Vint anys al Poblenou

El projecte engegat per la creadora Ada Vilaró ha arribat a la vintena amb tranquil·litat i alegria.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

El 2021 és un any ple de celebracions escèniques. Els 40 (+1) anys de La Cubana, el 30è aniversari del Temporada Alta i de la companyia T de Teatre… I els vint anys del festival Escena Poblenou. El projecte engegat per la creadora Ada Vilaró ha arribat a la vintena amb tranquil·litat i alegria. De dijous a diumenge de la setmana passada les arts en viu han ocupat diversos espais del barri barceloní com ara Can Framis, la Sala Beckett, l’Hangar, Can Felipa o el Centre Moral i Cultural del Poblenou. Servidor no s’ho podia perdre de cap de les maneres. Fa vint anys que tinc vint anys.

La peça 'Sfumato' és un dels Embrions que es va poder veure al festival Escena Poblenou. © Eva Freixa
La peça ‘Sfumato’ és un dels Embrions que es va poder veure al festival Escena Poblenou. © Eva Freixa

El projecte de Suport a la Creació “Embrions” està molt ben pensat. Enguany celebrava la seva vuitena edició: sis càpsules escèniques, fragments d’espectacles en procés de creació (no direm “work in progress”) que, tal com indica el seu estat embrionari, esdevindran una nova forma de vida. O no. La gestació pot tenir diversos finals, i sempre està bé fer una ecografia per veure com evoluciona la cosa. La tria d’aquestes sis peces va ser feta per la direcció artística d’Escena Poblenou i de festivals com els Terrats en Cultura, Cantilafont o el Ciclop de Mallorca. Tres peces de carrer i tres peces de sala, en què vam poder veure dansa, teatre, titelles, coloms i acomodadors. Organitzat amb molta agilitat i ritme (gràcies, Ada), al pati de Can Framis vam veure les tres propostes a l’aire lliure.  La primera va ser la ballarina i coreògrafa Cecilia Colacrai i el seu Reverb: dansa, moviment i vibració, amb una proposta amb música en directe interpretada per Miquel Vich Vila. Testos de terrissa, percussió i un cubell de plàstic, tubs i raspalls per fer sonar els objectes o les parets. La proposta vibra i fa vibrar: una colla de nens feien d’espectadors, embadalits, a l’altra banda de la reixa de Can Framis.

A continuació, amb un simple canvi d’ubicació dins del pati, vam veure el Vermut a Venus de Las Sistars i Marta Camuffi. Vestits color fluor, música de flauta de la Björk i circ contemporani amb una proposta encara molt embrionària. Referències a l’horòscop (“Algún piscis en la sala?”), composicions i figures (Esther Williams versió còsmica), una bengala blava, patins i suspensió capil·lar. Al debat posterior (moderat per la fantàstica i sempre imprescindible Margarida Troguet) ens van confessar que portaven una setmana de creació. La gràcia dels embrions és que es poden trobar en qualsevol moment del procés de gestació, però estaria bé que estiguessin una mica més fetets, la veritat. Finalment, a la part posterior del pati de Can Framis, primer entre els arbres i després al voltant de l’antiga xemeneia industrial, vam veure Sfumato, la proposta de la companyia Llum de fideu. El terme anglès “site specific” defineix els espectacles creats per a un lloc concret, i aquí l’expressió no podria ser més encertada. La companyia de recent creació ha fet un espectacle a mida per l’espai on el vam veure: primer ens van rebre uns homes-colom, que ens llençaven molles de pa. El món al revés. Després, ja asseguts al voltant de la xemeneia, vam descobrir un home-planta i un colom solitari allà dalt, com un pardalet. Una dona-peix va arribar en bicicleta, i van desplegar una pancarta amb el missatge: “Què fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden, i que no ens serveixen de res?”. Un cos es va precipitar des del terrat de l’edifici i, finalment, vam sortir per l’altra banda del pati, semi-bosc ple d’uns homes-arbre misteriosos i inquietants. El teatre  visual no va amb manual d’instruccions, i ens agrada quan no ens ho donen tot fet i hem d’acabar de cosir les imatges al nostre cap. Estarem atents als Llum de fideu.

'Vermut a Venus', un embrió de Las Sistars i Marta Camuffi. © Eva Freixa
‘Vermut a Venus’, un embrió de Las Sistars i Marta Camuffi. © Eva Freixa

Ja a Can Felipa (tres minuts en bici, set minuts a peu), vam pujar al teatre de la quarta planta per veure les tres propostes següents. La companyia Rauxa va presentar Teatre de paper, una peça molt delicada de teatre familiar, amb titelles i objectes. Paper, globus, un ventilador i força cinta adhesiva són suficients per donar vida al personatge protagonista. El confeti, les serpentines i el clown sensible de Xavi Sánchez creen la festa, en una proposta que desitgem veure quan estigui acabada. A la sala del costat vam veure It’s a real co-incidence, un solo de dansa i moviment de la irlandesa Gráinne O’Carroll, amb direcció d’ella mateixa i la suïssa Sophie Kasser. Una dona estàtua, una escultura que pren vida i que ens fa reflexionar (gràcies a l’espai sonor) de la poca o nul·la presència de les dones en el món de les escultures urbanes. A Barcelona, per exemple, només 14 de les 180 estàtues existents estan dedicades a dones, algunes sense nom ni cognom. La pastoreta, la nimfeta, la Caputxeta. “Erigir” una estàtua té la mateixa arrel que una “erecció” masculina, vet aquí el problema. El pensador de Rodin s’ha d’aguantar el cap, de tant que li pesa, i O’Carroll realitza una coreografia on el cap és una llosa. El pes de la consciència.

Finalment, vam veure el Congrés de l’acomodació: una proposta de la companyia Zona 6 protagonitzada per acomodadors reals, tots ells en actiu al Teatre Lliure (excepte un del Mercat de les Flors). Es tracta d’una idea molt ben trobada, defensada amb gràcia per uns acomodadors que ens expliquen l’origen històric de l’ofici. Des de les coves rupestres o Shakespeare iniciant la seva carrera al The Globe, l’acomodació ha sigut la primera sortida laboral de molts dels nostres creadors, i els nostres companys ens expliquen alguns dels secrets d’una de les professions més antigues del món. Menció especial mereix el vestuari creat per Helena Calafell, fet a partir d’uniformes antics del Lliure: vermell i negre, superposicions i logos guixats. Sí a tot. Necessito l’abric confeccionat amb tres jerseis vermells cosits entre si (soc L o XL, depenent del tallatge). Aquests “guardians de la catarsi” són els que ens reben i acomiaden quan anem al teatre, els que ens ajuden a trobar la nostra butaca i els que saben abans que ningú quan hi ha un error tècnic a la funció. Cuideu els acomodadors. Saludeu els acomodadors. Estimeu els acomodadors. Ells ho veuen (i ho saben) tot.

'Congrés de l’acomodació', una proposta de la companyia Zona 6 a l'Escena Poblenou. © Eva Freixa
‘Congrés de l’acomodació’, una proposta de la companyia Zona 6 a l’Escena Poblenou. © Eva Freixa

La conversa posterior amb els artistes –moderada per la Troguet i amb la presència de la Vilaró– es pot resumir amb les següents proclames: Més diners! Residències! Espais! Beques! Menys premis i més beques! (prengui nota, consellera). Aquest últim desig va ser, de fet, un dels punts que va lligar aquest col·loqui amb L’Assemblea de les arts escèniques organitzada divendres a la tarda pels joves (i cracs) del col·lectiu Eszena Poblenou (Judit Martínez, Nil Martín, Elaine Grayling i Abril Pérez). [Ai sí, dijous a la nit vam acabar amb un pica-pica i una copa, brindant pel vintè aniversari de l’Escena Poblenou. Però si voleu saber què va passar haver vingut, coi]. L’assemblea va iniciar-se amb unes dinàmiques de grup molt ben trobades: en una sèrie de taules disposades al pati de Can Framis els assistents podíem escriure què llençaríem al contenidor de les arts escèniques, quina creiem que és la mitjana d’edat dels intèrprets que veiem als escenaris o els vincles entre teatre i educació. Després, abans de seure a les cadires en forma de cercle, ens van fer dividir per grups, segons la nostra experiència personal amb les arts escèniques. Finalment, ja al debat es va parlar de tap generacional, precarietat i amiguismes del sector. Es va exigir transparència a les institucions, es va demanar més espais i més ajuts a la creació. I es va afirmar que un espectacle estigui protagonitzat per joves no el converteix en “teatre jove”. Una actriu d’edat estupenda va reclamar càstings per a intèrprets de totes les edats, perquè sembla que ara això només passa quan els teatres busquen actors joves. Vam tenir convidades de Girona i Salt, del Festival Z i de La Nave va. Aquesta assemblea podria girar perfectament per teatres i festivals de Catalunya. Per cert, on eren els programadors dels teatres municipals? Us vam trobar a faltar, amics.

'L’Assemblea de les arts escèniques' del col·lectiu Eszena Poblenou. © Eva Freixa
‘L’Assemblea de les arts escèniques’ del col·lectiu Eszena Poblenou. © Eva Freixa

El millor que li pot passar a un crític teatral (a part que a un espectacle no li sobrin els quinze minuts de rigor) és descobrir un artista que desconeixia. A l’Escena Poblenou n’hem descobert dos. O almenys, servidor de vostès ho ha fet. Divendres al vespre el Fred Blin ens va enamorar, a tots els espectadors que omplíem el teatret de Can Felipa. El clown francès és membre de la conegudíssima companyia gal·la Chiche Capon, i per aquelles coses de la vida (i de l’amor) ara mateix viu a Barcelona. L’espectacle Sempre tenim raó? Which witch are you? es va poder veure el passat mes de març al Teatre Gaudí, i és una d’aquelles propostes difícils d’explicar. En una barreja de català i castellà més que correcta (amb una mica de francès), el clown creat per Blin és una mena d’ésser atemporal, amb cara blanca, perruca de Lluís XIV i gorra de skater. No passa res i passa de tot en aquest espectacle d’una hora i escaig de durada, on apareixen campanes, pilotes de rugbi i masses de malabars. Però no és (només) un espectacle de circ: és teatre elisabetià, absurd beckettià i humor cafre. Blin insulta i ensenya el dit del mig al públic però ho fa amb tanta delicadesa que només podem estimar-lo. Crida “Viva España!” per fer-nos emprenyar, però aconsegueix tot el contrari, acaba l’espectacle a la meitat i intenta allargar-lo tot el que pot. Tendresa, malaptesa i Cucurrucucú paloma. Un espectacle que es pot resumir amb aquesta frase brillant: “Hem demanat al conill si li agrada la samfaina?”.

Dissabte a la tarda vam descobrir la Symphony of the Seas. Aquest és l’alter ego de l’artista, coreògraf i performer Xavier Manubens, que després de treballar amb noms com Aimar Pérez Galí o Cuqui Jerez explora en les seves peces el gènere, el site specific, la instal·lació i la dansa, establint vincles entre tots ells. Symphony Performance és la presentació al públic d’una “travesti inestable que transita entre la presència i la imatge davant un grup de voyeurs”. La Symphony apareix, com una superheroïna, al pati de Can Framis. Superplataformes, superperruca i supermaquillatge. “We are all born naked and the rest is drag”, afirma el Rupaul. “It takes a lot of time and money to look this cheap, honey”, afegeix la Dolly Parton. “Voleu saber de què vivim? D’aplaudiments”, canta la Núria Feliu. La travesti amb nom de creuer de luxe és LA dona i totes les dones en una: la diva, la col·legiala, l’actriu porno i la gossa en zel. L’actriu de telenovel·la i la rossa que mor primer en una pel·lícula de terror. La ballarina de can-can, la vampiressa i la zombi ensangonada. “Qué más queréis, ya lo he hecho todo”. Com la Britney Spears o la Madonna, la Symphony s’ha de reinventar constantment davant d’un públic que necessita que la dona performi una idea de feminitat més femenina que qualsevol dona. La cançó “What’s up” del grup 4 Non Blondes serveix de grand finale, amb la travesti envoltada per un cor d’adolescents celestials. Esperem que la Symphony of the Seas no sigui, com aquest grup de principis dels noranta, un one-hit-wonder.  

Fred Blin durant la seva actuació al festival Escena Poblenou. © Eva Freixa
Fred Blin durant la seva actuació al festival Escena Poblenou. © Eva Freixa

Finalment, dissabte a la tarda vaig veure To like or not to like, un espectacle creat per Ada Vilaró amb la complicitat del Projecte Ingenu, la Fundació Joan Brossa i el Grec. Als espectadors se’ns entreguen uns auriculars i se’ns fa col·locar en fila a la façana lateral de la Beckett. Ens fan ordenar per alçada i primer accedeixen a la sala tots aquells que tenen més de mil seguidors a les xarxes socials. Al pati del pis de dalt, ens reben quatre joves (també amb auriculars), que repeteixen obsessivament frases i accions. El tema de la pressió estètica i la tirania dels likes pot semblar que ja està molt suat, però si es fa bé també agrada. Digueu-me boomer (que ho soc), però gràcies a To like or not to like vaig ser conscient que hi ha joves que es maquillen i s’arreglen per fer-se la selfie de rigor, fan creure al món que surten de festa, i després es queden a casa. #Nohabíaningunafiesta. Quan accedim a la Sala de Dalt (no em canso de repetir-ho, un dels millors espais escènics de Barcelona), les coreografies i els moviments repetitius s’alternen amb textos sobre l’acceptació i l’amor, sobre la dissidència de cossos i el desig. No tenir xarxes socials és un privilegi de classe, perquè per a la majoria són imprescindibles per treballar, trobar feina o subsistir. Els quatre joves intèrprets (Joel Cojal, Elaine Grayling, Nil Martín i Alba Roldán) performen de meravella la buidor dels somriures de selfie, els cors incessants i les pestanyes postisses dels filtres d’Instagram. Molt ben acompanyats per l’espai sonor i la composició musical del Gerard Marsal. Al final, cinc persones grans s’aixequen de la cadira i passen d’espectadors a actants, convertint-se alhora en mirall de tots nosaltres, el públic. Qui ha dit que els espectacles “joves” hagin d’estar protagonitzat només per joves?

Ja em perdonareu el fet que no vaig veure els espectacles que ja havia vist anteriorment, que l’Escena Poblenou ha reprogramat per celebrar el vintè aniversari: Juana Dolores, Núria Guiu, Agnés Mateus & Quim Tarrida (y otras chicas del montón). Tampoc vaig poder assistir al concert de fi de festa dels Habla de mí en presente. Era a l’Antic Teatre, veient l’última funció de Las Huecas. La tardor ve carregadíssima d’oferta escènica, i servidor només té dos ulls. I dues cames. I una bicicleta. Llarga vida a l’Escena Poblenou! Per vint anys més, estimades!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació