Ser gai és escandalós?

Aniré de cara a barraca. Cal que el 2022 es faci un espectacle que s’expliqui com un jove va sortir de l’armari? On escenifiqui les complicacions que va viure per no acabar d’acceptar-se a si mateix i l’alliberació que va suposar per aquest noi fer el pas? Perquè així us resumeixo l’espectacle Personas escandalosas que no caben en el mundo de la companyia Orientación Colectiva Loli, que s’ha estrenat aquest cap de setmana a l’Antic Teatre. La resposta per mi és sí, però amb reserves.

Comencem per una obvietat. El teatre sempre ha de ser una eina per escenificar les històries que transmetin un missatge de denúncia social. No exclusivament, ja ens entenem. Però quan gran part de les produccions s’enfoquen al teatre social, es pot patir un col·lapse. Només aquelles representacions que sàpiguen explicar una bona història podran sobresortir. Allò que es narra importa, però també el com. Potser aquí rau el problema. Un cop acabat l’espectacle, un servidor pensa que la vida del Xavi Palomino no és tan extraordinària i, que a més, la manera com l’explica tampoc resulta tan provocativa i escandalosa com poden pensar els integrants de la companyia.

Xavi Palomino és un jove que decideix explicar la seva vida a escena, ajudat per la Núria Planes i l’Agnès Jabbour. Un xaval de la Zona Franca que des de ben petit va anar perfilant uns interessos diferents de la resta dels seus companys (classes d’aeròbic, pòsters de la Britney Spears…), que a l’adolescència es negava a acceptar la seva realitat, que la va amagar, que es va reprimir, fins que va decidir sortir de l’armari. La seva història pot ser la de milers de gais. Igual que moltes altres que ja han estat representades al teatre o al cinema. I és que la història del Xavi no té res que la faci particularment dramàtica, no ha viscut en un context especialment dur (la Zona Franca no és Afganistan, per anar a un extrem), ni ha patit (almenys que expliqui a escena) cap agressió per la seva condició homosexual. Lògicament, això no invalida que pugui representar la seva història. Però quan un vol parlar de si mateix, ha de pensar primer si el que vol dir és realment interessant i diferent; si pot afectar, fer reflexionar, transformar el públic sobre un aspecte en concret; i sobretot, si la manera en què representi la seva història aconseguirà l’impacte necessari. Penso, per exemple, en l’espectacle Boja, de la Mariona Esplugues.

L’espectacle suma tots els elements del teatre contemporani i underground: accions reivindicatives, coreografies amb cançons populars, canvis de vestuari, cabaret, suport digital, vídeos falsejats… Penso en José y sus hermanas. Segur que són referents per aquest col·lectiu (no en va, la veu en off és la del Francesc Cuéllar, que ha participat en dues de les produccions de les Hermanas). Però el discurs es queda a mig camí. Palomino vol deixar clar les dificultats que té un noi homosexual per sortir de l’armari i, fins i tot, un cop n’ha sortit, com intenta dissimular la seva condició. És l’encotillament de la societat, la repressió, la censura que fa que aquests joves no se sentin amb forces per mostrar-se tal com volen. I això ho transmet amb frases estil “no vull que notin que” o “estic farta de…” o amb altres reflexions que els falta una volta.

L’espectacle, però, es centra en la vida del Xavi i a partir d’aquesta va explicant diversos episodis de vida a vegades de manera divertida (el tall de vídeo d’una entrevista d’un late night a la Britney Spears amb l’àudio falsejat), d’altres més emotius (el concert i la cançó on relata el seu enamorament de la “Sara, que en realitat no es deia Sara”), d’altres més reivindicatius (el joc dels cartells els missatges dels quals contraresten amb el que el mateix Xavi va explicant).

Precisament, aquí entrem també a un punt mal resolt i sobre el que sembla que volen presentar l’espectacle. De fet, a la sinopsi ja ho diu. El Xavi era homòfob. I així ho anuncia el primer dels cartells. Però en cap moment vaig entendre que aquest havia tingut una actitud homòfoba contra algú que fos gai. No ho diu, ho enuncia al cartell, però en cap moment ens descriu cap episodi d’homofòbia. Si això hagués estat així, si el Xavi hagués estat un gai reprimit que, a més, hagués vexat algun altre gai, com a punt de partida em semblaria prou potent per a crear tot l’espectacle. Però res de res. El Xavi, almenys segons el que explica a l’espectacle, no ha estat homòfob.

Les escenes on es relaten les seves vivències s’alternen amb aquelles més de denúncia social, de posar en context. I aquí n’hi ha que funcionen i d’altres que no. És graciós veure un vídeo de Franco amb l’àudio falsejat, presentant-se com el neuròleg Francis Frank. I probablement, és la forma de denúncia més original (bé, ja ho han fet d’altres) i amb la qual agrupen tota la crítica social que s’ha de traslladar a la societat: no oblidar, no mirar cap a una altra banda quan hi ha una injustícia social contra un homosexual.

La posada en escena és enèrgica, tot i que pateix d’algun problema de ritme (la primera tanda dels àudios homòfobs està mal editada). Però Palomino, Planes i Jabbour ho donen tot a l’escenari. Descarades, físiques, exhibicionistes. No es deixen res al camerino. És la seva carta de presentació i, si més no, volen mostrar bé que la seva intenció és de muntar una bona festa. I així acaba l’espectacle, amb el manifest de la companyia. Una companyia que fa de la llibertat i l’escàndol la seva bandera. Pel que fa a l’escàndol, espero que a la segona m’escandalitzin més.