La Vilarasau ja no és la gran dama del teatre català

16.01.2015

Aquest cap de setmana comencen al teatre Romea les funcions prèvies de Fedra, de Racine, amb direcció de Sergi Belbel. Emma Vilarasau és Fedra. Fa unes setmanes, quan s’iniciaven esl assaigs, ja vam publicar una entrevista de Montse Barderi en què la Vilarasau anunciava la seva devoció per Fedra. Barderi es pregunta avui: la Vilarasau és realment la gran dama del teatre català?

Emma VIlarasau | © Elisabet Palomés

Si torno a escoltar que Emma Vilarasau és la gran dama de l’escena, em posaré a riure. Actualment està a les antípodes de la senyora elegant, pagada de si mateixa que es passeja per l’escena aportant glamur i classe, sempre ben pentinada. Allò d’una cara amb “àngel” no s’adequa a les bèsties, per molt belles que siguin.

Vilarasau està en combustió viva, com les supernoves, i es diu a cada nou repte: “Si no és ara, quan?”. Sap que ara té l’experiència, la tècnica, el coneixement i està en plena forma i màxima consciència, té ganes de crear i experimentar. No pas per fer un zapateao que arrenqui aplaudiments i li cridin olé!, sinó que vol créixer i sap que viure és un procés d’aprenentatge que no s’acaba. Són les mateixes motivacions que ha tingut Lluís Homar per fer la seva Terra Baixa.

Algunes vegades tenim un país bell i just. I per sort no li fem dir que no hi ha papers per a dones interessants en el millor moment de la seva carrera, i ens podem regraciar que no ha d’estar rere el telèfon per veure si li cau algun paper per a la propera temporada, situació que sí que pateixen moltes actrius d’enorme talent a casa nostra.

Vilarasau tria quin autor vol representar i qui vol que la dirigeixi. Així, decideix que fa un Beckett enterrada fins al coll i en el seu rostre s’hi llegeix el deliri, la por, el buit, el cant de resistència, les darreres espurnes d’una ingenuïtat i d’una dolçor que s’apaguen. I tothom sap que aquesta obra seria molt diferent si no la fes ella.

Fa Barcelona, declama tot explicant una anècdota, un fragment afectadíssim de la Fedra de Racine, i decideix que hi donarà la volta: farà una obra en vers, amb alexandrins i que va en contra dels aires del temps. I ho dignifica i ho porta al terreny de l’excel·lència. Potser a la propera s’entestarà a protagonitzar Enric III o a estar penjada d’un peu i recitar com un pèndol els seus poetes, i aquest darrer exemple que ara sona patètic si el fa ella serà un cim artístic inoblidable. I crec que no es tracta d’una expressió de força. Vilarasau encarna el llegat de Lizaran, és la seva forma de dur-la ben a prop: ella li aconsellava que jugués amb el teatre i que s’ho passés bé. I està en un punt tan potent que només s’ho passa bé tenint tractes amb l’impossible perquè les coses conegudes i superades ja l’avorreixen.

Cada obra que fa Vilarasau actualment és una expressió de si mateixa, exactament el mateix que un artista amb la seva pròpia obra, ja no fa d’intèrpret, crea. Només que ella fa art amb els fonemes i els instants que s’escapen i per això té —literalment— un hort, per tocar terra. És curiós que no tinguem cap problema a identificar aquest estat de gràcia amb un Márquez o un Messi i ens costi més veure el recital de talent que fa en cada nou projecte escènic. Tot i que ompli el teatre, no sé fins a quin punt som conscients que estem davant d’algú explorant els seus propis límits en el terreny de l’art escènic.

Per exemple, coses com aquestes no les llegirà mai: si és un elogi la pot relaxar per sortir a escena, si és una crítica li pot crear dubtes o ganes de canvis que ja no toquen. Ho té tot calculat per donar el millor de si mateixa. Tenim el privilegi de viure amb l’expectativa de quin serà el seu proper repte. The best is yet to come, com diu un tema del jazz que tant li agrada, especialment en veu de dona.

I si un dia es retira dels escenaris és que ja haurà dit tot el que podia dir. Així de simple i així de fàcil, així de natural i real. I posaria la mà al foc – potser em cremaria – que marxarà amb l’Hort dels cirerers, aquesta obra que sempre diu que és el gran paper que li queda per fer i que no és altra cosa que una al·legoria d’un comiat a uns arbres que tantes flors i fruita han donat. Però, com deia Llach al seu Amor particular, “tot això serà una altra història”, i ara toca agrair-li tant temps que fa que es dedica al teatre de funambulisme a mil metres d’alçada i, a cada nova obra, amb trams més llargs sense corda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Estic d’acord que l’Emma és una actriu esplèndida. Però crec honestament que per davant d’ella hi ha la Clara Segura i la Mercè Arànega, tant per intensitat, com per ductilitat com també per amplitud . Em sembla que a la Vilarassau, per ser una actriu complerta encara li manca reforçar la vis còmica.

  2. Aquest article d’opinió no és titula “qui és la millor actriu? Facin les seves apostes”. Simplement parla d’una gran actriu en un moment molt especial de la seva carrera – la maduresa és vista com un plus per arribar a l’excel·lència – , i ens fa adonar que el que veiem de La Vilarasau no és el resultat que l’hagin cridada per fer una obra sinó que ella tria de principi a fi els seus projectes i, per tant, són una expressió complerta de si mateixa. No és un article en contra de ningú. És un article de celebració i alegria. Donar-li un sentit competitiu seria donar-li una dimensió que no té.

    Pel que fa a la idea de l’actriu complerta em sembla que no cal. A cap pintor se li diria que per ser complert ha de dominar l’art abstracte i el realisme. L’Antonio López no cal que excel.leixi en cubisme. Ella és qui és i està on està, la resta que sigui tan bo com pugui i li sigui possible, en tot cas celebrar simplement un país amb tant talent i tantes bones actrius. Podem ser, i del tot, fent un camí propi i sense comparar-nos amb ningú.

  3. Crec que la sra Vilarasau és una actriu correcta, sense que aixo sembli un menyspreu. Sempre he pensat que hi ha molta ruqueria pedant a l’entorn de la valoració dels actors. Llegint l’autobiografia de Marlon Brando vaig trobar per fi algú que opinava exactament com jo sobre la qüestió. Brando deia que la professió d’actor està sobrevalorada. Hi ha, naturalment, actors dolents, mediocres i excel·lents com en tota professió, però a ningú li hauria de caure la bava per l’art de l’actor excel·lent, en tant que hi ha arts on el mèrit, on l’excel·lència té un nivell de dificultat molt superior.

    • Doncs Lluís això mateix ho pots dir dels jugadors del barça i no ens estalviem elogis. … crec que ser una gran actriu és molt difícil. De fet ser gran en qualsevol àmbit és molt i molt difícil. El fàcil és dir que no n’hi ha per tant.

  4. Completament d’acord, amb tot! I esperem que sigui d’aquí a molts anys, però no només coincidendo amb tu que marxarà amb l’Hort dels Cirerers sinó que ho farà a casa, al Teatre-Auditori de Sant Cugat!

    Gran Emma! Actualment amb “La Mare”, un altre cop BRUTAL i sense paraules. Em consta que tu li pots transmetre així que, de part meva: Gràcies i Enhorabona per fer-nos tremolar en cada paper (fins i tot en els camins d’anada i tornada)