Wajdi Mouawad: l’efecte cacauet

Durant tot aquest temps la presència de Wajdi Mouawad i de la seva història m’han obsedit i apassionat. No he viscut sinó a través de les seves paraules.

Qui hagi fet surf o s’hagi banyat a l’oceà o alguna cosa similar coneix la sensació que es viu quan el mar et rebolca i t’envia sota aigua de manera que ja no saps què és avall ni què és amunt ni cap on has d’anar per poder deixar de fer glopades d’aigua i fer-ne una d’aire. I aquest regirament va acompanyat de la magnífica visió de la llum submarina i seguit per l’immens plaer de la primera gran inspiració que després t’omple els pulmons. Se t’encavalca l’excitació de la por d’ofegar-te, l’entusiasme per la bellesa i la impaciència per respirar.

Doncs això és si fa no fa el que jo he viscut traduint Ànima.

Si traduir llibres implica sempre mirar d’entrar a la pell de l’autor, amb més o menys ganes i amb més o menys èxit, segons l’empatia que es produeixi entre autor i traductor, en aquest cas això s’ha convertit en trobar-me posseïda i arrossegada per la força vital, la força brutal, d’aquest escriptor i d’aquest llibre.

Durant tot aquest temps la presència de Wajdi Mouawad i de la seva història m’han obsedit i apassionat. No he viscut sinó a través de les seves paraules. Sí que he fet llistes de pàgines senceres amb noms de sorolls diversos i les correspondències que m’hi anaven bé, he esgotat les maneres de dir esgotat, he cuidat i remirat les maneres d’expressar-se de cada animal, però tot plegat només per no perdre ni una unça de l’ànima (del cos i el cor i el fetge) que duen les seves paraules.

Ahir, a la presentació gairebé familiar que va fer d’Ànima (organitzada per l’oficina del govern del Quebec a Barcelona i que va tenir lloc a la residència internacional d’artistes Jiwar, de Gràcia), va parlar de la importància que per a la seva vida pot tenir una frase, una frase que li produeix un “efecte cacauet”, en què ell és el cacauet posat sobre el mànec d’una cullera, que surt disparat i va a parar ben lluny quan algú venta un cop a l’altra punta de la cullera. Així ell, en algun moment s’ha trobat propulsat endavant, com li va passar amb una frase de Mallarmé que parla textualment de “trobar un sentit nou a les paraules de la tribu”.

La força del llenguatge dialoga, va dir, amb l’emoció instintiva, i en el llenguatge de Wajdi Mouawad hi ha, barrejats, íntimament units, tots els llenguatges que duu a dins —l’atabuixador de la seva mare i el de les bombes, per exemple—, tan indestriablement mesclats com si haguessin passat pel batedor per fer-ne una crema.

Embriagada per l’experiència d’aquesta traducció i per l’impacte de veure’l aquests dies a Barcelona, també m’he sentit com un cacauet, especialment en el moment que va parlar d’aquest tema constant de la identitat i de la guerra civil o l’exili que recorre les seves obres. Va dir: si dono tantes voltes a aquests temes no és perquè siguin interrogants que m’interessen directament, sinó perquè són preguntes que cal resoldre per trobar-nos amb “la pregunta essencial” que hi ha al darrere. Totes les preguntes que ens fem sobre el passat, sobre què van fer els pares i els avis, sobre la història, sobre els morts i els desapareguts, etc., són com gratacels que ens tapen el mar i que hem d’enderrocar (trobant respostes) si volem veure finalment aquest mar: el misteri de l’univers, que sabem que no podem resoldre, però que és la raó per la qual hem nascut.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació