“Amb el cor al genoll”, així balla enguany el Choreoscope

“Molt bonic, filla. M’ha agradat molt, però no he entès res.” Aquest és el corol·lari de moltes actuacions, siguin de la filla o no, de dansa contemporània: el fenomen de la incomprensió frustrada. Però el que importa a l’hora de fer carrera artística és el suport incondicional d’aquesta família que no entén; i això és el que veiem a Amb el cor al genoll, el documental dedicat a la ballarina i coreògrafa valenciana Sol Picó. Dona, extremadament enèrgica, entre la sensualitat i la brutalitat, però des de la tendresa i la bonhomia; així és ella i així el tarannà de l’edició 2019 del Choreoscope, el Festival Internacional de Cinema de Dansa de Barcelona. Perquè us en feu una idea, “Xerinola”, “Deesses” i “Connexions” són els títols de les tres seccions de curts seleccionats; “The Heart Dances” i “Somos calentura” els de les dues pel·lícules d’estrena a Europa i Espanya, respectivament.

 

Després de l’èxit de l’edició anterior, de la qual vam parlar aquí, el Choreoscope arriba a la setena edició amb més 900 obres rebudes, 5 estrenes, 12 convidats internacionals, 1 workshop i un 51% dels films dirigits per dones. Per tant, podem dir que el Festival es consolida i creix, tant per l’abast de públic, la participació professional i amateur, com pel seu reconeixement. Les diverses projeccions, de curts i llargmetratges, es podran veure del 15 al 20 d’octubre a diversos espais, entre ells els Cinemes Maldà, el Centre Cívic Fort Pienc i el Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès. La inauguració tindrà lloc el dimarts 15 a les 20h a la Filmoteca de Catalunya, on s’entregarà el Premi Retrat d’una Generació 2019 al documental dirigit per Susanna Barranco sobre la Sol Picó, madrina d’aquesta edició del Festival. A més, fins al 20 d’octubre, es podrà veure a l’Arts Santa Mónica, amb entrada lliure, l’exposició fotogràfica Mosca de ball, un recull de fotogrames del documental i les actuacions més emblemàtiques de l’alcoiana.

En el documental, Barranco fa un portrait complet de la ballarina i coreògrafa, recollint tant la seva vida artística davant i darrere l’escenari, com la seva faceta més personal i familiar, prenent com a punt de partida una lesió al genoll i el seu 50è aniversari. Ara bé, no es tracta del seguiment d’una lesió, ni de l’abandó dels escenaris –perquè Picó continua ballant; ni tan sols és la pel·lícula biogràfica d’una artista, sinó la del “món Sol Picó”, com diu Carlos Fernández. Per retratar-la, Barranco ha hagut de dibuixar també tot l’entorn humà que acompanya el seu univers creatiu. Ballarins, mànagers, escenògrafs, il·luminadores, i sobretot la família, aquells que no acaben d’entendre què fa la seva filla, però que la segueixen a tot arreu on va, la qual cosa permet entendre com d’important és aquest entorn humà per algú qui està constantment exposat a l’opinió i la crítica pública. Hi haurà a qui la proposta artística de Picó agradarà més o a qui menys, però havent vist el documental, cal reconèixer que la qualitat humana que ha agrupat al seu voltant després d’anys, diu molt d’ella.

D’altra banda, aquesta incomprensió que sovint desperten les seves obres (més enllà dels seus familiars), té més a veure tant amb una manca de concepte com amb una falta de context. És a dir, d’entrada, ella mateixa reconeix voler “ser més sofisticada”, però el fet de voler intel·lectualitzar les seves peces xoca frontalment amb la seva pràctica creativa, que és completament visceral i “primitiva”, com diu ella. Tanmateix, cada una de les seves obres respon a una qüestió diferent, com el gènere masculí a Dancing with frogs (2017), la dona contemporània a We Women (2015), el pas del temps a El Llac de les mosques (2009) o la cultura popular valenciana a Animal de séquia (2019). Per tant, hi combreguem o no, hi ha una manca volguda de sentit transcendent en la forma d’expressar aquells temes que li interessen, però no de context ni de sentit intern, perquè aquests temes hi són de forma molt concreta; simplement, “la imaginació va més enllà de les paraules”. És d’agrair també, veure que algú tan premiat com Sol Picó, també dubta i vol ser exigent amb la seva creació.

L’altre gran tema que recull el documental és l’absoluta dependència d’un ballarí al seu cos, i per tant, a l’envelliment i les lesions. És una sensació curiosa veure Sol Picó, amb tota la seva vitalitat i fisicalitat, explicar-te que té mal al genoll i que ja no sent tenir l’energia que tenia abans. Però, alhora, veient les seves actuacions, l’espectador i ella mateixa se sorprenen de pensar que hagi arribat als 50 anys sense haver-se trencat res. Ara, com ella explica, el dolor físic hi és: hi és cada matí quan es lleva, cada cop que fa recuperació amb el genoll, a cada entrenament o actuació; la qüestió és fins quan és capaç el teu cap d’aguantar-lo i conviure-hi. Veure com la vida quotidiana d’un ballarí està dedicada a la cura del cos, fa donar compte del sacrifici que implica; és un repte físic i psicològic a la vegada, que a més, no té superació definitiva, sinó que el seu destí és sempre tràgic. L’horitzó és la degradació del cos i mirar de retenir-ho al màxim requereix, primer, prendre’n consciència, i després, acceptar-ho, i per últim, donar-hi una sortida digna, perquè al cap i a la fi, no estem parlant més que de la vida mateixa.