Prosa poètica, indeterminació, postdramatisme

La Sala Beckett produeix i acull, fins al 14 de gener, Napalm al cor, l’adaptació teatral de la novel·la homònima de Pol Guasch (Premi Anagrama 2021). La gènesi del projecte l’hem de buscar en una pràctica d’escenificació del jove director Guillem Sánchez Garcia, que debuta professionalment amb aquest espectacle. La versió va a càrrec del dramaturg Oriol Puig Grau, autor de la brillant Karaoke Elusia (2020) i guanyador del Premi de Teatre Calderón de la Barca 2023 per Massa brillant. La proposta és doblement arriscada, per les textures poètico-oníriques de l’original de què parteix i pel canvi de perspectiva que suposa cedir la veu als secundaris, que aquí cobren vida per adreçar-se a un personatge absent ‒un tu que en la novel·la era un jo omnipresent‒ i retransmetre els pensaments d’aquest.

La mare, el Boris, la Vita i un personatge sense nom ni categoria clara prenen la paraula, com si fossin instàncies narratives sorgides de la ment del protagonista, l’experiència del qual no es materialitza sinó a través del relat d’aquests “altres”, immersos en un paisatge indeterminat ‒més  mental que una altra cosa‒ però molt dur, malmès per esdeveniments bèl·lics i/o catàstrofes nuclears. La segona persona col·loca el públic en el lloc del personatge interpel·lat i capta millor la seva atenció.  

Per començar, Joel Cojal ‒que, a banda de narrar, assumeix obliquament el personatge de Boris, l’amant‒ enfila amb aplom unes paraules de l’insert epistolar que al llibre apareix sota l’epígraf “Desig” ‒“El cel era llarg, embrutit i engrunat, color d’albergínia”‒, per situar-nos després en un paratge devastat on uns pocs supervivents, sotmesos a invasors amb ulls d’animal altiu, resten com a “excedents” d’una innominada catàstrofe. La violència s’imposa com l’única alternativa i esdevé una ofrena a l’amant absent.

Roser Batalla, una altra de les narradores, serà en escena només durant la primera part de l’espectacle, allà on senyoreja la mirada sàvia del personatge que per moments encarna: la Vita, una veïna del poble gairebé desert, prodigi de supervivència i prototip vital i literari de la dona resistent. Sempre amb un mocador al cap, rega les tombes del seu jardí i executa amb determinació les tasques del camp ‒“Que és una boniquesa, aquesta terra meva”‒. La dramatúrgia delega en ella la descripció del deplorable estat en què es troba l’enemic abatut, amb la carn esqueixada i una “ferum fosca”.

Les intervencions de Montse Morillo ‒com a narradora i mare de l’interpel·lat absent‒ van fent-se més denses i dramàtiques a mesura que avança la peripècia. L’actriu protagonitza un dels moments culminants de l’espectacle, amb el monòleg que fa de frontissa entre les dues parts ‒tot i que a la novel·la aquestes paraules, procedents d’una carta pòstuma, apareixen cap al final‒; després, el seu personatge narra com a cadàver, i aquest gir produeix en el públic un efectiu ‒potser per inesperat‒ sotrac emocional. Més enllà de transmetre la història, està vivint-la ‒i morint-hi‒. Resulta inevitable pensar en Litoral de Wajdi Mouawad.

A la primera part de l’obra domina una certa idea de contaminació, contagi o malura, perquè els que viuen en aquell “cosmos deshidratat i lent” són “els bords, els contrafets, els malalts”; hi sembren verí i en creix blat, mentre “com un embut o un ventall obert, la Fàbrica s’inculpa”. El segon bloc correspon a la fugida ‒“avançar és sempre un abandó”‒, més enllà de les muntanyes-frontera que canvien en funció de la banda des d’on són contemplades. Dos joves amants recorren l’eixutesa de l’estepa amb el cadàver de la mare d’un d’ells al cotxe. Treballen en un camp que és com un “lingot d’or”, sota un cel “espès i carnal”, i arriben a una mena de campament on la gent s’acumula en tendes i barraques de plàstic. Qui porta ara el pes de la narració, juntament amb la mare morta, és el personatge ‒un refugiat, un pària‒ que assumeix Marc Domingo, en una composició feta de tics facials i una motricitat atípica que sembla remetre, majorment, a “l’home llarg amb els ossos estirats” de la novel·la. Val a dir que el moviment i l’evolució coreografiada han anat a càrrec d’Anna Rubirola.

El que més destaca, a banda de l’exigent i precís treball actoral, és l’espai lumínic ‒monumental disseny de Sylvia Kuchinow‒, que contribueix decisivament a dibuixar la suggestiva, mutant escenografia de Judit Colomer Mascaró: dels monticles daurats ‒els camps de blat, el fulgor de l’incendi‒ a les roques esparses i els cercles dibuixats sobre la terra o el cautxú. El balanceig platejat del dispositiu que completa la instal·lació escènica tant pot evocar el remolí de carpes com la “carretera fosforescent”, el riu que “llueix com el llom d’una salamandra” o el mar com a última frontera. Però no només la plàstica amplifica la paraula; també ho fan la música i l’espai sonor d’Enric Verdaguer.

Napalm al cor relata una iniciació; també un exhauriment. La dramatúrgia juga a favor de l’obra de Guasch, perquè en densifica el llenguatge i quintaessencia la seva poètica ‒gairebé qualificable de panteista‒ amb la reducció i redistribució dels fragments. Però, per més que a l’espectacle li escaigui aquesta coralitat a quatre, la recepció es fa una mica feixuga. La proposta demana del públic concentració i ganes de projectar-se, de dol en dol, en aquest viatge cap avall i cap al centre ‒“més enllà del sotabosc […], de la terra humida, de l’humus podrit”‒, a través d’un paisatge humà marcat per la violència, la consumpció, el desig que crema i una llengua materna que és com un exili.