En defensa de Salvador Sostres

2.06.2015

El nou director del diari El Mundo, David Jiménez, ha acomiadat Salvador Sostres, un dels bloguers més polèmics del rotatiu de Unidad Editorial. Jiménez ha cedit així a les queixes i pressions que li havien arribat de les xarxes socials i de la mateixa redacció del diari. És evident que el nou director de El Mundo ingnora l’autèntica dimensió titànica de Sostres, la veritable funció d’aquest personatge en l’organigrama espiritual del país.

Salvador Sostres a La voz libre

 

De què us queixeu? Salvador Sostres és el vostre caganer. Un home que excreta els seus articles amb una regularitat gàstrica. Sostres és un home que escriu per imperatiu biològic, des de l’estómac. Si no escrivís, segurament patiria restrenyiment. Els seus articles li surten dictats amb la mateixa contundència amb què descarreguem els budells. No és l’únic caganer nostrat, però és per mèrits propis el més excels, el més persistent i compromès amb la merda del vostre país. És cert que en tot acte de cagar hi ha un punt de rendició, i fins i tot de covardia, però Sostres escriu a cara descoberta, no com tants caganers espontanis que ara pul·lulen sota pseudònim per Twitter i que no suportarien el més lleu tacte rectal.

Encara recordareu aquells anys en què Vicent Sanchis l’amagava entre les bardisses dels horòscops i els mots encreuats de L’Avui, com un Llir entre cards. Sostres ha estat aquella figureta incòmoda del pessebre que amagueu en un racó però que no us sabeu resistir de mirar de reüll. Escriptor impúdic, que tan bon punt desprèn sentències aromàtiques com pestilents, Sostres ha fet de la provocació escatològica un ofici, i se n’ha sortit gràcies segurament al seu talent per fer-se llegir i també gràcies a la complicitat dels que us hi acosteu cada dia amb ganes d’olorar els seus excrements.

Wajdi Mouawad ha passat aquests dies per Barcelona per fer ‘Seuls’ al Teatre Lliure i presentar la seva novel·la Ànima (Periscopi). Mouawad sosté que l’artista és com l’escarabat que es nodreix dels excrements d’animals més grans per retornar a la comunitat una imatge sublim i millorada d’ella mateixa. El sistema digestiu de Sostres fa el procés invers. Es nodreix del bo i millor que teniu, ha fet àpats als millors restaurants del món i sempre s’ha empassat els vostres anhels més alts i les esperances més rases per acabar empastifant-ho tot de merda.

Sostres escriu ara des d’El Mundo, aquest racó del vostre pessebre que no voleu que sigui el centre de la vostra vida però que no us podeu estalviar de mirar de tant en tant. Sostres es mereixerà tanta atenció com li vulgueu donar.

En aquest país vostre, tan petit, només es pot ser una cosa, i només voleu tenir un home per cada ofici. En Bulli és el vostre cuiner i en Kilian Jornet el vostre atleta, en Carreras el tenor i en Xavier Sala-Martín l’economista… La Leo Margets la vostra jugadora de pòquer i en Salvador Sostres el vostre caganer. Deixeu-lo cagar en pau! Ara bé, si li doneu la mà, ateniu-vos a les conseqüències.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

41 Comentaris
  1. I durant una època es venia com el nou Josep Pla, com també imitava l’Arcadi Espada… i s’ha quedat en Belén Estéban.

  2. Trobo que és el millor escrit que he llegit mai sobre aquest tipus. L’has retratat mot encertadament.

  3. Dàcord amb l’article. En Salvador Sostres necessita fer el què fa, dir el què diu. Personatges com ell n`hi ha hagut i probablement n’hi haurà sempre. Es una llàstima que necessiti destruïr i embrutar. Pel què sembla és una necessitat bàsica en ell. Podria utilitzar el seu talent en alguna cosa productiva. La destrucció, sovint genera destrucció. Però si això el fa feliç… Llàstima, insisteixo. També és cert que, afortunadament, no sembla que aconsegueixi els seus objectius.

  4. Per artícle caganer i escatològic veig el seu, senyor Bernat Puigtobella. I dit amb tot el respecte, que per això cadascú escriu el que vol (com fa vostè, el Sostres o va fer la Moix).

    Atentament

  5. Bon article. Jo vaig estar enganxada a Llir entre Cards, quan no sabia qui era Sostres. Realment escrivia bé. Un dia vaig decidir que ja no havia de dedicar més temps a nens consentits per bé que s’expliquéssin. Darrerament m’han dit que només recull merda amb el seu full en blanc i que només li compren els seus articles els que volen portar confusió i descrèdit a la nostra vida.

    • Es pot dir més alt però no més clar! Jo també fa anys que vaig rebre la meva decepció a l’Avui. Primer semblava més inofensiu, però…

  6. D’aquests tios tan baixos de sostre no se’n ha ni de parlar. I aquest Sostres no és el caganer, és la mateixa cagarada. A mi em fot un fàstic tremendo.

  7. En més d’una ocasió vaig estar a punt de donar-me de baixa de l’Avui per la publicació d’aquells articles vomitius, però no ho vaig fer. Avui tots sabem on ha anat a parar: al Mundo i a alguna d’aquelles emissores que ens estimen tant. En un racó guardo una pila d’aquells articles per si arriba un dia que escasseja el paper higiènic.

      • Completament d’acord amb en Joaquim Carbó, em vaig sentir ofesa moltes vegades per les seves paraules, pel fet de ser dona, treballadora, del Baix LLobregat i unes quantes coses més. Vaig deixar de seguir-lo fa molts anys, quan encara escrivia a l’Avui!

  8. A mi em va passar més o menys com a Joaquim Carbó: vaig deixar de comprar l’Avui perquè, com deia el poeta, hi ha merdes que no em pense menjar. Els responsables d’haver fomentat aquest mediocre articulista (deixe a part, ara, el seu feixisme, més o menys banal) s’ho haurien de fer mirar. Si per guanyar audiència, o lectors, cal un Sostres cagant en públic, jo preferesc la solitud, el silenci, la mort, el no-res.

    • D’acord amb Ramon i amb els versos d’E.E.Cummings. Però, Sostres? Qui és aquest Sostres? Talent? Escriure bé.

  9. En la societat catalana, qui se surt de la línia de pensament majoritària és sotmès a escarni i repulsa. Ens fa falta amplitud de mires i diria que uns mitjans de comunicació més plurals. Mestres és un reaccionari i escriu des de l’estómac, però té tota la meva simpatia precisament per sortir-se d’aquesta homogeneïtat tan fastigosa que cada vegada més ens caracteritza.

    • Ostres! El tal Sostres (i no el Mestres -lapsus linguae divertit!- jove) ha abandonat aquest “uniformisme fastigós” que aquí en Tonioni denuncia justicier, per anar a raure a un lloc d’idíl·lica llibertat i plutalitat que es diu les Ejpanyes de “El Mundo”.
      Ànims, d’aquí a poc duran reclamar-lo del pluralista i admirable “La Rassón”.
      I quedarà demostrat que a Catalunya som tancats, obsessius i taradets que seguim “la deriva nacionalista”.
      Sorrt que el Sostres, exercint de Mestres, ens curarà i sempre tindrem algun liberal d’ampla mirada que ens ho recordi, oi, nens?

      • Totalment d’acord, Dalmases. El Sostres és simplement un “ximple intel·ligent”, un oximoron humà, el tonto del poble amb llums, un bufó sense gràcia pagat de si mateix que només sap existir a través de i no per si mateix. Els seus arguments sempre provenen i es queden en el mateix: de la base simple i primària de les coses, no están contextualitzats, no contemplen el factor humà, l’empatia, l’evolució, la inercia, les interrelacions i en conseqüència és pobre i finalment estúpid i reiteratiu.

  10. En Sostres no té cap mena de credibilitat. És un enfant terrible amb calés a la butxaca, i així tothom pot ser en aquest país covard de la censura i l’autocensura enfant terrible sense quedar a l’acte silenciat, a l’ostracisme. Cal ser molt babau per creure que aquest pobre diable transgredeix mai alguna cosa. Un “transgressor” que resulta que escriu a El Mundo fent-se el simpàtic amb l’enemic. Es freguen les mans, els espanyols, amb aquesta mena de catalans “transgressors”.

    • Hola, jo, la veritat, discrepo de tots vosaltres: després de llegir l’article de Sostres he tingut unes ganes immenses de llegir Anna M. Moix perquè, com diuen els castellans: del enemigo, el consejo. La única cosa que em grinyola és que el mateix Sostres reconeix que no ha llegit cap novel·la de l’autora perquè la novel·la es veu que no li va. Jo em pregunto, si no llegeix novel·la, pot opinar? Us faig una promesa: demà mateix quan acabi “l’ombra de l’eunuc” (fantàstica) em compraré Júlia de la Moix i després de llegir-la, deixaré un comentari en aquesta secció.

  11. Hi ha grans caganers i petits caganers. No és però la grandesa de la merda el que fa l’escriptor o aixi.. Hi ha qui té la polla gran i la caca petita i a l’inrevés. En Sostres té un perfil psicològic perillós per aquests dies que corren. Podria haver sigut un mitjanet caganer però la seva merda s’ha descobert petita, ínfima, mediocre. I aixo fa que la seva petita ploma s’excrementi en gran volum per quan va dirigida a nassos adients. Tots els caganers tenen el seu public malgrat que alguns detritus siguin cagats amb els colors de la postguerra més negra. Les mediocritats busquen el seu public i avui, és tan fàcil trobar-lo.

  12. Bernat, amb el teu retrat m’ha vingut a la memòria una dita de Richard Nixon: “Soc el polític que us agrada odiar”. Sostres fa la mateixa funció: és l’embrutapapers –escriptor? articulista? periodista? ‘enfant terrible’?– que ens agrada odiar a molts catalans (no tots, n’hi ha de la seva cord, com passava amb en Nixon).
    Sostres és necessari, no perquè acompleixi la mateixa funció que Nixon –Sostres queda curt, molt curt– sino perquè ens manté alerta.

    • Que vols que et digui, considerar aquest subjecte com a “necessari” per motius reactius, és com si diguéssim que el càncer és necessari perquè provoca grans avenços en oncologia.

  13. Aquest Sostres no és altra cosa que un pobre de mi. Mentre escrivia a l’Avui havia de fer-se odiós per tal que el llegís algú, fins que les seves provocacions ja van deixar de provocar, de tan monotemàtiques i insolents però poc enginyoses com eren. Quan se’n va haver d’anar, no l’ha trobat a faltar ningú i avui senzillament ja no existeix per a la majoria de catalans. Però, és clar, si no serveix ni per a provocar als catalans, ja em direu quin paper més galdós li hauran d’acabar encomanant. Per guanyar-se les quatre garrofes, que tants cops havia menyspreat perquè ell és de casa bona, acabarem veint-li fer qualsevol cosa i el procés de degradació, que ja ha començat, serà patètic.

  14. Didac Martinez es director del servei de biblioteques de la UPC, no pas biblioteca de la UOC

  15. No podria estar més d’acord amb el sentit de l’article. Però en Sostres busca això, que es parli d’ell, encara que sigui per a insultar-lo. Quan no s’és bo en una feina almenys que es parli de tu

  16. I tu, què ets nostre? ha, ha! El llegia a l’Avui, es passava a tothom per l’entrecuix, però era bo. Quan va fer les espanyes amb un canvi de camisa de franela a fil, no m’ho podia creure. Segurament continua escrivint bé, però en Sostre(s) és ben vostre.

  17. Bon article, ho has clavat. A mi Sostres em sembla un gran columnista, força graciós, però no es pot prendre seriosament. El seu blog en català és molt millor, la secció que té a El Mundo és un mer acudit.

    Jo sóc asturià, i una de les raons per les que vaig aprendre català van ser els seus articles (demano perdó per qualsevol error en aquest comentari). És verídic, haha. Salutacions.

  18. L’has clavat.Excel.lent article i definició exacta del personatge. Un cop em vaig creuar amb ell i el seu gos a Consell de Cent, el carrer, i el qué descriys és el que vaig sentir.

  19. Sí, PERÒ amb unes reserves així grans. Grans com collons de garrí. Enormes.
    La putrefacta merda que Sostres excreta als seus articles és necessària. Les seues crítiques a lesbianes, mariques, bibliotecàries, i presidentes del PSC violades analment, totes necessàries.
    El tema important ací és ser capaç de rebre les respostes. Saber entomar la merda quant ve en contra. Restar impàvid davant la quantitat de merda que vindrà de tornada. Aquest és el mèrit real. Saber escriure #putes_totes no té gaire mèrit (avui dia encara menys). Saber rebre els #fill_de_puta_cabró_ojala_ISIS_arrasi_la_teua_existencia, saber encaixar això, saber viure amb la ràbia que provoques, això SÍ es important.
    I Sostres (i l’Espada i tant altres) son uns covards. Son uns covards que escupen merda 24/7 i que després es queixen de “l’esquerra radical que va contra d’ells”.
    Ací hem vingut a riure i ser cruels. I tenim dret a seur-ho amb tothom.
    Espada, Sostres, parenteles i dealers varis també.
    Ei, si vivim a la selva, i vivim tots.
    Que després ningú es foti a plorar per les cantonades (com quant en Sostres va fotre el camp de tuiter. Ull, que va ser el mateix dia que “tuiter” el va deixar en evidencia 3 o 4 vegades seguides. Ull que jugar amb tirar merda només ens moli si va només en una direcció. Suposo que això és el que (alguns) en diuen DAMOCRACIA, com cantava l’Elton John).
    https://www.youtube.com/watch?v=h6KYAVn8ons

  20. Deixant de banda les opinions sobre els seus articles, que suposo n’hi han per a tots els gustos (la majoria dels que publica ara els trobo bastant lamentables), em sorprèn que una bona part de les crítiques estiguin centrades en el mitjà en el que ara escriu, després d’haver-ho fet abans a l’Avui, e-notícies, el seu blog personal (on de tant en tant encara hi escriu alguna cosa), etc. Em sorprèn que en alguns casos aquest és l’únic argument.
    Des de la meva radical oposició a la línia editorial d’El Mundo, no em fa res admetre que avui en dia és, de lluny, el millor diari de circulació estatal que es fa a Espanya.

  21. També l’han fet fora de “El mundo”? Pobre noi, se’l treuen de sobre de tot arreu. És el que té jugar a ser la còpia de la còpia de la còpia d’una vulgaritat com Eugeni Ors.

  22. Proposo que algun emprenedor faci paper higiènic amb el rostre de Sostres. La demanda desbordaria l’oferta. Jo mateix faria cua per comprar aquest paper.

  23. Ostres, quines coses!. Fins i tot un editor intel·ligent i sensible com en Bernat ha de dedicar el seu talent a remenar una tifa com en Sostres. Dec ser poc català, però no m’he entretingut massa a fer-me mala sang ni a perdre el temps amb personatges o premsa d’aquesta estofa. Trobo que la vida es fa curta i hi ha tanta bellesa a gaudir, tantes coses que valdria la pena intentar…

  24. Hi ha molt ”notas” que sap que fent-se passar per anticatalà tindrà claca segura. Vegi’s sinó en Boadella. Una cosa és ser crític amb el país, que és el que ens cal als catalans de tant en tant, tot s’ha de dir, i l’ altra els canvis de camisa. Però què hi farem, a Catalunya seguirem creant ”regeneracionistes” com Ciutadans, les unitats de xoc de l’ espanyolisme de base, hereus del Manifiesto de los 2.300, sense manies.

  25. Reconeixent que,sense coneixe’l personalment, em sembla un personatge menypreable i mesquí, i amb una de les trajectories mes incoherents que hi vist maï: passar de ser un independentista furibund, quan encara no estava de moda ser-ho, a ser un extremista espanyolista, tant ó mes convençut que el mateix J. Losantos -en lo que si no ha canviat es en el seu ultraliberalisme i ultraconservadurisme, al limit del esperpent i la caricatura. Malgrat tot aixó, es precissament aquestes exageradissimes opinions que te,tant en les puyes feridores com en els elogis desmessurats, que, prenent la deguda distancia, que em diverteixen i em relaxen perque les llegeixo com si fossin un comic ó, fins i tot, una revista del cor, i també perque el personatge, li reconeixo, de vegades escriu francament be, i que consti que estic parlant de la forma, no del fons