El català que ara en Garolera ens vol fer parlar

11.05.2014

El Setè de cavalleria de la llengua catalana torna a irrompre en el camp de batalla per frenar la barbàrie dels indis catalans, que enraonen com els dóna la gana i no mostren cap mena de respecte per la llengua de Verdaguer. Narcís Garolera, en un article que acaba de publicar Els Marges (103, p. 175-182), titulat El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació, entona el plany avorrit de la decadència de la llengua catalana en mans d’uns mitjans de comunicació que “fan servir un català que cada vegada és més un calc del castellà”. L’article de Garolera és, de fet, un calaix de sastre on tant hi trobem denúncies de casos incontestables (com ara la confusió entre humà i humanitari o l’abolició sistemàtica de pronoms febles) com tot un reguitzell de solucions que, apel·lant a un virtual català genuí, Garolera lamenta que hagin caigut en desús a favor d’altres expressions que ell considera calcs del castellà. La denúncia de Garolera parteix d’una posició lingüística dogmàtica (això és genuí i això no ho és). Quan s’adopta una posició d’aquesta mena (en llengua, en filosofia o en art, tant se val) en el millor dels casos s’acaba fent el ridícul.

 

Narcís Garolera

 

A Garolera no li agrada que hàgim deixat de plànyer la gent i ara els compadim. És una mera qüestió de gust personal, aquesta. Si Carles Riba —només un exemple entre desenes possibles—, quan tradueix el vers 1032 de Les dones de Traquis, fa “compadeix el teu pare, que no et blasmaran” (Sòfocles. Tragèdies. Traducció catalana de Carles Riba. p. 42) no sabem veure per quin motiu aquell verb ha de ser preferible a qualsevol altre sinònim.

Segons Garolera, “tothom recolza o es recolza –en una traducció mecànica del castellà apoyar-se”. Es veu que Joaquim Ruyra devia traduir mecànicament del castellà quan, a La parada, diu que “En Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves forces” (p. 39). També traduïen automàticament del castellà Ausiàs March (“esser no pot qu’en elles se recolzen”; cant CIV) o Martorell a El Tirant: “Lo pilar en lo qual lo nostre stat segurament recolzava, és derrocat”.

A Garolera l’entristeix, igualment, que l’expressió acció de govern hagi estat substituïda, per part d’aquests barroers indis mediàtics, per governança. No s’adona que aquestes no són expressions equivalents i que l’aparició del terme governança (que, d’altra banda, utilitzen amb absoluta normalitat totes les llengües europees veïnes, no només la castellana) permet discriminar entre una acció de govern (genitiu objectiu) i una acció de govern (genitiu subjectiu). És a dir, que són coses diferents el conjunt d’accions que el govern emprèn per fer possible el seu pla de govern i el conjunt d’accions implicades de manera genèrica en el regiment de la cosa pública (i de les quals són actors tots els agents socials, no només el govern).

Garolera s’atreveix a excomunicar expressions com ara malgrat: “En comptes de la correcta locució prepositiva a pesar de, ens cansem de llegir o sentir un malgrat que, en català, no ha sigut mai viu”. Una excomunió tan severa requereix una justificació. I la trobem en nota a peu de pàgina, quan Garolera ens aclareix que aquest “no ha sigut mai viu” vol dir, en realitat, que ni Verdaguer ni Fages de Climent no l’utilitzaven. Ah, bé, això ja és tota una altra cosa. Sí, en canvi, que el fa servir Gabriel Ferrater, per exemple, en el seu pròleg a la traducció d’El procés de Kafka, per aclarir com s’ha de traduir trotzdem: si per “malgrat això” o per “malgrat que”. Igualment l’utilitza Llull al Llibre del gentil i dels tres savis quan diu: “Aquella ciutat han e tenen e possehexen los sarrahins malgrat dels crestians e dels juheus”. I Ramon Muntaner i Salvador Espriu i… Narcís Garolera, en diversos textos seus, com ara La transmissió impresa de les obres de Verdaguer (Anuari Verdaguer, 1986, n. 1), on hi apareix fins a cinc vegades: “malgrat que els editors”, “malgrat la pretensió”, “malgrat aquests bons propòsits”, “malgrat les observacions”, “malgrat els dubtes”. En tots aquests cinc casos, Garolera hauria pogut escriure “la correcta locució prepositiva a pesar de” però, estranyament, decideix utilitzar un malgrat que “en català, no ha sigut mai viu”. Potser el cansament que, malgrat tot, denuncia prové del fet d’haver utilitzat, ell mateix, massa malgrats.

És igualment injustificable filològicament la indignació de Garolera davant l’ús que els mitjans de comunicació fan del terme senyera i del verb onejar: “La bandera s’ha trasmudat en senyera i, en comptes de voleiar, diem que oneja”. No, aquí no s’ha trasmudat res. Bandera i senyera són perfectament equivalents. Probablement, el que Garolera volia dir (però no ho diu) és que ens hem acabat referint a la bandera catalana gairebé sempre amb el terme senyera. Això prové d’una confusió perfectament comprensible que ha acabat fent-nos creure que el Cant de la senyera de Maragall era el cant de la bandera catalana, en lloc del cant de la bandera (o senyera) de l’Orfeó Català. Hi ha, és cert, una ambigüitat de base —alimentada pel mateix Maragall— que fa perfectament comprensible que hàgim acabat confonent bandera catalana i senyera de l’Orfeó. Però davant d’aquesta errada comprensible (perquè la majoria dels parlants no tenen perquè conèixer detalladament la història de l’Orfeó Català ni ser experts en detalls hermenèutics de l’obra de Maragall), és més raonable fer pedagogia i explicar l’origen de l’equívoc que no pas pontificar sobre què és correcte i què no. D’altra banda, Garolera considera que la bandera catalana només pot voleiar i no li agrada que onegi. Com gairebé tot en el seu article, aquesta també és una pura preferència personal i no veiem cap motiu per voler imposar aquesta preferència personal al conjunt dels parlants. Les banderes han onejat des de sempre. Ventura Gassol deia, l’any 1931, que “mentre a Montjuïc, damunt el castell fatídic, no onegi lliure la bandera catalana, no podem estar satisfets”.

Crida especialment l’atenció alguna de les solucions proposades per Garolera perquè suposaria la substitució d’una expressió perfectament normal per una altra de perfectament inventada. Diu: “les coses són potents, en comptes de fortes, impactants o decisives”. Impactant no té, que se sàpiga, cap valor adjectival. Ni Fabra, ni el DIEC ni tan sols el DCVB no el recullen. Dir que “una cosa és impactant” és, de fet, un frase sense cap mena de sentit en català (no, en canvi, dir, per exemple, que “la pluja ha estat impactant tota la tarda contra el vidre”).

Al costat de tots aquests casos de nul·la consistència filològica, Garolera l’encerta també, és clar, en tota una sèrie de casos que, de tan obvis, són indiscutibles. No sé si li hem d’agrair que ens els recordi. El que ens sembla innegable és que la mena de problemes que té la llengua catalana l’any 2014 es poden resoldre de diverses maneres però no pas, en cap cas, agreujant encara més la desorientació dels parlants mitjançant compilacions de preteses essències lingüístiques que, a més a més, són, com a mínim, discutibles.

La llengua catalana, avui, necessita començar a estimar-se a si mateixa com una llengua normal. No pot ser que condemnem fins i tot parlants que tenen el català com a llengua materna i un nivell cultural alt a sospitar constantment que allò que estan dient i que han dit tota la vida potser no és prou correcte. Compadir, recolzar, governança, senyera, onejar o malgrat (ens hem limitat només a aquests exemples però no són pas els únics qüestionables) no tenen ben res de calc del castellà. La línia que separa la vigilància de l’obsessió és fràgil. I dels nostres filòlegs n’esperem solucions clares, intel·ligents i pràctiques per tal que la llengua sigui viva, útil i utilitzada. No pas cants nostàlgics a les essències verdaguerianes.

Pots seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. Pel que fa a ‘senyera’ i com que la llengua catalana és de tots així l’hem anomenada no tan sols catalans sinó valencians des de fa segles. Tant és així que una mera consulta al DCVB us hauria descobert: “La senyera valenciana: bandera del rei En Jaume, que es conserva a la casa de la Ciutat de València.” I és que la llengua és de tots i tots ens inclou a tots els catalanoparlants. Podríem seguir però no hauré de fer cap article a peu de pàgina! Des d’Elx, amb estima. Molt més greu són el llistat de termes considerats arcaismes a la rodalia de Barcelona i que encara són els més habituals a tot el territori lingüístic. Ho deixaré per un altre enguany!

  2. El Joan-Carles fa referència a un aspecte que donaria per escriure un altre article: què és arcaic? Jo tampoc no sóc de l’àrea central i vaig tenir una beca als Serveis Lingüístics d’una universitat del Principat. Doncs bé, jo mai no escriuria paraules com ara ”nogensmenys” o ”àdhuc”, però sí termes com per exemple ”baldament”, ”hom” (una bona fórmula d’impersonalització en àmbits formals!) o ”atès que”. Això deixant de banda altres qüestions més aviat de gust personal, tal com reconeixia la cap. Vaig arribar al punt de bloquejar-me quan escrivia relats i quan redactava la tesi, quan senzillament feia servir termes que no són arcaismes. És un aspecte delicat, aquest: jo puc argumentar filològicament una tria i mantenir-me ferma, però la major part de la població deu tenir un garbuix (que no ”cacao”) que Déu n’hi do (o ”deunidó”!?).

  3. No sóc entès en aquestes qüestions i tinc molts dubtes a l’hora d’escriure (i, de vegades, d’enraonar) ja que la meva formació va ser tota en espanyol. Per tant, disculpeu-me si n’escric alguna de grossa.
    Jo diria que les dues parts, el Sr. Garolera i el Sr. Ponsatí-Morlà, tenen raó. Però, no obstant, sóc del parer que hi ha mitjans, i periodistes en concret, que s’ho haurien de fer mirar o, més aviat, corregir. I em sembla que no costaria gens, simplement seria qüestió d’asseure’s amb algun corrector del mitjà i anar polint els defectes. Tant costaria, això? En qualsevol feina, si els meus superiors veuen que m’equivoco, m’han d’assenyalar l’error i donar-me l’oportunitat de corregir-me. I també sóc del parer que s’han bandejat (potser per ignorància) moltes paraules que fa quatre dies eren d’ús corrent i, en canvi, en manllevem d’altres idiomes, quan amb les nostres que tenim arraconades, un cop desempolsegades, ja faríem el fet.

  4. Aquí podriem començar a parlar també de com “l’Acadèmia” moltes vegades posa pals a les rodes a una evolució natural (entesa com a adaptació d’allò que ja fa temps que diu el poble) del nostre idioma i m’explico: quan ja feia temps que tothom parlava d’una web (una plana web, una pàgina web) va i resulta que hem de dir “el web”, que l’utiltzen quatre gats i que, a més no es correspon amb el femení de plana o pàgina, que és com realment s’utilitza en el sector des del primer dia. El mateix passa amb paraules com programari o maquinari, software i hardware que, bé, entenc que s’hagin de traduir, però que no diuen ni els acadèmics, i amb tantes altres paraules i/o expressions. Tenim una acadèmia que fa de la nostra llengua un idioma difícil, rígid i allunyat del poble que el parla. Semblen polítics. Afortunadament els fem poc cas, com ells a nosaltres.

    • “pals a les rodes” és un calc del castellà. Li ho explico: un pal és una peça de fusta dreta que es planta a terra per sostenir alguna cosa: un pal de bandera, d’indicador, etcètera. Hem de dir “bastons a les rodes”. Bastó: una vara, una branca on tros de fusta prim i fàcil de manejar.
      Estic segur que vostè agrairà el meu comentari.

      • A això em referia. Qui diu “bastons a les rodes”? Majoritàriament es diu “pals a les rodes” i tan se val d’on vingui, oi? Ens agradarà més o menys però la cosa funciona així.

        • Sí, però es corromp el sentit de les paraules: un pal és un pal; un bastó és un bastó. Si matem els matisos tot s’empobreix. Ningú es ficarà amb vostè si diu “pals a les rodes”, però jo crec que en un mitjà de comunicació és millor que diguin “bastons”, atès el sentit precís de cada paraula. A mi no em sembla tan malament.
          En el fons tot depèn de si un té interès en la llengua o tant li fa tot. Quan es diu allò de “el que importa és que ens entenguem”, ja em begut oli.

          • La cosa és molt més greu i deu ser cosa de la petitesa. Ja no es defensa ‘el català que ara es parla’ sinó ‘el català que parle jo’. Vaja, que devem ser l’única llengua del món on els parlants han de parlar com parlen ells -per empobrit que siga llur model- per no posar ‘bastons a les rodes’. Vaja, que si hi ha comarcans -o parlants urbans que tenen el català com a primera llengua de cultura- que encara diferencien els ‘pals’ dels ‘bastons’ . Què n’hem de fer? Els hem de convèncer i que s’empobreixen ells també perquè deuen parlar massa artificiosament en haver heretat allò en un mas o diccionari? Alguns esmenten els clàssics valencians, catalans o balears -a tort i a dret- quan els interessa però els callen quan els valencians, mallorquins, lleidatans o altres comarcans encara es mantenen fidels a aquests usos clàssics i vius. Tot plegat, demostra un mal que s’escampa en totes les llengües europees (sóc intèrpret-traductor de formació). Si es parla mitjanament bé una llengua de cultura (i passa també en francès, castellà o anglès) s’és un pedant o un residual ruralitzant. Ara, si es parla de manera empobrida ‘un ha evolucionat’. I la cosa no van tan sols d’anglicismes -que això ho pateix tot el món mundial- sinó dels castellanismes que no aturen. El pitjor de tot és que els que defensen ‘el català que parlo jo i tan sols jo’ fan mans i mànigues per no semblar massa curts. Tan sols cal analitzar qualsevol dels escrits.

      • Em sembla que és un bon exemple. La interferència és tan subtil, tan quotidiana, que comencem no donant importància al fet de dir “pal” per “bastó” (si només es tractés d’això rai) i acabem per dir “De tal pal tal astella” (traducció literal del castellà), com jo he sentit d’algun periodista que ignorava que l’equivalent seria “Els testos s’assemblen a les olles”. Hi ha un desconeixement brutal de frases fetes i refranys genuïns catalans entre el jovent, i el que fan és traduir literalment del castellà.
        Ara podem capficar-nos a discutir que si tomba i que si gira, però la realitat és que la substitució lingüística està en marxa de fa molts anys i no s’atura, al contrari, sembla que com més va més s’acceleri. A pesar de la democràcia, l’escola i TV3. I sembla, també, que la majoria de professionals dels mitjans informatius els importi un rave la qualitat de la llengua que fan servir. Ja que parlem d’uns professionals que tenen l’obligació de mantenir un nivell acceptable i correcte, exigible a tots professionals de la comunicació siguin del país que siguin i de la llengua que enraonin. No ens referim a la gent del carrer, que som, precisament, els que ens empeltem dels barbarismes i les males construccions sintàctiques que emeten aquests professionals. La llengua i tots plegats rebem les males conseqüències de la incompetència d’alguns o bastants periodistes, comunicadors, tertulians, opinadors i gent diversa que disposa de tribuna pública.

        • “Els testos s’assemblen a les olles,
          si no és pel mig és per les vores”

          El català és més ric del que ens pensem. Tan de bó tinguéssim entre nosaltres el malaguanyat Tisner. Ell, que va ser un dels primers introductors dels mots encreuats a l’estat espanyol, deia que el català té molts més recursos lingüístics i més sinonímia que el castellà.
          Salut i empenta!

      • Hola Xavier,
        Desconec si l’expressió “pals a les rodes” és incorrecta. Però un pal no és només una asta. En la definició que poses, ‘recte’ es refereix a “que d’un extrem a l’altre no presenta cap canvi de direcció”, no pas a que es mantingui en sentit vertical.
        Salutacions.

        • Perdó. Volia dir que una peça de fusta ‘dreta’ és:
          dret2 -a
          1 1 adj Recte, que d’un extrem a l’altre no presenta cap canvi de direcció.

          • Hola Jordi, la veritat és que vaig fer el meu comentari una mica en broma, jugant a fer el mestretites, buscant la complicitat de l’Eduard Castellet. Després, però, vaig pensar que la qüestió que ens ocupa és seriosa, perquè si tanmateix hi ha una diferència de sentit és bo saber-ho; no solament entre pal i bastó, sinó sobre qualsevol cosa. De fet, jo noto que amb independència dels castellanismes, hi ha sovint un mal ús de les paraules, a les quals se’ls hi dóna un sentit que no tenen.
            No sé si s’ha de dir pals a les rodes, o bastons o és igual. Em vaig basar una bastant amb la definició del l’IEC. De fet, pot ser que tinguis raó. En fi, veig que ha donat bastant de si això del pal-bastó.
            Gràcies pel comentari

    • El cas del “lloc web” és dels més representatius. A partir del 1995, amb l’expansió de la xarxa, els espanyols van confondre website amb webpage i nosaltres, com sempre, els vam seguir, servils.
      Extret de la Wikipedia:
      -A website is a set of related web pages
      -Un lloc web és una col·lecció de pàgines web
      -Un sitio web es una colección de páginas de internet. […] No debemos confundir sitio web con página web

  5. Oriol,
    Em sembla molt raonable tot el que dius en l’article, amb només una excepció. “Recolzar” no està ben usat en el sentit de “donar suport a”, “fer costat a” (vg. http://esadir.cat/entrades/fitxa/id/2235). O també: secundar, abonar, ajudar, sostenir, defensar, etc. Els exemples que dónes de recolzar no tenen res a veure amb aquests sentits.

  6. Això és un KO en tota regla a Garolera (si és que la genuïnitat m’ho permet i no hauria de dir que ha quedat estabornit, estenallat, esbadinat, esgavellat, desconjuntat, batut, retut, estordit, etc.). Però KO és més precís, perquè un article a ‘Els Marges’ implica entrar en una disputa agonal dins l’àmbit catalanòfon i cal que hom hi surti més llest per a l’argumentació que per a la condescendència.

  7. “a pesar de” existia en català medieval, mes fou desusat. Cal Malgrat, A desgrat, En despit de/que

    “no només” és lleig, recent i ni eufònic: cal No (tan) sols/solament

    “suposaria”? voleu dir ‘representaria’

  8. Molt bé, ataqueu en Garolera! Que si és un exagerat, que si es passa de rosca, que si té massa Verdaguer al cap (ai, uix, un capellà), que si és un talibà de la llengua… Sí, sí, fileu prim contra els seus raonaments, avergonyiu-lo, toqueu-li el crostó d’una vegada! Què s’ha pensat d’aixecar la veu per dir en mig del merder que la llengua als diaris, a la ràdio, a la televisió fa pena i ràbia! Discutiu-li-ho tot! Vinga, demostreu-li que en sabeu més que no ell. Barretada! Llavors, un cop ben satisfets d’haver-li donat una bona lliçó, a aquest cap de brot, deixeu la llengua catalana en la misèria actual, amagueu el cap sota l’ala i crideu que som collonuts (i d’esquerres)! Us felicito! Molt intel·ligent i molt responsable!

  9. Retroenllaç: El perill de la llengua (im)pròpia

  10. A mi em sorprèn que ningú qüestioni això que la culpa de tots els mals de la llengua (els que siguin) sempre és dels mitjans de comunicació. Al meu entendre, els mitjans de comunicació són un reflex, destil·lat, de la llengua del país. Hi ha molts altres àmbits (el de l’ensenyament, el socioeconòmic, el cultural…) que hi tenen influència; però pel que sembla tots aquests altres no compten per a res. La qualitat de la llengua dels mitjans de comunicació segurament és superior a la mitjana dels usos estàndard de tots els territoris de parla catalana.

  11. Retroenllaç: Debat Garolera-Ponsatí | el jornaler

  12. Hola Oriol, ho sento però no estic gaire d’acord amb tu, sobretot pel que fa al cas del verb ‘recolzar’ que, tal com diu Jaume Ortolà en el seu comentari del 12 de maig 2014 a les 23:10, no està ben usat en el sentit de ‘donar suport a’, ‘fer costat a’.

    De fet, tal com s’explica també a l’Optimot, el verb ‘recolzar’ equival a ‘descansar el pes d’una cosa o d’una persona sobre un suport’. […] Fins i tot es pot utilitzar en sentit figurat. […] Cal recordar, però, que el verb ‘recolzar’ no vol dir ‘advocar per alguna cosa, mantenir-la, defensar-la’. Amb aquest sentit, l’expressió més adequada és ‘donar suport’. Així, cal distingir entre el verb ‘recolzar’, que té el significat ‘estar aguantat’, i l’expressió ‘donar suport’, que té el sentit de ‘defensar o ajudar’.  
    Els exemples que donaves tu, per tant, no eren gaire adients…

    De totes maneres, en general m’agrada molt més el punt de vista de Pau Vidal: http://www.nuvol.com/opinio/el-garoler-i-la-mala-premsa/