Modgi: “Anar de famós a Catalunya és molt lamentable”

Arribo als Jardins de la Maternitat tard i nerviós perquè anava tan confiat a la cita amb el Magí Garcia (L’Hospitalet de Llobregat, 1983) que vaig decidir que em prepararia les preguntes al metro, de camí a l’entrevista, per donar un to fluid, natural i elàstic a la conversa. Tot surt malament perquè el metro va ple, no em puc relaxar i quan arribo el Modgi i la Laia Serch ja m’esperen. Quan arribem al Bar Granja Les Corts, i després de seure davant un senyor amb estètica franquista, m’adono que no entenc la meva pròpia lletra. Paradoxalment, aquesta situació rajoyniana que podria haver estat incòmoda i humiliant, juga al meu favor, i ens serveix per trencar el gel. A partir de llavors, ens oblidem del senyor franquista i fluïm, com el jazz.

Al Modgi, que és gairebé sinònim perfecte de Magí Garcia, el coneixem per ser una de les veus humorístiques menys intrusives i agressives de Catalunya i, malgrat tot, tenir la capacitat de generar amb la simpatia propera i l’elegància de la intel·ligència, un humor negre que flirteja amb allò devastador, costumista i tristament humà. I és que riure amb el Modgi és també plorar internament, d’una forma existencial. És celebrar la vida i rendir-se a les petites desgràcies casolanes, les que ens defineixen. És enfrontar-se al món però també sucumbir a una realitat pueril i amb menys èpica que una investidura de la Generalitat.

La cosa és que al Modgi el coneixem sobretot perquè molts li paguen la meitat del seu sou a base de patreons a La Sotana i els qui no, li paguen l’altra meitat amb calé públic a l’Està Passant. Ara, a més, ha fet un pas heroic llançant Mític, un format de stand up únic i pioner a casa nostra, fet en català, de forma autofinançada i amb independència total de producció i guió. No tots els herois porten capa. Aprofitant tot plegat, parlem amb ell de comèdia, la nova escena de l’humor català, cancel·lació, fama a Catalunya, la corpo, Hitler i Soto Ivars.

Vull començar felicitant-te perquè sembla que Mític ha estat un èxit, no?

Gràcies! Estem molt contents per una rebuda que ha superat les expectatives que teníem. Ha agradat a gent “del mundillo”, que és una paraula odiosa. Sentíem molt de respecte per veure com ho rebrien els companys, i de moment a tothom li està agradant bastant. És genial perquè també ens escriu gent que no havia vist mai un stand up, per dir-nos que s’ha divertit molt. Això és el que buscàvem, sobretot: que arribés a gent que no coneixia el format, i que potser ara accepta que es pot divertir en català i d’aquesta manera.

A banda de respecte, hi havia la pressió perquè sortís bé? Us feia por la resposta de la gent?

Pressió no, perquè jo relaciono la pressió més amb una qüestió de diners. És cert que he de donar de menjar, literalment, a un nen petit, i jo estic avançant pasta per fer Mític, però no vaig sentir cap pressió. És més, ara, en veure el resultat final, tant l’Ignasi Taltavull (el director de tot plegat) com jo, ens sentim molt orgullosos amb la feina feta. En el seu moment vam pensar que, si no tirava, no passava res, perquè és un producte que podrem mirar d’aquí a uns anys i no ens farà vergonya. Quan faig les coses penso això: si d’aquí a deu anys em farà vergonya o no. Crec i espero que en el cas de Mític, aguantarà.

Això de si aguantarà d’aquí a deu anys o no, ho dius perquè l’humor caduca?

Una cosa és que d’aquí a deu anys un show no faci gràcia i l’altra és que d’aquí a deu anys sigui moralment incorrecta. Per exemple: els monòlegs de George Carlin ara potser no fan tanta gràcia, però moralment encara toquen diana, continuen sent vàlids. I en canvi veus els d’Eddie Murphy i són terribles. Hi ha molta homofòbia, i la gent es descollonava sense problemes.

Quan escric, ho faig desitjant caure en el primer cas, però no el segon. Perquè quan faig un acudit, intento blindar bastant la forma com el pot rebre algú, o un col·lectiu en concret. Per això intento parlar molt des de la primera persona: de com ho veig i com penso jo, amb respecte, i sense buscar mai l’ofensa gratuïta, que és una cosa que no m’interessa gens. De fet, quasi et diria que ofendre per ofendre és un valor de la dreta que no em sembla meritori.

Precisament, sempre he pensat que és aquesta autoconsciència de l’humor, aquesta lucidesa, la que legitima que se superin els límits i les muralles morals. La crítica a la política, la càrrega contra els sectors de dalt, contra els poders fàctics…

Jo crec que sí. L’alt-right de 4Chan s’ha basat a agafar temes sensibles com el racisme o la transfòbia i ha permès un espai per dir qualsevol cosa, el pitjor que se t’acudeixi. Crec que és una pulsió molt adolescent que igual, quan tens dotze o catorze anys, sabent que no està bé, entens que algú ho pugui fer. El problema és quan són senyors blancs i rics els que cauen en aquest humor. I això és el que diferencia l’humor de l’esquerra: que intenta ser autoconscient. Has de saber que, si dius alguna cosa que creus que no hauries de dir, després ho hauràs de saber justificar com a humorista si és necessari. La comèdia amb la qual m’identifico és un autoexamen constant per deconstruir un fet que tu penses que no està bé i que no hauria d’existir. I crec que en el meu stand up intento fer això: quan faig broma de l’homofòbia no estic pretenent ser homòfob, sinó mostrar com tots incorporem una homofòbia interioritzada, que hem d’exposar i desmuntar.

“Ofendre per ofendre és un valor de la dreta”

Parlàvem d’autoconsciència. Tu ets conscient, quan escrius un guió, o quan prepares un monòleg o treballes en un espectacle d’stand up, que ofendràs a molta gent?

Et prometo que no perquè jo no busco mai, d’entrada, ofendre. Sí que penso que tracto temes perillosos, i aleshores això t’obliga a currar-te més l’acudit per anticipar-te i protegir-te de les ambigüitats. Això em dóna tranquil·litat, també, perquè llavors si algú s’ofèn amb un acudit meu que està parlant molt conscientment d’un tema, i des d’una perspectiva molt personal, en el fons aquest algú està demostrant que el que no vol és que es parli d’aquest tema en concret. I així es creen els tabús. I els tabús fan que una societat sigui molt poc sana.

De fet, per això existeix un mecanisme tan primitiu i eficient com és la ironia.

Exacte. Jo crec que si tu no reconeixes primer que estàs malament, no et pots arreglar. I la comèdia és una bona manera d’arreglar coses.

Com se us va ocórrer, a l’Ignasi Taltavull i a tu, aquesta aventura que és Mític? Vull dir, ha estat un precedent a Catalunya i era necessari. Però per què vosaltres?

Inventar una cosa a Catalunya sempre és robar-la d’un país avançat, del primer món. En aquest cas està agafat d’un format molt demandat als Estats Units. Vam estudiar una mica l’escena de comèdia a Catalunya, on la majoria de còmics nous tenen molts de referents nord-americans. Ho sé pel tipus d’stand up que es fa, i també pels temes que es parlen, que són molt similars amb els d’Estats Units. Aquesta connexió ha anat creixent amb el temps, i vam pensar que l’únic que ens faltava era un especial.

Feia falta el teu especial.

Jo no tenia cap putes ganes de ser el primer, perquè a mi em fa molta por ser pioner del que sigui. Però vaig pensar que el meu espectacle ja estava prou madur per fer-ho, i per això vaig decidir llançar-m’hi. Després vaig veure que jo sol no ho podria aconseguir, de tal manera que vaig pensar que amb l’única persona que ho podia fer era amb l’Ignasi, perquè ens entenem molt bé i compartim molts referents. Li vaig proposar que ell fos el director d’orquestra i em va contestar: “Ja trigaves. Pensava que no m’ho demanaries mai”.

He llegit el Bernat Dedéu («Els límits de Modgi», 08/06, El Temps de les Arts) i no et deixa malament. Celebra la teva aposta i lloa la teva llibertat: una llibertat que probablement no tinguis a llocs com l’Està Passant, oi?

Sorprenentment el Dedéu ha parlat una mica bé de mi [riu]. Sí, és obvi que treballes de forma totalment diferent quan estàs autoempleat que quan algú et dona feina. En aquest segon cas, tot allò que escrius passarà per milers d’ulls i no sé quantes revisions, i has de tenir molt clar que allà ets només una formiga, una peça més de l’engranatge, i si algú vol carregar-se un acudit teu ho farà sense traves. En aquests ambients has de triar quines batalles vols lliurar, gestionar l’esforç, perquè no podràs aconseguir tot el que vols aconseguir. I més tenint en compte que TV3 és una televisió pública sotmesa a un control parlamentari de gent que se la vol carregar, i que et poden fer servir a tu per carregar-se-la. Aquest és un dels motius pels quals sabíem que amb Mític no volíem jugar ni amb subvencions ni amb el finançament d’empreses. Volíem tenir el control total del projecte.

Llegia l’altre dia un tuit que deia que els humoristes no han d’opinar, que no se’ls ha de prendre seriosament, que sou única i exclusivament pallassos. Estic molt en desacord amb aquest pensament, per això que dèiem de deconstruir-nos i revisar-nos mitjançant la comèdia.

Jo també estic molt en desacord. Crec que dir això és ranci en el 2022. És la típica imatge de l’humorista que està fora de la societat i esdevé una mena de guru elevat, que no pots jutjar. Segons aquesta lògica, si aquest humorista comet un assassinat, es deslliura del delicte. No: a aquesta persona l’has de jutjar amb els mateixos codis morals que apliques a la resta. El que sí s’ha d’entendre és que a vegades aquest còmic, i aquesta és o hauria de ser la seva funció, mou i remou els límits de la moral. I sí, de vegades ens passem de llarg, i aleshores jo penso que com a professionals hem de recollir cable i assumir culpes i responsabilitats, perquè representa que en aquest cas hem fet malament la nostra feina. Si la penya se’t queixa per Twitter, doncs abaixes el cap com tothom i segueixes el teu camí.

Oh Twitter.

Abans un còmic podia sortir a l’escenari i fer un acudit racista, sentir el riure del públic i tornar a casa per fer la copa. Ara, en canvi, quan arriba a casa, obre Twitter i veu que hi ha gent a la qual no li ha agradat el que ha fet. És el primer cop que passa, i a molts humoristes els hi senta malament. 

A tu?

Jo és que ja he començat en l’altre costat, en el bàndol de gent que insulta l’altra gent [riu]. Per tant, entenc que algú, en condició de públic, es pugui enfadar. I sempre defensaré el dret de poder expressar l’opinió respecte a l’humor: té tot el dret del món a fer-ho. Em fan molta mandra els còmics que ploren perquè no els hi deixen dir les coses o se senten coaccionats. Crec que l’únic que limita la llibertat d’expressió és el poder. I el poder són les institucions: els lobbies, l’església i l’estat. No l’espectador.

Em passa amb determinats còmics que em costa distingir entre el personatge de la persona. I em passa més amb els humoristes que amb gent d’altres disciplines. No sé quan és el Joker o quan és Arthur Fleck. Tu controles quan portes la màscara posada i quan te la treus?

Crec que hi ha dues maneres de fer-te un personatge: una és fer que el personatge sigui millor que tu, i aleshores la gent admira aquest personatge: et pot sortir bé la jugada, però el perill és que quan el públic coneix la persona, l’experiència pot ser decebedora. En el meu cas és el contrari: el meu personatge és una mica pitjor que jo. No molt, tampoc, perquè no m’ha costat gaire abaixar el nivell [riu]. El meu personatge és el mateix tio que jo però prenent pitjors decisions o equivocant-se moralment de forma reiterada. I és clar que intento separar molt bé personatge i persona, perquè si no, corres el risc de tornar-te boig, com el Joker.

Sents la contínua necessitat de fer gràcia constantment?

En general no sento aquesta necessitat, perquè soc més aviat un paio trist i depriment. 

És que tens un punt emo, tio.

[Riu] Hi ha bastant de punt emo, sí. Gens impostat, també t’haig de dir.

Recordo un vídeo que vas fer en plena pandèmia, en què apareixies masturbant-te amb fotos de pizzes. No vull que soni estrany, però la teva palla em va fer riure i en aquell moment em va fer feliç. Entengui’s el context. Crec que tens això, aquesta cosa tan decadent, autohumiliant, i per tant, tan tremendament humana. 

Tots som pitjors del que mostrem. I llavors quan algú fa a la inversa, que és ensenyar aquesta part que és pitjor i lamentable, fa que la gent hi connecti. Fa que algunes persones se sentin menys soles. Per mi el pitjor que et pot passar a la vida és sentir-se sol, i hi ha una cosa molt positiva en aquesta comèdia de la decadència, i és que aconsegueixes que molta gent que es pensava que estava sola amb les seves merdes, se senti acompanyada. Això és preciós.

També es comenta assíduament que hi ha molta estrelleta en el món de la cultureta, i alguns còmics i humoristes han caigut en aquesta mena de dèria elitista, quan a Catalunya precisament tot sembla petitament acomplexat i ridícul. No tenim una cúpula d’starsystems ni tampoc tenim Jim Carreys.

És que anar de famós a Catalunya és molt lamentable, perquè això és un poble. Encara ho puc entendre de la gent de Madrid, perquè allà guanyen molta pasta. Però anar d’starsystem aquí és patètic… Si ens coneixem tots! Una altra cosa és el discurs aquest de defensar la necessitat d’un starsystem català, que no és tan absurd com alguns diuen. Tenim el talent i la gent, el que falta són diners. I si no hi ha diners, no pots comportar-te com si en tinguessis. Cutreja molt.

“La comèdia en la qual crec és un autoexamen constant”

Es parla molt d’una etapa daurada de l’stand up català i en català. Una moguda amb orgies amb cabres. És així? Sempre ha existit, aquesta escena potent, i ara amb la comunicació s’ha emfatitzat i s’ha visibilitzat el talent jove? O és un fenomen genuïnament nou?

Estic molt cansat de les orgies. No puc més [riu]. Si existia, aquest moviment de comèdia en català que hi ha ara, jo no el coneixia. Perquè quan jo anava a fer stand up als bars, al principi, el feia en castellà, perquè era l’única oferta. Jo no vaig viure mai una escena d’stand up en català en la meva època iniciàtica. I pel que fa a l’escena actual, va ser tot culpa del Josep Català, que ens va aplegar a uns quants per crear una moguda a la catalana. Ell va confiar amb que hi hauria públic, i així va ser. Potser la Maria Rovira (Oye Serhman) va ser l’excepció, perquè ja feia anys que feia allò que molts no ens atrevíem a fer. El millor és que s’hi ha anat sumant gent jove. Això es veu molt clarament en els open mics, on cada vegada més nois i noies del públic pugen a fer acudits. Hi ha gent boníssima, amb idees molt originals, que a mi no se m’haurien acudit mai. La comèdia en català es troba en un moment molt dolç, molt estimulant i actiu.

Diries que l’stand up en català és, doncs, un fenomen nou, jove i recent?

El monòleg en català ja existia, però era una cosa més teatral. I insisteixo: el monòleg no té res a veure amb l’stand up, on una mateixa persona és la qui escriu i interpreta el seu propi text. I l’stand up en català sí que penso que és una cosa que ha emergit fa pocs anys. Com a mínim, amb la força que té ara.

Heu demostrat que en català es pot fer riure, que és un prejudici que molta gent ha proclamat durant molt de temps.

Pensar això és molt de llengua acomplexada, perquè la llengua és, entre altres coses, un vehicle.

Sí, però fins que no ens hem fet gràcia, no ens ho hem cregut.

Som una nació i una cultura absolutament agenollada i derrotada. I fer les coses amb naturalitat, com hem fet amb La Sotana, empodera no només els humoristes, sinó també el públic. Amb La Sotana sovint ens titllen d’hiperventilats, però jo crec que és més una qüestió de naturalitat. El català és una llengua tan bona com qualsevol altra del món per parlar de temes universals. El problema en part és que hi ha la tendència de fer servir el català per parlar de coses locals, exclusivament, i això ens folkloritza. Tocar preocupacions que li passen a tothom com la mort, la paternitat, o el Barça, que és una cosa immensa [riu], ens enriqueix lingüística i culturalment. Cal continuar intentant posar el català en el lloc on ha de ser, perquè és una llengua que existeix per parlar de qualsevol cosa.

I quan folkloritzem bé, això ens serveix per universalitzar. Ens ha passat amb el true crime, amb el que ha fet Crims. El català i el localisme ens han servit per no haver de recórrer necessàriament a Netflix per buscar un cas com el d’O. J. Simpson.

Crims és el cas paradigmàtic que mostra que si tu expliques bé una història, el català funciona igual de bé que qualsevol altra llengua. És que aquestes discussions no les hauríem ni d’estar tenint. Hi ha molts O. J. Simpsons, a casa nostra. I podem esprémer totes aquestes històries en català.

A mi em passa que un còmic m’ha de caure bé perquè m’agradi. És com una relació d’amor a primera vista. Et passa el mateix?

A mi no m’hauria de passar però em passa. De la mateixa manera que també a vegades et toca reconèixer el mèrit d’algú que ho fa bé però et cau fatal. Però mai m’agradarà tant com algú que em dóna bones vibracions. Potser és una qüestió d’identificació. I no només em passa amb la comèdia: en general m’agrada identificar-me amb el que veig, perquè crec que és una manera de comprovar que aquesta persona ha estat honesta amb el que està dient o fent.

Sembla que ens oblidem del fet que l’humor és una cosa molt sofisticada, molt complexa: psicològica i, alhora, visceral. Ens activa botonets que portem incorporats molt dins nostre, estimula parts molt profundes en la nostra identitat.

Passa una mica el mateix amb el terror, per exemple, no? Les coses que et fan por, el perquè et fan por, etcètera. Després hi ha els trucs: les tècniques que cada artista o creador fa servir i que ensenya en major o menor mesura. De fet, fins i tot els temes, en humor i en el gènere de terror, poden arribar a ser molt similars.

Ara que dius això del terror, també et confesso que, com a consumidor d’humor, el que busco no és sempre que em facin riure, sinó una cosa més trash: que m’incomodin, que em portin als extrems morals. Que em facin bellugar en la meva butaca.

A mi m’agrada molt portar el públic a un lloc molt còmode, on es pugui relaxar, i de cop i volta girar la troca i ensenyar-li una merda. Una merda que hi era, però que no havia vist. Trobo que això té valor. M’interessen les zones de gris moral, on hi ha parts que estan bé i parts que estan malament, on apareixen les veritats que no t’agradaria que fossin veritat. Quan veig un humorista que fa això, m’apunto coses i després les treballo a casa. M’agrada generar la sensació de bola corba, on t’estic llançant pilotes rectes i de cop ho giro i et descol·loco, per després tornar una altra vegada al confort. Que sigui una muntanya russa.

Tampoc m’interessen, per exemple, els còmics que són tota l’estona molt intensos, més destralers, de la mateixa manera que m’avorreixen els que són complaents tota l’estona. Em puc veure un especial sencer de Jerry Seinfeld, que fa un número sense fer servir cap insult ni pensament fosc, però no és el tipus de còmic amb el qual m’identificaré o m’emmirallaré més. No és l’humor que m’agradaria fer.

Amb tu he rigut amb un sentiment de culpa que pesa. Amb la incomoditat de saber que no hauria d’estar rient. Hi ha una intimitat que té a veure no només amb la qualitat del missatge, sinó també amb la química entre l’humorista (en aquest cas tu) i el públic (en aquest cas jo).

És que l’humor crea un vincle, i aquest vincle és, crec jo, el més valuós per a un humorista. Un valor totalment intencionat i anhelat. Jo considero que he establert una relació amb una persona quan m’explica una misèria seva. Quan et comparteix un fet íntim, que no li agradaria que sabés tothom. Quan compartim vulnerabilitats. Això és el que intento generar en un show meu: intimitat.

Parlant de vulnerabilitat. Em passa que faig gràcia involuntàriament, i manifesto les meves angoixes en clau de comèdia, però sense buscar-la. És com una necessitat de supervivència. Et passa el mateix, d’aquí neix la teva vocació humorística?

Jo no tenia vocació de res. Tenia vocació de nen i adolescent depressiu i tímid, molt introspectiu: sempre sol, amb incapacitat d’expressar-me i de relacionar-me amb la gent. Era el raro de la classe. I perquè et facis a la idea, el tipus de còmic que jo seguia aleshores era Toni Moog; eren més aviat el prototip de tios guais de l’institut. Jo, és clar, mai m’havia plantejat fer això.

A més, jo vinc d’una generació que no va criar-se en internet, i quan tenia uns quinze o setze anys, amb la irrupció de YouTube, vaig anar a parar a còmics estatunidencs, alguns dels quals eren persones que estaven a punt de suïcidar-se [riu]. D’altres eren persones enrabiades i frustrades. I aquí va ser quan vaig pensar: “hòstia, això m’interessa i vull aprendre a fer-ho”. En aquest punt vaig començar a animar-me, però no amb la possibilitat de pujar a un escenari per fer stand up sinó per escriure’l, que és una cosa que pots fer sol a casa, sense haver de parlar amb ningú.

Així vas començar?

Vaig començar amb el Marc Oliva, que era amic meu, i em va motivar a provar amb l’stand up. Em va dir que pensava que se’m donaria bé i em va donar la confiança que necessitava per arrencar. Jo venia d’escriure acudits, i a mi el que m’agradava era això, escriure, i en un principi jo no em veia en un escenari. La qüestió és que ho vaig provar, va anar bé, i vaig plantejar-me tornar-ho a fer. I aquí estic.

Jo vaig començar a escoltar i admirar certs monologuistes perquè m’atreia molt aquella cosa tan paradoxal i alhora honesta que passa quan la comèdia ve de la merda, d’aquella zona gris que comentaves abans tu.

És que aquesta és potser la connexió més humana amb la comèdia. Tots hem estat en un funeral, tots hem perdut algú. Tots hem tingut el sentiment que ens han arrencat alguna cosa. Tots hem estat en la merda i la comèdia pot ser un gran acompanyant. Per això partir d’un sentiment tristíssim, però acabar rient, és meravellós i catàrtic. Quan passa això, la comèdia ens reconcilia entre nosaltres, com a persones amb empatia.

Allò típic de fer servir l’humor per rebaixar traumes, drames i situacions tristíssimes.

Pot arribar a ser una eina per treure-li ferro a les coses. I a una cosa banal no li pots treure ferro perquè ja no en té. En canvi, és agraït fer més digerible un plat que costa d’empassar.

L’humor pot ser extremadament valent. Recordo que em va explotar el cap quan vaig descobrir els monòlegs de Richard Pryor, que ja als anys setanta feia discursos antiracistes que podrien servir avui perfectament, per la seva vigència i lucidesa.

Richard Pryor és el primer humorista nord-americà que consumeix majoritàriament públic blanc. El tio amplia el consum de la comèdia afroamericana, i en algun moment el critiquen per fer un contingut molt banal. Parlem de l’època dels Black Panther, així que imagina’t. Li exigeixen una implicació política, un compromís sobretot racial. Recapacita i ho fa. La valentia és això.

“El meu personatge és una mica pitjor que jo”

Tornem un moment a Catalunya. Em fa la sensació que el públic català és genuïnament més exigent que d’altres. És més fàcil o més difícil fer riure un espectador català?

En general, és un públic menys extravertit, més contingut. Això també t’obliga a sofisticar segons com el material, o directament a intentar electrocutar l’espectador. També et força a buscar un altre tipus de riure. Tota cultura té les seves particularitats. A Estats Units, per exemple, sempre s’ha dit que el públic afroamericà és molt explosiu, i que en canvi el públic blanc, i en concret el públic blanc de Boston, és duríssim. Aquí mateix, a Barcelona fan gràcia certs tòpics, i per exemple quan he fet bolos fora amb les mateixes bromes, m’he fotut moltes hòsties. No pots anar a segons on i fer conya sobre les ganes de suïcidar-te quan agafes el metro, o altres mogudes , perquè talles el rotllo traient drames existencialistes que en altres llocs no es plantegen.

A mesura que passa el temps vas aprenent a calibrar, regular o adaptar-te al tipus de públic?

Sí, i aquesta és una diferència que té l’stand up respecte del monòleg: el còmic d’stand up controla cada vegada més, amb l’experiència, el repertori. De manera que, quan surt, va temptejant el públic, fins que acaba trobant el punt. Si riu amb humor negre, adaptes el teu text cap a l’humor negre; o si és més de costumisme, decantes el monòleg a aquest humor quotidià, més blanc. A vegades també et trobes que els espectadors estan més anxovats: doncs tires d’humor més físic per despertar el personal.

Suposo que la vostra por més gran, a l’escenari, és que un gag o un acudit no faci gràcia.

És un sentiment duríssim. Com si t’estiguessis enfonsant en un pantà de diarrea. I passa més del que ens pensem. Ara encara em passa, però he après a detectar-ho un instant abans que la situació esdevingui dramàtica, i aleshores reacciono i canvio de tema. Però sí, és clar, de tant en tant em menjo merdes com tothom. I això, d’altra banda, és positiu perquè vol dir que t’estàs arriscant, que estàs provant coses noves.

Però sí, quan passa, la sensació és horrible. Com de caure en un pou. I a sobre has de seguir, perquè no pots aturar-te perquè és pitjor. Però té una cosa bona, i és que l’única manera de treure’t aquest mal gust de boca quan la cagues és tornar el dia següent. Llavors tornes havent treballat més i, per tant, sent millor còmic.

Fer gràcia és molt difícil.

Tot és difícil.

Però fer gràcia, particularment difícil.

Hi ha gent que li costa poc. A mi em costa molt.

No fotis.

Et posaré l’exemple del Joel Díaz, que és una persona que fa gràcia tota l’estona, sense voler. Això és talent natural.

Trobo que es valora relativament poc la feina que hi ha darrere d’un stand up, o d’un espectacle, o d’un sketch. Els qui no estem dins ens pensem que és fruit de la improvisació, de la gràcia divina.

No és una cosa de la qual em queixaria, perquè és la nostra feina.

De què et queixaries?

Ara que he sigut pare, de la gent que s’acosta quan vas amb el nadó pel carrer. Sobretot gent gran, que s’apropa i diu “ai que petit” i el toquen. Tocar nens ja és una cosa que no s’hauria de fer mai.

Com veus la nova fornada de còmics? Estàs content amb el relleu que sembla emergir gràcies, en part, a la vostra feina a l’hora d’obrir un camí?

De talent n’hi ha la tira. El que falten són mitjans, i això provoca un efecte embut. A més, se suma que tot acaba a la corpo, i això és molt perillós. Perquè aquest forat negre fa que tothom acabi parlant d’una mateixa manera, sobre els mateixos temes, els mateixos tabús i privilegis. Un dels objectius més importants de Mític i del seu autofinançament és obrir la veda per a la creació d’un canal o una plataforma audiovisual, fora del circuit de TV3, i més enllà de la seva immensa responsabilitat de la producció audiovisual en català que té. Això no és sa.

La corpo marca molt el discurs, el dirigeix i el blanqueja. No parlaríem en termes de censura però sí de limitació, oi?

Ets un empleat, i això vol dir que no ets lliure. L’aposta ideològica és molt generalista, i has d’anar amb  molt de compte amb certs temes. I a part, aquesta dinàmica genera això que et deia ara dels taps. Jo tinc taps al davant, però soc molt conscient que també soc un tap per gent més jove, amb molt de talent. [Pensa] Que es fotin, de moment.

Saps qui estaria d’acord amb tu?

Qui?

Hitler.

[Riu]

No, ara de debò. Estaria d’acord amb tu Bernat Dedéu.

La guerra forma estranyes aliances. En aquest cas crec que té molta raó.

“Existeix la cultura, però no la cancel·lació”

Aleshores segons tu, la situació idíl·lica seria l’impuls d’aquesta plataforma audiovisual independent.

Vull deixar clar que no soc ni productor ni empresari audiovisual. Jo crec que cal una plataforma de continguts, autofinançats o no. Avui en dia és relativament barat i accessible, i si no es fa, és perquè trobo que els empresaris aquí a Catalunya són molt conservadors. A aquest conservadorisme hi influeix el tip de dir que fer coses en català no és rendible. Amb Mític he volgut mostrar que hi ha un gran nombre de públic que ens valora i ens consumeix. Deixeu-vos de queixar. Aposteu i fiqueu pasta. Ara ho he fet jo, però vindran molts altres còmics excel·lents: el Marc Sarrats, la Charlie Pee, la Raquel Hervás… Gent així acabarà fent el seu stand up aviat, seguríssim. Estaria bé que tinguin un canal que els ajudi a explotar el seu talent.

Abans parlàvem d’starsystem i ara t’haig de preguntar per la cultura de cancel·lació. Ens falten artistes cancel·lables?

És que passa una cosa, i és que potser existeix la cultura, però no la cancel·lació. Perquè tota la gent que teòricament està cancel·lada, continua treballant. En alguns casos, fins i tot treballen més. En el món només conec una persona completament cancel·lada, que és Harvey Weinstein. I tampoc les tinc totes que hagi estat totalment cancel·lat, perquè tampoc s’ha arruïnat. Gent cancel·lable sí, és clar, i cultura també, però de cancel·lació no n’està havent-hi.

Si mirem a Catalunya, no sé si algú té prou poder com perquè no se’l pugui cancel·lar. I que rajin un dia de tu, no és cancel·lació. 

Potser l’única manera de cancel·lar és la via judicial, com la de Weinstein. O potser ni això, mirar els casos de Woody Allen o Louis C.K. Que per cert, quin jardí quan va venir a Barcelona.

Suposo que ho dius perquè jo hi vaig anar. En el cas Louis C.K, t’ho explico sense problemes: jo penso que com a persona és fastigosa, però m’agrada tant com a artista que vaig anar-lo a veure perquè vaig tenir l’oportunitat. I moralment no estic d’acord amb això, però també penso que jo no soc qui ha de perdonar-lo, sinó les víctimes. Jo no sé si en el seu cas hi ha hagut un acte de reparació. No en tinc ni idea, i tampoc sé si existeix un temps estipulat en què aquesta persona ha d’estar fora del circuit, i així compleixi una pena o un preu a pagar, econòmic o penitenciari. Són qüestions que no s’han establert, perquè parlar de graus en aquest tema és un tabú. És un dels meus còmics preferits, i volia anar-lo a veure. No estic orgullós d’haver-ho fet, i moralment no el defensaré mai, però l’he anat a veure perquè no soc la persona que m’agradaria ser, soc la que soc.

També penso que aquest cas és una mica pitjor, perquè li he donat diners directament a ell. No creguis que no ho he estat pensant. Els dilemes morals existeixen també per a nosaltres, així com les contradiccions, i trobo que parlar-ne obertament és sa. Com és sa que discutim sobre això a Twitter. En qualsevol cas, també et dic que és bastant anòmal que un tio així pugui continuar vivint d’aquesta manera. I vull deixar clar que anar-lo a veure no va consistir, com va dir Soto Ivars, en un al·legat públic i conjunt contra una suposada “cultura de cancel·lació”, perquè això és mentida i només va passar dins del seu cap. El que va passar és que la gent està disposada a separar l’artista de l’obra, si l’obra li agrada molt.

La solució?

Suposo que hauríem d’estipular un preu, una condemna a pagar, i fer que aquesta sigui relativament objectiva. Ara han retirat l’Amber Heard de les pel·lícules d’Aquaman, però en canvi han renovat un altre Morbius al Jared Leto, que té la tira de denúncies per assetjament. Quin és aquest preu? No sé, però falta una llei moral que defineixi amb detall quin és. També és veritat que deixar-ho tot en mans de la llei és una mica arriscat, perquè el sistema és patriarcal. L’exemple és el de Johnny Depp, que ha tingut beneficis amb el judici. Crec que en aquest sentit encara ens falta debat públic, seriós, transparent i respectuós, i de moment això no està passant, perquè cada vegada que opinem ens veiem obligats a participar en una guerra pública entre superioritats morals.