Llengua i cultura

Fa dies que corre per la xarxa un debat que m’ha cridat especialment l’atenció pel fet de ser, d’una banda, catalanoparlant i, de l’altra, estudiant de Llengua i Literatura catalanes.

Em preocupa especialment el fet que un intel·lectual com el Doctor en Filosofia Oriol Ponsatí-Murlà, afirmi, en un article publicat a Núvol, que s’ha de parlar el català que la gent parla i es quedi tan ample. Trobo que la idea que defensa és molt romàntica i que pot cridar l’atenció pel to burlesc amb què l’expressa, però a part de provocar un parell de somriures mal dibuixats, no trobo que aporti cap solució al problema que està vivint actualment la llengua catalana.  El català, corre el perill, des de fa temps, de ser assimilat per la llengua castellana. La proximitat, tant lingüística com geogràfica que hi ha entre les dues llengües, fa que la llengua castellana, dominant per diverses raons històrico-polítiques i demogràfiques, vagi contaminant cada vegada més el català. Hi ha moltes maneres de fer desaparèixer una llengua i aquesta n’és una. Però el problema no acaba aquí, la llengua catalana està estretament lligada a la cultura catalana. Una es nodreix de l’altra. Això significa que si ens carreguem el català, per la mandra de fer-ne aprendre l’ús correcte als seus parlants, provocarem la desaparició de l’altra.

El fet de normalitzar la llengua catalana no té per què fer-la menys viva, de la mateixa manera que els catalanoparlants han assimilat fins ara estructures i vocables extrets directament del castellà, també poden assimilar mots catalans que estan en desús.

Crec que abans de decidir si hem de parlar la llengua que es parla al carrer o la que ens ensenyen a l’escola, s’haurien de posar sobre la taula totes les possibles conseqüències, i llavors, només llavors, decidir què és el que més convé a la llengua catalana i als seus parlants.