Unicorns a la vista!

Diuen que no n’hi ha dos sense tres. Així que, confirmant el refrany, acaba de finalitzar la tercera edició del ja consolidadíssim Festival Z, el certamen d’arts en viu d’espectacles creats per artistes menors de trenta anys i dirigits, òbviament, a tothom, però en especial a joves d’aquesta franja, per allò de captar un públic que a voltes s’hi resisteix. Jordi Duran, el seu director executiu, ha exercit de pregoner contemporani, liderant un engranatge amb la vocació de fer d’altaveu d’aquestes promeses. Com un flautista d’Hamelín, però sense paraigües vermell per a guiar la comitiva, ha aconseguit arrossegar amunt i avall un estol de persones àvides de cultura. Enguany, el Z s’ha celebrat del 6 al 9 de juliol a Salt i a Girona, i amb una efímera incursió al nucli de Pujals dels Cavallers (Cornellà de Terri), a la veïna comarca del Pla de l’Estany, on s’han representat a l’aire lliure quatre peces de teatre breu en col·laboració amb el Festival Píndoles.

Si la primera edició va néixer tímida, però amb força, la segona ja va agafar una embranzida imparable. I aquesta tercera ja s’ha solidificat al firmament per a portar-nos disset muntatges en formats diversos que han anat des del teatre de text al teatre musical, passant per la dansa, el circ, el teatre d’objectes, les arts de carrer, el teatre físic, i, fins i tot, la màgia. Peces ja estrenades en altres indrets, peces a mig fer en diferents estats de gestació i peces en potència (embrions escènics) que floriran en un futur (un d’ells, per cert –en parlarem més endavant– el del Col·lectiu Desasosiego, la companyia revelació de l’any passat que triomfa arreu amb Un segundo bajo la arena). Un còctel de propostes encadenades amb seny durant quatre dies, aptes per a tots els públics i sense la necessitat d’haver de triar perquè se solapen. Cada edició té un lema, i el d’enguany ha estat Unicorns a la vista, amb l’objectiu de celebrar la diversitat i la pluralitat a les arts escèniques, i que també ha exercit de fil conductor. A Can Núvol intentem fer els deures, i farem cinc cèntims de les propostes que més ens han impactat. Som-hi:

‘Norma’, de la companyia Massapà Bedbé

La companyia Massapà Bedbé va ser l’encarregada d’aixecar el teló inaugural del Z amb Norma, al Teatre Municipal de Girona. Com en anteriors ocasions (i com també ha estat en aquesta edició), l’obra s’ha fet a la caixa escènica de la sala, prou àmplia per encabir-hi les grades per al públic i suficients metres quadrats lliures perquè hi càpiga escenografia i l’elenc no hi ensopegui. En consonància amb el lema del Festival, aquest muntatge (el primer que la companyia va fer amb públic real –això és, ni amistats, ni família ni gent del seu entorn–) era 100% queer: descarat, gamberro, llengut i irreverent. I, per descomptat, reivindicatiu. La premissa és simple: una penya del Real Madrid vol enderrocar el Madame, un local canalla (fàcilment l’ubiquem al barri xino de Barcelona) per on pul·lula tota mena de fauna d’una ciutat ja desapareguda. Hi veuríem, sense embuts, a Ocaña i Nazario i tot el transformisme nostrat d’antany que vivia als marges. Recorden José y la Barcelona disidente, d’Úrsula Tenorio, l’assaig obert (no l’obra acabada, sobretot!) que es va veure a l’Espai Lliure? O Hacerse el muerto, d’Oriol Bertran, al Teatre Eòlia? Doncs seria això.

Norma vol retre tribut a tot aquell món que vivia fora de la norma. La companyia, deliberadament, copia el títol de l’òpera de Bellini perquè el públic caigui (caiguem) en el parany i es trobi amb una proposta als antípodes de la tragèdia lírica. Nascut com un Treball de Final de Grau (TFG) de l’actor Roc Bernadí, aquesta Norma que ara ens arriba, després d’alguns vaivens i readaptacions, està interpretada per la Gina (Gerard Franch, que cada vegada ens demostra que és més camaleònic), la Petra (Alexandre Ars) i la Mina (Carme Milán), tres artistes drag –actuen com si fossin bufons– que s’han atrinxerat al local per evitar el desnonament. Porten quaranta-sis dies de rave ininterrompuda, empastillades i drogades fins a les celles. Són tot just un polsim (mai millor dit) del que eren, però encara conserven un esperit lluitador que no vol defallir. Apuren les últimes hores abans no arribi la Brimo (això ho dic jo). “Són personatges fràgils i perduts”, ens explica Milán, i afegeix que la presència física dels seus dos companys d’escena (“amb un cos gran i molta potència”) contrasta amb la seva enorme vulnerabilitat. No hi podem estar més d’acord.

Amb tot, la tragèdia contemporània es manté. És tristament fàcil traçar un paral·lelisme (no volgut, en tant el projecte va néixer a mitjan del 2021) amb la situació política actual. Com sol passar, la realitat supera la ficció. Segurament, l’afició madridista no vol llençar a la paperera (ergo, eliminar) el col·lectiu LGTBIQ+, però sí la ultradreta, com s’ha pogut comprovar fa poc amb una immensa lona desplegada a la capital d’Espanya, tan ofensiva que fins i tot la Junta Electoral va haver d’intervenir tot obligant a retirar-la. O recordar que el FCB ha perdut desenes de milers de seguidors a les xarxes socials només perquè va tenir la gosadia de donar suport al col·lectiu el passat 28 de juny.

Un espectacle bilingüe ideat com un collage, fresc, dinàmic, políticament incorrecte (hi ha picades d’ullet a M. Rajoy), i amb un treballadíssim aire cabareter, que inclou tocs de “Like a prayer” de Madonna,  un divertit número musical amb aires de pel·lícula de Disney o una versió del “The winner takes it all” d’ABBA. No li aniria malament una tisoradeta, perquè té alts i baixos de ritme que no li juguen gens a favor. Però no hem d’oblidar que rere les cotilles, els lluentons i les botes de talons infinits s’amaga un potent manifest de resistència gens menyspreable i que cal aplaudir amb totes les extremitats.

‘Personas escandalosas que no caben en el mundo’, d’Orientación Colectiva Loli

Heus aquí un altre TFG, en aquest cas el de l’actor, ballarí i membre de The Chanclettes, Xavi Palomino. Una proposta agermanadíssima amb l’anterior (com cosines, asseguren) que es va representar al Centre Cívic Sant Narcís, que enguany s’ha incorporat al repertori d’espais on s’ha celebrat el Z. Aquest títol llarguíssim amaga l’acceptació de l’homosexualitat de l’actor, l’homofòbia interioritzada que patia, la repressió i la seva posterior sortida de l’armari. El títol, per cert, no és gens gratuït: és el que encapçala un document dipositat a l’Arxiu Municipal de Cadis i recollit al llibre Los invisibles (Una historia de la homosexualidad masculina en España 1850-1939) de Francisco Vázquez García i Richard Cleminson. El quadernet inclou, com es pot deduir, el llistat de les persones indesitjables que fan nosa. Palomino s’hi va topar durant la seva investigació i recerca acadèmica, i es va revelar com una epifania. L’espectacle no es podia titular de cap altra manera.

Així que aquesta autoficció, estrenada a l’Antic Teatre el juny de 2022, parteix d’allò particular (la seva vida personal: hi veiem fotografies familiars, la seva habitació de petit…) a allò universal, que pot interpel·lar tothom. Palomino s’envolta de la resta de membres de la companyia de la qual forma part: Orientación Colectiva Loli, és a dir, Núria Planes, Agnès Jabbour i Pino Steiner, amb qui firma de manera col·lectiva la dramatúrgia i la direcció. Només els tres primers noms, però, surten a escena. El quartet embasta un espectacle que, partint de la premissa abans esmentada, ens parla de l’heteropatriarcat i els seus patrons, i de la història d’un país que ha arraconat i invisibilitzat tot allò que s’escapa de la norma (els sona?).

“Esto es un espacio cerrado para mentes abiertas”, sona només arrencar.Personas escandalosas que no caben en el mundo està concebut com una concatenació d’escenes –unes més reeixides que d’altres, com sol passar als trencaclosques teatrals– que abracen tota mena de gèneres. En tot just seixanta minuts veiem des d’un número de voguing (assessorat per Jayce Gorgeous Gucci), monòlegs confessionals, un nu integral del protagonista emulant el Discòbol, o fragments d’una cèlebre entrevista a la TVE del segle passat on es preguntava a vianants què en pensaven, de l’homosexualitat. Les respostes són hilarants (la poden recuperar a Youtube. Im-per-di-ble). El sainet es multiplica amb una entrevista alterada de Britney Spears en un late show dels EUA on la cantant explica com era en Xavi de petit i què feia a la seva habitació. Un Xavi, recordem-ho, nascut al barri perifèric de la Zona Franca, “allà on Barcelona perd el seu nom”, com deia en Paco Candel, icona del barri i el seu cronista de referència. Fa temps que està rebatejat com La Marina del Prat Vermell, que queda més bonic i elimina la pàtina franquista que arrossegava. Però els orígens són els orígens i la condició de classe obrera marca.

Perquè aquesta és una de les vàlues de la proposta. Més enllà del brilli-brilli i les rialles que genera el fake de la cantant de Mississipí, el muntatge explora el torturat món interior d’algú que és gai i no vol ser-ho per por a ser discriminat. La construcció constant d’una mentida per a protegir-se de l’homofòbia, l’obsessió pel seu passing hetero, la por a decebre la resta, la pròpia vergonya… Palomino, ben acotxat per dues intèrprets genials, que l’abracen i el protegeixen, vomita totes les pors que porta a dins. Només per veure com se li transforma la cara quan, per fi, pot deixar-se anar i cantar (i ballar!), alliberat i sense manilles, el hit “Oops! l Did It Again”, de la Spears, el seu mite d’adolescència, paga la pena veure l’espectacle. De l’angoixa i el terror a la felicitat extrema.

Però, ep, lluny de ser un drama, la proposta és un sarau ple de música i llum. “Com podem donar una resposta davant l’odi i la violència que ens envolta?”, ens explica l’artista: “L’odi engendra odi, i la violència, més violència. Doncs muntant una festa!”, assegura. Així que els textos homòfobs es converteixen en música i el títol infinit escollit pel muntatge es fon com un castell de cartes.

‘Picnic on the moon’ i ‘Tan a prop’, de Júlia Godino i Alexa Moya

Les dues ballarines, que formen part del col·lectiu Llego Tarde, ens han ofert dues peces curtes de dansa (a penes quinze minuts) en espais públics a l’aire lliure. Una delícia. Pícnic on the moon va ser el seu debut el 2018, i d’ençà de la seva primera representació ja ha guanyat alguns premis. Al Z s’ha vist al passeig Teresa Pons Tomàs, a Salt, davant mateix del Centre d’Arts Escèniques-El Canal, on es van aplegar veïns i veïnes que s’hi van topar i inclús un vehicle de la neteja municipal va afluixar la marxa per no interrompre. Una tórtora s’hi va afegir amb els seus parrups. Situades damunt d’una tarima de fusta, i al ritme de diferents cançons d’Édith Piaf (“La vie en rose”, “Ne me quitte pas”…), Godino i Moya juguen amb els petits objectes que les envolten (una cistella amb pomes, un petit gramòfon, un llibre, una càmera de fotos…) transformant-se dels éssers humans que són a dos autòmats, com un mecanisme per explicar la línia que divideix la realitat i allò fals.

La segona peça, Tan a prop, es va representar a la plaça del Pallol, a Girona. No només l’entorn els jugava a favor, sinó el contingut. Aquesta petita i íntima meravella ens parla del fràgil equilibri de les relacions humanes, sempre tan delicades. Teatre físic i contorsió. Elles dues, en roba interior blanca, enfilades damunt d’una minúscula plataforma cònica feta amb guix, es van subjectant per no caure, mentre la base treballa sense descans per a foragitar-les. Primer ni es miren, després es reconeixen, i prenen consciència que es necessiten per no precipitar-se al buit. I s’abracen, i es cuiden, i se sostenen, i s’acompanyen. Però el destí és cruel, i el guix, per culpa del seu pes i el moviment, es va esmicolant, de mica en mica i sense aturador. L’espai sonor que les embolcalla, firmat per Adrià Girona, parteix d’una calma tensa fins al crepitar d’un foc (o això em va semblar), sinònim de convertir algú o alguna cosa en cendra. La peça va deixar tothom emmudit i els aplaudiments van ser molt sentits. Fins i tot a un noi que la contemplava al meu costat se li van humitejar els ulls. Només una obra sensible com aquesta pot generar aquesta emoció a algú, sense dubte amb una ànima també sensible. I això no té preu.

‘Ells i jo i aquella sensació que els arbres et miren’, de la companyia Jordi Font

Ha voltat poc i és una autèntica llàstima. A Barcelona, Ells i jo i aquella sensació que els arbres et miren es va poder veure durant només cinc dies la tardor de l’any passat a la sala Dau al Sec. Així que el Festival Z ha tingut l’encert de programar-la al Teatre Municipal de Girona, on va ser justament celebrada. Estem davant de teatre de manipulació d’objectes, a la manera de Xavi Bobés. Font, a part d’actor, titellaire i creador escènic, ha ideat una història d’històries, en petit format i que es desenvolupen en un delicat suport de fusta, com si fos una peculiar casa de nines, mèrit de Carlos Gallardo. Allà hi explica faules fantàstiques de la seva família. Fem un viatge en el temps, a través dels seus records d’infantesa, que convergeixen en un univers poètic. És una peça d’orfebreria, delicada com n’hi ha poques.

A la proposta cal afegir altres noms: Nina Solà Carbonell i Gerard Valverde. La primera, a part de codirigir l’espectacle, assumeix el disseny audiovisual. El segon, la música original i el disseny sonor. No són intèrprets més, sinó que esdevenen essencials. La combinació dels diferents elements crea un món màgic que captiva i fa somiar.

‘Calla, Judit, calla’, de Maria Cambil

Aquest ha estat un dels assajos oberts que s’han vist al Festival. Maria Cambil ja ens va sorprendre gratament l’any passat –en la segona edició– amb el seu personalíssim Anomalía y Excepción que, de fet, va cloure el certamen. Una autoficció (fruit també d’un TFG de quan estudiava a l’ERAM), on ens parlava de la mort, el gènere, l’èxit, la diversitat sexual, el suïcidi, i la violència masclista en el si del nucli familiar, entre d’altres. Ara, amb la companyia Malsai Produccions, ens ha presentat a la Sala Kropotkin (les esplèndides golfes industrials del Centre d’Arts Escèniques-El Canal) la seva última creació, Calla, Judit, calla.

En aquest tast de tot just trenta minuts, la directora i dramaturga ens vol parlar del moviment fabril a Catalunya i l’espiritisme. Ens trobem a finals del segle XIX (l’autora no descarta fer un salt temporal i plantar-se també a l’actualitat). Del fons de la sala emergeix amb pas ferm, abillada d’obrera, la Judit del títol, encarnada per l’actriu menorquina Clàudia Ferrer. Carreteja un cabàs de palla, arriba fins on està el públic, el deixa a terra, i comença a desvestir-se (feia temps que no veia uns enagos a escena!). Vol refrescar-se els peus, així  que agafa un gibrell amb aigua i es remulla. Estem a casa seva: una màrfega a terra, uns llençols rebregats, una cadira, una tauleta de fusta, roba estesa i unes espardenyes en un racó ho acrediten. I un gos imaginari (en Duc) a qui el personatge s’adreça de tant en tant. Abans de prosseguir hem d’aplaudir la feina de Bernat Grau, que firma l’escenografia i el vestuari, fantàstics. A cavall entre la llar i la fàbrica, la Judit és un personatge naïf que s’està construint. S’imbueix de nous conceptes que li arriben (feminisme, anarquisme…) i hi flirteja fins a fer-los irreversibles. Li calen paraules que descriguin què sent i què li passa. Ferrer ens delecta amb un monòleg, que esdevé un diàleg amb tothom que la contempla. No està sola, a la sala. L’acompanya l’historiador i músic Carles Vidal. Ell assumeix l’espai sonor, present tota l’estona, amb un teclat i una guitarra. Calla, Judit, calla és una peça amb música constant, suau, decisiva, que no destorba ni interromp. Una aposta encertadíssima.

Aquesta mitja hora és només una primera versió del primer acte, que ens presenta el context i els personatges. Veurem com evoluciona. Però si una cosa és clara és que ens declarem fans de Cambil. L’any passat ja ho sospitàvem, però enguany ho confirmem sense embuts. Volem saber com acaba aquesta Judit a qui fan callar, se’ns ha creat la necessitat de veure l’obra ja enllestida i representada en un teatre. I, per descomptat, seguir gaudint d’aquesta bèstia escènica sorgida de Ciutadella i formada a Salt. Clàudia Ferrer és un nom que s’ha de memoritzar i rastrejar amb lupa. David Alsina, per cert, els ha dissenyat un programa en forma de postal maquíssim.

‘Man, mano, il tempo scorre’, d’Elaine Grayling

La mare de l’actriu, investigadora escènica i artista multidisciplinària Elaine Grayling és italiana. Concretament, de Castellammare di Stabia, una ciutat mitjana a tocar de Pompeia, vora Nàpols. Aquesta jove creadora ha tirat de la tradició familiar per a cuinar una deliciosa performance que es titula Man, mano, il tempo scorre (alguna cosa així com “A poc a poc, el temps flueix”). El Z l’ha presentada com a una de les peces en procés, però a falta de polir i perfeccionar alguns serrells (segons l’autora), l’obra està pràcticament enllestida i, a criteri meu, ha estat (és) una de les promeses del Festival. Potser la proposta revelació d’enguany, mirin el què els dic.

Grayling ens convida a asseure’ns al voltant d’una taula per ensenyar-nos a fer gnocchi, seguint la seva recepta familiar. Una proposta que marida el teatre amb la cuina (no és pas l’única, però no abunden). Com a bona cuoca, es recull la llarga cabellera que té en un monyo, i es vesteix íntegrament de negre. La taula també és negra, així com la llum que ens envolta. Prèviament, ens ha animat a deixar les nostres pertinences en un racó a part, sinònim d’aparcar totes les nostres preocupacions, ni que sigui l’estona que duri l’obra (i a fe que ho aconsegueix!). Així que estem alliberats de qualsevol lligam amb el món exterior i podem dipositar els cinc sentits i capbussar-nos en l’experiència. La contemplem, en absolut silenci. De fons, sona una acurada de selecció de peces de música italiana, que ella mateixa ha triat. També sentim les instruccions de la recepta, a través d’un àudio de whatsapp, suposem que de la seva progenitora, que encara ens ho fa tot més proper. Ha aconseguit un ambient càlid, íntim i recollit. Tots els ulls romanen atents i hipnòtics mentre amb els seus dits pasten la barreja: farina, patata (ja bullida i pelada), un ou i un pessic de sal. La comunió entre tots és absoluta. Grayling, amb veu melosa i suau, és una encantadora de serps.

De mica en mica demana ajuda, mirant-te fixament i oferint-te amb delicadesa la meitat de la seva massa. Així, piano piano, tothom acaba fent gnocchi. Després, en col·lectivitat els coem i, com és natural, ens els mengem, acompanyats d’una salsa de tomàquet amb alfàbrega, sobre una base de mozzarella trossejada i parmesà acabat de ratllar per sobre. I, qui vulgui, un gotet de vi. Aquest procés embolcalla la veritable missió de la creadora, que no és altra que parlar-nos dels records i de la memòria. Ho fa mentre cuinem. Parlem, pausadament. Ens va preguntes, i ella ens explica la història de la branca napolitana de la seva família, mentre ens ensenya fotografies antigues. No explicarem massa coses més, però la seva habilitat és tal que el públic s’oblida fàcilment que està dins d’un espectacle i es deixa enredar. Això és màgia.  

En un principi, la peça està concebuda per a un grup reduït de comensals, però en un anterior passi es van arribar a aplegar setanta persones. Resolutiva, Grayling va improvisar, va modificar les cadències i va configurar un nou muntatge sobre la marxa. Em diuen que moltes persones van acabar plorant de l’emoció. El passi on jo vaig assistir era més recollit, però el recordaré com una de les millors vetllades del Z.

Ah, i una confessió: després d’aquesta experiència queda confirmat, sense cap mena de dubte, que soc el pitjor cuiner de gnocchi del Festival. Ho poden corroborar les deu persones que m’acompanyaven, a més de Grayling, és clar, que, mentre se li escapava el riure per la mirada, s’esforçava gentilment a regalar-me amables paraules d’escalf. Això sí, he après una cosa: el secret rau en la farina!

Embrions escènics

El Festival Z, però, no només ha ofert muntatges ja tancats i assajos oberts, sinó que ho rebla amb presentacions curtes de futurs espectacles que tot just s’estan gestant. N’assenyalarem alguns.

Col·lectiu Desasosiego

Una de les grans expectatives d’enguany era conèixer, ni que fos en un tastet de deu minuts, la nova proposta d’aquesta companyia sorgida de l’ERAM que, com recordaran, es van significar a passada edició amb un assaig obert d’Un segundo bajo la arena, ja aclamada i multipremiada. La nova, que porta per títol (provisional, és clar) Vol. II, versarà sobre la por. O millor dit, sobre les pors. Perquè tothom té les seves, més o menys amagades.

El que ens van deixar veure era un espectacle als antípodes del seu bateig. Una sala fosca com la gola d’un llop, el públic assegut en rotllana i el repartiment, vestit de negre i amb els llavis desapareguts per una base de maquillatge, deambula entre les persones amb una lot enganxada a la barbeta, il·luminant-los la cara. Talment semblen espectres, fantasmes que no parlen mentre una veu en off vomita, en bateria descontrolada, totes les pors tipificades. La immersió és total i la ment, suggestionada, barrina a tota velocitat com pot continuar la proposta i, sobretot, cap a on ens portarà. Les idees són moltes, i les derivades, encara més. Captivadora. Més tard, amb un cafè entre les mans, part de l’equip ens en va revelar algunes, però són un secret de confessió i no ens deixen anar-nos-en de la llengua sota l’amenaça d’aparèixer surant al riu Onyar.

Las Calatrava

S’autoanomenen “les filles que Santiago Calatrava no hauria volgut tenir”. Això és res. Aquestes filles són Nil Martín, Laura Riera i, excepcionalment en el tast que vàrem presenciar, Júlia Valdivieso, que ens van delectar amb una proposta satírica, personalment celebrada, sobre arquitectes de renom i algunes de les seves obres més emblemàtiques… i autèntiques pífies. Bé pel sobrecost que van tenir, bé per la seva inutilitat en tant que infrautilitzades o directament buides de contingut, com és el cas d’alguns museus. Edificis que havien de ser icones i, gràcies a les seves deficiències estructurals, van esdevenir la riota col·lectiva (qui no recorda, per exemple, les inundacions del Palau de les Arts de València, el 2007?). Pagades amb pressupostos públics, és clar. L’arquitecte de Benimàmet és la diana estrella dels seus dards, però per l’escenari també desfilen Eisenmann, Meier, Rem Koolhaas, Bohigas o Acebillo. L’anàlisi d’aquest despropòsit es titula Kenòpsia (del grec “kenosis” (buit) + “opsia” (veure): “l’aclaparadora atmosfera trista i pròpia d’un lloc que normalment era ple de gent, però que ara es troba abandonat i tranquil”).

Actor i actrius despleguen a terra una enorme silueta muda de la Península ibèrica, i talment com hostesses de congressos, però abillades amb granotes blaves i casc d’obra, van situant damunt del mapa, amb diligència, a cada ciutat una bandereta amb el nom d’un l’edifici-nyap. Una divertidíssima Riera és l’encarregada de donar-los pas tot cantant, amb la tonada de la loteria de Nadal i les criatures del Col·legi de San Ildefonso, el cost original de la construcció i el cost real final. Esperpèntic. Han hagut d’acotar, expliquen, perquè la llista era escandalosament infinita i tampoc era qüestió d’armar una obra eterna. Denúncia i teatre polític.

Mamadou Diallo

Diallo ens vol parlar de la migració a través de membres de la seva mateixa família, de tres generacions diferents. L’artista es descalça i ens proposa seguir-lo per tal de submergir-nos en el seu relat, que ha articulat mitjançant un itinerari –real– per l’edifici d’El Canal. Ens trobem al segon pis, així que anirem descendint fins a arribar al vestíbul d’accés al teatre, tot baixant per les escales exteriors, les d’emergència (hàbil analogia), sense abandonar mai el camí, que ell prèviament ha marcat amb cinta adhesiva enganxada a terra. Diallo tot just ens introdueix en aquesta performance. Després, el viatge el farem en solitari (i en silenci), mentre se li segueix la petja. Ell encapçala la comitiva i cada espectador en traurà el seu propi missatge.

Perquè, justament, al llarg del recorregut trobarem petits altars, on convé aturar-se. Són senzills, però plens de contingut. A més d’un nom i una edat, hi ha objectes personals d’aquesta persona (que deixa de ser anònima) i els quilòmetres que ha hagut de recórrer fins a arribar a l’anhelada Europa. També una peça de roba que l’identifica. No sabem on ens menarà aquest sender ni quant de temps trigarem a fer-lo, però la idea és molt suggeridora.

No podem acabar aquesta repassada sense apuntar que el Z, com en edicions anteriors, s’ha completat amb activitats professionals i cercles de debat i reflexió, celebrades als matins. A la primera es va parlar de diversitat a les nostres sales, i a la segona, sobre la creació i la representació LGTBIQ+ a les arts escèniques catalanes, moderades totes dues per Laura Pujol. En definitiva, quatre dies intensos farcits de propostes, una amalgama atractiva i seductora que ja fita cap a l’edició del 2024.