5 imprescindibles de no-ficció al Mecal

Avui dia no vas enlloc amb 5 cèntims, o això diuen. També diuen que l’excepció fa la norma, i a Núvol tenim predisposició per l’anomalia. El Mecal Pro, el Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona, ens ho ha posat molt fàcil. La proposta arriba a la fi de la seva 24a edició, que ha comptat amb una programació excepcional per on han passat més de 350 curts de més de cinquanta països d’arreu el món. Enguany, després de dues edicions en format online a causa de la Covid-19, l’Institut Français de Barcelona, el MACBA i el Pati Manning han acollit al públic de manera presencial. Els curtmetratges projectats es troben a la meta d’un certamen comprès del 24 de març a l’11 d’abril, dividit en 3 seccions oficials a competició: animació, ficció, i documental. El MACBA i el Pati Manning seran els projectors dels documentals en format curt, un dels gèneres més invisibilitzats de la indústria, i que aquesta setmana agafa el relleu en clau de tancament.

La programació de la setmana documental inclou les peces més interessants en format curt de no-ficció al llarg de 5 sessions. Entre la dilatada proposta de peces audiovisuals, des de Núvol en fem 5 cèntims per a, com sempre, ser l’excepció de la norma; no hi ha excusa, amb aquesta xavalla a la butxaca de cap al Mecal.

Entre els curts seleccionats destaquem Project Motherhood, escrit i dirigit per Lea Hanzelová i Michal Babinec. El tàndem annexa Eslovàquia i Espanya en un curt de no-ficció que desballesta la romantització dels primers mesos de maternitat. De caràcter intimista, recolzat per una estètica de vídeo casolà, la peça mostra les primeres passes d’un nadó de la mà de la seva mare novella. A partir de comentaris externs, la Lea desafia la narrativa benèvola entre l’esgotament i l’aparentment interminable cicle de lactància. La protagonista sempre havia volgut tenir fills, ens explica a partir de la veu en off en primera persona, però la realitat dels primers mesos amb el nounat no és gens com ella esperava. El món continua girant, tothom sembla estar bé, però ella lluita per ser feliç amb un nadó entre braços. És una mala mare? És ella l’excepció, o la norma silenciada? Una reflexió sobre les cures i la seva banalització.

També intimista, Son of Sodom, escrit i dirigit per Theo Montoya, engloba de manera existencialista la vida i la mort de Camilo Najar, conegut en xarxes socials com Son of Sodom. Víctima de les drogues, el jove va morir als seus 21 anys d’una sobredosi d’heroïna. A partir de la pregunta: Qui va ser Son of Sodom?, se’ns mostra un Medellín nocturn i els perills de la ciutat colombiana, especialment pel col·lectiu LGTBIQ+. L’exposició de la joventut a la perifèria queer de la ciutat condueix un documental de caràcter testimonial que descarta el sentit de la vida a còpia de conversar amb diversos testimonis sobre la mort, el no futur i la seva sexualitat. Un viatge pels carrers de Medellín i una interacció tant íntima com sincera amb una generació consumida per les substàncies i la consegüent banalització de la vida. El curt de Montoya confronta l’espectador amb la cruesa de les imatges, i és que la realitat és tan amarga com el regust dels sintètics.

Un altre imprescindible és Águilas, un documental de la revista estatunidenca The New Yorker, escrit i dirigit per Kristy Guevara-Flanagan i Maite Zubiaurre. Guardonat en diverses ocasions, el curt documenta la tasca de les Águilas del desierto, una organització sense ànim de lucre que cerca les restes de migrants perduts als deserts i fronteres de Califòrnia i Arizona. Un cop al mes, aquest grup de voluntaris -la majoria paletes, jardiners, i treballadores domèstiques- surten a la recerca dels migrants, la desaparició dels quals és denunciada per familiars. La càmera segueix una ombrívola missió enmig de la repressió política, la violència dels cartells, i les moltes dificultats que presenta el terreny hostil del desert sorrenc. Un projecte audiovisual en clau de denúncia sobre la pèrdua i la resistència moguda per la fe dels col·lectius marginalitzats.

És impossible desviar la mirada del curt Alone beneath the Northern Lights, un projecte personal del cineasta francès Valentin Boitel-Denyset. Més enllà del Cercle Polar Àrtic, una porta d’una cabana de fusta perduda al cor de la blancor ens introdueix a un indret lluny de qualsevol civilització. Les aurores boreals il·luminen el cel i un paisatge sublim lluita per romandre a la retina de l’espectador. Recuperant les reflexions que Boitel-Denyset va escriure en una petita llibreta entre tremolors, les paraules que el cineasta es cuidà de conservar són el fil conductor d’aquest escapisme audiovisual. El curt és un acte de generositat per part del protagonista, qui comparteix la seva vida d’ermità en aquest projecte d’autor. El desert gelat esdevé el propici per a la poesia i la raó entre el costumisme i un silenci imponent dilatat en el temps. Un recordatori de la bellesa de la natura, una idea romàntica que acull esperits cosmopolites a través d’una pantalla.

I un mea culpa per l’últim imprescindible del Mecal. La narrativa de la pandèmia persisteix en un moment de desescalada gairebé evident. En aquest cas, la mirada del cineasta difereix dels discursos als quals ens han acostumat a cop d’input; Paweł Łoziński personifica una reflexió alternativa a Mask and men, un curt on el pas del temps durant la pandèmia esdevé el personatge principal. En una Varsovia silenciada (i no silenciosa), els carrers desèrtics assenyalen l’estat de confinament. La interacció social entre un veïnat benestant és pràcticament una llegenda. La vida s’alenteix als carrers, però es resguarda a porta tancada. Des d’un balcó, però, una veu en off interpel·la els vianants amb preguntes que l’autor és incapaç de respondre, confessa. Es despenja un micròfon que enregistra un diàleg que trenca el silenci abrupte. Aquest producte audiovisual és, en certa manera, un fragment del món en un marc que resulta familiar i en una porció de temps única que ens interpel·la a tots.