Leo Margets: “A la taula de pòquer no hi ha amics”

Leo Margets és una dona que juga a pòquer i corre maratons, i això inquieta molts homes. Margets, que viu entre Londres i Barcelona, està considerada una de les millors jugadores del món i ja ha entrat al club selecte de PokerStars. Acaba de tornar d’un torneig de pòquer, el PCA Bahamas. Hem parlat amb ella de les seves curses i lectures.

Bernat Puigtobella: Els esquimals tenen una pila de paraules per dir el color blanc. Nosaltres diem blanc i ja està però ells poden distingir moltes tonalitats de blanc. Així mateix, els que no sabem de pòquer fem servir la típica expressió ‘cara de pòquer’. M’imagino que per a vosaltres, aquesta expressió és com el blanc dels esquimals. Jugant a pòquer hi ha moltes mirades i expressions que podeu codificar i classificar. Què és per a tu ‘cara de pòquer’? Quantes cares de pòquer distingiries?

Leo Margets: Realment una cara de pòquer no és res concret, és una actitud. Quan estàs jugant una mà intentes desprendre el mínim d’informació i mantenir sempre una mirada similar, una actitud serena que no permeti al rival penetrar dins teu. Cadascú té la seva manera de protegir-se en aquest sentit, cadascú té la seva cara de pòquer.

BP: Per ser un bon jugador de pòquer, cal tenir memòria, capacitat d’atenció, càlcul, però, sobretot, concentració. Al teu blog expliques que en un minut pots malbaratar l’esforç de vuit hores. Com entrenes la concentració? De quina manera la lectura t’ha ajudat a reforçar la concentració?

LM: Hi ha moltes diferents maneres d’entrenar la concentració. Segons la personalitat de cadascú, li anirà millor un mètode o un altre; a mi per exemple m’ajuda més l’esport que la meditació. Respecte a la lectura, mai m’havia plantejat com aquest acte pot influir a millorar la concentració però, reflexionant-hi, crec que pot ser un molt bon entrenament: hi ha moments que és molt fàcil llegir, quan estem en l’estat d’ànim adequat diluïm amb la lectura, però en altres ocasions, per molt que ens agradi el llibre, si tenim preocupacions que ens angoixen, portar el fil del llibre resulta tortuós. L’analogia amb jugar a pòquer és clara en aquest sentit!

BP: A banda de jugar al pòquer ets una corredora de fons. Expliques que l’exercici físic és el contrapès indispensable per poder jugar bé a pòquer. Concretament, la marató, un repte que demana també una gran concentració, no mental, sinó física. Quina diferència hi ha entre córrer una marató pura i dura i jugar la marató de pòquer sobre el tapet verd?

LM: Aquí t’haig de contradir abans de continuar. Si bé la marató l’entrenes amb les potes, només l’acabes amb el cap! La concentració física que tu dius només l’aconsegueixes amb un suport mental al darrere. En el cap està tot el poder, quan en el quilòmetre 32 les cames et diuen que no, només el cap pot obligar-les a canviar de parer. En el pòquer passa alguna cosa semblant, però en un context molt menys dramàtic. El paral·lelisme jo l’experimento cada torneig on tinc un deep run, expressió que s’utilitza en el pòquer quan arribes a les fases finals del torneig, normalment ja en el tercer o quart dia de competició. Aquí el cansament i la fatiga són notables (tot i que no comparables a l’agonia maratoniana), però en canvi un petit error pot tenir conseqüències molt pitjors que en la cursa. Perdre la concentració durant un quilòmetre et pot fer baixar el ritme uns pocs segons, però és recuperable. Perdre la concentració en una mà et pot deixar fora del torneig, així de vital és estar “enfocat” en un torneig.

BP: Jugar a pòquer és una manera de llegir?

LM: Totalment! Però no és un idioma universal, és a dir, no totes les persones utilitzen el mateix llenguatge. Per això és tan important l’exigència emocional i l’empatia. Has de saber llegir cada individu, perquè tothom té una manera d’expressar-se a la taula diferent. Les apostes també es llegeixen, donen informació. Quan i com aposta cadascú en un moment donat dóna informació sobre la seva possible jugada, de manera que també és llegible. Sense cap dubte el pòquer és un joc de lectura. Has de saber interpretar les persones i la clau és adaptar-te al seu nivell de pensament.

BP: Quins llibres t’han ajudat més a l’hora de perfeccionar la teva concentració? No parlo ara tant de llibres sobre pòquer (que no sé si en llegeixes) sinó de llibres d’autoajuda, de superació personal…

LM: No m’agraden massa els llibres d’autoajuda. N’he llegit alguns, però sempre acabo pensant que poden ser un perill per segons qui els llegeixi. Has de tenir un filtre a l’hora d’interpretar els missatges perquè sovint comuniquen coses massa utòpiques. Perseguir els somnis està molt bé i lluitar per tenir la feina somniada és molt bonic, deixar-ho tot per perseguir la felicitat… sona bé! Però mentre llegeixo penso que si tens tres fills per alimentar, deixar-ho tot en busca del teu somni em sembla un consell esbojarrat. Aquests llibres a vegades no tenen perspectiva, i crec que no tothom està preparat per llegir-los perquè SEMPRE s’ha de filtrar, i molta gent no en sap. Tot i això, guardo un bon record d’un del Raimon Samsó, Cita en la cima. Recordo moments de fer clic mentre el llegia, em va agradar l’enfocament, vaig motivar-me en reforçar la meva concentració per arribar a un objectiu que no havia de ser concret i vaig pensar que volia tenir aquesta actitud sempre a la meva vida. Tot i que van haver -hi moments on també vaig fer totes les reflexions que t’he comentat abans, és un llibre que recomanaria. Posar èmfasi en ser positiu i visualitzar, és una cosa que considero essencial.

BP: I recomanaries algun llibre per als que es volen iniciar al pòquer?

LM: A nivell més específic dintre del sector, hi ha un llibre del Jared Tendler: El Joc Mental del el pòquer, que sense ser tècnic es basa en tots els aspectes importants que fan un jugador guanyador. Sense desenvolupar aquests trets, no importa com de bo siguis tècnicament, que no podràs guanyar a la llarga. La concentració i com desenvolupar-la i entrenar-la tenen un paper fonamental en el llibre.

BP: Hi ha alguna novel·la sobre pòquer que t’hagi entusiasmat o indignat i que ens puguis recomanar?

LM: He llegit molts llibres de pòquer, però la majoria són tècnics. L’únic que s’allunya del format assaig és Cowboys Full i el recomano moltíssim! En aquest llibre el James Mc Manus parla del pòquer i de les característiques que requereix com un mirall de la societat americana, un joc que té una dualitat entre els valors més puritans que fugen del risc i l’urgència de l’emprenedor en busca d’oportunitats. És un llibre súper interessant independentment del pòquer, que és més un fil conductor per reflectir una societat que no pas el protagonista.

BP: Paul Cezanne va pintar un quadre preciós d’uns jugadors de cartes que segur que deus conèixer. Què et suggereix aquest quadre?

LM: El primer cop que vaig veure aquest quadre va ser a classe d’història de l’art, quan tenia 15 anys, i he de dir-te que em suggereix més una època de la meva vida escolar que no pas res relacionat amb el món de les cartes. Ara bé, sí que recordo pensar que era un quadre fosc, els dos homes (si no recordo malament Cezanne va voler reflectir el seu pare en l’home més gran, i ell en el més jove) tenen una actitud aixafada, no se’ls veu contents, estan tediosos i avorrits. Realment és una imatge que podria ser vigent avui dia si passes per qualsevol poble un migdia… Realment no va ser un quadre que em cridés molt l’atenció ni em suggerís res de bo… Segur que no estan jugant a pòquer! El pòquer és un joc que només es pot fer amb passió, és fonamental, és un joc que requereix atenció màxima i moltes habilitats… Està clar que es pot jugar simplement a connectar amb les cartes però perd l’essència. Jo fins als 25 anys em pensava que el pòquer era un joc de cartes i per això mai m’havia cridat l’atenció, quan vaig descobrir que era un joc de persones on les cartes només són una eina més, em va encandilar.

BP: Quina visió té la gent del carrer dels jugadors de pòquer…? Molta gent ignora que sou professionals. Quins són els tòpics amb què se us estigmatitza?

LM: Jo que estic partida entre Barcelona i Londres noto una diferència brutal en l’acceptació de la meva professió en una ciutat i l’altra. És un tema cultural, aquí la gent està massa contaminada amb pel·lícules i mites, dius que ets jugador de pòquer i et visualitzen cada nit a una taverna il·legal amb una copa de whisky i un puro jugant-te la casa i el cotxe. La realitat del pòquer avui dia no té res a veure amb tot això. El vessant més competitiu són els tornejos, que és al que jo em dedico, i convido tothom que s’apropi al pròxim torneig que es faci a prop de casa seva i veurà que l’ambient que es respira és molt més semblant a una aula universitària que a qualsevol garito underground! Tot i que la imatge del pòquer i la seva acceptació estan canviant, la tradició i els tabús són difícils d’eradicar en una societat com l’espanyola. Per sort al meu voltant tothom ho ha entès, i ha sabut captar l’essència del que faig. Clar que a vegades em trobo algú que em diu allò de “Mare meva, Leo, tant estudiar per acabar jugant a pòquer!”. A vegades intento explicar que tot suma, i que tots els estudis, viatges i experiències personals viscudes són eines que ara em serveixen per desenvolupar millor la meva professió. Els seus comentaris es basen en uns estigmes tan arrelats que costa de canviar, sobretot segons la personalitat, que tinguin més o menys oberta de ment.

BP: A l’estat espanyol quin règim fiscal els jugadors de pòquer?

LM: Com a país, en conjunt, encara queda un gran recorregut, a nivell fiscal seguim sent tractats com a jugadors de ruleta, com si els diners guanyats al pòquer fossin igual que els guanyats amb el bingo! No podem deduir despeses, i això es una aberració que fa impossible ser professional a Espanya, és una llàstima perquè per causa d’una pèssima regulació molts de nosaltres hem hagut d’emigrar.

BP:  Amb quines barreres t’has trobat en el món del pòquer pel fet de ser dona? I al revés, creus que el teu atractiu femení t’ha donat un avantatge mediàtic més gran que el de molts homes que estan al teu mateix nivell?

LM: Des del primer dia que jugo a pòquer aquesta és una pregunta obligada, i tant de bo arribi un dia on això sigui totalment irrellevant. Ara per ara no ho és. Som una minoria en un context majoritàriament d’homes i per això cridem l’atenció, com qualsevol cosa que rareja. Tot i que abans et deia que tant de bo un dia no fos tema el ser dona en un món d’homes, a mi aquest fet m’ha beneficiat molt. El meu reconeixement a nivell mundial arriba arran de fer un bon resultat a les WSOP, el campionat del mon de pòquer. Vaig acabar la 27 de 6.500 participants. Mai està malament ser el millor 0,5% en un torneig! Però el que em va destacar va ser que era la última dona en peu…. Fins i tot em van donar un trofeu especial per això, cosa que no deixa de ser una bajanada. Per què? Que tenim més dificultats les dones per jugar? Això no és una cursa on els homes tenen més força genèticament i s’han de fer dues classificacions per competir en termes justos. És totalment ridícul però és una realitat: la gent presta atenció a les noies que juguen i, conseqüentment, ho tenim mes fàcil per fer-nos un lloc en el circuit trobant patrocini.

BP: Fa uns mesos vas entrar al club selecte de PokerStars. ¿Què representa per a un jugador de pòquer com tu pertànyer a aquest entorn? Si ho haguessis de comparar a altres honors o distincions del camp de l’esport o la cultura, amb què ho compararies?

LM: És mes comparable amb l’esport que amb la cultura, i seria quelcom semblant com que et fitxés el Barça! Abans jugava els mateixos tornejos, la mateixa lliga, però portar l’etiqueta de PokerStars em gratificà pel que significa. És un reconeixement a una trajectòria, ho considero un assoliment per se.

BP: He llegit al teu bloc que tens dos gats, que t’estimes com si fossin fills teus. El gat és un animal amb una gran capacitat d’introspecció i per tant de traïció. El gos en canvi és més sincer i lleial. El jugador de pòquer és felí per naturalesa?

LM: Sí, el gat també és més independent i mira primer de tot pel seu benestar, és egoista de la mateixa manera que un jugador de pòquer ho és. Un bon consell és que a taula de pòquer no hi ha amics, un bon jugador de pòquer vol prendre-li les fitxes fins i tot a la seva àvia! Dit això, els meus gats són mes aviat gats-gossos, i sé que donarien la vida per mi (una mare amb pitet) XD.