Me fan goyo tus güellos, choven!

“Me fan goyo tus güellos, choven!”, es una frase que li podria dir una dona al seu nebot en una comunitat lingüística no gaire llunyana de la nostra (ni geogràficament ni genèticament). Els lectors més astuts potser ja han descobert de quina llengua es tracta, però, com que entenem que la majoria no, donarem algunes pistes per mirar d’endevinar-ho. En primer lloc, en aquesta llengua les /f/ inicials del llatí no cauen, com en castellà, sinó que es mantenen, com en català (“me fan goyo tus güellos, choven!”). En segon lloc, en aquesta llengua les /o/ i /e/ tòniques del llatí es diftonguitzen, com en castellà (majoritàriament), a diferència del català (“Me fan goyo tus güellos, choven!”). I, com a última pista, direm que en aquesta llengua no existeixen els sons inicials que tenen el català i el castellà en la paraula “jove”, sinó que utilitza el so que apareix a “cotxe”, com en les varietats apitxades del valencià (“Me fan goyo tus güellos, choven!”). Doncs bé, si heu arribat fins aquí a hores d’ara ja sabreu que aquesta frase és la traducció a l’aragonès de “em fan goig els teus ulls, jove!”.

I, què és, doncs, l’aragonès? És ben bé una llengua? I, si ho és, com és que és una llengua tan pròxima, però, alhora, tan desconeguda? Doncs bé, tot i que la diferència entre “llengua” i “dialecte” ha estat una de les qüestions que més rius de tinta ha fet córrer entre la comunitat científica, sí que hi ha consens entre els filòlegs a determinar que a l’aragonès li escau més la denominació de “llengua” que la de “dialecte”. Aquesta llengua, doncs, avui té només 25.000 parlants, repartits en diverses valls del pirineu aragonès, i es troba greument amenaçat. Les dades d’ús cada vegada són més baixes, perquè molts pares no el transmeten als seus fills, de manera que la població que parla aragonès cada vegada té una mitjana d’edat més alta.

Aquesta és la situació actual, però històricament l’aragonès ha tingut èpoques de gran salut. Per exemple, després de la conquesta de València per part de Jaume I (1238), arran de la qual es van repoblar les zones d’interior de les actuals províncies de Castelló i València amb població aragonesa. Aquests colons van fer que l’aragonès passés a ser l’idioma de la zona (igual que els catalans ho van fer amb les zones de costa), fins que amb el matrimoni dels Reis Catòlics (1479) es va començar a donar més importància al castellà. Això va fer que l’aragonès anés retrocedint poc a poc, fins que el Decret de Nova Planta (1707) en va accelerar la substitució. Tot i això, avui en dia encara es parla a les zones més septentrionals d’Aragó i compta amb algunes iniciatives interessants de revitalització.

No es pot parlar de revitalització sense parlar d’escoles, així que en els últims anys l’ensenyament d’aragonès ha crescut i, tot i presentar encara unes xifres baixes, alguns pobles han tingut per primera vegada classes en aquesta llengua (podeu trobar més dades aquí). En l’ensenyament universitari, des de fa uns anys es pot cursar el Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa, que ofereix la Universitat de Saragossa al seu campus d’Osca. És un programa d’un any de durada que requereix tenir un primer títol universitari, promogut per Francho Nagore, un dels estudiosos més destacats de l’idioma. Pel que fa a l’oferta cultural, al maig Aragón TV va estrenar el seu primer programa en aragonès, Charrín Charrán, el qual dedica mitja hora a la setmana a fer reportatges sobre el territori, mentre que en l’àmbit musical, tot i que porti molts anys en actiu, Mallacan segueix sent el grup de referència en llengua aragonesa. Políticament, l’organització que més s’ha manifestat a favor de la promoció de l’aragonès és Purna, que té una campanya dedicada a fomentar l’ús de l’idioma amb el lema “Sí a l’aragonés”.

Així doncs, si aquesta llengua, que es parla a pocs quilòmetres de casa nostra, desconeixíem que està lluitant per la seva supervivència, quantes llengües hi deu haver al món que estan passant per un procés semblant? La resposta només pot ser en forma d’aproximació, però es calcula que un 40-45% estan en perill de perdre la transmissió intergeneracional, com l’aragonès. És a dir, entre 2.500 i 3.000 llengües. Però això no és el més greu, perquè n’hi ha un altre 40% que ja han perdut la transmissió intergeneracional i que estan condemnades a desaparèixer quan en morin els últims parlants. Canviar aquestes dinàmiques és molt difícil, però de ben segur que passa, primer de tot, per parar atenció al que tenim al costat de casa.