Distopia escatològica encapsulada

Els nostres joves tenen ecoansietat. Això és un fet. Siguin creadors escènics, peixaters o oficinistes, més de ciències o més de lletres, la majoria d’ells són ben conscients que el món que els hem deixat és un bon nyap. I que cada dia anirà a pitjor. La companyia La Bella Otero presenta Enterrando a Dodot al Teatre Tantarantana. Un espectacle escrit i dirigit per Pablo Macho Otero, un dramaturg amb un nom molt suggeridor. Primer cognom de mascle i segon de ballarina de la Belle Époque. Les noves masculinitats.

Ja fa temps que ho diem: els missatges que els teatres posen abans d’iniciar-se un espectacle també són dramatúrgia. En temps de quasi normalitat postpandèmica (i pre-qualsevol cosa), han d’incloure tanta informació que ja semblen les instruccions que sentim quan agafem un avió. Mesures, recordatoris, avisos, recomanacions i sentits agraïments, que diversos creadors i companyies ja han convertit en el pròleg, una peça més dels seus espectacles. Aquí “la veu” ens recorda que som en un futur pròxim en què tot ha col·lapsat, amb un blackout global: no cal que mirem el mòbil, i a més trencaríem el pacte ficcional que s’estableix entre escenari i platea.

La forma condiciona el contingut a Enterrando a Dodot: tot té lloc en una gran càpsula inflable, transparent en la seva part posterior i blanca en tota la resta (espai de Yaiza Ares). Tres dones ja són dins quan accedim al teatre, en un hàbitat fred i asèptic amb una taula, dues cadires i una bicicleta estàtica. Tot de color blanc Neutrex. La dona vinguda del futur devia tenir raó: ho tenen tot net com una patena. El títol és beckettià, però aquí no s’espera un Godot (digues-li Déu) que no arriba, sinó que s’enterra una marca comercial que ha passat a denominar qualsevol bolquer. L’efecte kleenex. Les tres dones es diuen Pipí, Papá i Popó, versió escatològica dels Didí i Gogó beckettians (hipocorístics de Vladimir i Estragó). Partint de la idea d’un savi japonès que va proposar fer hamburgueses amb excrements humans, Pablo Macho imagina un futur pròxim on els que tenen diners viuen en refugis sota terra. El menjar i el beure el creen els mateixos habitants de la càpsula, reciclant sense fi els seus detritus. Més sostenible, impossible. Una bicicleta estàtica serveix per generar energia i, de pas, calmar l’estrès. Recorden els arbres de Nadal a Barcelona que s’il·luminaven gràcies a unes bicicletes? Imma Mayol, visionària.

La proposta està protagonitzada per les actrius Emma Arquillué, Daniela Brown i Laura Roig, que defensen amb gràcia un text que no provoca grans riallades però sí molts somriures. Enterrando a Dodot beu de la idea calòrica de produir aliments a partir d’elements estranys (Fairfly) i de la crítica a un sistema que s’enfonsa (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda). El llenguatge del senyor Macho s’inspira en els diàlegs absurds i repetitius de Beckett, amb molta escatologia i jocs de paraules, com un Jordi Oriol en castellà. Pregunta: com és que sent el dramaturg i tot l’equip artístic catalans, aquest muntatge és en castellà? És que el català no mola prou?

La paràbola del cuc que es menja la llavor, i que al seu temps és menjat per la gallina que serà menjada per nosaltres que serem menjats pels cucs funciona en un muntatge lleuger (i una mica ximple) que parla de fluxos i excrements, democràcia i destí, amor i diarrea. El Dodot també serveix com a metàfora perfecta de tot plegat: la Humanitat ha ideat un invent, indubtablement pràctic i fet de cel·lulosa, que per fer desaparèixer els excrements crea tones i tones de residus. En un moment de l’obra, una de les tres noies es pregunta per què s’ha de menjar ella el marró. Si precisament ella és vegana, recicla i fa servir la copa menstrual! Aquesta és la nostra joventut, cada dia més conscient que el món que han heretat és una bona merda i que la cosa no té pinta de millorar. Com voleu que no tinguin ecoansietat, senyors?