Jaume Perarnau: “Al MNACTEC ja no podem parlar només del passat sinó del present i el futur”

Els canvis tecnològics i els reptes mediambientals s’han multiplicat i accelerat d’una manera desmesurada en els darrers 40 anys. Són transformacions que afecten la nostra vida quotidiana a través dels objectes i artefactes que ens envolten i fem servir cada dia, així com els seus processos de fabricació. Aquest és el territori al qual es dedica el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), que aquests dies compleix precisament 40 anys. Situat a l’edifici del Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa, un edifici industrial modernista de Lluís Muncunill, el museu, que forma part de l’Agència Catalana del Patrimoni de la Generalitat, afronta el difícil repte de difondre el coneixement i la història del patrimoni científic tècnic industrial però també de plantejar les preguntes sobre el present i futur dels avenços tècnics i científics i les seves implicacions a la societat. En aquesta entrevista, el director del MNACTEC, Jaume Perarnau (Manresa, 1963) explica els reptes als quals s’enfronta el museu en una època tan hipertecnificada.

Com es posiciona el MNACTEC davant els accelerats canvis tecnològics que viu la nostra societat i que han modificat la vida quotidiana en molt poques dècades o respecte a temes com el canvi climàtic?

Justament nosaltres ja estem treballant en aquesta nova visió del que és el patrimoni industrial més contemporani perquè abans un canvi tecnològic durava molts anys però actualment no. A més a més, s’han incorporat nous àmbits de la ciència i la tecnologia que abans no existien com la biotecnologia, les energies renovables, els cotxes elèctrics… Hi ha un món completament nou que ens fa replantejar que hem de preservar, que hem de mostrar o de restaurar i adaptar-ho tot a la sostenibilitat i al medi ambient, temes que estan directament relacionats amb l’activitat industrial. Per tant, el museu, en aquests moments, està treballant per redefinir aspectes com la política d’adquisicions o les exposicions, perquè ja no podem parlar només del passat sinó també del present i futur. Això és un repte que ens fa replantejar tot el futur. Quan el museu es va inaugurar el 1984 fins a la inauguració de la restauració de l’edifici el 1996, vam tenir una primera fase de creació. La segona fase va ser la de la consolidació del museu i ara que fem 40 anys però fem un punt i apart i entrem en una fase de renovació.

Li sembla que la realitat per a museu de la ciència i la tècnica és molt més complexa que quan es va inaugurar el museu fa 40 anys?

Molt més. Per la velocitat dels canvis i també perquè ara ens estan oferint objectes que en aquests moments són de difícil percepció social per al museu. La societat pot entendre que tinguem a la col·lecció un cotxe o un gramòfon antic però un microscopi electrònic d’última generació, que ja queda obsolet al cap de cinc o sis anys, o un aparell de recerca científica, no tant perquè no tenen la pàtina d’estètica interessant. Alguns aparells tècnics antics tenen una composició estètica i artística que els fan molt atractius. Però estem convençuts que molts dels objectes segur que tenen un interès patrimonial però a dia d’avui costa més que es valorin així.

A més dels objectes, l’evolució tecnològica ha portat a que una part de la tecnologia sigui només digital i virtual, que no es pugui exposar un artefacte concret. Aquest també és un repte al qual s’enfronta un museu amb una base tan patrimonial?

Sí, cada vegada hem de pensar més enllà dels objectes, encara que continuïn sent una part fonamental del patrimoni del museu. Ara ja fem activitats sobre intel·ligència artificial, sobre obsolescència programada, sobre mobilitat, sobre els nous hàbits de consum que acaben condicionant com es fabrica un producte també. Per tant hem de pensar altres vies de difusió que no sigui només l’exposició dels objectes.

De vegades algú t’ofereix un cotxe 600 però ja podem admetre més perquè ja en tenim tres, ni podem acceptar tots els televisors ni tots els telèfons perquè no hi cabrem.

En aquest moments el museu exposa la col·lecció permanent, repartida per temàtiques com la fàbrica tèxtil, el transports, la història de l’ordinador, les fonts d’energia o la química, entre d’altres. Són vàlids encara aquests àmbits?

Sí, però els hem d’actualitzar. Per exemple, a nosaltres ja ens estan oferint una aerogenerador de primera generació, fet a Catalunya, que entra totalment dins del discurs del museu. El problema és que té unes dimensions enormes que no podem tenir dins de les sales. El podem guardar desmuntat en el magatzem, això sí. Però com el difonem? Com el guardem? Com el donem a conèixer? Aquests són els reptes que tenim ara i veure quines solucions podem trobar.

Imagino que molta gent us deu oferir tot tipus d’objectes per donar o vendre….

Sí, això ens passa molt. Els museus d’art tenen més fàcil la tria perquè habitualment col·leccionen objectes únics però en museus com el nostre són objectes fabricats en sèrie i per tant ho hem de limitar perquè no tindrem dos o tres exemplars d’un mateix objecte! De vegades algú t’ofereix un cotxe 600 però ja podem admetre més perquè ja en tenim tres, ni podem acceptar tots els televisors ni tots els telèfons perquè no hi cabrem.

El MNACTEC s’articula a través de les seves col·leccions?

El nostre museu té l’obligació inqüestionable de guardar i conservar tots aquests objectes. I evidentment, també de fer-los funcionar, si és possible. En el museu és possible que el visitant pugui provar com funciona una màquina d’escriure o un telèfon de disc, que als nens els hi fa molta gràcia. A l’àmbit d’història de la informàtica, tenim exposats els primers videojocs, que ja tenen 40 anys, com el mateix museu. Tenim cua cada dia per poder jugar amb aquests videojocs, que tenen molt poc a veure amb els actuals, però això atrau molt als nens i als joves que mai els han pogut utilitzar.

Ja fa uns anys que internacionalment es propugna el concepte del museu social i participatiu i fins i tot com a espai terapèutic. Entreu en aquesta filosofia?

Sí perquè la nostra tipologia de museu és la que tracta sobre aspectes directament relacionats amb la societat, ja que tots hem utilitzat o utilitzem aquests objectes en una societat més tecnificada que mai. A més, si mirem una mica enrere, tothom té a les nostres famílies persones que han treballat en alguna fàbrica, per tant és un patrimoni més viu i més directe. Això fa que sigui un museu molt accessible i també que puguem explicar coses no només dins de les quatre parets del museu. Podem fer activitats en un parc eòlic, per exemple. També tenim el projecte MNACTEC Bus, que va itinerant per tots els pobles petits de Catalunya explicant de forma interactiva el patrimoni industrial. L’autobús funciona de manera diària des de finals de l’any passat i ja té una demanda de rutes llarguíssima. En aquests moments és a Les Borges Blanques. Això permet que a moltes localitats que són molt lluny de Terrassa o on les escoles tenen molts pocs alumnes i la visita és més difícil, en lloc de visitar ells el museu, és el museu el que és desplaça.

Tenim gairebé 12.000 metres quadrats en planta però ja no hi cap res més i això ens condiciona. Per això tenim clar que els objectes no s’han de limitar a ser exposats als museus.

El museu parla del patrimoni industrial en un edifici industrial. Es pot dir que a Catalunya ja hi ha una consciència completa de la importància de salvaguardar aquest patrimoni arquitectònic?

S’ha avançat molt, sens dubte però, passats aquests 40 anys, també ens hem de replantejar moltes coses. Hem de ser conscients que no es pot conservar tot i hem de prioritzar el que és de primera divisió. És cert que un edifici industrial en un poble petit, on només hi ha un espai així, a nivell local té molta importància històrica. En canvi a ciutats com Terrassa o Barcelona, que tenen tants espais industrials, és evident que no es pot conservar tot. Cal prioritzar si es conserva o no i quins usos es poden donar a aquests edificis. El MNACTEC té l’avantatge que està en un edifici que per sí ja dona valor a la visita. Tenim gairebé 12.000 metres quadrats en planta però ja no hi cap res més i això ens condiciona. Per això tenim clar que els objectes no s’han de limitar a ser exposats als museus. D’aquí que tinguem propostes com la de l’autobús. Per nosaltres també és molt important la xarxa del sistema territorial (amb 26 museus que en formen part, liderats per MNACTEC) que explica cadascun dels sectors industrials amb la seva especialitat en diversos edificis. Tenim el Museu del Paper a Capellades, el Museu de Ferrocarril a Vilanova i la Geltrú i a Móra la Nova, el Museu del Suro a Palafrugell, el Museu de la Pell a Igualada… Tots aquests sectors industrials estan relacionats amb el territori i amb l’edifici on es fabricaven i es produïen.

Vau tenir 113.000 visitants el 2023. És una bona xifra, oi?

Deixant de banda l’època afectava pel covid, fa temps que estem per sobre dels 100.000 visitants, el 50 per cent dels quals corresponen a visites escolars. Estem molt contents però aquesta xifra no ha de ser l’únic indicador perquè també són molt importants les activitats fora del museu i l’impacte social i econòmic que té per a cadascuna de les localitats on hi ha un museu del sistema territorial.

I el pressupost s’ajusta a les necessitats del museu?

El sector cultural mai pot estar content amb els recursos econòmics ni pressupostaris ni de personal. Habitualment tenim molts projectes per portar a terme i ens falten recursos per engegar-los. Si digués que estic satisfet amb els recursos del museu seria com si no tingués més coses per fer. Mai podem fer tot el que voldríem. És cert que en aquest moment s’ha fet un esforç notable per la part pressupostària i comptem amb una mica menys de 2 milions anuals per gestionar nosaltres i que inclou neteja, seguretat, manteniment i activitats. Obrir el museu ja suposa el 60 per cent d’aquest pressupost. La resta del pressupost depèn directament de l’Agència Catalana del Patrimoni. En canvi,  la part de recursos humans sí que continua sent del tot insuficient. Calen més mans per poder executar la inversió del museu.

I el futur?

Tenim una proposta de renovació que inclou ampliar i consolidar el sistema territorial. I evidentment renovar la museografia, incloent la visió de present i de futur i els discursos de sostenibilitat. També volem impulsar el Canal MNACTEC a la xarxa.