Elogi de la banalitat

Em sento molt honorat que se m’hagi demanat de fer el parlament de cloenda d’aquest Any de la Paraula Viva, tot i que això de parlar l’últim té com a inconvenient que les coses intel·ligents ja han estat dites. Em queden, doncs, les altres…
Entenc que l’expressió “paraula viva” no s’ha de limitar a ella mateixa, que és, de fet, una sinècdoque (posat a venir a l’IEC bé havia de fer servir alguna paraula sàvia, no se sap mai…). La sinècdoque és una figura retòrica que consisteix a prendre una part pel tot, o el tot per una part. En aquest cas, “paraula viva” és la part que designa el tot, és a dir la llengua.
Diria doncs que es traca, avui, de celebrar la llengua viva,  la seva existència i la seva perennitat. Ara bé, qui diu llengua viva deixa entendre que hi ha, també, llengua morta. Llengües mortes. I aquestes, en el nostre segle, són i seran cada vegada més nombroses, al punt que es preveu que la meitat de les llengües parlades avui al món hauran desaparegut al final d’aquest segle… I si observem el mapa d’aquestes desaparicions programades, que és un mapa desolador, veurem que afecten, sistemàticament, llengües que no tenen un estat per defensar-les.
Hi ha alguna excepció a aquest fet, però no crec que sigui bo pensar que el català pugui ser una d’aquestes excepcions. Penso, més aviat, al bengalí, que té dos-cents trenta milions de parlants o, més modestament, i també a l’Índia, al marathi, que en té noranta milions… Aquestes llengües, tot i no tenir un estat que les promogui, viuran bastant anys. El català no pot ser una excepció, tampoc no pot ser un miracle. Perquè les excepcions s’acaben i els miracles, diuen, són del monopoli exclusiu de Déu Nostre Senyor i, per tant, no els podem ni preveure ni provocar.
Ni excepció, ni miracle. La paraula viva, per seguir viva, demana al contrari un context d’una extrema banalitat. En el món tal com funciona avui, la banalitat pot ser garantia de fortalesa, ja que la banalitat, per una llengua, passa per ser l’instrument banal d’un estat que l’ha feta seva. I és la banalitat que permet que floreixi la llengua i que s’expandeixi el seu geni.
I és just i necessari que la llengua catalana disposi d’un estat que permeti, entre altres coses positives, assegurar que la llengua catalana sobrevisqui a aquest segle lingüísticament tan mortífer. Alguns de vosaltres sabeu que vinc d’una part de Catalunya en què la llengua ha començat a morir, perquè així ho han volgut molts règims polítics francesos successius. I potser morirà del tot aviat, o sobreviurà només com a testimoni del fet que un altre destí era possible, un destí més joiós i enriquidor.
Allà on visc, a la Catalunya del Nord, sento cada dia la set d’una llengua que va desapareixent i per això, cada vegada que puc, vinc a abeurar-me entre vosaltres. No sóc, l’únic, és clar, a tenir la gola seca per una llengua que, en certs llocs, ha començat a evaporar-se. I tots aquests, els de la gola seca, esperem amb impaciència el dia en què, per fi, haureu de decidir, dient sí o dient no, si voleu que existeixi l’estat que farà de la llengua catalana el seu instrument banal. Serem molts a no poder votar aquell dia, tots aquells que us envoltem des de tants territoris diversos també catalans. Però us acompanyarem en aquest procés, us ajudarem, us empenyerem, us renyarem potser, i us admirarem. I el dia del vot tindrem, amb vosaltres, l’alè tallat i el cor mig romput entre angoixa i esperança. I esperarem amb vosaltres el vostre veredicte ja que aquest veredicte ens portarà a tots cap a un camí o cap a un altre.
I si el resultat és el que ha de ser, serà, per molts, un dels dies més bonics de la nostra vida, perquè, entre altres coses positives, haureu donat un sentit ple i complet a l’expressió paraula viva, és a dir a la llengua viva. I perquè així, tots plegats, podrem portar aquesta paraula viva allà on tenim l’obligació de portar-la —i és una obligació engrescadora, entusiasmant—. Aquesta llengua, tenim l’obligació de portar-la més enllà de nosaltres, per deixar-la a les generacions que encara no han nascut.
Que visqui, doncs, la paraula!

Parlament de cloenda de l’Any de la Paraula Viva – IEC – 10/05/2012

Twitter: @joanlluislluis