Llengua i cultura

14.05.2014

Fa dies que corre per la xarxa un debat que m’ha cridat especialment l’atenció pel fet de ser, d’una banda, catalanoparlant i, de l’altra, estudiant de Llengua i Literatura catalanes.

Em preocupa especialment el fet que un intel·lectual com el Doctor en Filosofia Oriol Ponsatí-Murlà, afirmi, en un article publicat a Núvol, que s’ha de parlar el català que la gent parla i es quedi tan ample. Trobo que la idea que defensa és molt romàntica i que pot cridar l’atenció pel to burlesc amb què l’expressa, però a part de provocar un parell de somriures mal dibuixats, no trobo que aporti cap solució al problema que està vivint actualment la llengua catalana.  El català, corre el perill, des de fa temps, de ser assimilat per la llengua castellana. La proximitat, tant lingüística com geogràfica que hi ha entre les dues llengües, fa que la llengua castellana, dominant per diverses raons històrico-polítiques i demogràfiques, vagi contaminant cada vegada més el català. Hi ha moltes maneres de fer desaparèixer una llengua i aquesta n’és una. Però el problema no acaba aquí, la llengua catalana està estretament lligada a la cultura catalana. Una es nodreix de l’altra. Això significa que si ens carreguem el català, per la mandra de fer-ne aprendre l’ús correcte als seus parlants, provocarem la desaparició de l’altra.

El fet de normalitzar la llengua catalana no té per què fer-la menys viva, de la mateixa manera que els catalanoparlants han assimilat fins ara estructures i vocables extrets directament del castellà, també poden assimilar mots catalans que estan en desús.

Crec que abans de decidir si hem de parlar la llengua que es parla al carrer o la que ens ensenyen a l’escola, s’haurien de posar sobre la taula totes les possibles conseqüències, i llavors, només llavors, decidir què és el que més convé a la llengua catalana i als seus parlants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Em sembla molt bé raonada, aquesta columna, i n’estic d’acord amb molts dels arguments que proposa l’autora, Meritxell. Però, hi ha un fet ineludible: com sap ella mateixa, les llengües són entitats vives, i pense que tant com cal ensenyar la llengua amb la màxima correcció lingüística, cal fer espai al carrer, al poble, dins de la matriu que haurà de definir (decidir) com serà la nostra llengua a la fi del segle XXI. I això no ho decidiran ni els acadèmics ni els polítics. Ho decidiran els que fan (i faran) ús de la llengua. Salutacions.

  2. La primera frase de l’article conté un error de transcripció (o un lapsus), perquè hi hauria de dir “Fa dies que corre” i no “Fa dies que córrer”.

  3. Em crida l’atenció la frase que diu “la mandra de fer-ne aprendre l’ús correcte als seus parlants”. Un malentès present en tots els àmbits culturals catalans d’ara pressuposa que per ser creatiu cal ser espontani, i d’això se’n dedueix que espontani vol dir illetrat, per no dir ruc sense dir-ho. Quan s’assenyalen mancances a algú en l’ús del català, no falla, sempre surt un defensor de l’espontaneitat, contrari a l’engavanyament, a l’encotillament… Romàntics de vol gallinaci! Aquestes ànimes de càntir haurien de veure què fan els francesos i els alemanys (ho desconec dels italians, però, vist com parlen, tampoc no m’estranyaria gens) amb llurs infants i adolescents, sotmesos a un entrenament lingüístic a fons i perllongat durant tot l’ensenyament secundari incomparablement més dur que el que pugui somiar els nostres maltractadors mestretites defensors del “català que ara es parla”. Després passa però que els que saben escriure i parlar bé són ells i no nosaltres. I els que bé parlen i bé escriuen pensen millor, i de retop aprenen llengües molt més sòlidament i efectiva. No badem, que aquesta història ja fa massa temps que dura.

    • Gràcies Oriol per avisar-me. Ja hem corregit l’error ortogràfic. Sort que hi ha filòsofs atents 😉 (fins ahir no vaig veure aquests comentaris)