Dinyar-la alto flipato

Quan l’any 2021 Marc Sarrats va guanyar el Premi Núvol El Web Negre, un servidor va tenir el privilegi (amb l’equivalent responsabilitat que comportava) de preparar el text que acompanyaria l’anunci del guardó. La meva tesi (pur clickbait, us n’estalvio la lectura) fou que quan vaig descobrir l’humorista per primera vegada, aquest no em va generar, d’entrada, cap gràcia. Va ser una guantada, un shock, com un cop de puny directe al septe nasal. Una hòstia inesperada. És molt important aquest “d’entrada” perquè després, a posteriori, en té moltíssima, de gràcia. Com totes les coses brillants i intel·ligents de la vida, els blocs i gags del Sarrats cal pair-los; requereixen una digestió lenta però compensatòria, assumible i molt fructífera. I ara, hem pogut descobrir els passadissos secrets que recorre la frenètica i hiperactiva psique d’aquest (ara) autor gràcies a Tot el que no sigui morir-se (La Magrana) que, ja a la portada de Marc Ríos, Sarrats ens fa un espòiler. A la coberta, com si fos una caràtula d’un GTA, hi conviuen personatges estrafolaris, rostres de tota mena: fantasmes, fetus, personal de seguretat, punks encrestats i caricatures que, d’alguna manera, en tant que són caricatures, ens són ben familiars.

Precisament, Tot el que no sigui morir-se és una formidable caricatura que ens convida a una espècie d’opera buffa, d’entrada, boicotejada, i proposa deu relats entorn de la mort i el ritual funerari on Sarrats emplafona perfils en un mateix tanatori. El comiat al primer punki del Poblenou; les tàctiques d’un comercial sense escrúpols; la defunció d’una jove influencer o la recerca de l’anell d’un difunt que ha anat a parar al cos equivocat, són algunes de les històries protagonistes que combinen a la perfecció l’humor absurd (propi de la quotidianitat més rude) amb el patetisme inherent de l’ésser humà quan aquest últim fa front a situacions de cert pes i gravetat. Però seria injust reduir això del Sarrats a un simple conjunt de gags ben connectats, com es pot tendir a pensar a l’inici de la lectura: a banda d’una comèdia lleugera i ben reeixida (que busca sense enganys ni trampes l’entreteniment més sa), l’autor traça també un subtext, a partir d’una paleta de contextos que ens fan rumiar més del que aparentment pensàvem.

Aquest volum ho té tot: hi ha una transcendència profunda i, al mateix temps, un rerefons customistament poètic.

Sense perdre mai el nord en la brúixola hipercínica que porta sempre a sobre Sarrats, el recull excava en una mena de fenomenologia (superficial i meravellosa) mitjançant un anecdotari no només palpable i material, sinó també salvatgement trist i eficaç, generant a estones un nihilista reflex social que fomenta la crítica i l’autocrítica ètica, així com emmiralla el lector amb els seus propis problemes, en unes conductes estipulades sovint exagerades, absurdes o inapropiades. El millor és que això arriba sol perquè, mentre devorem les pàgines a un ritme atroç i incontrolable, ens formulem certes clàusules normatives, per exemple, sobre el mercat que ha monopolitzat el frívol i depredador lobby de les funeràries; sobre quins són els codis a tenir en compte dins la comunitat quan algú palma; com (en general, de malament) ens comuniquem amb la resta quan algú la dinya; quin és el grau de tradició que influeix en la nostra relació amb la mort; el patetisme però alhora la necessitat del ritual o sobre com fer front a l’allau de gestions amb un fet tan compartit i universal com el traspàs.

Tampoc desentona Marc Sarrats quan modula la seva retòrica com si es tractés d’una muntanya russa. Literàriament, l’autor fa un funambulisme suïcida a la corda fluixa: prova, experimenta, ofereix diferents tonalitats, perspectives i formats de text (hi un monòleg esfereïdor que simula algú escrivint en un processador de textos in situ, esborrant línies, tatxant paràgrafs, tabulant i editant instantàniament). I sempre arriba a l’altra banda del precipici. Aquesta pirueta també es pot entendre en un sentit moral: és molt difícil fer broma sobre un tema tan present i demolidor, però sap que “només el ridícul guanya a l’èpica”, com diagnostica. Conscient d’això, com un mag esbojarrat, juga les seves cartes i desplega els seus trucs amb habilitat encomiable. Per aquest motiu, del riure passem a l’aflicció més devastadora, com el capítol titulat “El bluf”, on assenyala la mort prenatal i on dicta: “No has arribat ni a néixer i ja ens has donat el pitjor disgust que podies donar-nos”. Més endavant, en aquest mateix tram, escriu, lapidari: “Què has de sentir quan qui marxa mai ha sigut aquí ni ha tingut trajectòria?”.

Aquest també pot ser un brutal confessionari de sentiments i emocions trobades, un corpus fonamentat en la ràbia, l’autodestrucció, el dolor i l’enganxifosa sensació d’incomprensió davant l’inexplicable i a la vegada, ineluctable part de la vida. Les pàgines serveixen com una mena de vàlvula perquè el mateix Sarrats es desfogui i exploti les seves preocupacions més espirituals, com mostra amb l’ànima avorrida de “La cara B de tot plegat”, on descriu un turmentat esperit desesperat per l’avorriment que no s’acaba d’orientar, en una mena de dimensió interconnectada per un Rodalies del més enllà.

És, per tot això, doncs, meritori i molt celebrable que Sarrats hagi pensat en els seus d’una forma diferent que quan està sobre l’escenari o davant una càmera. Perquè no ha abandonat l’essència de metralladora dialèctica que el caracteritza, però sí que demostra en canvi que és capaç de preocupar-se per un públic que en aquest cas no és espectador, sinó lector. A Tot el que no sigui morir-se, s’hi plasma un anhel de filosofia de carrer, que tots ens formulem en diferents moments de la setmana, malgrat que no ho reconeguem. Sarrats comparteix el dol, la tristor i també la comèdia rere la tragèdia. En aquest sentit, aquest volum ho té tot: hi ha una transcendència profunda i, al mateix temps, un rerefons customistament poètic.

Com tot el que fa l’artista, les coses semblen guanyar pes quan parla de futilitats i, en canvi, allò que semblava greu i important sembla volatilitzar-se en la relativitat que ens recorda que som habitants d’un planeta que és un granet molest de pus en una de les natges de l’univers. La força narrativa de Sarrats ens convenç perquè comprem intrínsecament la seva veu. Ens creiem i abracem la seva honestedat, també quan escriu. Tot i hiperbòlica, excessivament proteica i sobresaturada de la ira continguda que caracteritza el Sarrats orador, la prosa del Sarrats escriptor filtra els efectismes performatius que utilitza sense dilacions als shows, i ens arriba aquí, en canvi, d’una forma potser menys directa, i per aquest motiu més racional, reposada i pausada.

A Tot el que no sigui morir-se, la connexió amb el lector s’acaba sublimant perquè ell mateix s’encarrega de trencar barreres i intermediaris. Hi ajuda el fet que ens comparteixi, com a corol·lari, la contalla verídica que va tenir lloc en una platja estrangera, una crònica que ell mateix ha jurat i perjurat no treure mai a la llum i que ens acaba regalant en senyal d’amistat. Prova irrefutable que també, de manera recíproca, confia en nosaltres, com ho fa en els seus personatges, als quals diposita dosis creïbles d’humanitat i traces de decència mitjançant el sentiment de culpa, que interconnecta tots i cadascun d’ells. Una culpa nodal. És la culpa d’estar vius en un llibre sobre gent que estira la pota. Quina paradoxa, oi? I una última ironia, abans de tancar llums: ha nascut un contista que ha decidit parlar dels que han mort. Alto flipato, morituri te salutant.