral dins meu, com qui veu fantasmes, com l’hipocondríac, com qui està convençut d’un dogma sectari. Així és la moral a la ciutat: un fantasma propi amb qui la majoria escull no confrontar-se i al qui Clara s’entrega en el seu pitjor moment. A Boy Parts la protagonista és una noia que no pot deixar de ser considerada bona; aquí Clara no pot deixar de ser invisible. M’agrada com les dues obres es reforcen, perquè participen d’una mateixa intuïció: ningú no ens mira. La llei moral no és enlloc més que dins teu. 

Núvol se suma a la campanya Cap butaca buida. Us animem a omplir els teatres el dissabte 16 de març. Pots comprar la teva entrada per aquest espectacle aquí.