Lluís Homar, entre el blanc i el negre

Una veu, quatre cares. Lluís Homar ho és tot a Terra Baixa: l’egoisme del Sebastià, la por de la Marta, la bondat d’en Manelic, la ingenuïtat de la Nuri. El muntatge, dirigit per Pau Miró, es va estrenar divendres al festival Temporada Alta sota una llarga pluja d’aplaudiments.

Apareix vestit de negre i acaba de blanc. La Terra Baixa d’Homar i Miró és un viatge emocional fusionat en una sola persona, que ho viu i ho expressa tot. L’actor arrenca amb una Nuri discreta però entusiasta, embolcallada per l’ànsia de l’arribada del pastor. La seva curiositat contrasta amb el rebuig d’una Marta covarda, sotmesa i reticent davant del seu futur marit. L’egoisme d’en Sebastià i la benevolència d’en Manelic tanquen el cercle que atrapa cada personatge en la seva presó sentimental particular.

Però cadascun evoluciona, i Homar creix amb ells. Des d’una escenografia inicial asèptica, l’actor va donant forma a la història amb una interpretació minuciosa i carregada d’intimitat. La frontera entre els protagonistes és prima però evident i els seus interiors queden exposats curosament a dalt de l’escenari. Només una barrera fràgil separa la por, la ràbia i l’egocentrisme de cada personatge. Tots ells, enterrats pels dubtes, les mentides i la fam de domini, configuren el laberint humà que tant pot conduir cap a la bondat com derivar en la maldat absoluta.

Foscor i llum, blanc i negre, es persegueixen en una cursa cada vegada més crua i perversa, que la solitud d’Homar, en lloc de disminuir-ne la potència, n’incrementa la intensitat. A través d’una adaptació enganxada al text original i aixoplugant-se en la veu de Sílvia Pérez Cruz com a banda sonora, el muntatge desplega l’essència de Terra baixa amb una força i un atreviment que mostren el clàssic des d’un prisma únic. El final, explosiu, tanca l’obra amb quatre paraules. I el públic s’aixeca, deixant anar una pluja d’aplaudiments. Amunt.