Bergman en estat pur

Feia deu anys que Marta Gil volia dirigir Escenes d’un matrimoni. Enguany, que és el centenari del naixement d’Ingmar Bergman, el Teatre Akadèmia n’acull la proposta. La hi podeu anar a veure fins al 29 d’abril.

Escenes d’un matrimoni és la versió teatral de la sèrie televisiva i després pel·lícula Scener ur ett äktenskap, escrites i dirigides pel cineasta suec el 1973 i 1974, respectivament. Una peça en sis escenes que reflexiona sobre el matrimoni, l’amor i les convencions socials.

El muntatge de Gil comença amb en Johan (Jordi Figueras) i la Marianne (Anna Sabaté) trencant la quarta paret i explicant-nos que porten deu anys junts en un matrimoni aparentment perfecte: dues filles, una bona relació amb els pares, bones feines. L’únic problema que tenen és trucar la mare d’ella per dir-li que un diumenge no volen anar-hi a dinar. Però passen els mesos i, com si s’hagués descorregut una cortina invisible, assistim al destapament de les repressions i les mentides dels personatges. Una nit en Johan arriba a casa tard per explicar-li a la Marianne que fuig a París amb la seva amant, de qui està plenament enamorat. I a partir d’aquí, tres trobades més, totes de nit, en què els personatges, a través de la conversa, ens fan partícips del seu desemparament vital.

Gil i el seu equip proposen una versió de la peça entre la tragèdia i la comèdia, de caràcter sincer i íntim, que aconsegueix transportar l’esperit de l’obra original sense caure en banalitzacions. Se centra en el diàleg i en la gestualitat dels personatges, elements que en la versió cinematogràfica s’emfatitzen per mitjà dels famosos primers plans bergmanians, intensos i asfixiants. L’espai escènic és auster i contribueix a crear la densitat emocional que es produeix en un espai tancat, amb anys de diferència. En l’escenografia, mínima, destaquen dues peces de fusta mòbils que donen possibilitats diferents a l’espai (ara són un llit, ara uns sofàs…). La il·luminació i el vestuari, senzills, connoten el pas del temps. Potser el silenci musical del film, carregat d’intenció, és el que més s’hi troba a faltar.

El text de Bergman, amb la subtilesa i la precisió d’un ganivet afilat, ens interpel·la i ens planteja la gran pregunta dels existencialistes francesos, present en tota la seva obra: quin és el sentit de l’home en el transcurs del temps. I en aquest cas, quin és el sentit del matrimoni i de la vida conjugal. Un sentit que passa per la crítica a la institució familiar tradicional i a la necessitat de la seguretat personal que comporta, però també per mostrar la incomunicació i la manca de sentit vital dels personatges sense cap realitat còmoda on aferrar-se.

Jordi Figueras i Anna Sabaté, a través de les seves interpretacions, aconsegueixen recrear una parella en la qual la proximitat i la distància sovint només estan separades per una ratlla molt fina, a vegades amb escenes sexuals i fins i tot amb violència física. Que viuen entre el sarcasme i la tragèdia la seva realitat. I alhora aconsegueixen de reflectir, en la quotidianitat, el vincle entre dos éssers que es van retrobant tot i el temps, amb el temps.

Una obra molt recomanable, que ens interpel·la, en major o menor grau, perquè veiem escenificades misèries i contradiccions pròpies. La nostra intimitat feta teatre i punxant-nos. Encara teniu fins al 29 d’abril per sumar-vos a una de les poques propostes de la ciutat per commemorar el centenari del naixement de Bergman.