Menors de 30, alceu-vos!

Ja ho va explicar àmpliament la Núria Surrell el passat 2 de juliol en aquest article: ha nascut a Catalunya (a Girona, terra de ratafia, xuxos i d’emprenedories) un nou festival d’arts escèniques, el Z, amb la voluntat, diuen, de contribuir a professionalitzar joves creadors i creadores menors de 30 anys. Un nou certamen teatral –dirigit per Jordi Duran, exdirector artístic de  Fira Tàrrega– que s’uneix al consagrat i veterà Temporada Alta (30 anys de vida!) i al FITAG, que enguany ja bufa –poca broma– 21 espelmes. Un segon semestre marcat a l’agenda gironina on es condensen totes tres fites (juliol, agost, octubre, novembre i desembre). Morirem de sobredosi.

Aquesta primera edició, batejada com a Beta, ha estat prudent, com marca el seny. La rauxa, millor experimentar-la amb gasosa, en els debuts. Val més olorar, temptejar el terreny i veure com respon la gent. Amb tot, s’hi ha programat cinc espectacles, dos debats, una exposició fotogràfica i diverses activitats professionals. Amb la llibertat d’expressió com a fil conductor, el Festival Z pretén arrossegar el públic jove, sovint foragitat dels espais escènics. Una pedra a la sabata que el sector cultural coneix molt bé, i que des de fa temps intenta remeiar amb iniciatives múltiples i resultats diversos. Debat a part (al Festival Z els preus han estat més que assequibles: una entrada costava el que valen tres cerveses a una terrassa de la bufona plaça de Bell-lloc), a Núvol ens hem capbussat en algunes de les seves propostes per a fer-ne un primer tast i, per què no, copsar l’ambient.

‘Trilök’, de la companyia Arts Trilök

Informació de context: estem a l’Índia (per tant, que s’activi l’imaginari mental: ja saben, olors, colors, vestits, música…). L’espectacle Trilök, comença a l’aire lliure, a la placeta de les Homilies d’Organyà, just davant de l’Auditori del Centre Cultural La Mercè. Dues ballarines i dos ballarins descalços (Flor Laiño, Berta Calvo, Dídac Jurado i Nicolás Morizon), sota un sol de justícia, i cremant-se les plantes dels peus perquè la pedra bull, ens reben amb un ball, que es perllonga més del que ells i elles voldrien. Pateixen, es nota, però, professionals com són, no esborren el somriure del rostre. En acabat, ens inviten a entrar al recinte. En fila índia (mai millor dit, i perdonin l’acudit fàcil) ens beneeixen i ens posen una polsera vermella al canell dret. A dins, la penombra (els ulls triguen a acostumar-s’hi), espelmes enceses als vorals, so de gotes d’aigua, i música ambient relaxant. Feia temps que no em feien una rebuda escènica tan amable i confortable.

Aquest comitè de benvinguda és un bonic preludi per la peça que ens espera (a penes setanta minuts) on es palpa l’entrega i les ganes de la companyia Arts Trilök per demostrar que han volgut aixecar una obra de factura professional. No és una funció de fi de curs amb nota de l’Escola Universitària ERAM, és molt més. Modesta, senzilla i humil, si es vol, però imponent i reveladora, per fer-nos partícips d’una realitat oriental desconeguda a casa nostra: l’existència de les anomenades hijres i de les cases que elles mateixes regenten, i de les famílies que construeixen a la recerca d’un refugi que els proporcioni seguretat i confiança.

Les hijres són persones transgènere o intersexuals, estigmatitzades al seu país, tot i que la llegenda diu que estan tocades per la mà de Déu. Per això són benvingudes a l’hora de beneir naixements i casaments, perquè –diuen– auguren bona sort. A partir d’una història real, el jove director Harpreet Gill (d’origen indi) ha ideat aquest honest espectacle que passa de puntetes per un tema que es mereix aprofundir-hi. Estic convençut que moltes coses s’han quedat al calaix, de manera que la proposta es podria allargar perfectament sense por de fer-se feixuga, al contrari.

Amb dramatúrgia de Clàudia Ferrer, l’obra s’estructura en un encadenament de petits monòlegs reeixits de cadascun dels personatges, dits amb entrega i convicció, que ens expliquen qui són i com han arribat a aquella comunitat. A l’elenc abans esmentat cal sumar-hi Guillem Coca, que també assumeix la direcció adjunta. A més, s’hi incorpora una escena de ball col·lectiva al més pur estil Bollywood. El text juga amb una sensata combinació de diferents disciplines, però peca –ai– d’algunes interpretacions desequilibrades, que li fan un flac favor al conjunt de la proposta. Cal elogiar el vestuari, l’espai escènic (caminar amb els peus nus damunt de flonges catifes, quin plaer!), l’espai sonor i la il·luminació.

Un punt i a part es mereix el petit moviment coreogràfic (brava Maria Illa) entre dos dels intèrprets masculins (Morizon i Coca) que desprèn violència i sensualitat a parts iguals. Desig sexual, homoerotisme i repressió davant dels impulsos. Mans que busquen carícies però reben bufetades. Bell i brillant. Sense cap mena de dubte, una de les millors píndoles de la peça. I també hi afegeixo el refinat i delicat amanerament que treballa Jurado, que explota fins i tot quan està en escena i no parla. Però diu molt. “No puc estimar-te perquè em fa por”, ressona en un moment de l’espectacle. Prenguem-ne nota.

Fóra bo programar Trilök, degudament arranjat, perquè l’espectacle està parit des de la sinceritat i amb coneixement de causa, i no a través d’apilar dades extretes d’Internet. I això té un valor que no es pot deixar que s’escoli per l’aigüera. A més, que jo sàpiga, no hi ha tants espectacles a Catalunya dirigits per algú de la comunitat índia. I si hi apostem?

‘Hermana, ya no’, de Kadja Diao

“Estic fins als ovaris que, vagi on vagi, em diguin el que haig de fer i haig de ser!”. Qui crida enrabiada és l’artista multifacètica Kadja Diao, en un moment d’Hermana, ya no, representat al Teatre Municipal de Girona. D’origen senegalès, ella soleta escriu, interpreta, dirigeix i firma l’espai sonor i la direcció musical del’espectacle, la seva personalíssima proposta sortida de les entranyes i que va generar uns merescudíssims aplaudiments en acabar la funció.

Aquest monòleg trilingüe (castellà, català i wòlof), que ha comptat amb la supervisió experimentada de l’actor Xicu Masó, és un retrat d’autoficció de la infantesa, l’adolescència i la incipient vida adulta de l’artista saltenca. Nascuda a Vélingara, assegura no recordar res dels seus primers anys africans, però sí de què representa ser negra en una societat blanca i europea. Diao, amb un peu a cada continent, vomita veritats, fa enrojolar, i disserta sobre el gènere, la raça i la identitat. Fa poc hem vist propostes similars a escena, i sempre generen reflexió i debat posterior. És sobrer dir que, ara, són més necessaris que mai.

Amb una mínima escenografia (una pila de sal, un penja-roba amb vestits estampats, una palangana de plàstic on xipolleja, un tamboret on s’enfila, i un cordill que encerca tot l’espai com a símbol de la cotilla on viu i de la zona on se la deixa existir) l’actriu es menja l’escenari durant cinquanta minuts. Interpreta magistralment la nena que va ser, amb aquell deix d’innocència, ingenuïtat i incomprensió. I, alhora, presenciem la fúria incipient que li brolla per tota l’epidermis davant les injustícies i que desembocarà en la dona adulta que és. També balla, i canta, i es canvia de roba davant del públic, i contemplem com d’objecte de desig dels altres muta cap a subjecte desitjant de la seva pròpia vida. Quina metamorfosi!

Ja està tardant Katja Diao a fer gira. Ja és hora que aquest tipus d’espectacles comencin a ocupar espais, i que el teatre “de sempre” faci un forat a aquests nous discursos. Teatre africà per a una societat multiètnica a qui li convindria, com diu ella mateixa, descolonitzar la ment i el cos. Hermana, ya no, sense pretendre-ho, el llegirem com un Grec descentralitzat, tenint en compte el fil conductor del festival d’estiu de Barcelona d’enguany.

‘Humor, riure i paròdia’, amb Marc Buxaderas, Sílvia Albert Sopale i Març Llinàs

Si es tenen tres ponents brillants, hi ha molts números que el debat sigui brillant. I així ha estat, almenys en la segona trobada del certamen (no puc jutjar la primera, perquè no hi vaig poder assistir). Tot un luxe. Al Claustre del Centre Cultural La Mercè, l’actor i humorista Marc Buxaderas (el recorden, a Mare de sucre?), l’actriu, dramaturga i activista cultural (i moltes coses més) Silvia Albert Sopale, i el guionista i actor d’stand up comedy Març Llinàs (el vàrem veure fa res al Festival Berdache) han debatut sobre els límits de l’humor des de la pluralitat. Un noi amb diversitat funcional, una dona negra i un home transgènere.

La trobada ha estat farcida de sentències, màximes i aforismes de calat. Podríem omplir-ne pàgines, però en citarem només algunes. El subtítol del debat era “Potència, perills i dilemes entorn de la legitimació i o subversió d’estereotips i opressions” (per què les acotacions són sempre tan enrevessades?). On són els límits? Es pot riure de tot? Es pot riure’s dels altres, sobretot de col·lectius oprimits? El resum de l’autora de No es país para negras (que està de gira des de 2016!) i fundadora del col·lectiu Tinta Negra és clar: “és important trobar un espai segur i de confiança on poder riure tots i totes de tot”. Al capdavall, com diu ella mateixa, l’humor és sanador.

“Una cosa és fer humor i, l’altre, riure’s d’una altra persona”, apunta Llinàs: “el límit és si busques ridiculitzar o no”. Per això prenen valor les paraules de Buxaderas (que va crear el text Posa un discapacitat a la teva vida) i la importància de les preposicions: “riure’s de o riure amb”. Educació i pedagogia, educació i pedagogia, no para de repetir.

“Falten figures i discursos que no siguin normatius”, afirma Llinàs. “Que les persones normatives deixin espais. Però és molt important la suma de tothom”, afegeix: “tens una veu i no l’has d’utilitzar per parlar d’altres col·lectius”. En aquest sentit, Buxaderas va més enllà i va llençar una proposta agosarada per no perpetuar situacions desagradables: “S i no agrada l’espectacle, el públic s’hauria d’aixecar i marxar. Si et quedes, legitimes el discurs.” La mirada d’estupefacció d’Albert Sopale i Llinàs eren de premi, però van acabar assentint: “Amb el silenci, valides discursos”. I més amb la que està caient.

Un debat riquíssim que vull acabar amb una reflexió de la dramaturga. “La nostra presència ens obliga a l’humor per ser acceptats”. És la segona persona racialitzada a qui sento dir el mateix en menys d’un mes. També per a reflexionar.

Els cercles de debat van ser emesos per streaming i estan penjats, per a qui ho desitgi, al canal de Youtube del Festival Z.

‘30 ulls, múltiples mirades’. Exposició fotogràfica

I per arrodonir la crònica, l’exposició fotogràfica del Festival –coordinada per Melissa Caminha–, que no per ser menuda es desmereix. Al contrari, com diu la dita, al pot petit hi sol haver la bona confitura. Pot una mostra amb només vuit imatges (de Marta Ribas) transmetre tant? La resposta és un sí contundent.

’30 ulls, múltiples mirades’ és el resultat d’un taller de creació transdisciplinària i transgeneracional dut a terme entre el mateix certamen i la Plataforma d’Inserció Laboral de Salt, un servei social residencial per a menors d’edat entre els 16 i els 18 anys i per a persones fins als 21, extutelades, però que quan van arribar al país eren menors i estaven soles. Seguint el fil conductor del Festival –la llibertat d’expressió–, un grup de quinze joves de Salt i de Girona, en el marc del taller ‘Un Salt cap a l’expressió’, capgiren els rols tradicionals de gènere i s’enrolen, amb una cara de satisfacció superlativa, a adoptar aquells papers que se suposa que no els corresponen, amb valentia i sense complexos. I ocupant un espai públic, a la vista de tothom. La mofa, qui la tingui, se l’haurà de menjar amb crispetes.

Encara que el Festival Z hagi acabat, l’exposició es podrà visitar de manera gratuïta al claustre de la Mercè fins al pròxim 30 de setembre. Gironines i gironins, gent de pas, treguin el nas.

Punt final d’una primera edició exitosa que ha penjat el cartell d’entrades exhaurides en tres dels cinc espectacles i que ha tingut un 85% d’ocupació. Un certamen que, efectivament, ha arrossegat públic jove, ha buscat la paritat i ha estat concebut amb perspectiva de gènere. I això es nota, i molt. En tot.

Enguany, la majoria de les companyies han estat gironines, formades per alumnes i exalumnes de l’ERAM, però no únicament. Ja es posen a treballar perquè l’any següent, amb un nou ganxo i un nou fil conductor, l’oferta sigui més àmplia, en tots sentits, també geogràfica. Una plataforma i un aparador per a donar a conèixer la feina de gent jove, que tot just comença, fins al punt que alguns dels espectacles ja han tingut sortida gràcies a la presència de programadors. Un híbrid entre FiraTàrrega i el Festival RBLS, segons em confessava en veu baixa un destacat membre de l’organització. I el Festival Berdache, hi afegeixo jo. Visca la germanor!

L’edició Beta del Festival Z, doncs, ja pot respirar tranquil·la.