La coreògrafa i ballarina Núria Guiu Sagarra (Mollet del Vallès, 1985) no para. Està a punt d’estrenar el solo Medium, que es podrà veure aquest cap de setmana al Mercat de les Flors. La setmana que ve el Teatre Lliure estrena L’última f**cking night (o la festa de Zeus i Hera), un espectacle escrit i dirigit per Marc Artigau on ella ha fet l’assessorament escènic i la coreografia. I el pròxim mes de gener podrem veure Supermedium, la versió de gran format (amb vuit ballarines) de Medium. Ha ballat amb les millors companyies de dansa europees, i l’any passat va guanyar el Premi Nacional de Cultura. Poca broma. Després de mitja vida ballant, ara ens confessa que té ganes de descansar. I ens ho diu mentre està acabant el Grau d’Antropologia i Evolució Humana a la UOC. La Núria no para mai.

Medium és una funció fantasma en la qual invoques un cos posseït per moviments i danses, segons el web del Mercat. D’on sorgeix aquest projecte?

Ja té força història, perquè al món de la dansa tot es cou molt a poc a poc. Vaig començar a escriure aquest projecte perquè el Refree em va demanar de fer una col·laboració. Fa uns anys vaig penjar un vídeo a les xarxes ballant un dels temes de “Los Ángeles”, el disc de debut de la Rosalía que va produir el Raül. Al cap d’un temps em va escriure per fer alguna cosa plegats, i això em va portar a escriure el dossier de Medium, però allò no va acabar sortint. Jo tenia aquest projecte al calaix, llavors va arribar la covid i el confinament. Amb la Ingri Fiksdal som amigues des que jo vivia a Noruega, ens vam conèixer ballant, quan jo tenia vint-i-cinc anys. Quan estàvem confinades a casa li vaig explicar aquest projecte, i a ella li va ressonar amb coses que ella estava investigant en aquell moment. Jo tenia idees, però em faltava el finançament. Li vaig proposar fer-ho juntes i ella em va dir que sí, i a més es va encarregar de la producció. 

La peça arriba a Barcelona havent fet algunes funcions per Europa.

Es va estrenar al teatre Black Box d’Oslo, l’any passat. Vull deixar clar que es tracta d’una cocreació: jo tenia escrit l’inici, però amb l’Ingri vam fer tota la peça juntes a Noruega. Vam representar Medium al festival Oktoberdans de Bergen, on jo havia treballat molt, i també vam actuar a Viena. I ara l’estrenem aquí, amb dues funcions a la Sala MAC del Mercat. Després no sabem què passarà.

Com ubiques Medium en relació amb les teves peces anteriors i els teus estudis d’Antropologia?

Cyberexorcisme i Medium es van crear quasi al mateix temps, però Medium es va estrenar més tard. Tot el que faig té una continuïtat, potser no fent referència al fet digital, però sí al fet virtual. O, més ben dit, de quina manera la virtualitat passa a través del nostre cos. Dins del món virtual, hi ha tota la idea d’arxiu, que passen per les pantalles per arribar a nosaltres. Medium és una cocreació, per tant, es veu el meu món barrejat amb el de la Ingri. Es nota que no és un espectacle 100% meu, seguríssim. De vegades em pregunten si amb aquest tipus de projectes no perdo una mica la meva identitat, però jo crec que és justament el contrari. Al món de la música no paren de fer-ho, el “featuring” d’un artista amb un altre, les col·laboracions entre músics. 

I com passes d’aquest Medium on balles tu sola al Supermedium de gran format i amb vuit ballarines que veurem el gener al Mercat de les Flors?

He estat artista resident del Mercat i hem anat buscant diferents formes de col·laborar. Va ser una mica imprevist per a tothom, perquè la casa va rebre una aportació econòmica inesperada que l’Àngels Margarit va decidir que es destinés al projecte “Cèl·lula”. És una idea que ha iniciat ella, per donar a espais a coreògrafs d’aquí: hi ha molt poques companyies que puguin fer creacions de gran format. I si no existeixen aquestes ajudes, és impossible de fer. L’Àngels va pensar en mi perquè jo era l’artista resident del Mercat. En un primer moment vam pensar a fer Superlikes, el que passa és que la peça Likes jaté set o vuit anys: llavors parlar de les xarxes socials i l’exposició pública no estava tan explotat com ara. Ara mateix, parlar del cos en relació amb els likes és un tema al qual ja se li ha donat moltes voltes i s’ha tractat molt. A Medium soc jo la persona que està en escena, l’arxiu corporal parteix de mi mateixa. Quan estarem a la sala d’assaig amb les vuit ballarines treballarem a partir de la seva experiència, del seu cos com a arxiu afectiu. Començarem el procés de creació a finals d’octubre, per estrenar el gener del 2024. Les ballarines són totes d’aquí: la Mabel Olea, l’Emma Riba, la Clara Tena, la Berta Pascual (que ja estava a Cyberexorcisme i em fa molta il·lusió que continuï amb mi, la Laura Morales, l’Aina Lanas, la Blanca Tolsà i l’Anna Calsina.  

Recordo molt la teva peça Likes. La vaig veure una primera vegada a la desapareguda Sala Hiroshima. Fa un parell d’anys, al cicle Katharsis del Teatre Lliure i amb la Sala Fabià Puigserver plena de gom a gom, és com si la professió teatral t’hagués validat. Quan tu ja feia anys que la giraves per Europa…

Absolutament. D’alguna manera també va ser meravellós, perquè va ser com el final de la gira de Likes. Allò va ser al cicle Katharsis del 2021. Després va venir Spiritual Boyfriends, i a continuació vaig posar moltíssima energia en fer Cyberexorcisme. Ara mateix he deixat de girar Likes. Si aparegués l’oportunitat de portar-la en algun context específic la faria, però ara mateix no l’estic promocionant. De fet, no tinc ni distribuïdora. 

• 

  Vet-ho aquí

  Clica i fes-me un “like”

  Clàudia Brufau

El fet de viure i treballar a Barcelona té alguna cosa d’acte polític, pensant en la precarietat del món de la dansa a casa nostra?

És una decisió personal, que al final segurament es converteix en una decisió política. Sorgeix bàsicament del desig de tornar a casa. Hi ha artistes que marxen a l’estranger, s’integren i aprofiten les possibilitats que els ofereixen altres països. En el meu cas, vaig marxar molt jove: amb vint-i-dos anys ja estava treballant a Suècia. El primer cop que marxes ho veus com una oportunitat, però a mesura que passen els anys t’adones que és gairebé una obligació. I això va pesant cada cop més: un cop estàs molt instal·lat a fora, es fa més difícil tornar. I va arribar el moment en què vaig decidir tornar a casa, deu fer uns vuit anys. 

Com van els teus estudis d’Antropologia? M’agrada que a la descripció del teu web posa “Núria Guiu. Antropologia i cos”. 

Si tot va bé, acabo aquest any. Els meus amics em diuen que ningú ha tret tant de profit a una carrera que encara no ha acabat! [riu]. No sé cap on anirà el meu futur, però no puc deslligar les meves creacions d’un plantejament antropològic. A mi l’estètica m’importa molt, evidentment, i també hi penso, però el contingut no el puc deslligar de l’estudi. És que si no ho faig, m’avorreixo. 

L’antropologia t’ha modificat com a coreògrafa i ballarina, i també viceversa?

Sí, absolutament. Quasi tots els treballs que he de fer a la universitat els encaro des del cos, o en la creació que estic fent. I això als professors els sembla meravellós, cosa que m’agrada molt de la UOC. Mai m’han posat traves, tot el contrari. 

El 4 d’octubre s’estrena L’última f**king night, un text de Marc Artigau on has fet l’assessorament escènic i coreogràfic.

I jo estic encantada, la veritat. Va ser el Marc qui va presentar al projecte al Teatre Lliure i em va dir que havia pensat en mi per fer el moviment. Ens havíem creuat a l’Institut del Teatre, perquè som de la mateixa generació, i jo havia vist alguns textos seus al teatre. No havíem treballat mai junts, i de fet, ara que ho dius, no sé si ell havia vist alguna peça meva. Jo estava en diàleg amb el Lliure, després de Likes, i sembla que la seva proposta va encaixar. 

Quina ha sigut la teva aportació en aquest muntatge teatral?

El Marc està molt obert a treballar amb altra gent, i jo estic molt contenta del resultat. Ell porta el text, però m’ha deixat moltíssim espai per col·locar-me en el cos i treballar des d’allà. L’espectacle tracta el món de la mitologia grega i el trasllada als joves, com serien els déus si fossin joves d’avui en dia. Partim d’una festa dionisíaca, com podria passar a qualsevol discoteca actual. Hi ha molt cos i molta dansa, està tot lligat. I anem col·locant referents de TikTok o de la cultura popular, que es relacionen amb altres moviments. 

Pel que fa a la teva peça anterior, Cyberexorcisme, encara tindrà més vida?

L’hem mogut una mica, però a Catalunya és tot molt difícil. Ara mateix sembla que un teatre de Berlín està interessat en l’espectacle. I mira que tenim molts ingredients que poden interessar, en teoria, als programadors i el públic. Hem fet la peça en format site specific, al Dansàneu (davant de l’església d’Isil), al festival Límbic de Sitges… Recontextualitzar aquest folklore digital i posar-lo a la plaça del poble és quelcom que funciona molt bé. 

Durant la pandèmia dèiem que els adolescents ja no sortirien mai més de la seva habitació, i ara és molt habitual trobar grups de joves ballant i fent vídeos al carrer, ocupant l’espai públic.

Exacte! I això m’encanta.

I va i l’any passat et donen el Premi Nacional de Cultura. Com ho vas rebre?

Em va arribar molt per sorpresa. Va ser tot molt graciós: jo era a Madrid i em van trucar, i jo “Premi de què? Ara no puc parlar, que he de fer un check-in…”. Evidentment, em va fer moltíssima il·lusió. Tots els premis ajuden i, a més, aquest et col·loca en un lloc públic. De cop existeixes i apareixes als mitjans, ni que sigui un dia. Crec que es necessita tenir referents del món de la dansa, i quan sorgeix un nom a tothom li va bé. Jo ho agraeixo molt, perquè em dona una visibilitat que abans no tenia i m’ajuda a continuar fent la meva feina. Però al mateix temps és com un bolet, no existeixen “genis de la dansa” i voler tenir un “nom de moda” no va bé per a ningú. 

En aquest país, quan a algú li va bé apareixen les enveges. Passa a tots els sectors, i el món de la dansa no és una excepció. Només cal mirar el cas del Marcos Morau.

A veure, guanyar un premi és meravellós, però tampoc és garantia de res: jo no tinc més facilitats de produir un espectacle per ser Premi Nacional, per exemple. Aquests darrers anys ja he sigut artista resident a La Caldera, al Graner i ara al Mercat de les Flors… Ara què faig? Potser deixo passar un temps, i a la pròxima torno a demanar residència al Graner, però no crec que me la donin. Sento que ja se m’ha acabat el circuit! [riu].

És que Catalunya de seguida se’ns fa petita. 

Jo ara he anat a trucar portes a Madrid: faré una residència al Centro de Cultura Contemporánea Condeduque, per a un solo que es dirà (almenys de moment) POV (acrònim en anglès de point of view, punt de vista). Tinc ganes de tornar a estar sola en escena i posar el cos al centre, amb uns altres tempos, sense haver de gestionar grans grups de gent. 

• 

  Crítica

  Cyberexorcisme al Mercat

  Júlia Vernet Gaudes

Entre les grans companyies europees amb qui has ballat hi ha la Gisèle Vienne, de qui la temporada passada vam poder veure Crowd al Mercat de les Flors.

Crowd està girant pel món, la companyia fa gires molt llargues i molt bèsties i sempre m’avisen per si hi puc anar o no. M’agrada molt sortir a ballar a fora, però viatjar tant és un rotllo. 

És com fer de viatjant de comerç.

Més aviat és com ser una business woman, però sense els diners! [riu]. Treballar a l’estranger és, sobretot, menjar entrepans dolents que valen deu euros als aeroports del món. Sona molt glamurós, oi? “Fa quinze anys que gires per l’estranger, que guai!”. Però és que tinc l’estómac fatal! Vaig anar al metge i em va dir: “Ja no pots fer més això”. Estar sempre de gira crea molts desajustos, tant físics com anímics, per això quedar-me a Barcelona també és una elecció personal. A veure, si em surt algun bolo internacional jo soc molt feliç, però el que m’agradaria és no dependre només d’aquests bolos. 

Sempre estem així. A quants llocs has actuat de Catalunya?

A Olot, El Prat, Terrassa, al Canal, a Amposta amb Cyberexorcisme, a Lleida, al Dansàneu, al Límbic, al Danseu de Les Piles… Bàsicament he actuat als festivals de dansa, en definitiva.

Encara ets molt jove, però penses en què faràs quan deixis de ballar? 

És clar, però crec que això ja està passant. Per sort, jo no tinc l’angoixa que de vegades pot passar en el món de la dansa, d’arribar a certa edat i tenir la sensació que no has ballat prou. Això és molt habitual: els ballarins acaben la carrera, van passant els anys i mai no acaben de fer el salt. Jo he ballat molt, i tinc moltes ganes de continuar ballant, però crec que ho aniré combinant amb la feina de coreògrafa. Sempre he creat molt des de dins l’escena, no des de fora. No vinc d’haver estudiat direcció escènica o coreografia, jo tinc formació en dansa clàssica, vinc de posar el cos. Per mi crear ve de dins, no de fora, i quan em desconnecto d’això perdo la visió. 

I com planteges les relacions entre l’antropologia i la dansa?

Cada vegada estic més interessada a explorar allò que genera el treball amb el cos. No tinc cap ganes de fer dansa terapèutica, perquè la dansa ja fa la seva feina. I jo crec molt en la creació i en l’art. Ara mateix em dona més satisfacció el poder del cos i allò que genera el fet de compartir-lo amb la gent, potser més que l’espectacle en si mateix. He de veure cap a on tiro i què faig amb tot això, i penso que també és una derivada de les dificultats que comporta generar un espectacle a casa nostra. Si m’ho posessin més fàcil, en faria més. 

Sempre arribem al mateix punt: la dificultat que hi ha a Catalunya per girar les produccions. Anem produint, però els espectacles neixen i moren ràpidament.

I no és per posar-nos negatius, eh? Perquè jo, més energia positiva i més entusiasme ja no en puc posar! Justament, fa una estona m’ensenyaves el retrat que li va fer la Laia Serch a la Remedios Zafra… L’entusiasme és un element que ens caracteritza, en el món de la dansa i de les arts, perquè si no en tenim ja podem plegar. Però també hem de parlar de la realitat, i fer-ho amb alegria. Tant de bo em segueixi anant superbé amb la creació, però també he d’anar descansant. Potser l’antropologia pot fer que se m’obri un espai nou… Els meus pares em donen molt suport, però també em diuen “Si amb la dansa ja no hi havia feina, amb l’antropologia…” [riu]. 

… amb l’antropologia et faràs rica! 

Res del que he fet a la meva vida ho he fet pensant estratègicament en el futur. Avui xerrava amb una noia que m’ha demanat col·laborar amb uns tallers de cos, territori i pensament, des d’una mirada feminista i decolonial. Em ve de gust compartir la pràctica artística, des del cos i amb el cos, sense engegar tota la maquinària que comporta el món professional. Sempre que puc intento descansar una mica del desgast mental i físic que suposa portar a la pràctica una producció pròpia. 

He llegit en alguna banda que estàs preparant el teu volum de Paragrafies, la col·lecció sobre dansa que edita el Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre i Comanegra. Fins ara han publicat monogràfics sobre el Cesc Gelabert, el Pere Faura, la Marina Mascarell i l’Andrés Corchero.

Sí, en principi el llibre sortirà publicat a finals del 2024 o principis del 2025. Estic en diàleg amb l’Ester Vendrell, però com que a mi m’agrada escriure serà un volum que portaré bastant jo mateixa. Ja veurem per on sortirà l’antropologia…