Els ineptes i els covards

19.10.2015

Em disposo a fer un exercici de funambulisme literari. Vull parlar de dues coses que, aparentment, no tenen res a veure. Jo tinc la convicció que, ben al contrari, sí que estan lligades. Però ja entenc que hi haurà persones que creguin que tot està portat a extrems inversemblants. Si és així, el funàmbul caurà del cable, ai las! Espero no prendre mal.

12 d'octubre dia de la hispanitat

Dos patriotes el dia 12 d’octubre

Tot gira al voltant d’un anterior text meu, titulat “Censura’t tu, inepte!”, publicat a Núvol, on em feia ressò i denunciava amb tota l’energia de què vaig ser capaç la prohibició que l’Ajuntament de Figueres va exercir sobre una obra que els artistes Núria Güell i Levi Orta havien preparat en el si del Festival Ingràvid. Us faig memòria: l’obra dels dos artistes es titula “Ideologies Oscil·latòries” i pretenia, en les seves pròpies paraules, “repensar la presència actual de la ideologia franquista i actituds feixistes, que com un fantasma recorren constantment aquest país sense memòria”. L’acció consistia en què un automòbil prèviament “tunejat” amb imatges franquistes i del mateix dictador Franco circularia per la Rambla de Figueres durant els dies del festival, però sense que ningú associés aquell cotxe a un fet artístic. L’alcaldessa de Figueres, al·legant que aplicava el “sentit comú” (quina barra!) va prohibir l’acció sense més explicacions.

Vaig al gra, doncs. Arran de la censura, es va produir un fenomen interessant. Hi va haver veus que es van posar a favor dels censuradors, se suposa que del sentit comú que els polítics empordanesos havien adduït (quina barra!). La idea era que, en aquest cas, els artistes pretenien sortir-se fora dels límits del creador, que només volien provocar per provocar i que era absolutament injustificat que volguessin rememorar aquells símbols feixistes a una societat que vivia en democràcia i sota l’empara d’un Estat de dret i tal i tal. Cal dir que algunes d’aquestes veus es van escoltar mig amagades en comentaris a la xarxa, però d’això en parlo tot seguit.

Quina casualitat del destí! Tots aquells que negaven que uns artistes reflexionessin sobre els residus franquistes (ergo, feixistes i criminals) que romanen a la nostra societat, no van dir res que jo sàpiga quan el proppassat 12 d’octubre es van passejar pels carrers de Barcelona individus que portaven aquells mateixos símbols feixistes (o pitjors i tot, com creus gamades tatuades sobre el cos). El més rellevant del cas és, però, que mentre es van prohibir símbols que formaven part d’una acció artística, d’una representació, aquelles imatges que alguns individus mostraven en el “dia de la Hispanitat” eren ben reals. Encara aniré més lluny: Núria Güell i Levi Orta tenen raó, alguns ja ho sabíem, el feixisme segueix aquí, pels carrers, en alguns individus que impúdicament saluden un règim criminal, en algunes institucions, fins i tot en alguns partits majoritaris. Em detinc un moment aquí: a Europa els partits nazis es presenten com a tal, aquí el PP es ven com a un partit democràtic, però va ser fundat per Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco, inductor d’assassinats (estava en el consell de ministres que va executar Puig Antich, sense anar més lluny), té en les seves files gent del règim i mai no han volgut condemnar la dictadura… Podríem dir que a Espanya hi ha alguns feixistes que es fan passar per demòcrates i, després, hi ha aquests que van desfilar el 12 d’octubre amb aquella ostentació que fa creure alguns que els del PP són demòcrates. Sí, amics, els qui aplaudien la censura de Marta Felip, alcaldessa de Figueres, sobre una representació, no piulen res sobre la crua realitat democràtica del país. Però és millor amagar-ho, oi?

I, ara, vaig al exercici funambulesc final. De forma genèrica, els censors són uns ineptes. La censura es produeix sempre per part dels qui ostenten el poder, els qui l’ostenten i en fan clamor. No solen consultar amb ningú, atemorits per la seva pròpia ignorància. I compten, a més, amb la ineptitud d’una bona part de la societat que deixa l’esperit crític (no entendre la diferència entre la representació i la realitat és d’una miopia estrambòtica) a la tauleta de nit i saluden l’exercici de l’autoritarisme amb displicència, sense fer soroll. O, de vegades, fent soroll. Però amagats en l’anonimat que les xarxes permeten.

© Directe.cat

© Directe.cat

Arran del meu anterior article on denunciava la censura de l’obra d’art van sortir diversos comentaris, els podeu consultar, la majoria despectius cap a l’obra de Núria Güell i Levi Orta i, immediatament, cap a mi. Denigraven uns artistes quan la discussió no era si l’obra era bona o no ho era, el fet era que, com sempre que s’exerceix la censura, algú havia decidit per tots nosaltres, havia segrestat la nostra llibertat i havia prohibit que haguéssim pogut veure aquell cotxe rodant per Figueres amb la representació de símbols feixistes. Ho havien decidit uns polítics dels quals no se’n coneix la seva preparació en el terreny de la cultura. I denigraven una obra uns altres que, tot i que alguns escriuen bé, ho reconec, s’amaguen covardament en pseudònims o noms i, en conseqüència, tampoc no sabem quina autoritat tenen per a blasmar uns artistes o un modest professor d’universitat com jo.

Jo entenc l’escriptura activista amb fórmules de tensió, vull ser respectuós, però no evito el debat gruixut, a la universitat també ho procuro fer així. La cultura ha de ser combativa. Per tant, de vegades rebo bufetades, però quan algú em pega vull saber qui és. Vaig deixar de respondre els qui, aprofitant-se i reivindicant l’anonimat que permet el sistema de comentaris d’aquest portal, volien discutir els meus arguments i, per tant, la meva trajectòria. De cap de les maneres. I si els qui van escriure en contra de l’obra censurada o en contra meva són ells mateixos censors? O falangistes? O si són igualment ineptes respecte a qüestions artístiques i culturals com els censors que ells tan aplaudien.

La covardia i la ineptitud van molt lligades, almenys en aquest cas. És cert que tothom pot opinar de tot i de tothom, en diuen llibertat. Però aquí hi ha persones que, mal que bé, ens hem format, treballem en el sector cultural des de fa anys i difonem uns pensaments i unes creacions a cara descoberta. I per saber si estem equivocats, cal que ens posem tots en el mateix registre. En cas contrari, la covardia i la ineptitud sempre es pensaran que tenen la raó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

24 Comentaris
  1. Demano disculpes: sóc un covard i un inepte.
    Covard, malgrat que sempre signo amb el meu nom i cognoms, però hi ha coses que em fan pànic. L’estultícia gregària, per exemple.
    Inepte, perquè no sé veure el mèrit d’una manera de provocar que, com a inepte, no qualificaré aquí, però trobaria uns quants adjectius que em semblarien escaients. (Si no fos un inepte professor de literatura i un escriptoret insignificant).
    Ara bé: suposar que com a inepte i covard no he fet res per combatre, denunciar i enfrontar-me (dins la meva modesta covardia, és clar!) amb les feixistades que els símbols de l’automòbil-performance respresenten i han representat, és una hipòtesi que una persona seriosa no hauria de fer. (Dic jo, per més inepte i covard que se’m suposi).
    La censura no m’agrada. L’estultícia elemental tampoc. He de triar entre una i altra, jo, que no sóc ni diví, ni apte, ni valent? No vull.
    Segurament teniu raó: els que no entenem de segons quines coses hauríem de callar. Però, ara que hi caic: això no seria censura?
    Veus, ara ja m’he perdut! No es pot ser inepte ni covard a cap preu, que t’acabes fotent un nus amb tu mateix…
    Val nés que obri ulls i orelles per atendre les lliçons dels aptes i valents, sí.
    De nou: disculpes compungides.

    • Senyor Dalmases, ja dic en el text que accepto les bufetades si sé qui me les dóna. Ara, tampoc no posaré l’altra galta. Si vostè es vol sentir al.ludit, jo no hi puc fer res. I fer veure que jo poso en qüestió el seu compromís amb la democracia quan no ens coneixem és portar el discurs a un terreny impossible. Tampoc no hi puc fer res. I sobre si li agrada l’obra o no, tampoc. La cosa és si accepta la censura o no, diu que no però l’obra de la Núria Güell no li sembla correcte, aleshores? Tenia dret a exhibir-la o no? Si em respon que sí, no cal que parlem més. Si em respon que no, recordi que quan s’obre la porta de la censura ja ningú no la tanca i un dia algun polític inepte podrà pensar que un llibre seu no ès digne de publicar-se.

      • Efectivament, sr. Minguet, no ens coneixem. Jo li he llegit alguns textos al Núvol que m’han semblat interessants i agosarats, cosa que admiro, de debò.
        I detesto l’anonimat i la falsedat que proporciona la xarxa: per a mi, desautoritza d’immediat tothom qui l’utilitza.
        Dit això, com que no ens coneixem i vostè no deu conèixer molts dels lectors a qui adreça el seu escrit, no entenc que generalitzi sobre l’actitud que pren la gent davant la feixistada que se la campa alegre pels carrers. Si em diu que els polítics, que són els qui poden censurar-los, no ho fan per por i que en canvi s’atreveixen amb això que han fet aquesta gent de l’automòbil cutre, li dono tota la raó sense dubtar-ho.
        Ara bé, permeti’m que opini -jo no sóc ningú ni tinc cap autoritat per censurar- que hi ha coses que no menen a la reflexió, ni tan sols provoquen comentaris, més enllà de la nostra esportiva polèmica actual. Jo m’estic (per ignorant: no m’avala cap títol ni certificat que em permeti sentir-me autoritzat) de qualificar l’obra aquí i en públic, només opino.
        I opino que no em sembla que calgui exhibir aitals esperpents per reflexionar sobre el feixisme i la seva barruda i perillosa extensió en determinats ambients i per determinats canals. Com que cal plantar-hi cara, som-hi tots!
        Pel que fa a la censura, dic clarament i no se m’enfadin: si m’arriben a presentar un projecte així com a contribució a una mostra artística m’hauria fet un tip de riure estrepitós, colossal, irrefrenable… i no només del cotxe!
        Tot sguit, després de’xugar-me les llàgrimes de la riallada, procuraria proposar una reflexió un xic més profunda i potser sense rodes, si ens poséssim d’acord amb la finalitat que tenien les persones que han ideat la cosa.
        No, no censuraria MAI cap obra d’art. En el benentès que parlem d’art i d’artistes, que no sabria pas dir qui faculta amb precisió. Jo no, per descomptat.
        Però no acceptaria de presentar ni comentar una edició en català de Mein Kampf, per boniques i divertidos que fossin les il·lustracions. Qüestió de fetge, d’higiene i, si m’ho deixa dir, de cultura. Tampoc no exposaria un d’aquests regalets que deixen els amos dels gossos per les voreres, per forçar a meditar sobre l’educació, la convivència i la netedat a les ciutats. I no ho dic per comparar res, sinó perquè és una performance que se m’acaba d’acudir. (Ai que encara estaré donant idees!!).
        Callo i accepto que no sé res, perquè no sé si m’explico…

        • Gràcies pels comentaris. Només unes precisions finals: Qui faculta a un artista a ser artista, es pregunta? El treball, em sembla a mi. Tothom sap escriure o n’hauria de saber, però uns publiquen llibres i uns altres no. Tothom pot opinar sobre l’art, i tant!, però uns fan aquest art i uns altres l’estudien i uns altres opinen i prou. Com jo sempre dic, no sé si vostè és futbolero, tots som entrenadors dels nostres equips, tots fem alineacions, però nosaltres mai no guanyem cap títol. En aquest sentit de reivindicació d’una certa competència (que ja entenc que algú pot interpretar com arrogància), li he de dir que, segons el meu entendre (no la meva opinió), l’art avui dia ha de ser molest, ha de provocar, quan vostè diu o ve a dir que l’obra del cotxe (una representació visual i performàtica) no atacava en profunditat la raó del feixisme, li he de recordar que la visualitat no ataca res en profunditat, és visual i necessita del context verbal i del context social. Per això a mi l’obra em semblava extraordinària, a Figueres que es passegin unes imatges i després engegar el debat profund. Però uns politics ineptes (ho reitero) van segrestar la possibilitat d’aquest debat i van recular (covards, també) quan aquelles imatges no formaven part d’un artifici sinó que eren ben reals, els qui es passegen amb les infaustes senyes d’identitat del franquisme. Salutacions cordials.

        • “Però no acceptaria de presentar ni comentar una edició en català de Mein Kampf, per boniques i divertides que fossin les il·lustracions. Qüestió de fetge, d’higiene i, si m’ho deixa dir, de cultura.”

          Doncs mirem-nos la cultura moderna alemanya per enèsima vegada: Els drets d’autor de “Mein Kampf”, en possessió del govern bavarès fins ara, exhaurien fa poc. I malgrat a Alemanya l’apologia del nacionalsocialisme i de tot tipus de la seva simbologia està penalitzada des de fa molt (més de) temps (que a Catalunya/Espanya – penalitzada sí, perseguida no?), què varen fer? Han publicat una nova versió crítica, comentada, de l’obra. Enlloc d’aplicar una censura impossible, que no hauria evitat la publicació de l’obra i la postmoderna manipulació dels seus continguts, han agafat el brau per les banyes i han dit: això és “Mein Kampf”. Assumir això com a actitud política s’acosta molt, en sentit metafòric, a una agosaradamolt bona performance artística de caire polític. Felicito el govern bavarès per aquesta ‘llibertat d’esperit’.

          Fins ara, quan veia publicat “Mein Kampf” en castellà, publicat a Barcelona, a Mèxic o a Itàlia, creia que feia falta encara molta maduresa política. Ara sé que si vull llegir un dia aquest text, el podré llegir sense censura ni manipulació dels seus continguts, i a sobre, contextualitzat.

          Comparteixo i recolzo la major part dels arguments i els comentaris crítics del Sr. Minguet. Jo faig art i puc acceptar que les manifestacions artístiques que no m’agraden també siguin declarades art. No sempre és fàcil d’acceptar, també és un exercici d’autoconsciència. Acceptem que els polítics poden fer errors i no podem acceptar que l’art sigui bo o dolent, o poc crític, o dolç, o conceptual, o groc, minimalista, amarg, però no acceptem que sigui desmesuradament crític? Com va aixo?

          La censura sobre l’obra de Núria Güell i Levi Orta és/era inacceptable, igual de inacceptable com la que va fer el director del MACBA amb l’obra que representava, sodomitzat, el més pervers dels corruptes i fastigosos paràsits hereus directes del franquisme. Si volem posar-nos a l’altura d’Europa, aquestes coses no haurien de passar.

          “El meu melic és la millor obra d’art del món. Llàstima que no l’hagi feta jo…”

  2. Alguns professors d’universitat us gasteu una petulància que tira d’esquena. De qualsevol cosa en dieu art.
    Estaria bé que en lloc de donar tantes lliçons als altres, digués a les dues artistes aviam si poden fer quelcom de profit per retirar del carrer a les dues escultures de la foto (l’una tatuada, i l’altra vagi a saber…). Podrien, si així ho veuen convenient les dues artistes “censurades” -i amb el seu vist-i-plau (que per això fa un munt d’anys que vostè es trenca les banyes en el mon cultural, que coi!)-, donar-lis el cotxe aquell de les enganxines fatxes i així farien el conjunt per la performance (amb una mica de sort, encara arribarien pel 20N a la plaza de Oriente). Millor, però, que fessin una cursa contrarellotje per les costes del Garraf, aviam si fan nets els carrers de fatxendes (pobrets, però, de peixos que no sabrien d’on surt aquest art humà).
    Atentament

    • Ja veu, sr. Minguet, que no només vostè pot escriure com un carronyaire barroer.
      I tampoc té vostè i els que tenen títols universitaris l’exclusivitat d’entendre i escriure sobre cultura i art. Si més no: que en farien dels estudiants d’arts [repeteixo: “arts”] gràfiques de l’FP?
      Alguns -per no dir tots- hem escrit comentaris de resposta al seu anterior article d’una manera on no hem faltat el respecte. Pel que fa a l’anonimat, hem seguit les normes de la casa (que no el prohibeix). És més, l’editor sr. Puigtobella pot saber les adreçes electròniques de cadascú de nosaltres. A més, en el meu cas, no sóc anònim (hi ha les inicials del meu nom i primer cognom i el segon cognom sencer).

      Resumint: vostè té raó en dir que el feixisme és, encara, al carrer. I més: també hi és en forma de càrrecs elegits als ajuntaments, parlaments i altres administracions de l’Estat. I no només “feixistes”; també hi són els comunistes autoritaris (que si bé poden haver deixat enrera la iconografia estalinista, els mètodes per arribar a la societat ideal continuen sent els esgrimitis per Lenin i Marx) i altres forces polítiques que s’emparren en no deixar a la gent que actuï i pensi de la manera que creguin convenient. Si el feixisme encara és al carrer: és necessari finançar amb diner públic un cotxe tunejat que, amb símbols feixites, es passegi pels carrers?

      Atentament

      • Senyor, vaig llegir el seu comentari al meu anterior text i el vaig trobar fabulós des de la discrepància. Ara no sé perquè vostè s’enfada tant, i m’insulta, però no hi fa res. Només dues coses. 1) Per què quan es parla d’economia, de ciència o del que sigui es parteix de la base que hi ha gent que en sap i d’altres que no i en canvi sobre art es parteix del fet que els qui ens hi dediquem som una mena d’impostors? 2) Li dic el mateix que al comentari anterior, jo no vull saber si li agrada l’obra censurada o no, m’inquieta que hi hagi gent que accepti la censura feta per politics que no saben res sobre la matèria, que no trepitgen museus de fora, ells els tanquen, el de L’Empordà de Figueres… En fi,, salutacions d’un arrogant.

        • Gràcies per la resposta. Des de la discrepància, no insulto a la seva persona, insulto la seva manera d’escriure, les formes que utilitza per dirigir-se als detractors.
          1.- Tothom opina i senta càtedra del que coneix i del que ignora. Només cal sentir i veure les tertulies als diferents mitjans de comunicació, on tothom s’atreveix amb tot i amb tots. I moltes vegades qui té raó no és l'”especialista” en la matèria. Sòc partidari del “sacerdoci universal” amb tot el que això implica (sense oblidar la pròpia responsabilitat).
          2.- Independenment que no m’agradi l’obra d’art aquesta, ja he dit que el que vostè diu que és un acte de censura jo no ho veig així: l’ajuntament de Figueres, amb molt bon criteri (segons la meva opinió), no ha finançat el desgavell que dues artistes volien posar en marxa pels carrers de Figueres. Són ben lliures d’enganxar els adhesius que vulguin al cotxe, només que per posar-lo a la via pública necessiten d’uns mínims per fer-ho (com ja apuntava un comentari al seu anterior article); i ho poden fer lliurament, com lliurament ho han fet els dos personatges de la foto; però que cadascú es pagui el viatge…
          Atentament

          • Benvolgut, és que la cosa no va així, no hauria d’anar així. Jo no vull que vagi així i vostè és veu que sí. Jo, amb els meus impostos no vull que els polítics segrestin la meva llibertat de veure tot el que jo vull veure, no vull que ningú decideixi per mi. En aquest cas, a més, les entitats públiques donen unes subvencions a uns projectes, però un cop concedides aquestes subvencions si es tiren enrere (per covardia i per ineptuitud), fan censura i jo no vull que la practiquin. Una cosa és que ja no haguessin aprovat la subvenció, aleshores és una decisió administrativa, però els diners ja s’havien concedit i una cosa és que la societat voti uns polítics perquè ens representin i una altra de diferent és que ells s’atorguin la capacitat de pensar per mi. A vostè potser li semblarà bé, a mi no, gens. I jo (i els artistes i els director del festival…) paguem impostos com vostè. Vinga, bon dia tingui.

  3. Joan, puc dir-te Joan?

    El títol del teu article em sembla censurable. Trobo bé dir inepte i covard a qui ens imposi la seva ineptitud i covardia, però és el cas?

    D’entrada et dic que només sé de la història en qüestió el que en deia la notícia: que no s’havia permès la performance. Tot seguit t’he de dir que, per publicar un text on es qualifica algú d’inepte o covard, convé que aquests defectes resultin manifestos. Ho són?

    L’equip de govern de qualsevol ajuntament et recordo que és fruit d’eleccions. Això no garanteix la absència d’ineptitud ni de covardia, és clar, però significa que qui pren les decisions ho fa amb legitimitat democràtica. No ens imposa la seva presumpta ineptitud i covardia. Potser la patim, però no ens l’imposa. L’hem votat.

    És cert que alguns governants de les Espanyes, especialment quan disposen de majoria absoluta, com en Rajoy, ignoren l’oposició sistemàticament, menysténen les minories, etc., cosa gens democràtica. Llavors, encara que siguin governants escollits a les urnes, podem considerar que ens imposen les seves decisions i fer-los-en personalment responsables. Però és el cas de l’ajuntament de Figueres? Ho dubto.

    Dit tot això, vull discutir ambdues acusacions teves. Fetes en un altre to, estripant menys, no m’hauria sentit inclinat a analitzar massa el cas ni a donar la meva opinió. Però quan algú de casa, del meu país, sembla que llenci pedres damunt la teulada de tots plegats, això sí em motiva a dir-hi la meva.

    Ineptitud? Vejam. Dic jo, i m’ho trec ara mateix del magí, que una performance hauria de reunir una o altra característica: ser reconeixible com a actuació artística per la majoria de vianants, o bé resultar amable, no agredir ningú ni provocar reaccions violentes, i si resulta provocadora (com en alguns gags amb càmera oculta) fer immediatament palès que és una broma o performance. Es pretenia fer així? Em sembla que no.

    He vist fotos del cotxe de les artistes. Una petita obra d’art. Aquesta part si més no, els va sortir rodona. Però a diferència dels feixistes de Montjuïc, que no és precisament al centre de Barcelona, i que tothom sabia de què anava, la performance es volia fer a la Rambla de Figueres. Per mi, seria un possible cas de censura excloure d’una exposició, d’un recinte, o d’un aconteixement ben acotat com a artístic, una obra o performance. No permetre l’exhibició o execució de l’obra a la via pública, no té perquè tractar-se de censura si a les autoritats responsables els sembla desaconsellable.

    ¿Era desaconsellable de passejar amunt i avall per la Rambla un cotxe carregat de simbologia feixista, sense cap pista que el delatés com a performance? Penso que sí. Molta gent s’hauria sentit agredida, humiliada, intimidada, amenaçada, provocada… Quina gràcia tindria? Ben poca, però no és aquesta la qüestió, del tot subjectiva. La qüestió és que s’hauria ferit un munt de gent, s’hauria pogut provocar algun incident, i s’hauria pogut encoratjar desaprensius, marginals, feixistes o simples ignorants, a fer pinya amb els feixistes que ja hi ha, o a emular-los, en admirar els seus nassos d’exhibir-se provocant i incomodant a tothom.

    Tot això per a què? Només pel gaudi d’una selecta minoria de gent com tu, que ho hauria trobat espatarrant, molt entretingut, i molt profund. Doncs bé, em sembla que el vostre gaudi particular i momentani no justifica prou de permetre la performance, havent-hi a l’altre plat de la balança tot el que deia. Ferir centenars de persones, milers potser, durant dies, gratuïtament, pel plaer d’unes quantes, ho trobaria una decisió no diré que inepte, però gairebé. Molta gent s’en podria queixar amb molta raó.

    Covardia? No veig perquè ha de ser covarda una persona pel fet de triar l’anonimat en publicar una opinió. En qualsevol cas és cosa seva. Té tot el dret del món a ser covarda, mentre la seva covardia no la paguis tu o qui sigui, d’alguna manera. Quin problema téns per respondre opinions anònimes? No l’entenc. Els arguments no són més o menys vàlids en funció de qui els formuli. Si no són bons els has de poder rebatre i t’interessa fer-ho al meu entendre. Si són bons, la covardia pot semblar que és de qui opta per no enfrontar-s’hi.
    A mi m’encanta de publicar opinions anònimes. No pas per covardia, sinó per un simple desig d’anonimat en general. No m’agrada la idea de perfilar una identitat, de personalitzar unes idees en el sentit d’acaparar-les quasi, sense voler, de limitar-les en afavorir la seva associació amb algú concret, i el seu judici en funció de la percepció del lector o oïent sobre l’autor. Les idees, que corrin si ténen mèrit. Que la gent tingui la llibertat d’avaluar-les sense la nosa de saber d’on vénen. Si signés totes les meves opinions la gent acabaria no llegint-les, per avorriment de trobar-se el meu nom tant sovint. És fàcil fer-se pesat. És l’únic objectiu amb èxit garantit només amb provar-ho repetidament.

    Finalment, tingues en compte que l’anonimat és més aviat la regla a internet. La majoria de gent fica cullerada usant pseudònims. Quan s’identifica amb noms i cognoms, tampoc sabràs si corresponen a algú de veritat, ni si la persona de veritat és la qui publica el material. Per exemple, ja t’he dit que m’agrada opinar anònimament… Creus que Artur Sixto és el meu nom de veritat? Podria no ser-ho. Creus que la resposta signada per l’Antoni Dalmases te l’ha donat ell realment? Com saps que no he estat jo, suplantant-lo? O com saps que ell no em suplanta a mi? O que som la mateixa persona? O cap de les dues?

    • Ep! Ep!
      Per al·lusions.
      Jo sóc jo i no cap altre amb disfressa! NO fotéssim, ara! No sóc ni l’Arturu, ni el Sixto, ni el Manolo. Sóc jo! No fotésim, ara! Que cadascú s’aguanti amb cadascú. No tinc per costum suplantar o emboscar-me, quan parlo amb altri. Per tant, deixeu-me estar, Artur: feu anar els vostres llarguíssims arguments com us plagui, però no em trepitgeu l’hortet!
      Performances verbals, a hores d’ara i amb mi pel mig: no!
      Repeteixo: que cadascú s’aguanti essent com és. I si no s’agrada i tira de pseudònims, caretes, màscares o subterfugis, que no s’empipi si li diuen covard. Com a mínim falsari i sinuós, artificiós i trasmudat, poc atrevit i temorenc, no es pot negar que ho sigui.
      Consti.

      • Una mica de sentit de l’humor sisplau…

        A més a més, si no fossis l’Antoni Dalmases diries exactament el mateix. Per tant, és inútil el teu aclariment per al·lusions. Tothom, tu també, ha d’aprendre a conviure amb el fet que a internet, i tot el que és digital en general, la seguretat i les garanties són les que són. És bo que tothom ho recordi això, com també que hi ha gent molt hàbil a l’hora d’entabanar. Només cal veure la premsa i resta de mitjans de comunicació espanyols.

        Personalment penso que ets l’Antoni Dalmases, però això què més té? Què n’ha de fer un altre del que jo aposti al respecte? També crec que jo sóc jo, aquí la meva aposta és absoluta, però ni tan sols aquesta seguretat li servir a qui em llegeixi. Per exemple a tu.

        Quant a considerar els usuaris anònims covards, falsaris, sinuosos, artificiosos, trasmudats, poc atrevits i temorencs, insisteixes en fer una generalització manifestament errònia, doncs és manifest que es poden donar motius molt variats per triar l’anonimat sense tenir res a veure amb cap covardia.

        Conclusió, si en Joan s’equivocava de mig a mig -que no em toca judicar-ho- tu t’estaries equivocant la meitat que ell. Mentre en Joan desbarrava una mica sobre presumptes ineptes i covards, tu només ho fas sobre els segons.

        • Sentit de l’humor… No dec haver encertat el to ni els adjectius… N’hauré d’aprendre… JO que només volia (i no pas per orgull) reivindicar l’existència… Potser visc a la caverna (la de Plató; de la dels fatxes mirem de fugir-ne amb èxit fins ara relatiu…)
          El fet és que sóc un antic, ho admeto. Però em sento satisfet de només errar la meitat, com dieu. Això m’alegra el dia, tu! I surto ben alliçonat: “Tots jorns aprenc e desaprenc ensems…”, com deia el beat. Ara ja tinc diagnòstic: sé que només sóc una mica ruc, poc humorístic (si ho dic a casa, es pixen!), covard i certament inútil per al diàleg a ceges.
          Àpali, doncs, em retiro a fer actes de contricció cibernètics.

          • No s’ho prengui tan a la valenta, senyor Dalmases. Tal com jo ho he entès el senyor Sixto simplement volia dir que un pot signar amb qualsevol nom i ha fet servir el seu per posar un exemple qualsevol. No crec que ell volgués personalitzar res en vostè. Estic seguint aquest de debat i renoi, quines pells més fines que hi ha per aquí!

          • Hi faltava un vip i ja el tenim! I amb nom de conyac aspre i de toro de cartró. Pas mal.
            Ara caldria que algú expliqués (Raphael, Culio Iclesias, Cristiano Ronaldo? per seguir la veta…) què és la ironia. La ironia té relació amb l’art i és un recurs dels llenguatge. Però deixem-ho córrer. És allò del Dante a l’entrada de l’infern. Lasciate etc…
            Ara sí que faig mutis.
            Boranit, gent riallera!

  4. M’he deixat un parell de reflexions.

    Si el cotxe artístic hagués anat conduït o millor encara plè de gent caracteritzada de pallasso, estic segur que l’ajuntament ho hauria permès. Hauria perjudicat l’obra o el seu objectiu? No ho sé. Hauria servit en qualsevol cas de ridiculitzar el feixisme i de no ferir ningú, tret d’algun feixista naturalment, cosa perfectament saludable.

    L’altra cosa que volia dir-te és que, si t’he entès bé, potser et contradius una mica si dius que part del missatge de l’obra era relatiu a la llibertat i impunitat amb les quals els feixistes exhibeixen la seva simbologia. La prohibició de la performance més aviat contradiu el seu presumpte missatge, no? Si a Montjuïc no es pot impedir i a Figueres sí, es perquè el dret de manifestació existeix, mentre el dret de muntar qualsevol performance a la via pública, en el marc d’un festival o aconteixement, no. El problema que hi ha a Espanya és que la llei no impedeix, com a Alemanya, l’exhibició de certa simbologia associada amb moviments, fets i obejectius criminals. Es tracta de censura, la llei alemanya? No ho sé, però a tu et deu semblar bé. En qualsevol cas, a molts demòcrates progressistes els sembla bé, o no els sembla malament. Depèn de les circumstàncies. Als EUA crec que es permet la simbologia nazi, però no ténen cap risc a la vista, de creixement amenaçador del neonazisme. En canvi, a Carolina del Sud, fa anys que debatien si deixaven o treien una bandera confederal del Capitoli, a Oklahoma. Llavors es produí la recent matança racista d’un jove blanc, dins una església plena de negres. Aquest jove havia publicat fotos seves amb la bandera confederal. Després d’això els congressites de Carolina del Sud van votar per aclaparadora majoria treure definitivament la bandera confederal d’on era. Censura? Si tu vols, no ho sé. Però sembla que de cop i volta van tenir-ho clar l’immensa majoria.

    • Gràcies per les reflexions, les quals, òbviament, no comparteixo. A risc de repetir-me, només dues coses per avalar que estic en contra de la censura, de tot tipus de censura, també estaria en contra que s’hagués censurat als fatxes que poguessin passejar pels carrers. 1) Insisteixo (em sembla que ho deia en el primer text) que la història de la cultura està plena de censors anònims que volien impedir que veiessim obres d’art que pensaven que al seu temps molestaven i que ara celebrem com a fites de la creació artística, jo no vull que ningú decideixi per mi. i 2) l’art ha deixat de ser una activitat només del poder, per fruir-la entre ells i els seus amics, per gaudir-ne la bellesa. Avui, l’art o un tipus d’art s’entén com a reflexió i discurs sobre el present i és evident que aleshores ha de molestar, ha de ferir, ha de causar xocs… I això no es cura amb la censura i amb la prohibició, sinó amb l’educació. Bé, bon dia.

      • De res, Joan. Però perquè trobes tan obvi no poder compartir les meves reflexions? Aquesta obvietat no la veig per enlloc, tret que ens diguéssis que t’hi jugues la vida en això de revisar o no la teva opinió públicament.

        Dius a més a més un parell de coses que no hi trec el cap. Dius allò que tothom sap que la història de la cultura és plena de censors (anònims o no) que ens volien impedir l’accés a certes coses. A quines coses i perquè? És important saber-ho, perquè una prohibició local d’una performance no s’ajusta exactament a la meva idea de censura, especialment atenent als motius.

        La censura implica la voluntat d’impedir l’accés d’una població concreta – que pot ser tota la societat o un sector determinat, tan petit com els propis fills per exemple- per motius de seguretat, ja sigui d’ordre moral, social, polític, psicològic/educatiu, de salut pública, etc.

        En el cas de Figueres, no veig que l’ajuntament tingués cap sector de població al punt de mira per raons de segurerat. La visió d’un cotxe cobert de simbologia feixista no corria el risc de viciar, pervertir o causar un mal irreperable, ni tan sols greu, a ningú. Simplement corria el risc de molestar molta gent per a res, i alegrar el dia d’algun ximple (feixista, eh!).

        De tota manera, si ho vols considerar censura malgrat tot, et remeto a exemples com els de la propaganda d’Estat Islàmic o els continguts pornogràfics. Trobaries malament censurar-los o sabotejar-los per protegir el jovent o els teus fills petits respectivament?

        Em sembla força exagerat comparar amb censura artística la no autorització d’una performance al carrer, quan la prohibició no té res a veure amb l’obra amb sí, sinó amb on es representa. Per exemple, si l’obra es representés en un recinte per als esdevenmennts, podria contemplar-la la mateixa gent exactament que la de la Rambla. Hi podria anar lliurement.

        En segon lloc, quan l’art es proposa algun missatge sobre el present, com ara sobre certs poders o l’ordre establert, o sobre el passat, és possible que convingui que molestii aquests poders o estaments. Això està bé, però una cosa es ferir, xocar, enrabiar aquesta gent, i una altra ferir-ne les víctimes, no? Quin sentit té ferir un munt de gent innocent i antifeixista pel carrer, i alegrar el dia de quatre feixistes?

    • No sé si ve al cas, però no es pot comparar la prohibició d’exhibir signes nazis a Alemanya, que és gairebé absoluta -excepte en sàtires, representacions històriques, etc.- i el fet que es deixi d’emprar una determinada bandera en edificis oficials. Bé, és igual, seguiu amb la vostra discussió, que de fet és prou interessant.

  5. Ep! Que no arribi la sang al riu! No passa res per discrepar i tenir opinions diferents, seria espantós que tothom pensés igual. Bé, en el cas del feixisme potser sí que estaria bé que tothom el rebutgés, però ja sabem que per desgràcia això no succeirà. Això sí, siguem respectuosos i no perdem la paciència…
    En quant al motiu de la polèmica, està clar que és important separar les dues discussions que es plantegen.
    En primer lloc, hi ha el debat sobre la censura i la llibertat d’expressió. Jo diria que la majoria de nosaltres, davant la disjuntiva, farem prevaldre la llibertat d’expressió. Fins i tot quan l’obra no ens agrada o hi trobem aspectes que potser ens repugnen. Almenys així penso jo, tot i que puc admetre que pot arribar a donar-se algun cas en que sigui lícit discutir-ho, almenys. Però davant del dubte, jo m’inclino sempre cap a la llibertat d’expressió.
    L’altre qüestió és què es pot considerar art i que no. Això és molt més eteri, no hi ha una resposta unívoca. Fins i tot l’acadèmia presentarà punts de vista diferents segons l’escola que emeti l’opinió, per tant no es podrà oferir una resposta única, de caire gairebé “científic”. Estem parlant de gustos estètics, no de 2+2=4.
    Malgrat aquesta indefinició (o potser gràcies a ella), crec sincerament que tothom té dret a dir la seva si ho fa de forma honesta i raonada. Per això trobo certa contradicció en algunes de les paraules del benvolgut Joan M. Minguet: per una banda posa sobre la taula la condició d’expert d’aquells que es dediquen a l’art, com a creadors o estudiosos, i per l’altra parla sobre la necessitat de l’art de sortir del cercles elitistes i formar part de la vida quotidiana. Si l’art entra a formar part de la vida quotidiana de la gent, no quedarà més remei que acceptar que pot rebre crítiques, i algunes d’elles aspres i sense miraments. La gent de vegades les aboca pel broc gros. No podem esperar que tot senzillament es gaudeixi, i sigui fantàstic i bonic. En ocasions la gent portarà el cistell ple de fruites podrides i apedregarà actors i autor. I cal acceptar les dues reaccions, ja que ambdues són lícites.
    Personalment, i referint-me a aquesta entitat misteriosa coneguda popularment com a “art modern”, en alguns casos em trobo que entenc el concepte però la seva plasmació en obra no m’arriba, no em satisfà. Per mi l’art, i és una definició absolutament personal que no cal que ningú comparteixi ni aprovi, és la manera com una persona transmet una amalgama d’idea i sentiment a una altra persona a través d’una obra única i personal. I penso que tan important és la idea-sentiment com l’obra física a través de la qual es vehicula. Una obra perfecta però buida no assoleix el seu objectiu. Però una bona idea-sentiment que no trobi un bon vehicle tampoc! I aquí és quan, enfrontat amb obres com la que motiva l’article, em trobo que puc entendre el concepte, i àdhuc compartir-lo, però la forma com el plasmen físicament em deixa fred. No m’arriba, no em remou, no em fa aquell “clic” físic-mental-espiritual que et transporta més enllà. Però tal vegada el problema és meu! Només és la meva opinió, i espero haver-la explicat bé i que no soni absurda.
    Bona tarda!

  6. En els temps que corren un no es pot desconnectar de la xarxa ni per uns dies. Ja me n’havia gairebé oblidat, d’aquest debat, i vet aquí que torno i em trobo que la cendra encara és viva. Que n’hi ha un que, després de fer-se escàpol, ara hi torna des d’una altra tribuna a llançar-nos pedres als qui no pensem com ell, tot acusant-nos de nou d’ineptes i de covards. No escric aquesta rèplica per prolongar la discussió. Arriba tard i possiblement pocs la llegiran, així que el senyor Minguet té l’excusa perfecta per ignorar-la i tanmateix quedar bé. I, si s’hi torna, pot dir que és una resposta covarda: per la trigança, perquè s’amaga en un comentari a la xarxa i perquè va firmada amb un pseudònim. Ho té fàcil, doncs.

    Li posem en safata guanyar aquest debat per dos motius. El primer és la idea amb què clou l’article: els covards i els ineptes volen (volem?) pensar que tenen la raó. Cert, però no només ells. Això és una necessitat tan humana que el mateix Descartes la va emprar com idea d’inici al seu Discurs del Mètode. Ell li deia “sentit comú”, i amb fina ironia observava que tothom se’n considera ben servit. Els valents i els competents també busquen la raó, o almenys sentir que la tenen. Generalment es fa parlant, dialogant, debatent, discutint, de manera més o menys lògica, però n’hi ha molts que quan venen mal dades recorren a l’erística, i a aquests ni el mateix Apol•lo els pot convèncer amb la Veritat; només se’ls pot guanyar en el veredicte del públic. El senyor Minguet debat amb molta lògica quan el públic és del seu grat i comparteix els seus punts de vista, però quan aürta en antagonistes amb idees fortes la seva lògica s’estavella i ha de recórrer a la desqualificació personal, a fugir del debat i reobrir-lo a conveniència, o a encobrir el tema real de la controvèrsia. I aquest és el segon motiu perquè li regalem la victòria.

    El senyor Minguet ens ha volgut induir a creure que en els seus articles ens parlava de la censura i de la llibertat. Com amb qualsevulla obra d’art contemporani, ens ha mostrat uns símbols, unes formes, que admeten una interpretació simple, però que fan al•lusió a altres coses i reclamen una anàlisi més profunda. Ell mateix ens demana que ho fem, que separem la representació i la realitat. Fem-ho, doncs. El subtext que traspuen els seus escrits –articles i comentaris– no té res a veure amb la censura. Si en tingués, el senyor Minguet ens hauria il•lustrat amb la seva visió sobre els límits de la llibertat, una qüestió jurídica, però també ètica i social, amb què es topen contínuament els creadors activistes que volen generar consciència i reflexió en el seu públic. Ell ho ha volgut resoldre amb l’argument taxatiu que la censura és sempre execrable i els censuradors uns ineptes. Fa mandra haver d’insistir amb uns arguments que ja s’han exposat, per part meva i d’altres –unes raons que no s’han volgut escoltar o no s’han pogut rebatre amb criteri– al voltant del tema dels límits. En parlaré una mica però, com ja he dit, no és aquest el veritable assumpte que obsedeix el senyor Minguet. El que li preocupa és qui remena les cireres del món cultural.

    Suposo que tots coincidim en que l’interès que desperta l’obra “Ideologies oscil•latòries” no és l’objecte en sí sinó el debat que ha provocat arran de la prohibició, i una part important d’aquest debat n’han estat els articles del senyor Minguet. Si aquesta era la idea inicial dels creadors se’ls ha de felicitar pel disseny tan previsor del happening. Un punt en el qual estic d’acord amb el senyor Minguet és que la crítica d’art l’han de fer els crítics. Emperò, resulta paradoxal que en tot aquest embolic hi hagi mancat una crítica a l’obra de la discòrdia. Tinc força curiositat per llegir-la quan algú competent ho faci. (Em sembla que ningú podrà al•legar que no l’ha vista.) De moment m’hauré d’acontentar amb les meves impressions personals, amb la idea que això de posar cotxes amb inscripcions escandaloses a la via pública per ‘épater le burgeois’ té més de cinquanta anys i, per tant, difícilment es pot considerar una novetat. També em quedaré amb el dubte de saber què va impedir realment a artistes i organitzadors treure el cotxe al carrer i fer-lo circular, si realment no contravenia cap llei –excepte les del bon gust i del respecte per les sensibilitats alienes–. Si l’Ajuntament no havia comissat el cotxe, quin coi de permís necessitaven per fer-lo voltar? Que potser amb la declaració de censura feta per l’Ajuntament l’objectiu ja estava complit? O era que, sense poder carregar la responsabilitat a l’Ajuntament en cas de problemes, aquests artistes tan valents no s’hi van atrevir?

    I em quedaré amb el que digué un vell amic al seu bloc (tradueixo de l’espanyol): “Reconec el dret a la llibertat humana en moltíssimes àrees, especialment la de la creació artística. Si un artista opina que la seva obra, consistent en un cagarro punxat amb un palet de chupachup (sic), amb el nom que li vulguin donar, és una obra d’art, jo ho admeto. Si em diuen que un intèrpret laboriós executa art quan xerraqueja per la meitat un piano, també amb el nom que vulguin donar-li, m’ho creuré també. Creuré això i més amb una condició: que no m’exigeixin que ho escolti, que ho miri i menys encara que ho admiri. I que em donin la llibertat de viure la meva vida sense patir-ho.”

    Jo no pujo a cap tribuna per donar altaveu a la meva opinió. Tampoc no dono la cara, com diu el senyor Minguet, però el fet que no desveli la meva identitat oficial no vol pas dir que ningú no la conegui. Per cuidar de la meva reputació, abans de donar una cosa com a certa, la verifico. Això no ho fa el senyor Minguet, que en els seus articles menteix o diu falsedats repetidament. Si n’és conscient o no, no ho sé, però queda clar que la seva credibilitat li importa menys que la feina que li donaria contrastar abans la informació que dóna als seus lectors. Puc entendre la ‘boutade’ que no ha vist cap crítica de rebuig a les manifestacions ultradretanes del 12-O perquè l’escriptor té llicència poètica, però no les perles que cito a continuació. Al primer article acusa l’Ajuntament d’haver tancat el Museu de l’Empordà (museu que estava obert mentre ell escrivia, i a més tenia en exposició una peça del festival Ingràvid). També diu que al cotxe se li havia prohibit circular, però calla que se li havia ofert la possibilitat de fer-ho un cop contextualitzat, per evitar que ningú no confongués l’art amb la magnèsia. Desqualifica les opinions dels sospitosos de ser feixistes, però la primera autoritat en què s’empara és la de Dalí, franquista confés. I repetidament insisteix que els censuradors són anònims, opacs, ineptes, i no ens informa del que ja sap, que els censuradors més conspicus són els crítics i els comissaris –que enfonsen reputacions i que retenen obres, per criteri o per capritx– i els artistes enemics, com va patir Dalí a mans d’André Breton, per posar un exemple que invalidi la generalització que fa el senyor Minguet.

    El núvol en què jo passo el meu temps és diferent d’aquest de la cultura d’avantguarda. Per a mi ha estat alliçonador trobar-me immers en aquest debat, amb què em vaig topar de forma circumstancial, i m’ha resultat tremendament interessant descobrir un món ric i pregon, encadellat amb la política, l’economia i la societat, és a dir, amb tots nosaltres, i que alhora se’ns fa poc accessible. M’explico. Hi ha molts altres grups professionals que reten servei a la societat i que limiten el debat sobre les seves pràctiques als especialistes. Jo formo part d’un parell d’aquests grups, i em sembla perfectament legítim que els professionals no acceptem interferències d’indocumentats o de desconeguts en el nostre procés dialèctic. És una qüestió d’economia. Quan es volen evitar ingerències, el que es fa és emprar els canals adients, adreçats a la comunitat professional i tancats als públics externs. Estic segur que la Universitat ofereix aquests mitjans a qui busqui un debat científic i rigorós. Altrament, si el que es vol és fer pedagogia o divulgació, s’ha d’estar obert al profà; no cal respondre sempre a les seves observacions o preguntes, però no se li poden exigir referències si se li han obert les portes per fer comentaris. (El senyor Minguet ha emprat altres vegades l’analogia del futbol, un altre món professional força imbricat amb la societat. Aquest món també té els seus canals de debat reservats als experts, així com hi ha mitjans públics dedicats al tema, però als fòrums dels diaris esportius no hi trobarem pas comentaris de tècnics ni de jugadors, i molt menys per negar als afeccionats el seu dret a opinar sense presentar credencials.) Tots aquests àmbits semblen diferenciar-se del de la cultura en què són mons regits per la demanda. En una societat lliure la gent, el públic, els consumidors, podem triar el que volem i demanar-ho als especialistes. Si el bé o servei que necessitem és de tipus privat, els especialistes han d’entrar en competència i els usuaris podem escollir; si és d’utilitat pública, aquesta elecció es delega en els polítics. En canvi, sembla que el senyor Minguet voldria que el món de la cultura, almenys en el que pot tenir d’utilitat pública, fos diferent i es regís per l’oferta, donant-los als especialistes la potestat d’imposar-nos les seves preferències. Això no és admissible, perquè si se’ls nega als legítims representants de la voluntat popular la facultat d’exercir la seva funció de governar també l’àrea de la cultura pública, ¿no li permetrà aquesta exempció a això que hem anomenat “el món cultural” erigir-se en elit, sufocar la democràcia i instaurar –perdoneu-me el joc de paraules– la sofocràcia?

    No m’entenguin malament. No pretenc que la cultura pública estigui regida per incompetents com jo mateix –que en aquest camp ho sóc, i en grau esfèric–. Cal que el poble exigeixi als polítics que s’encarreguen de la cosa pública que estiguin ben preparats. El que passa és que quan un expert baixa a l’arena política es converteix en polític, i pel fet mateix de ser-ho –o per la dedicació, que el pot allunyar de la seva professió inicial– potser alguns membres de l’elit el vulguin bandejar i retirar-li la credencial. Les idees que exposa el senyor Minguet apunten cap aquí. En aquest cas, jo no li veig sortida possible al dilema. A qui se li hauria d’encarregar doncs la gestió de la cultura pública? Pensem que qualsevol gestor públic, sigui funcionari o polític, ha de prendre decisions que requeriran impulsar unes iniciatives i descartar-ne d’altres, i dur a terme certs actes dins l’àmbit de les seves funcions, que l’obligaran a autoritzar unes coses i prohibir-ne unes altres. Això és la feina per la qual una comunitat institueix un cos de funcionaris públics i elegeix uns representants polítics per a dirigir-lo. Quan aquests actes polítics i administratius es fan d’acord amb la llei i els costums no es poden considerar arbitraris ni censuradors, i si no és així, l’ordenament jurídic d’una democràcia permet recórrer i desfer el greuge. Estaria d’acord el senyor Minguet que els polítics i funcionaris encarregats de gestionar la cultura pública poguessin prendre aquesta mena de decisions, un cop verificades les seves qualificacions professionals i declarades caixer pel sanedrí de l’elit intel•lectual? O bé consideraria que això també es delicte de censura?

    Precisament això és el que ha passat a Figueres. L’”incident incitador” de tota aquesta pel•lícula, que diria McKee, ha estat un acte administratiu, una decisió política, res més. Una decisió presa sota pressió en un entorn polític complicat, i òbviament els creadors de l’obra se n’han aprofitat, d’aquesta pressió, per presentar a l’Ajuntament un dilema a l’hora de complir la seva obligació d’autoritzar o prohibir la circulació del cotxe decorat amb símbols feixistes en les èpoques ben assenyalades amb què venia a coincidir l’Ingràvid. Fes el que fes l’Ajuntament, la polèmica estava servida i això permetria assolir l’objectiu de tota obra d’aquesta mena. Doncs bé, el coordinador de cultura, funcionari, va autoritzar primer i l’Alcaldessa, política, va prohibir després. El primer va fer la seva feina: promoure la difusió de la cultura. El segon també: va tenir en compte els interessos generals. Que ho van fer perfecte? És clar que no. Va faltar diàleg entre Ajuntament, creadors i promotors, per manca de temps i voluntat d’ambdues parts, i tampoc es va saber explicar perquè s’havia prohibit la circulació del cotxe. Adduir el “sentit comú” per justificar una decisió es inadmissible. L’Ajuntament havia d’haver donat millors raons, que les hi havia, i moltes: risc de desordre públic; perill d’incitació a la violència; necessitat de dedicar recursos públics no pressupostats a assegurar la protecció de l’obra; l’atenció que es mereixen determinats col•lectius especialment sensibles als símbols feixistes; que la direcció de l’Ingràvid havia rebutjat contextualitzar l’obra per palesar la seva vinculació amb el festival; etc. Totes aquestes raons justificaven la decisió, i si no és així un polític ha d’assumir el risc d’equivocar-se a l’hora de prendre aquesta mena de mesures. Sigui com sigui, fos un encert o un error la decisió, fossin bones o dolentes les explicacions, no podem qualificar d’arbitrarietat i molt menys titllar de censura el no haver permès que aquesta obra s’exposés d’una manera determinada, en un moment concret, en l’espai públic.

    Concloc amb un prec al senyor Minguet. Desenvolupi la seva tolerància i el sentit democràtic. Si creu que ja els té prou formats, aleshores afanyis més a fer-los entenedors per als seus públics. La seva insistència obsessiva en controlar uns àmbits de decisió que no li pertoquen, la seva malvolença pels qui ens limitem a exercir els nostres deures i els nostres drets, la seva ànsia per identificar els qui li planten cara –donin-la o no– amb raons, i la seva por a entaular un debat d’idees són uns atributs que no li escauen gens.

    • No hi ha tolerància ni democràcia si un s’amaga, les seves raons tindrà per amagar-se, però un no pot donar lliçons a ningú si no s’atreveix a posar la galta… Jo seré tot el que vostè vulgui, però no m’agrada anar de fantasma per les xarxes.

      • Personalment m’importa ben poc si és el seu nom autèntic o no. M’interessa la lògica i fonaments del seu raonament.