Clica i fes-me un "like"

Des de que va obrir les seves portes el 2015, la Sala Hiroshima ha donat suport a una colla de clàssics emergents –és a dir, artistes i companyies que en un país nòrdic o centre-europeu estarien consolidats– i de creadors emergents –emergents de veritat. Aquest segon cas és el de la Núria Guiu, ballarina i coreògrafa. Si vau anar a veure Protagonist al Mercat de les Flors fa un any la vau veure ballar a l’escenari amb els altres ballarins del Cullberg. És la noia del cabell tenyit de ros platí. Si heu seguit la trajectòria de La Veronal, la vau veure a l’estrena de Rússia el 2011. Com altres ballarins i ballarines, la Núria ha fet carrera a fora; ha treballat en companyies de renom internacionals com Batsheva Dance Company (Israel), Carte Blanche (Noruega), Jarmin Vardimon (Regne Unit), Kobalt Works (Bèlgica) i Gisele Vianne (França). Més enllà d’aquest currículum excel·lent, com a performer i ballarina la Núria és una bèstia que atrapa la mirada. Com a creadora, es mou en un terreny coreogràfic guiat per la curiositat antropològica. Likes és, de fet, una sessió de danses virtuals en un context analògic: l’escenari. El cicle Katharsis del Teatre Lliure recupera aquesta conferència performativa, que es podrà veure el 22 i 23 de gener. Recuperem aquesta entrevista que li va fer la Clàudia Brufau quan Guiu va estrenar l’espectacle.

Núria Guiu presenta la seva peça ‘Likes’ aquest cap de setmana a la Sala Hiroshima.

Fa un any, a la Sala Hiroshima…

Són dos quarts menys deu de les quatre de la tarda, arribo vint minuts tard a la Hiroshima. Havíem quedat amb la Núria que passaria veure una estona d’assaig. Quan entro a la sala es respira la sensación de “passi finalitzat”, i penso “Merda, me l’acabo de perdre!”. Efectivament, em trobo la Núria amb la cara una mica vermella que contrasta amb els cabells ros platí. Asseguda a segona fila, hi ha l’Ester Freixa que li fa d’ull extern. La Núria es posa l’anorac i agafa una llibreta i un bolígraf. Durant una estona escolto el feedback de l’Ester i les reflexions que fan plegades. Els moments que funcionen els que no, els estats emocionals i físics en els que pot o no entrar la Núria. Al cap d’una estona arriba en Gaston Core amb el salero que el caracteritza. Amb ell l’intercanvi és sobre temes més pràctics: en quin idioma dirà un text, o bé si barrejarà idiomes, com se n’ha de fer la traducció …

**Acabem fent l’entrevista sobre Likes per correu electrònic:**

Amb Portal ja vas començar a explorar el món d’internet, potser d’una manera més abstracta que a Likes. Per què t’hi sents atreta?

Com a ballarina/coreògrafa crec que d’alguna manera sóc part de la modernitat líquida de la que ja fa anys parlava en Zygmunt Bauman. Com si cada vegada les relacions, les feines, els llaços fossin més fragmentats. Sóc de Barcelona, estudio el grau d’antropologia a distància a la Universitat Rovira i Virgili, treballo amb vàries companyies de dansa … Per tant, sovint agafo avions per anar i venir de Suècia, Noruega, França, Bèlgica. Canvio de pis constantment perquè la feina varia, qüestions i relacions personals com amb els amics, parella, família es dificulten, es trenquen, trontollen. Aquí és on entra la tecnologia per a “solucionar-ho tot”. És genial, puc treballar arreu del món, i sembla que puc estar informada i en contacte amb qui vulgui des de qualsevol lloc del planeta! Ara bé, sempre a costa del medi ambient i de sacrificar la presència i el contacte físic amb l’altre. És a dir, l’era digital ofereix grans possibilitats, però penso que al mateix temps té una gran influència en la manera de pensar-nos, relacionar-nos i experimentar la vida. El cos, la nostra experiència corporal i física, tot allò sensorial com podria ser el tacte, el gust, l’olor, queda minvat per allò visual i auditiu que és el que ofereix la pantalla. David Le Breton o Remedios Zafra són autors i antropòlegs que segueixo i que investiguen sobre aquests fenòmens.

Tota aquesta experiència i pensament el trasllades a l’escena i al cos. És a dir, a una altra dimensió.

Suposo que veig la dansa com a un mitjà d’expresió i també com una manera de viure, d’entendre el món, de sensibilitzar la meva experiència amb allò que m’envolta a través del cos. Per això m’interessa tant la cultura digital, perquè sento la necessitat de tornar al cos, de tornar a un estat més primitiu, més en contacte amb la terra, amb arrels estables, amb els valors, objectes, informació no volatilitzada per la virtualitat.

Recordo que quan et vaig entrevistar a Núvol sobre Portal el 2015, em vas comentar off the record que et feia gràcia posar-te a estudiar Antropologia. I ara ja hi ets! Ha canviat la teva perspectiva a l’hora de plantejar-te un projecte escènic?

La veritat que quan explico que estic estudiant, sovint hi ha gent que pensa que ho faig per buscar una altra sortida a la dansa. Perquè és clar, viure de l’art aquí a Catalunya i/o a Espanya és una opció per a entusiastes. Remedios Zafra en el seu últim llibre descriu viure de l’art o per a l’art com una tasca que quan cau aquest motor de l’entusiasta queda reduïda en misèria i impossibilitat. Potser he començat a estudiar antropologia per por, potser perquè entreveig la caiguda d’aquest entusiasme que amb els anys va canviant, però he de dir que m’he sorprès a mi mateixa descobrint una cosa que no sospitava que m’ompliria tant. Per mi, ara mateix l’antropologia s’ha convertit en una altre perspectiva des de la qual explorar la dansa i tot el que embolcalla el cos, la seva imatge, el moviment vist des d’un context cultural, el cos com a dimensió simbòlica, molts valors que avui en dia han sigut una mica abandonats per la visió anatòmica i científica del cos. Una visió molt important, però no la única a tenir en compte.

La ballarina i performer Núria Guiu, en una imatge promocional de ‘Likes’.

D’on sorgeix la idea de Likes? I què t’interessava de les cover dances o aquest ioga “instagramer”?

Sorgeix d’un treball que vaig a fer per a una assigantura d’Antropologia. He topat amb aquests fenòmens a través d’internet. suposo que com molta altra gent. I simplement m’hi he endinsat com aquell que cau per un forat, suposo que això és també el que té internet, que atrapa.

A internet hi ha de tot, com has caigut al forat de les cover dances? N’ets partícep o bé espectadora?

Els cover dance els vaig descobrir perquè he treballat per Àsia amb l’Arno Schuitemaker i en aquests viatges vaig descobrir el K-pop. És música pop coreana amb una estètica, sonoritat i imatge molt específiques que han tingut un gran impacte a Àsia, però també arreu del món. A través del K-pop i a través d’internet vaig topar amb els cover dances, i em va semblar un fenomen interessant. Vaig començar jo mateixa a aprendre coreografies a través de Youtube i tinc penjats alguns covers a internet, així em vaig anar endinsant en una petita comunitat digital de nois i noies que es dediquen a subscriure’s mútuament als seus canals, fer-se likes, compartir missatges. És així com vaig relacionar tot aixó amb el treball de la universitat i els likes.

La cover dance és com una coreografia precuinada perquè la faci servir l’usuari. Un disseny sense drets d’autor?

Penso que la cover dance és interessant perquè d’alguna manera el que es destaca és la dansa en si, la coreografia, els passos fets per cada intèrpret i no pas l’autoria d’aquella coreografia. És cert que la dansa original, la coreografia que primerament ha sigut penjada, si ha sigut versionada per moltes persones sempre acaba fent “famosa” a la “coreògrafa”, per l’acumulació de likes, de seguidors, etc. Però el que em sembla genial és cedir una coreografía a les xarxes socials per ser ballada per a tothom.

Què fa o intenta fer la Núria Guiu (o la performer) de Likes? Un max mix de danses? Què intentes remoure posant aquestes cover dances i ioga sobre l’escenari, en lloc de a la pantalla d’un mòbil?

Penso que a internet el que trobem es un gran ventall de pràctiques híbrides. Pràctiques que es diuen ioga i que utilitzen la seva forma física, però que es basen en altres pràctiques com el Pilates, l’aeròbic, la dansa. El fenomen de la cover dance, sembla una simple dansa comercial, però que en canvi posa i/o relaciona gent jove arreu del món a través del moviment. A escena el que faig és una mena de cover gegant, on pràctiques que habitualment veiem per internet queden fora de context, on els materials físics tant de ioga com de cover dance s’exposen de diferents maneres i angles i permeten a l’espectador llegir el cos, les formes, les imatges i emocions que es generen a través de l’expressió corporal.

Els vídeos de cover dance i el ioga a internet són el material de partida de ‘Likes’, de Núria Guiu.

Què hi ha darrere el món dels likes? Poca autoestima i l’ansietat d’aconseguir aprovació? O bé és més complex que això, en el cas de les cover dances i el ioga a les xarxes?

És ben increïble, perquè jo pensava que aquell qui busca likes és algú que potser necessita fer pujar la seva autoestima. O d’alguna manera tenia la sensació que generacions més joves que jo es troben en un lloc vulnerable en aquest sentit. Però en aquesta recerca he descobert que hi ha molts interessos i alguns de molt bonics darrera els likes. Per exemple, vaig acabar fent dues entrevistes a un noi i dues noies que fan cover dance. L’entrevista la vaig fer per internet, les noies són de Malàsia i el noi de les Filipines. El noi te un té un cos lluny dels estereotips que marquen molts vídeos a internet, ell mateix em va expressar obertament que és gras i que pel fet de ser-ho a vegades es sentia discriminat per persones que el jutjaven per la seva aparença. Em va comentar que per a ell penjar cover dances a internet i rebre likes era un acte de valentia, un acte on s’exposa tal i com és sense por, on es pot expressar davant de tothom a través del seu cos, del seu moviment, del seu ritme. Aquest exemple em va fer pensar que potser les noves generacions no estan tant exposades als perills que internet suposa o potser hi estan però estan creixent ja amb el coneixement de les possibilitats que les xarxes socials els brinden.

La posada en escena és molt casolana, per reproduir el do it yourself d’aquests vídeos?

Sí, exacatament. No va ser premeditat, però de vegades el context conforma o construeix la peça artística, i això és interessant. La peça la vaig començar creant des de casa, ballant a l’habitació, al menjador, allà on fos per seguir les cover dances i el ioga, tal i com ho faria qualsevol persona que segueix aquests fenòmens per internet. La peça en escena, té aquesta essència informal i casolana, que reflecteix el do it yourself i que d’alguna manera també l’esforç esgotador i “esclavatge” que veiem a través del moviment. La tecnologia es va inventar per a alliberar-nos de tasques pesades, perquè poguéssim gaudir de més temps lliure, però amb el do it yourself sembla que la roda ha canviat de sentit i avui en dia acabem fent moltes coses que abans potser se n’haurien encarregat altres.

Sempre hem tingut necessitat d’aprovació els humans, però creus que les xarxes ens han canviat? Com t’han canviat la noció del què és íntim?

Sí, la necessitat d’aprovació sempre ha existit, però potser no de la forma en que existeix ara. La forma d’expressar “m’agrada” o aprovació és molt diferent quan es fa presencialment que quan es fa a través de internet, a través dels likes. Els likes, són una eina per expressar el “m’agrada” digitalitzat, i que queda en una mena de marcador numèric visible per tothom a internet. És a dir, el “m’agrada” a través d’internet s’ha convertit en quantificable, i pel fet de ser un fet numèric també s’ha convertit en una mercaderia; un like és un objecte immaterial comercialitzable i potser un indicador o nou símbol de prestigi social. Hi ha empreses que es dediquen a la compra venta. Els likes et poden facilitar una posició en el mercat global i, per tant, tenir un impacte en la seva economia i poder dins la societat. La meva pregunta o recerca a través de la peça seria quina relació té el cos i la imatge del cos que exposem o veiem exposat a vegades a través d’internet, en relació als likes i a tot allò que envolta la noció d’agradar a través d’internet.