Les conferències poden ser divertides

David Espinosa i Núria Guiu van obrir el cicle 'Katharsis' de conferències performatives al Teatre Lliure.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

La inauguració del cicle Katharsis al Teatre Lliure va reunir, divendres passat, una sèrie de persones disposades a escoltar una conferència. Com succeeix gairebé cada tarda –o succeïa, en l’antiga normalitat– a tantes ciutats i viles del territori. Catalunya, terra de conferències. L’espectador habitual del gènere sap molt bé que tant o més important és allò que diu el conferenciant com que tingui una bona dicció o un to de veu agradable. No hi ha res pitjor que descobrir, al cap de pocs minuts d’una conferència, que aquell ponent és un plom o que té un parlar que fa adormir les marmotes. Les conferències performatives, en canvi, aprofiten el llenguatge escènic per convertir-se en artefactes divulgatius i artístics al mateix temps. Posa un bon il·luminador a la teva vida.

David Espinosa en un assaig de 'Conferència espectacular'. Foto: Ester Roig.
David Espinosa en un assaig de ‘Conferència espectacular’. Foto: Ester Roig.

El conferenciant calavera

David Espinosa és un creador escènic que, després de passar pel teatre i per la dansa, va trobar el seu lloc en allò que anomenem “Noves escenes”. Autor de peces icòniques com Mi gran obra (un proyecto ambicioso), Much ado about nothing o Una historia universal, l’Espinosa “bo” (a casa l’anomenem així, per diferenciar-lo de l’altre) ha trobat en els objectes, la llum i el so un llenguatge de possibilitats quasi infinites. La peça que va presentar al Lliure, Conferència espectacular, parteix de l’encàrrec que la xarxa Transversal li va fer, ara fa un parell de temporades: una ponència divulgativa amb format artístic que acompanyés un cicle de “Noves escenes” per diferents teatres de Catalunya. Els híbrids, els multidisciplinaris, els de les arts vives… són els guapos. D’això no en tenim cap dubte. En aquest cas, l’objectiu de la peça és ser una mena de classe magistral sobre les arts escèniques del segle XX i XXI, posant especial èmfasi en les avantguardes i l’experimentació. Totes les coses rares, en definitiva.

El punt de partida de la peça és, precisament, el seu principal defecte: l’excés de text, la sobredosi d’informació que el David ens proporciona (sigui com a veu en off o en directe, en carn i ossos o en forma d’esquelet) converteix la vetllada en una allau de dades. Espinosa combina la seva pròpia biografia –va néixer al Baix Segura, va estudiar a València i es va traslladar fa vint anys a Barcelona– amb la història de les arts vives durant els darrers cent anys i escaig. S’agraeix l’ambició, però això ja dona per a dues o tres peces. Si bé la cosa funciona quan la vida personal apareix en escena (a casa seva eren més de Joselito i Sara Montiel que de Bertolt Brecht), la lliçó magistral es converteix en una tirallonga infinita de noms: des dels imprescindibles Gordon Craig, Adolphe Appia, Adrià Gual o Alfred Jarry, passant pels dadaistes, els surrealistes, Artaud, Grotowski, Brossa i Barba, fins a arribar a Rodrigo García, Angélica Liddell o Roger Bernat. Comediants, La Fura dels Baus, els Jocs Olímpics, Agnés Mateus, Marta Oliveres… Tots hi apareixen.

Les troballes escèniques són múltiples i variades: convertir Els Joglars en els set nans, la combinació de la imatge projectada amb les ombres o l’emulació del mític Cafè Müller de Pina Bausch, per citar-ne algunes. Espinosa reivindica, molt justament, “el virtuosisme del maldestre” o “la maldestresa del virtuós”, i Conferència espectacular conté diverses solucions brillants. Tot i això, una retallada de text o, fins i tot, una altra veu que ens expliqués la història aniria molt bé a la peça. Però, al final, el conferenciant ens posa el vídeo La, re, mi, la de Carles Santos i li perdonem tot. Santos, sempre Santos. Volem més Santos als nostres escenaris!

La conferenciant va nua

Lo de Núria Guiu Sagarra va ser un triomf en tota regla. Sala Fabià Puigserver plena de gom a gom (50% d’aforament oblige), amb membres distingits de la professió teatral catalana i la presència de la mateixa alcaldessa de la ciutat. “A veure què ens explica aquesta de dansa”, devia pensar més d’un teatraire. La Guiu, sola al gran escenari, amb l’únic acompanyament d’una taula, una cadira i un ordinador portàtil, ens va tenir ben atrapats durant una hora. “M’han convidat a creuar la plaça”: així va iniciar la seva conferència, Likes, peça que no para de girar pel món i recollir premis. El fet de creuar la plaça Margarida Xirgu (del Mercat de les Flors al Teatre Lliure) és molt més important del que sembla: com si es tractés de la versió vallesana de Jennifer Beals a Flashdance, i tots els espectadors fóssim el jurat, la cosa gairebé semblava un càsting. Necessita una creadora catalana contemporània ser aprovada pel sistema, és a dir, pel Lliure, per ser presa en consideració? No pas, però en l’ambient surava certa sensació d’examen, tot sigui dit. La ballarina i coreògrafa és també estudiant d’Antropologia a la UOC, i va ser a partir d’un treball acadèmic sobre els béns de prestigi social que va parir aquesta fantàstica peça.

‘Likes’, de Núria Guiu Sagarra. © Carles Decors

Amb seguretat, micròfon sense fil i passejant tranquil·lament per l’escenari, Guiu inicia la seva xerrada amb preguntes al públic i algun toc d’humor, quasi com si estigués fent una TED Talk. Ens explica en què ha consistit el seu treball de camp, i perquè ha triat les pràctiques del ioga i la cover dance (coreografies per ser versionades a les xarxes) per reflexionar sobre els likes. La ciència avança que és una barbaritat: si fa tres o quatre anys la coreògrafa havia d’explicar al públic què és això de la cover dance, ara només necessita anomenar TikTok i molta gent ja sap de què parla. Mentre la peça de David Espinosa peca d’una sobredosi d’informació, Guiu troba el punt just entre reflexió i pràctica, entre el dir i el fer. Perquè, encara no ho havíem dit, la del Mollet del Vallès primer parla, i després es mou. O el que vindria a ser el mateix: Likes té una primera part parlada, i una segona part ballada. En una transició que en un primer moment pot semblar brusca, la paraula és abandonada i substituïda pel moviment (un dramaturg mor en algun lloc del planeta). Que el cos també pensa o que la paraula balla queda exemplificat amb una segona part que és un exemple de bona dramatúrgia. De bon teatre, en definitiva.  

A cada peça de roba que es treu, la Guiu cita amb el seu cos els practicants de ioga, les influencers, els runners i els que fan pilates o zumba, convertint-se en la successora natural de Jane Fonda, Eva Nasarre o Patry Jordán. Mestra i deixebla alhora. La saviesa amb què Guiu transita per l’escenari, la ironia amb què ens mira, interpel·la i ens pica l’ullet, acaba en una apoteosi on ella, la Guiu, aconsegueix que fem tot allò que ens demana: no són els aplaudiments els likes primigenis? I’m in love with the shape of you, canta Ed Sheeran. Feia temps que no vèiem una dona que es despulla en escena sense estar dirigida per un home. El cicle Katharsis ja haurà tingut tot el sentit del món si ha servit perquè alguns espectadors hagin descobert aquesta bèstia escènica. Ella, la Guiu, que al Grec passat va estrenar Spiritual Boyfriends, seguirà girant pel món (així que es pugui) portant la creació catalana més enllà de les nostres fronteres. Esperem que els teatraires presents a la sala prenguessin bona nota de com es fan les coses. I esperem, també, que deixi de ser un fet tan excepcional que una ballarina travessi la plaça Margarida Xirgu. O qualsevol altra plaça de Catalunya.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació