Ésdansa o el ball de la tradició

Que la dansa és una de les formes d’expressió més antigues de la humanitat un no ho entén fins que no veu el conjunt de propostes que s’apleguen cada any al festival Ésdansa de Les Preses, un petit municipi a tocar d’Olot. Que la clau de la tradició és la comunitat, només s’entén en veure com tots els habitants del poble es bolquen, amb una mescla d’il·lusió i curiositat, en un festival de dansa d’arrel tradicional que, durant quaranta anys, ha omplert tots els racons de creences, llegendes, músiques i balls d’arreu del planeta. Una amalgama de folklores que cada estiu esclata als peus de la Serra del Corb, enmig de la zona volcànica de la Garrotxa, gràcies a la col·laboració desinteressada de més de dos-cents voluntaris.

El festival Ésdansa ha celebrat la seva quarantena edició del 22 al 28 d’agost i he tingut el plaer d’assistir a algunes de les seves propostes. De dilluns a diumenge, el festival va oferir, com és costum, espectacles, itineraris i tallers per fer honor al seu lema «ballar i fer ballar», tot acostant-nos a les tradicions dels països convidats d’enguany: Mèxic, Argentina, Eslovàquia, Tahití, Zimbàbue i la República de Djibouti, un petit estat de l’Àfrica Oriental situat a l’estret que separa el Mar Roig de l’Oceà Índic.

Només arribar, el divendres 26 al vespre, ens va rebre el Gran Ballet Argentino a la Plaça Major de Les Preses, un dels principals escenaris de l’Ésdansa. Sota l’escalinata i el doble campanar de l’església de Sant Pere, cinc joves parelles van oferir-nos un retaule de la història del tango. Alejandro Tapia, director del gairebé sexagenari ballet, va desgranar l’origen del ball argentí per excel·lència, molt influït per la negritud, i que cal resseguir en els diversos corrents migratoris provinents d’Europa i d’Àfrica, arribats a l’Argentina de principis del segle XIX.

«El tango és un sentiment que va més enllà del moviment», recordava Tapia, «t’han d’haver trencat el cor per ballar-lo». Entre vestits de lluentons, cobrecaps plens de plomes i sabates de xarol, els tanguistes es van posar el nombrós públic a la butxaca amb les seves acrobàcies, puntejos i genolls aparentment desarticulats que evolucionaven al ritme de les cordes pinçades i el repic de botins. Al final, es va convidar el públic a ballar i puc afirmar que la gent de Les Preses sap moure’s. Quaranta anys de tallers de dansa han dotat els locals d’un ritme i una desimboltura que molts ja voldríem lluir a les nostres nits de festa.

La meva primera jornada a l’Ésdansa va concloure amb una visita al Centre Cultural, l’espai on se solen programar els espectacles de creació contemporània que parteixen de la dansa d’arrel tradicional. La castellanolleonesa Lara Brown hi va presentar Movimiento involuntario, una proposta creada en residència a l’Estruch de Sabadell i al Graner de Barcelona i coproduïda per la Fira Mediterrània de Manresa, on es va estrenar l’octubre passat.

Brown hi fa una interessant dissecció de la dansa tradicional i denuncia la creació del folklore com un intent dels poders clàssics (església, govern, burgesia) de controlar el potencial alliberador i improductiu de la dansa. Amb una profusa recerca documental que beu, fins i tot, d’alguns tractats del segle XVII, i amb una tesi encertada, però potser excessivament anunciada, la proposta de Brown parteix de l’exemple concret de la Jota per desplegar tot el seu argumentari. L’espectacle excel·leix en el passatge on denuncia l’ús propagandístic del folklore per part del règim franquista: «el Franquisme volia la unió d’una Espanya plural i diversa i exportar una imatge de pau i cultura del territori que ell mateix estava devastant».

Segons Brown, el règim va imposar més vestimenta i menys salts, menys ritual i més espectacularitat en les danses. Això explicaria, en part, perquè avui en dia, la idea de folklore encara incomoda a molts ciutadans i creadors. Potser per aquest motiu, Brown se’ns presenta en un escenari gairebé nu, despullada de qualsevol vestimenta tradicional, en una posada en escena que permet imaginar el vol de les faldilles en cada puntada, gir i contragir de l’artista.

Que el tema del vestuari no és superflu ho demostra el fet que la majoria de danses tradicionals estiguin associades a un tipus concret de vestimenta, si més no, en la seva modalitat d’exhibició. Per mostra, un botó. Una de les activitats més esperades del festival és la gran actuació conjunta de les Danses del Món, on totes les colles participants ofereixen un tast dels seus balls tradicionals.

Dissabte a la nit, vaig poder gaudir dels moviments ondulants i els estampats florits del grup Rahiti Rau de Tahití, i dels rítmics salts de la companyia Le Pount de Djibouti, amb els acolorits i llampants vestits de les seves ballarines contrastant amb la sobrietat blanca dels seus ballarins, equipats amb jiles, les típiques dagues corbades de la cultura àfar. Més enllà del tango, el Gran Ballet Argentino –sens dubte, el grup més polifacètic del festival d’enguany– també ens va enlluernar amb diverses danses dels gautxos, els habitants de les grans planícies sud-americanes, i de les cultures de l’altiplà andí com els aimares.

Si els gautxos anaven equipats de forma similar als cowboys estatunidencs, els balls de l’altiplà eren recognoscibles perquè els ballarins anaven abillats amb els característics ponxos i barrets andins. L’Esbart Marboleny, l’agrupació local de Les Preses, també va participar en les Danses del Món amb una celebrada coreografia sobre la verema i amb diverses jotes amb castanyoles que haurien fet les delícies de Lara Brown.

No hi van faltar els elements de la tradicional indumentària catalana: faldilles, mocadors, davantals, bruses i gipons, per a elles; camises, calces, faixes i armilles, per a ells. I espardenyes de vetes per a tothom!

L’endemà, diumenge, l’esbart repetiria amb els grups que no van actuar la primera nit: Ezimnyama de Zimbàbue, amb els seus estampats animals i les seves sanefes, Macuilxóchtil de Mèxic, amb les grans faldilles acolorides i els barrets típics mexicans, i Liptov d’Eslovàquia, amb llargues faldilles i ornamentats pantalons, barrets i cinturons. Al matí de diumenge, tots els grups van actuar plegats en un dels actes més emblemàtics del festival: la Festa al Parc.

De fet, aquesta festa s’havia ajornat dissabte a la tarda a causa de la pluja, però un matí de diumenge radiant va permetre gaudir d’un itinerari de dues hores per l’incomparable marc natural del Parc de la Pedra Tosca. Malgrat coincidir amb les actuacions de l’espectacle Fora N9U, creat per l’Esbart Sant Martí de Barcelona amb el suport del Pla d’Impuls a la dansa d’arrel del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, he de dir que no em penedeixo gens d’haver escollit anar al Parc.

El Parc de la Pedra Tosca és un espai natural rehabilitat a principis del segle XXI pel reconegut estudi olotí RCR Arquitectes, guanyadors del premi Pritzker el 2017. Un espai que no té res a envejar a altres indrets emblemàtics de la zona volcànica de la Garrotxa, com la popular Fageda d’en Jordà, i que vam poder explorar gràcies a l’itinerari dissenyat per l’Ésdansa, que omplia els racons més insospitats de breus actuacions de cinc o deu minuts a càrrec dels diversos grups internacionals convidats enguany. Certament, el parc mereix una visita per si mateix, però amb l’al·licient de la dansa, s’ofereix una molt bona activitat per fer en família.

Més enllà del ball i de la indumentària, les tradicions també es transmeten a través de la música i la gastronomia, tal com ens van demostrar els Ministrils del Raval i l’actriu terrassenca Alba Valladaura a l’espectacle familiar La Filomena se’n va al mercat que va obrir la programació del dissabte. Una lloança dels productes de proximitat i de la cuina a foc lent –que, de segur, encisaria a la mateixa Maria Nicolau– amenitzada per un seguit de melodies populars catalanes tan conegudes com «El ball de la civada» o «La masovera», la «Filomena» del títol o la típica jota ebrenca «De roquetes vinc».

Des dels inicis de la humanitat, les danses expliquen històries, i així ho van demostrar els grups internacionals amb balls que recreen escenes de flirteig, casaments, grans celebracions i, fins i tot, preparatius per a la batalla o exorcismes de mals esperits. Però la tradició es pot reinterpretar des de la contemporaneïtat per donar peu a noves històries. Així ho van fer els dos músics i les dues ballarines de l’espectacle Pyrene 430, una proposta de diàleg entre la cultura catalana i la basca per cobrir els 430 quilòmetres que separen el Cap de Creus del Cap d’Higuer, les dues puntes dels Pirineus.

El dissabte al vespre, just després que la pluja amainés i abans que comencés la gran trobada de les Danses del món, el quartet de Pyrene 430 va oferir un espectacle d’una horeta de grans ressons pirinencs. Amb uns moviments que anaven des de les puntades sardanistes a les típiques gambades de l’aurresku basc, l’espectacle va abastar des dels sons mariners de la Costa Brava, als sons cèltics i francòfons. També hi van treure el cap els balls de bastons, amb els típics picarols dels camalls dels bastoners, les cançons de taverna de La Rioja, les mocadorades de Pamplona i les jotes aragoneses. Un veritable fresc pirenaic amb alguns moments d’especial virtuosisme com la frenètica interpretació de la ballarina basca Amaiur Luluaga i la seva excepcional agilitat de peus molt celebrada pel públic.

I és que la proposta de l’Ésdansa és precisament aquesta, conèixer les danses tradicionals d’arreu del món, però sobretot, les de casa nostra, per tal d’entendre quin paper juguem dins la gran diversitat cultural del planeta. Poder agenciar-nos els moviments i sons de la nostra tradició per reinterpretar-los a voluntat i continuar construint i transmeten la nostra història per explicar-la al món. Un objectiu on els joves hi tenen molt a dir. Si he de jutjar pel que he vist aquests dies a Les Preses, aquesta meta està garantida. Els joves estan tant o més implicats que els adults en la celebració de l’Ésdansa, i que per molts anys sigui així!