Censura’t tu, inepte!

6.10.2015

L’Ajuntament de Figueres acaba de censurar una obra de Núria Güell i Levi Orta, titulada “Ideologies oscil·latòries”, i produïda pel Festival Ingràvid que l’Esther Pujol i el Rafael Camps han portat a terme ja en set edicions. Els grans il·luminats de l’Ajuntament s’han atrevit a dir que no és un acte de censura, que és una decisió de sentit comú. Ells, els mateixos que fa uns mesos van tancar el Museu de l’Empordà, sense oferir cap alternativa, només per fer ostentació del poder que tenen. Ells, que administren una ciutat que tothom coneix per Salvador Dalí, però de qui ben segur no saben que, en els seus bons temps, els hagués enviat a pastar fang (i em quedo curt) per “putrefactes”. Ells, de qui no es coneix cap coneixement en el terreny de l’art contemporani. Ells, els indignes censuradors.

El vehicle d''Ideologies oscil·latòries' | Festival Ingràvid

El vehicle d”Ideologies oscil·latòries’ | Festival Ingràvid

Voldria fer unes curtes reflexions al voltant de tot això.

1. Algú recorda el nom d’un censurador? No, veritat? La història de la cultura recorda els casos dels artistes censurats o de les obres prohibides, però el nom dels estults que van intentar evitar que el públic les conegués ha caigut en l’oblit. Jo us proposo que, per una vegada, trenquem amb la rutina i recordem per sempre més el nom de Marta Felip, alcaldessa de la ciutat en representació de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha induït o ha permès la prohibició.

2. La senyora Marta Felip ha preguntat a Artur Mas si era oportú que, enmig de les negociacions per a investir un nou President de la Generalitat, ella tregui el cantó més retrògrad de la seva formació política? Com es pot donar suport a un partit que, en comptes de voler transformar la societat, la vol sumir en el més deplorable dels ostracismes?

3. Els dirigents de l’Ajuntament de Figueres saben que a les universitats catalanes expliquem que l’art ha de ser incòmode, que no ha de deixar-nos embadalits per la bellesa pètria dels altres temps, que ha de sotraguejar l’individu? No, segur que no ho saben, ells ja van tancar el Museu de l’Empordà perquè els incomodava l’activisme cultural de primera generació. Ells entenen l’art com si fos la televisió, que la gent s’entretingui, però que ningú no es vagi a queixar a l’administració del que aquests artistes joves puguin generar.

4. Fixeu-vos que encara no he fet, ni penso fer, una defensa de l’obra de la Núria Güell i el Levi Orta. I us demano que no entreu en això. No es tracta de jutjar l’obra que el Festival Ingràvid havia produït i volia programar, es tracta d’oposar-se rotundament al fet que algú decideixi per nosaltres el que podem veure i el que no podem veure a les nostres ciutats. Els ineptes que es censurin ells amb ells. No podem consentir que Catalunya torni a ser coneguda per un acte de prohibició d’una obra. Jo aixecaria la veu igual d’alta si la censura la patís l’artista que més detesto. No vull que aquests polítics m’imposin a mi i als meus conciutadans el que és el “sentit comú”.

5. Finalment, qui ha llegit textos meus sap que sempre procuro mantenir un to educat. Però, amigues i amics, hi ha un moment en què no podem seguir callats. L’activista nord-americà Malcolm X deia que l’única cosa que respecta el poder és el poder. I el nostre poder és cridar, cridar ben fort que som tots prou intel·ligents per decidir el que volem veure i el que no volem veure i que ells no són ningú per a prendre’ns aquesta capacitat democràtica.

6. Per tant, exigim entre tots que la peça censurada circuli pels carrers de Figueres com estava previst. I, un cop aconseguit aquest acte de normalitat cultural, aleshores sí, si no us agrada la peça, critiqueu-la tant com vulgueu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

25 Comentaris
  1. En general:
    Tot el meu acord amb la decissió de l’ajuntament. Tant pel que fa a l’”obra d’art” com el finançament de segons que.
    Malauradament tindrem d’empassar-nos banderes i símbols feixistes a la Fiesta de la Hispanidad (o com coi es digui), però pagar amb diners públics a uns “artistes” perquè facin ostentació de simbologia feixista seria el colmo.
    Aquests artistes, de ben segur, ara gaudiran de propaganda gratuïta. Malaguanyada!

    En particular:
    1.- Nom d’un censurador: Camilo José Cela.
    2.- Res a comentar.
    3.-Vostè diu que a les universitats catalanes s’ensenya que l’art “ha de sotraguejar l’individu”. Més ben igual el que santifiquin les universitats, però un cop al fetge a ningú deixa indiferent, i no per això és pot dir que sigui art. El mateix passa amb la simbologia feixista/nazi/totalitària: és lògic que no deixi indiferent a ningú, però trob que amb la que hi ha als estadis de futbol ja n’hi ha prou (en veritat, m’és sobrera). No cal que cap ajuntament financiï exhibicionismes malaltissos. Respecte al tancament del Museu de l’Empordà no conec l’assumpte, i no puc opinar; però sempre sap greu que un museu es tanqui.
    4.- D’acord amb la llibertat d’expressió. Però no es pot demanar que algú (institució o individualitat) financiï en contra dels seus interessos, per molt espuris que aquests ens semblin. En el cas que parlem, els artistes ho tenen ben fàcil (i barat): Fan les voltes que vulguin per la Rambla de Figueres amb el cotxe, i el problema s’ha acabat… Per cert: quina quantitat estava pressupostada per abocar a la perfomance? Els polítics han d’administrar els diners d’una manera lògica: crec que abans de finançar una passejada de simbologia feixista hi han altres coses més importants en que gastar-se els diners dels contribuents.
    5.- Crec que el seu escrit en cap moment falta el respecte a ningú, i no puc trobar cap cosa que s’assembli a “mala educació”. Als artistes se’ls tindria de dir que hi ha una dita que diu “qui paga, mana”. Tant car és fer la perfomance aquesta del cotxe amb pegatines feixistes? Si algú ven la seva ànima al diable, ja sap que no serà lliure? Respecte al Malcom X, prefereixo la dita d’en Gandhi que diu “Ull per ull i el món acabarà cec”.
    6.- Per desgracia, al nostre país ja se’n veu massa de simbologia autoritària (ja sigui feixista, nazi o d’altre tipus). Per a mi, amb tots els respectes pels artistes i la gent que no opini com jo, un cotxe amb simbologia feixista no és cap obra d’art. Al qui li agradi això, que s’ho pagui de la seva butxaca (com fan més d’un i tres cada cap de setmana als camps de futbol, al 12 d’octubre o al 20N).

    Atentament

  2. Tinc entès que la prohibició no afecta a l’exhibició de la peça en sí, sinó al passeig “oscil·latòri” que havia de fer el cotxe pel bell mig de Figueres. Què vol dir això? Tallar el tràfic, assegurar protecció policial, pertorbar la vida ciutadana, i tot això per infligir a la població uns símbols ofensius que, més que conèixer perfectament, està farta de veure, i a sobre a càrrec del contribuent? Hi ha prou motius cívics, econòmics, estètics, d’ordre públic, i de seguretat vial, per justificar la decisió de no patrocinar aquest intent bord de fer-se publicitat gratuita per part dels autors. Retirar un patrocini no vol dir censurar, i tampoc no autoritzar l’ús de la via pública per fer qualsevol cosa. Estaríem llestos si haguéssim de tallar els carrers per la primera bestiesa que se li acudís a un pretès artista, i a més pagar el beure.

    Banderes franquistes, creus cèltiques nazis, el rostre del dictador… No hi ha res aquí d’il·legal –d’acord amb la llei espanyola, esclar– excepte que es faci una incitació a violència o es justifiqui l’odi. Com tampoc hi ha res (en absolut) d’original en enganxar aquestes infàmies a un Fiat Uno (això ho fa qualsevol poligonaire pelat), només podem pensar que la intenció d’aquests dos beneits que dirigeixen l’Ingràvid era precisament aquesta: atiar les passions més baixes, a veure què passa.

    Doncs em sembla molt bé que els hagin prohibit passejar-se amb aquest nyap per Figueres. Amb tota la raó legal. Primer, la de la Llei de Seguretat Ciutadana, que ja he esmentat. Després, la del Codi de Circulació, perquòè no veig enlloc que aquest cotxe de més de vint anys dugui l’adhesiu de la ITV –per cert, l’únic que li escauria–. També, la de la llei de l’oportunitat: això no s’ha de treure a passejar el 9 d’octubre, sinó tres dies més tard. I, finalment, la llei natural de l’estètica, que sembla que tots coneixem menys els perpetradors del fetus.

    Com possiblement aquests nois s’hauran quedat molt frustrats per haver-se quedat sense performance, els vull donar una idea per escandalitzar-nos a tots, però dins la legalitat. (Nota: només per adults.) Que arranquin els adhesius, folrin les finestres de l’utilitari amb tela negra, s’hi plantin a dintre, facin un seixanta-nou i es vagin menjant mútuament la seva merda, mentre un nazi que trobin a casa seva ens ho explica per megafonia. Això sí que seria art modern!

    • Magnífica resposta senyor Jornal. L’article del senyor Minguet és d’una inanitat total, ganes de fer-se notar i res més. En fi.

      • Jo voldré fer-me notar i diré inanitats, però dono la cara. Els qui us amagueu, sense dir qui sou, representeu la inanitat, el buit, en sentit absolut. Apa siau.

        • Senyor Minguet, entenc que vostè se senti (sotreguejat?) davant d’una resposta tan incontestable com la del senyor Jornal, però no m’ho faci pagar a mi. Pensi més aviat en com treure els peus que tan alegrement ha ficat a la galleda; deixi de xipollejar i pensi una resposta digna. Rebati amb una engruna de sentit. Al final encara podrem fer bullir l’olla i divertir-nos-hi una mica amb aquest debat tan delirant.
          Vostè no ha pogut resistir la temptació d’alçar-se com un gran cabdill de la llibertat d’expressió, senyor Minguet; però no té en compte que molts no bevem a galet. I francament, prefereixo embadalir-me amb una bellesa pètria(!) que ser turiferari de la ximpleria.
          Senzillament: no cola.

          • Bla, bla, bla… Quan abandoni l’obscuritat, vostè i l’altre, li explico quatre coses. Però amb els covards que s’amaguen, no dic res. No fos cas que sigui l’alcaldessa de Figueres, o un regidor censor… o, pitjor i tot, un falangista que enyora les seves velles glòries…

        • Ja que sembla que vostè ha decidit no adduir més arguments rellevants en el debat, ¿quines dades personals necessita per poder-me desqualificar degudament amb un atac ad hominem?

  3. Senyor Minguet, això seu fa ja una mica de pena.
    El meu nom no li diria res perquè ni em coneix, ni tinc cap càrrec ni són ningú del món cultural i menys encara del polític. No temi, els polítics de debò no es prendrien la molèstia de contestar-li; de fet, dubto que sàpiguen que El Núvol existeix. No és a mi o l’altre a qui ens ha de dir “quatre coses”, és a tots els lectors de la web que segueixin el debat, en tot cas.
    I és que no es tracta de “donar la cara”; precisament els personalismes són el de menys en aquest cas. Potser vostè viu en aquest món enrarit de l’art contemporani en que tots són amiguets o contraamiguets i els egos van a cor-que-vols; a mi no m’hi fiqui amb aquestes rucades. És vostè que escriu per al públic i El Núvol permet comentaris. Això és tot. Exposi idees si li plau i sinó deixi-ho córrer.

    • El senyor Minguet no ens permet debatre’l amb l’argument que no sap qui sóm. Sembla que sigui el primer cop que es passeja pel món digital. No li deuen haver dit que el pseudònim és vàlid si el mitjà ho permet i que tothom té una manera diferent d’expressar-se. N’hi ha que preferim tenir perfils diferents en funció del tema a tractar, i que tenim interessos en afers públics que no sempre han de coincidir amb els camps d’activitat professional o política pels quals volem donar-nos a conéixer.

      No ens reconeix la veu ni el gust. Sense credencials no hi ha debat, sembla que ens digui. A nosaltres i als polítics que no acoten el cap davant l’autoritat suprema dels crítics. Potser té raó i l’obra “Ideologies oscil·latòries” té algun valor artístic a protegir, però em temo que això no ho aprendrem d’ell aquí. L’atac que fa a la censura és absolut i no s’ha molestat en citar cap mèrit de la peça. Hom es pregunta si aquest senyor posaria algun límit a l’expressió artística, o si es pensa que qualsevol obra mereix el mecenatge popular sense que poguem questionar-ho.

      Sembla, Xavier, que no en traurem l’entrellat. Jo em quedo amb la curiositat de si el senyor Minguet és un quixot de la llibertat, si té un greuge particular contra l’Ajuntament, o si és el padrí dels artistes o dels organitzadors. Qualsevol d’aquestes opcions em serviria per imaginar-me’l com un ésser humà que ha perdut el nord, i jo puc simpatitzar-hi. Però si algú que ocupa una posició assenyalada en el món de la cultura catalana està fent promoció deliberada del feixisme i alhora exclamant-se perquè l’oprimim, serà millor que esperi assegut que els “tolerants” de C’s i del PP prenguin les regnes de la Generalitat per sentir-se còmode. A les calendes gregues.

  4. Ah, no, mestre, el diàleg s’estableix de tu a tu, donant la cara, no amagant-se mentre tu, el tal Xavier, comença com a gran argument dient que jo dic inanitats o em vull fer notar; o l’altre s’atreveix a dir que l’obra censurada és un nyap però no sabem amb quina autoritat ho diu; i ara ve un altre que es bateja Batman… Vosaltres podeu dir el que vulgueu, si nuvol us permet la covardia (si Marti Jornal es un nom de debò, callaré, però en té tota la pinta)… Però el diàleg no ho és si un s’amaga o comença despotricant d’uns artistes sense saber per què, d’on treuen l’opinió, o és que no és ni opinió perquè no hi ha cap argument que ho fonamenti. Ah, que curiós, però no diuen res o fins celebren que un ajuntament prohibeixi una obra, a ells els semvla bé que una autoritat política es posi a fer de critic d’art o de director de museu… Jo, en xanvi, detesto la censura i detesto encara més els qui aplauedeixen la censura amagats en l’anonimat… Au, ja podeu seguir que ho lamento però tinc feina, parlar amb gent que dóna la cara, per exemple…

  5. Em sap greu que aquest debat hagi derivat en una sèrie d’atacs personals, sobretot quan el subjecte de la censura és prou interessant com per a dir-ne moltes més coses que les que s’estan escoltant per aquí, però sembla que el senyor Minguet no pot acceptar un argument per se si no reconeix les credencials del portador. Això és paradoxal, tant més quan sembla que els anomenats objectes d’art sí que els pot acceptar sense qüestionar-ne l’origen, la validesa ni la intenció, com es dedueix del seu al•legat contra un acte administratiu –que qualifica de censura– sense jutjar, ni voler que es jutgi, l’obra afectada. O hem de creure que, si els autors de l’obra li foren desconeguts, opinaria diferent?
    El senyor Minguet en sap un tou d’art contemporani i de les avantguardes, camps en els quals és un expert reconegut, així que no em posaré pas a competir amb ell fent crítiques d’art (cosa que, per cert, ha posat ben fàcil perquè no ha gosat dir ni ase ni bèstia sobre la peça en disputa). Ara bé, com sembla que posa en dubte el dret que té un ciutadà o l’autoritat política per a donar o retirar el seu suport a una obra que depèn del seu patrocini, li contestaré que el tenim tot, i que brolla directament de la sobirania democràtica. Ja he citat abans les raons ètiques i estètiques que avalen el gest del Consistori. Per tant, si aquí hi ha hagut censura, s’ha d’entendre en el sentit d’una desaprovació, d’una expressió de disgust davant d’aquest nyap, qualificatiu per l’ús del qual el senyor Minguet exigeix una patent d’autoritat, i jo li’n donaré una: el sentit democràtic i el fàstic de tota ostentació gratuïta de símbols del franquisme. I si no n’hi ha prou –potser no compartim el sentit polític o l’estètic– apel•laré a les seves pròpies referències, a veure si encara li semblen acceptables: si Malcom X va dir que el poder del poble és cridar i decidir el que vol i el que no vol veure, que el senyor Minguet escolti el que estem dient tots els que estem comentant l’assumpte i el seu article. I no pateixi, que si no ens sent podem cridar més fort.
    Aquí no s’està prohibint l’exhibició ni la contemplació del cotxe feixista, a diferència de la censura que va exercir sobre la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra gent el règim del qual fa propaganda. És possible que els censuradors franquistes no assolissin mai tanta fama com l’André Breton (encara que n’hi ha que no el recorden o no saben que va oposar-se amb –diguem– molta energia a una obra del mateix Dalí que, segons el senyor Minguet, titllaria de “putrefactes” els membres de l’Ajuntament de Figueres, adjectiu aquest que, suposo, sí vindria adornat amb la preceptiva butlla) però no per desconeguts van ser més benèvols o innocents. Si el senyor Minguet està comparant la censura, en la seva accepció més feble, que ha practicat l’Ajuntament de Figueres, amb la que, en la seva accepció més forta, el franquisme va emprar per oprimir-nos, o es confon o està sent tremendament injust, perquè la dictadura sí que va “sumir la nostra societat en el més deplorable dels ostracismes”. Tenen molta barra els responsables de l’Ingràvid quan diuen que “la peça pretén agitar la reflexió sobre el que va representar i representa el franquisme”, i que no poden comprendre que “es vulgui censurar precisament una peça que fa crítica a la censura”. Ni cal agitar la reflexió sobre el franquisme –fa setanta-cinc anys i escaig que es pateix i que s’hi reflexiona– ni aquesta obra implica cap reflexió sobre la censura, apart de la decisió deliberada dels autors de presentar quelcom impresentable i que sabien que no seria patrocinat per cap dirigent amb dos dits de front. Si volen exhibir el cotxe, que ho facin, que ningú no els ho prohibirà, però que no vulguin emparar la seva provocació amb la llibertat creativa i d’expressió. Estaríem llestos si haguéssim de tallar els carrers per la primera bestiesa que se li acudís a un pretès artista, fer-li un anunci promocional al 20-N, i a més pagar el beure. Que lloguin un circuit, comprin benzina, posin l’Uno a voltar i que convidin a qui vulgui veure l’espectacle. Però que s’ho paguin ells. O els patrocinadors de Ciudadanos, que tant se fa.
    Està molt bé esdevenir un Voltaire modern, i posar-se a defensar el dret a la llibertat de pensament i expressió dels demés. Estaria millor que el senyor Minguet defensés tothom, començant per –faltaria més– els artistes del seu gremi, però sense excloure’ns als participants en aquest fòrum. Hom voldria que, de la mateixa manera que es permet a sí mateix, com crític d’art, jutjar (desqualificar, diria, dient-li inepte, il•luminat i retrògrad) la feina d’un polític, permeti als polítics jutjar, no els mèrits artístics d’una obra, sinó si convé subvencionar-la o no. Aquesta és la feina per la qual han estat electes i, en atenció a això, el seu judici està absolutament legitimat, molt més que el d’un qualsevol que, sense ser expert en política, vulgui opinar-ne. També m’agradaria que els experts en l’art respectessin el dret dels ciutadans (en minúscules i en català) a decidir si ens agrada o no una obra, i què hi volem o no als nostres carrers. Tot el que no sigui això és fer-los el joc als totalitaris que dilluns proper, estiguem-ne segurs, sortiran al carrer amb les seves ideologies oscil•latòries.

    Finalment, si per donar la cara el senyor Minguet entén que els lectors hem d’incorporar a la signatura dels comentaris prou informació per a permetre una identificació personal unívoca, en exigir-nos-ho s’extralimita. L’ús del nom sol o d’un pseudònim com a firma dels comentaris és una pràctica estesa en els mitjans digitals, i si Núvol la permet hem d’entendre que qui hi envia articles l’ha d’acceptar també, sense censurar-nos per fer-ho. Però si el que vol és mantenir un encontre cara a cara, espero que per parlar, no tinc inconvenient en posar-me en contacte directe amb ell, si em dóna una adreça, i concertar un encontre.

    • Aquí acabo perquè les regles del joc no són com vostè planteja. Que ens trobem en una cita privada? Vostè s’ha llegit? O sigui, uns opinen a cara descoberta i vostè ha d’anar amagant-se. Que Nuvol ho permeti és una cosa, jo no ho faria, però jo no entro en aquest joc senyor meu. Però encara li diré tres coses: 1) què vol dir que la gent m’està dient coses en els comentaris, tots, em sembla, amagats en pseudònims? Que tenen la raó els pocs que han dit que l’obra els sembla un nyap? Els pocs, poquíssims, insisteixo. I en tot cas, si fossin més, el debat sempre a cara descoberta. 2) és clar que necessito saber l’autoritat que un té per desacreditar el treball d’un altre, en aquest cas, uns artistes. Aquí tots opinem de tot, però n0hi ha uns que estudien temes i usn altres que només opinen i prou. És com al futbol, tots som entrenadors dels nostres equips preferits, però nosaltres mai no guanyem cap torneig. 3) I, per últim, fàstic pels símbols franquistes el sento pel cap baix tant com vostè i els artistes també, tant com a mínim com vostè. Un fàstic ue extenc a tots aquells que mai no han aixecat la veu (donant la cara, perquè per cridar ben fort s’ha de donar la cara) en contra de Fraga Iribarne, de Martin Villa, dels policies que torutraven i torturen. Només faltaria que ara un que s’escondeix en la massa de l’anonimat d’internet ens hagi de donar lliçons de democràcia. Corto y cierro.

      • Sento que s’ho prengui tant a la valenta. Jo li he fet una oferta honesta perquè m’ha semblat que vostè té una gran necessitat de saber amb qui està parlant, i no em semblava correcte frustrar-lo, tot i més després d’haver gaudit de les seves atencions epistolars.

        Li puc assegurar que jo no comparteixo la seva paranoia, i perdoni el terme però em sembla el més adient per denominar la seva por malaltissa als éssers amagats als racons de la Internet. Vostè dóna per suposat que jo no dono la cara, però qui ha escrit un article per blasmar el Consistori de Figueres ha estat vostè, i si ha decidit firmar-lo, això és cosa seva. No seria el primer opinant o periodista que signa amb pseudònim, i no sé si Núvol ho permetria. Però als lectors sí que ens ho permet, així que podem fer ús d’aquest dret si volem, per molt que no li agradi. Si vostè no vol contestar, no ho faci. Però si ho fa, sisplau, de tant en tant amaneixi amb algun argument substantiu les seves desqualificacions ad personam. Vostè es permet acusar els lectors de covardia, però jo trobo que no hi ha res més covard que fugir d’estudi i negar-se a defensar les pròpies opinions sobre la base de la manca d’autoritat de l’oponent. Si vostè refuta d’aquesta manera les opinions contràries en els debats acadèmics, hem de plànyer els pobres estudiants.

        Recordi que aquí no estem discutint sobre la qualitat artística de cap obra, sinó sobre una decisió política i sobre l’oportunitat de treure a passejar una apologia del franquisme a tres dies del 20-N. La seva insistència en desqualificar els nostres arguments, negar-nos el dret a sentir oi pels símbols de la dictadura, i exigir que patrocinem amb els nostres imposts la seva exhibició pública, de forma iterativa i ofensiva, em fa pensar que vostè no sent ni de bon tros el mateix fàstic que jo per aquesta provocació gratuïta i interessada, sinó ben al contrari. I aquesta exigència per reclamar el DNI a qui se li adreça em recorda tristament a tots aquests personatges abominables que vostè esmenta i que evidencia tenir més presents a la seva memòria que els artistes censors que havia oblidat i que ens desafiava a recordar. No enganya a ningú, senyor Minguet!

  6. Tots aquests que donen suport a la valuosíssima obra d’art dels pobres artistes, brutalment censurada per l’ajuntament, ¿què farien si l’ajuntament l’hagués autoritzada? Demonitzar l’ajuntament perquè faria el joc al feixisme?
    I, ¿ja tenen en compte que això mateix ho viurem a Barcelona el 12 d’octubre? També aplaudiran aquesta altra exhibició de símbols feixistes? La mani també serà en denúncia de la censura?

    • Justament allò que, al meu entendre, planteja l’obra és la impunitat legal de què gaudeixen els feixismes a l’Estat espanyol. Una impunitat que, en bona part, és el fruit de les limitacions i les mancances de l’anomenada democràcia espanyola, així com de les seves dependències i continuïtats en relació al règim franquista. I aquesta actitud diguem-ne comprensiva no la trobem només en els hereus més directes de la dictadura, sinó també en suposats antagonistes que han arribat a equiparar els qui van lluitar amb els nazis i els qui van lluitar-hi en contra. I en els de més enllà, o de més ençà, que recolzaven políticament i acrítica a uns i altres per “garantir la governabilitat de l’Estat”, deien. En resum, és ben respectable blasmar l’obra de Núria Güell i Levo Orta, però en lloc de dirigir els dards contra aquells que mostren de forma provocativa una evidència, potser fóra més productiu prendre partit per una ruptura democràtica que, entre altres coses, deixi fora de joc els apologetes del totalitarisme i els seus crims.

      • Estic d’acord amb vostè, senyor Selles, en que la intenció d’Ideologies oscil•latòries es pot entendre com vostè diu. Si fóssim benpensants, podríem interpretar que els autors volien fer una crítica a la impunitat legal que empara i tutela els símbols feixistes, i per extensió la ideologia i les estructures de poder de les quals formen part indivisible. Per ser-ho, hauríem de creure que els autors no s’adonaven que amb la seva obra no creaven res de nou, que estaven calcant les innombrables performances amb què la ultradreta espanyola ens regala a la més minsa oportunitat, i que haurien fet el trist paper dels clowns que desfilen tot anunciant l’arribada del circ a la ciutat.

        Si fóssim benpensants, podríem creure que la direcció de l’Ingràvid no ho va entendre la intenció dels autors, i per això va qualificar l’obra de “crítica a la censura”. Per ser-ho, hauríem de suposar que la seva visió del món és diametralment oposada, que el que per uns és impunitat pels altres és persecució, i que mai van preveure que la decisió d’exposar l’obra en aquestes dates generaria el rebuig que hauria de convertir-la en un acte performatiu autoreferencial.

        Si fóssim benpensants, podríem creure que el senyor Minguet és capaç d’apreciar millor que nosaltres el valor artístic de l’obra –encara que no vulgui donar-ne explicacions fora del seu cercle de coneguts– mentre ignora el seu valor polític pels enemics d’allò que creu defensar, i que no pretén més que aixecar la seva veu en defensa de la llibertat absoluta. Per ser-ho, hauríem d’imaginar-nos-el com un crític immaculat, aliè a tot interès polític, i lliure de greuges previs contra aquells a qui titlla d’ineptes.

        Vostè, senyor Selles, diu que de gent comprensiva amb el franquisme no n’hi ha solament a les capes socials més directament hereves de la dictadura. Puc estar també d’acord amb això, i espero que vostè estarà d’acord amb mi que, amb la seva decisió, l’Ajuntament de Figueres ha demostrat no formar-ne part. Si volem la ruptura democràtica, haurem de fer-la integrant els nostres aliats naturals, sobretot si són majoria, no li sembla?

        Potser és veritat que hauríem de ser benpensants i no disparar contra artistes, organitzadors i crítics, per molt que els seus actes aparentin quelcom diferent del que ens diuen que són. Tal vegada en aquest cas no s’aplica el refrany “fa com un feixista, sona com un feixista… potser és un feixista?”. Haurem de contradir el Xavier i tornar a beure a galet.

        • No és el mateix una pipa que la representació d’una pipa, ens venia a dir Magritte. No té el mateix sentit i funció la peça “Fontaine” de Duchamp, amb aparença d’urinari, i un urinari. No és el mateix una llauna de sopes Campbell que les obres que va fer-ne Andy Warhol. I podríem continuar. Hi ha tot un corrent en l’art contemporani que se situa en aquesta zona limítrofa, en què sembla que es desdibuixin les fronteres entre, per dir-ho ràpid, realitat i ficció. Hi ha molta literatura sobre tot això a l’abast de qui vulgui aprofundir-hi. I l’aportació de Güell-Orta es pot emmarcar, a grans trets, en aquesta tradició. Certament, es pot jutjar desafortunada, o no, la seva intervenció, atès el material sensible que utilitzen, però no hem de confondre l’apologia del franquisme, un règim responsable de crims contra la humanitat, malgrat que encara hi ha qui no el condemna, amb una proposta artística que vol fer-nos reflexionar sobre la diguem-ne naturalització del feixisme en la nostra societat. Són coses força diferents i val la pena no confondre-les.

          • Gràcies, senyor Selles. Li agraeixo l’aclariment i estic plenament d’acord amb vostè. Ja s’entén que el rol de l’artista és servir d’estímul a l’evolució de la societat, i que per fer-ho pot apel·lar al recurs de la incomoditat. Potser sense sacsejar la consciència no seria possible induir a cap canvi ningú que no hi estigui predisposat. Naturalment, el quid aquí és la qüestió dels límits, perquè fer això implica sempre una agressió i s’han de considerar els possibles drets vulnerats. Així com l’artista ha d’explorar i posar a prova aquests límits, la societat i l’autoritat legal ha de fer per preservar-los, i d’aquesta dialèctica hom espera que sorgeixin moviments de progrés.

            En cap moment he pensat que l’obra de la discòrdia tingués la intenció de fer apologia dels símbols que ostenta. Això ha estat clar des del primer moment, sigui per l’historial dels seus autors, sigui pel dels qui han “censurat la censura” de què aquella ha estat objecte –CUP, Compromís, el mateix senyor Minguet–, sigui per l’òbvia ironia de barrejar un utilitari rònec amb un popurri de símbols del franquisme. Crec que la dissort dels autors i del festival ha estat la inoportunitat del moment històric en el qual l’han volguda presentar, tan lluny de la DUI i tan a prop del 12-O. Aquest és el motiu perquè vaig titllar de nyap la instal·lació. Presentar-la en aquestes dates, i de la manera que es pretenia, ni acompliria l’objectiu d’encetar un debat que ja està encetat, ni sacsejaria unes consciències que, més que sacsejades, estan torturades, ni assoliria res més que fer-los el joc als enemics del procés, en el cas més que previsible que l’agressió rebés resposta.

            Malgrat tot, malfio de la intenció d’autors, promotors i crítics que defensen l’obra. Saben que els seus efectes se supediten al moment i no són tan innocents com per ignorar els de presentar-la aquí i ara. No poden al·legar que els ha passat com a l’aprenent de bruixot, que s’ha socarrat els dits. Eren ben conscients del que feien, i van voler posar contra les cordes els dirigents municipals, sense deixar-los cap sortida airosa. Els han volgut veure com enemics, quan ara el que toca és estrènyer les aliances. Això no ajuda gens a facilitar les coses als bruixots adults mentre construeixen una república. Doncs bé, deixem que els aprenents segueixin jugant amb foc, però que no ens impedeixin de preparar-nos per apagar els incendis, i que no facin el ploramiques quan els xopem.

          • El fet és que la font de Duchamp o les llaunes de sopa de Warhol es presentaven en sales d’exposicions. Era el públic el que s’atansava a l’obra si així era del seu interès. I no crec que costessin ni un ral de diner públic.
            Censurar és no permetre, impedir la visibilitat d’una obra; castigar, engarjolar als autors d’una obra. No és el cas. Jo no tancaria les portes del Bagdad, per exemple, però no permetria que la gent cardés al mig del carrer en hora punta i tallant el trànsit. Segons el senyor Minguet dec ser un censurador.

          • Potser es pensa que la llibertat definitiva de l’artista és imposar la seva obra, parar la mà, cobrar la subvenció i dir-lis covards i ineptes als ‘paganos’.

          • El senyor Minguet sap que ha fet el ridícul. No m’hi vull acarnissar més perquè estic segur que en properes ocasions tindrà un pèl més de contenció. És per això que considero que els nostres comentaris li hauran estat útils.

          • Gràcies també a vostè, senyor Jornal, per elevar el to, per la honestedat dels seus comentaris. I és que es pot ser molt incisiu sense perdre l’elegància.

  7. Després de llegir tot l’antecedent Debat, des de l’article del señor Minguet del 6 d’Octubre fins al comentari del Xavier (14 d’Octubre), voldria, només :
    [1] Felicitar especialmente al señor Martí Jornal per l’alta qualitat conceptual, i la correcció formal, del contingut dels seus comentaris, i
    [2] Fer avinent al señor Minguet la profunda compassió que en mi desperta el nivell intelectual i cultural que exhibeix d’una forma tan especialmente impúdica.