Bodas sin sangre

Federico García Lorca ha voltat una mica per Catalunya, d’un any ençà. I no parlem d’Una noche sin luna, de Juan Diego Botto, que també, sinó d’una proposta infinitament més modesta. Es tracta d’Un segundo bajo la arena, el debut del joveníssim Col·lectiu Desasosiego, un muntatge molt lliure inspirat en Bodas de sangre (1932). Representada en format d’assaig obert al passat Festival Z (el certamen gironí la va escollir com a proposta inaugural) va saltar després a FiraTàrrega, on es va estrenar oficialment. Pel camí, a part de diversos bolos i sonors aplaudiments, s’ha embutxacat el Premi Moritz de FiraTàrrega a la millor estrena de carrer 2022 i el Premi al Millor Espectacle NovaVeu dels Premis de la Crítica 2022. Ara, aquella pretèrita funció al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, fa temporada al Maldà, que els aixopluga fins al pròxim 4 de juny. La companyia està exultant i es pessiga cada poc temps per a comprovar que tot va de veres.

L’actor Pol Toro, d’etiqueta i coixejant, rep el públic –dempeus, fent cua–  a les escales barroques del Palau Maldà, al cor del Barri Gòtic barceloní. S’abraça a la gent, saluda, content, i ens dona la benvinguda a la boda. Som els nous convidats. Baixa i puja, puja i baixa, amb una velocitat a prova del bastó que l’acompanya. Estem al casament entre El Novio i La Novia, però després del banquet tothom ha fugit esperitat. Només resten tres invitats i un músic. Nosaltres som els substituts de la desbandada i ens volen explicar què ha passat. Així que, de manera organitzada, l’amfitrió ens anima a entrar a la sala on s’ha fet el convit. Allà ens esperen Carla Coll i Camille Latron, que completen Toro en el repartiment d’aquesta singular recreació. Escollim lloc (no hi ha seients assignats), obrim els ulls i parem bé les orelles.

El Maldà ha eliminat les grades, tal com va fer amb Sacarina (Davide Carnevali/La Ruta 40, 2020). Fum (potser en excés) i tauletes disposades a banda i banda. Presidint la sala, al fons, un enorme medalló amb el lema “Orquesta La Luna (1898). Bodas, bautizos y funerales”. Amb tons blaus, evidentment, com a l’obra original. La lluna, element màgic per al poeta, símbol de fatalitat. Aquí, però, no encarna un personatge, sinó el marc perquè es llueixi Gaspar Corts, que firma el magnífic espai sonor, amb música i veu en directe (igual toca i canta una bonica versió de la cançó ‘Despierte la Novia’, amb lletra del mateix Lorca, com el ‘Take this waltz’ de Leonard Cohen. Pas mal).

Aquest és l’entorn on desenvolupa la peça, dirigida a quatre mans per Pau Serés i Àlex Solsona. De les Bodas de sangre no veurem navalles ni cavalls. Tampoc hi surt en Leonardo. Sí El Novio i La Novia. Perquè Un segundo bajo la arena, lluny de la sang (ni de la bona ni de la dolenta, com filosofen els llenyataires del tercer acte), és un cant a la vida. La dramatúrgia (Coll & Solsona) flirteja amb el text original com a punt de partida per a crear-ne un de nou, barreja el català i el castellà, i manté alguns dels personatges lorquians, frases exactes i pinzellades del seu univers, sense abandonar la fantasia poètica de l’artista granadí. El repartiment –magnífic– encarna tots els rols, els coneguts i els nous, i excel·leixen com a mestres de cerimònies. L’objectiu és reprendre el banquet interromput i virar-lo cap a un altre estadi, el de la celebració, el del retrobament, el de la reunió. Recordar tothom, des dels que han fet mal fins als que ens han estimat. I brindar, sobretot brindar. Un segundo bajo la arena és una festa, i així es manifesta, a través d’un híbrid de diferents disciplines.

Posats a brindar, tornarem a fer-ho per l’escenografia, mèrit de Latron. Ja n’hem parlat en una altra ocasió, i no ens hi entretindrem de nou, però és que és una de les troballes de la proposta. Aquesta vegada només destacarem la feinada d’adaptar-la a un espai més petit (el teatre) i en unes tauletes (que no taules), on passa tot més desapercebut, i no li fa justícia. Les bombetes de gala que pengen del sostre i s’eixamplen com una aranya de múltiples braços tanquen el firmament. Latron també assumeix la il·luminació de l’espectacle.

Posats a tornar a brindar, celebrem que la companyia hagi mantingut els diferents accents dels seus membres, en lloc d’abraçar un català estàndard uniforme i insuls. La riquesa lingüística s’ha de potenciar (ho vàrem comentar fa poc amb CR#SH. (Tothom pot caure), per exemple). Així que aquí aplaudirem l’olotí enamoradís que empra Toro o els gironismes que salpebren la funció. Lorca n’estaria content. Com també aplaudirem la picada d’ullet al públic barceloní fent que El Novio i La Novia s’hagin casat a la veïna Santa Maria del Pi. Una església farandulera on, recordem, la Marta de Terra Baixa pidolava almoina o La Cubana escenificava, en un llunyà 1988, Solo ante el peligro, una de les seves dotze Cubanades a la Carta.

Un segundo bajo la arena és una proposta sorprenent, fresca, dinàmica, artesana, casolana, generosa, i 100% de quilòmetre zero. La  màgia, no ens cansarem de repetir-ho, dels teatres de proximitat, on qui s’assegui a la primera fila ha de procurar descreuar les cames perquè actors o actrius no ensopeguin. El Col·lectiu Desasosiego interactua amb el públic i encomana bon rotllo. Un ocellet ens ha xiuxiuejat que la companyia presentarà ben aviat un nou espectacle. L’esperarem amb delit. Perquè el seu debut no ha pogut ser més prometedor.