L’Assemblea de les arts escèniques #2: Feta la llei, desfeta la trampa?

Fa tot just un any, el festival d’arts escèniques Escena Poblenou, amb Ada Vilaró al capdavant, va oferir-nos un espai per reflexionar, amb mirada jove i, sobretot, proactiva, sobre com volíem que fossin les arts escèniques del futur. Poc còmodes amb la idea de fer una xerrada a l’ús, vam plantejar al festival un debat performatiu. Un espai on passar del lament a l’acció, en el qual la dinàmica col·lectiva ens dugués al pensament, i el pensament, a activar canvis reals en el sector. Així va néixer L’assemblea de les arts escèniques. A la primera edició (els resultats de la qual vam recollir a la revista Fila Zero), la proposta va engrescar artistes, programadores i professionals de tota mena, i se’ns va proposar repetir l’experiència al Festival Z de Girona el passat 9 de juliol, al Centre d’Arts Escèniques El Canal, de Salt.

En Jordi Duran, programador del Z, i tot l’equip del festival, ens van manifestar la seva inquietud davant una mancança que havien detectat després de mantenir converses amb programadores de la província de Girona: a diferència dels museus o les biblioteques, les arts escèniques no disposen d’una llei que en regeixi el funcionament i que empari les professionals que hi treballen. Quan ens van proposar de construir, a través de la segona edició de L’assemblea, aquest tractat inexistent, desconeixedores com som del món legislatiu, vam decidir fer-nos nostra la idea del Festival Z: els nostres manaments utòpics, els escriuríem en mems d’afirmacions, i la nostra “llei” seria més aviat un decàleg d’objectius.

Prop de seixanta professionals del sector (artistes, programadores, productores, periodistes, polítiques) assisteixen a El Canal. A mesura que val arribant, se’ls fa respondre unes preguntes en uns post-its, per anar escalfant motors. Cadascú rep una targeta amb un rol fictici que l’obliga a posar-se en un lloc diferent del que ha pres sempre a la vida real: les programadores juguen a ser artistes, i les artistes, a ser programadores. L’objectiu? Que creadores i sales facin match. Ambient eufòric, com de primer dia d’escola, i de fons, love songs d’ahir i d’avui. Després d’enamorar-nos, desenamorar-nos i, en alguns casos, arribar a trobar la nostra parella ideal, obrim el debat a partir de les experiències viscudes en el joc. El llenguatge és performatiu, i nosaltres, també.

Quan preguntem a les participants com s’han sentit posant-se en la pell d’altres professions, veiem que han aparegut frustracions, però també empatia cap a la feina de l’altra. Amaranta Gibert, directora del Teatre Municipal de Lloret de Mar i que ha encarnat per un dia la companyia fictícia El Duque de Carabanchel (qualsevol semblança amb una companyia real és pura coincidència), es queixa que no ha aconseguit cap bolo als teatres municipals perquè la seva proposta és massa avantguardista: “els ajuntaments encara no estan preparats per a la nostra feina”, comenta, amb una forta dosi d’autoironia. Per altra banda, la creadora escènica i actriu Laura Riera, que s’ha hagut de posar en la pell d’un teatre municipal, exclama sorpresa que no ha trobat prou projectes artístics que encaixessin amb el seu públic: “A finals d’any ja portarem una proposta gran, amb l’Emma Vilarasau, per acabar-nos el pressupost”, rebla.

En aquest clima distès, i havent pogut connectar ja des de la pràctica amb algunes de les problemàtiques del sector, obrim el meló: com hauria de ser una llei per a les arts escèniques? La resposta és molt més complexa del que podem abastar, però aquest decàleg, sorgit de la trobada al Festival Z, en podria ser un primer esborrany.

1 – Que la llei no ens sigui mai la trampa

Només començar el debat i llançar la pregunta a l’aire, Mike Ribalta, responsable de l’àrea de professionals de FiraTàrrega, trenca el gel: una llei per a les arts escèniques, en primer lloc, “ha de tenir un pressupost i una estructura”. Està clar que ens calen recursos, però l’actor, director i membre de la junta de l’AADPC Marià Llop adverteix que cal anar amb compte amb quin ús se’n fa, “que els diners no vagin tots a fer estructures i edificis buits, que el 2% de la cultura no se l’emporti el totxo”. Francesc Ten, actor i polític català (afortunadament, no s’assembla en res més que això a Toni Cantó), hi està d’acord, i defensa que no té cap sentit afavorir la construcció de grans equipaments si després no hi ha diners per fer-hi cap activitat. “I com a mostra, el lloc on estem”, afirma “que ha passat molts anys sense que s’hi fes pràcticament res.” Davant les rialletes de les assistents, llança una picada d’ullet a Xavier Díaz, gerent d’El Canal des de l’estiu de l’any passat: “Un petó, Xavi, gràcies a tu això ja no és el que era”.

Entre les assistents, doncs, queda clar que, si les arts escèniques han de tenir una llei, no hi ha d’haver trampa: la llei no pot ser un obstacle en si mateixa i ha de ser assolible per a tothom.

2 – Totes les treballadores tenim dret a poder viure de les arts escèniques

Quan diem “assolible per a tothom”, volem dir més enllà de privilegis i barreres d’opressió. Treballar en el teatre, la dansa, el circ o qualsevol altra de les arts vives no hauria de ser una realitat a l’abast d’unes poques. Totes hem de tenir-hi dret sigui quin sigui el nostre gènere, raça, classe social, edat, aparença física, nivell d’estudis, neurodiversitat, ideologia, discurs o qualsevol altre aspecte.

3 – Totes les treballadores de les arts escèniques tenim dret a unes condicions laborals i econòmiques dignes

I no només totes tenim el dret a treballar-hi, sinó a poder-nos-hi guanyar la vida. Més enllà de reclamar sous dignes estables, ja fa temps que creadores i gestores lluiten per poder cobrar sempre un catxet o un percentatge acceptable dels ingressos de la taquilla (com a mínim, el 70%). Laura Riera explica que el canvi depèn de totes: “Quan ets jove, acabes acceptant condicions molt precàries, com ara cobrar el 50% de la taquilla mentre et fas tu sola totes les feines. Cal lluitar contra això totes i des del principi per no entrar en espirals de males praxis que després és molt difícil trencar”.

Després de la queixa de les artistes, naturalment, les programadores es defensen. Amaranta Gibert explica que la realitat de les sales de Barcelona és molt diferent de la resta del territori català: “Els teatres municipals no treballem mai a taquilla”, diu. Per a Carme Tierz, del Festival RBLS, per molt barcelonina que sigui, el tema del catxet també és essencial: “El dia que no el pugui pagar, no programaré una companyia”.

Potser demanem massa. Potser som massa utòpiques i les arts escèniques mai no donaran un sou com déu mana a ningú. Quan aquestes reflexions derrotistes ens assalten, però, entra en escena la periodista Eva Pomares, i ens posa els punts sobre les is. S’estranya que, des que hem començat a debatre, només parlem de diners. “Evidentment que tothom vol cobrar”, diu, “però si això fos un fòrum d’enginyers agrícoles, ningú no s’ho plantejaria”. És simptomàtic que el fet de tenir un sou digne es posi a debat; en el fons, si en parlem tant és perquè es posa en dubte.

4 – Totes les treballadores de les arts escèniques tenim dret que es reconegui la nostra feina

Una de les causes d’aquestes condicions tan precàries podria ser el poc reconeixement que tenen les professions de les arts escèniques, tant per part de la societat com de les administracions. En aquesta línia va el comentari de la directora i dramaturga Elna Roca, que creu que “cal que es reconegui la feina de la creació, realment, com una feina”. La dignitat econòmica no té cap sentit per si sola si no va acompanyada d’una dignitat moral, social i cultural.

També les programadores veuen com des dels equipaments públics no s’entén la seva feina i se’ls posa tota mena de limitacions per desenvolupar-la correctament. Com poden fer-la bé si, a causa de les tasques burocràtiques, no disposen del temps i dels recursos suficients per dedicar-se plenament a la programació? “El 90% del meu temps és feina administrativa”, explica, resignada, Giulia Poltronieri, actual directora de Terrassa Arts Escèniques. Altres gestores comparteixen aquesta sensació, com ara Íngrid Calpe, tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Banyoles: “No tenim personal ni temps per parlar amb les companyies; rebem més de vuitanta propostes al dia”, es lamenta. A aquest argument, Laura Riera respon que entén que hi ha un problema de sobreproducció, però explica que, si les creadores no volen deixar de rebre subvencions, han de generar obra nova constantment: “Si no estem produint un espectacle nou cada any i mig, no hi ha gira”.

5 – Totes les treballadores de les arts escèniques tenim dret a desenvolupar la nostra feina amb llibertat

S’ha apuntat ja el tema d’estar lligades de peus i mans per les administracions i les normatives. Les lleis i estructures haurien de servir per obrir possibilitats, mai per limitar-les. És en relació amb això que Amaranta Gibert cita una frase de la també programadora (absent a L’assemblea) Tena Busquets: “Des de la Generalitat ens haurien de protegir del cuerpo de funcionarios del Estado: secretaris i interventors que posen molt difícil fer bé la nostra feina”. Íngrid Calpe va més enllà adduint que “la voluntat de l’Estat és capar la creació”. Ella i Gibert afirmen que, en molts casos, a les programadores i gestores els toca buscar buits legals per poder donar coproduccions o residències a les companyies sense que l’administració pública les bloquegi. Això, és clar, a les que es volen arriscar a fer-ho.

6 – Tenim dret a un estatut que ens empari a totes

Tot això passa, en gran mesura, perquè no disposem d’un marc legislatiu per al sector, que contempli les diverses realitats laborals i personals de totes i cadascuna de les treballadores de les arts escèniques. Sempre que ens queixem del nostre sistema, hi ha algú que posa sobre la taula que hauríem d’emmirallar-nos en França o Bèlgica. En aquest cas, qui ho fa és l’actriu, cantant i creadora Maria Jover Pujol, que defensa que “necessitem un Estatut de l’Artista on les creadores puguem encabir-nos. En el règim d’artistas y toreros no hi encaixem, i fer-nos autònoms tampoc no ens surt a compte”.

I en anomenar-se l’Estatut de l’Artista, entra en acció com el geni de la làmpada la sempre lúcida i imprescindible Margarida Troguet, gestora cultural i vicepresidenta del CoNCA, que ens posa al dia sobre els avenços d’aquest nou document institucional: “L’Estatut de l’Artista no serà un document a l’ús, sinó un compendi de mesures i declaracions de principis que han d’anar millorant algunes de les lleis que ja existeixen”, explica. “Tot sol, el Ministeri de Cultura no té possibilitat de fer pràcticament cap canvi, cal que s’hi impliqui el Ministeri d’Hisenda”, ens il·lustra. Ara s’està treballant en comú per primera vegada en una taula interministerial: “Costarà molt fer canvis grossos, i anem a poc a poc, però alguna cosa sí que estan fent”, diu Troguet. 

7 – Arts escèniques i educació han d’anar de la mà des de la base

Un dels temes clau que s’està treballant en aquestes taules interministerials és el paper de les arts escèniques en l’educació: “El que busquem és que Educació, Cultura i Universitats treballin juntes per dignificar la professió”, comenta Troguet, “però també per alfabetitzar el país: si no tenim accés a eines culturals des de joves, no accedim a l’art perquè no el sabem llegir”. I afegeix que s’està lluitant per donar la volta a la realitat actual de les docents d’arts escèniques en els centres públics de primària i secundària, on professorat sense formació específica en teatre (formades en llengua, en matemàtiques o en el que sigui) acaben impartint assignatures de teatre, mentre que les persones graduades en arts escèniques no poden fer-ho perquè no disposen del Màster de Formació del Professorat.

Revertir aquesta situació és clau per poder dotar infants i joves, des de bon principi, d’una formació artística de qualitat, la qual, d’una banda, els aportarà eines educatives i d’accés a la cultura, i de l’altra, ajudarà a construir els públics del futur.

8 – Tenim el deure de mirar més enllà de fronteres cognitives i territorials

Qualsevol llei d’arts escèniques ha de poder complir-se des de l’òptica de tots els equipaments, creadores i professionals sense cap discriminació territorial. Hem vist que la realitat de Barcelona no és la mateixa que la de gran part del país, de la mateixa manera que la realitat dels equipaments públics no és la mateixa que la dels privats, que fer dos mesos a un teatre no és el mateix que fer una gira per tot el territori, o que la realitat de les intèrprets de circ no és la mateixa que la de les dramaturgues. Aleshores, cal que generem un marc ampli que ens englobi a totes i que garanteixi que trobar-se en segons quin context geogràfic, social o professional no serà un obstacle per a accedir a estructures i oportunitats.

9 – Totes les treballadores de les arts escèniques tenim el deure de treballar en xarxa

Fins ara s’han impulsat el Pla Integral de Teatre i associacions com ara l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), el Col·lectiu de Companyies Independents, l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD), l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC), l’Associació Gironina de Teatre (AGT) i tantes altres agrupacions. Tot plegat podria ser un molt bon primer pas, però, a L’assemblea, diverses persones estan d’acord que no és suficient. “Prou d’anar cadascuna per la seva banda!”, exclama Jordi Duran. “Posar etiquetes, separar, és fer-nos la vida fàcil. Anem juntes, fem gremi: és molt més difícil, però es pot trobar la manera”, diu. En la mateixa línia, Eduard Molner, periodista i programador cultural, defensa que “cal una gremialització efectiva, no només sobre el paper”.

La periodista Eva Pomares, un cop més, ens toca el crostó: “En aquest món de les arts escèniques, jo sempre us he vist enfrontats, segmentats. Les arts escèniques viviu, professionalment, en la llei de la selva.” I es disculpa per, potser, haver estat massa dura, abans d’afegir: “No espereu que des de la queixa permanent i individualitzada aconseguiu res, perquè d’aquí a deu anys estareu fent el mateix debat”. Benvolguda Eva, amb quatre paraules ens has abaixat els fums a totes.

Afortunadament, després de la tempesta, ve la calma: l’última intervenció d’aquesta segona edició de L’assemblea de les arts escèniques recull aquesta mateixa idea, però amb un to més esperançador. Mike Ribalta, que havia obert el debat, el tanca dient que cal “trencar completament” les bombolles de cadascú i treballar de forma intergeneracional, intersectorial i interseccional. “Tinguem-ho en ment: estem treballant totes i tots pel mateix. Per la cultura, pels artistes, pels públics”, afirma. “Si compartim informació i treballem conjuntament, com crec que ja s’està fent, anirem pel bon camí”.

10 – Seguirem compartint, seguirem treballant, seguirem trobant-nos

A la part final de L’assemblea del Festival Z, la idea ja s’ha anat sembrant, però és en l’esmorzar posterior i, sobretot, en el dinar de germanor entre professionals, que el missatge arrela: la trobada ha estat un èxit, però no n’hi ha prou. Cal que ho repetim. Que generem més espais que ens permetin debatre, compartir, activar discurs i conèixer les nostres necessitats i capacitats. Les de totes. Espais per anar més enllà de la queixa i escoltar-nos més. Espais per saber que no estem soles, i que anem endavant juntes. En resum: calen més Assemblees de les arts escèniques. Podria semblar que ho diem perquè és la nostra idea i ens interessa que rodi, però la necessitat va molt més enllà d’això. Va de veure com juntes (i, sobretot, actives) som més fortes.

[‘L’última merda col·lectiu’ són Elaine Grayling, Nil Martín López, Judit Martínez Gili, Abril Pérez Mitchell].