Sergi Pàmies: “L’autor és la baula perduda de la cadena editorial”

8.07.2019

El Fòrum Edita d’enguany ha abordat els reptes immediats, la recerca del talent i l’adequació a la globalització del món editorial. La setmana passada, durant tres dies, la Barcelona School of Management va funcionar com l’altaveu d’editors, escriptors, directors de festivals i salons i experts en edició. Organitzat pel Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra i el Gremi d’Editors de Catalunya, el fòrum va ser inaugurat per Carlo Feltrinelli, president del Gruppo Feltrinelli i fill del seu fundador, Giancomo Feltrinelli, històrica figura de l’edició europea. Avui, el Gruppo Feltrinelli és el conglomerat editorial més poderós d’Itàlia i posseeix, també, part del mercat espanyol: és el propietari d’Anagrama. Feltrinelli va evidenciar amb arguments i dades el “tsunami” que l’edició ha sofert durant els últims deu anys. Un tsunami que es pot resumir en la diversificació de l’oci, és a dir, menys temps de lectura, i el desbordament tecnològic, que perverteix l’oferta literària.

Sergi Pàmies. | Foto: Fòrum Edita

Feltrinelli va incloure al seu discurs inaugural un exemple de gestió editorial modèlica. És el cas de l’editorial de Roma Edizioni E/O, casa d’Elena Ferrante. Sandro Ferri i Sandra Ozzoloa van fundar el 1979 aquesta petita editorial especialitzada durant els primers anys en literatura de l’Est d’Europa. L’editorial sempre s’ha distingit per una producció de qualitat i s’ha anat obrint, de mica en mica, a literatures d’altres àrees geogràfiques. Avui, publiquen una quarantena de llibres a l’any. El 2005, l’editorial va fer el salt internacional: va obrir un segell –una rèplica– a Nova York, Europe Editions. Traduirien i importarien literatura europea en un país on el percentatge de llibres «no-americans» no supera el 6%. Van presentar-se al mercat editorial amb un perfil “molt clar i molt definit”. “Van trobar el seu lloc”, assenyala Feltrinelli. Europe Editions (on avui treballen cinc persones) va guanyar-se l’atenció dels grans mitjans, inclòs el The New York Times (la crítica literària Michiko Kakutani va aplaudir Ferrante). L’editorial no va cedir a la dinàmica general: les grans corporacions editorials guanyen espai de mercat comprant petits i mitjans segells.

Pàmies i la fidelitat mútua

Sergi Pàmies va ser la veu convidada per abordar la relació entre l’autor i l’editor. L’escriptor Antonio Iturbe donava la rèplica. Pàmies va revisar part de la seva aliança editorial per acabar examinant obra i mètode.

Pàmies considera que “l’autor és la baula perduda de la cadena editorial”. Alguns editors, paradoxalment, “volen prescindir d’ell”. L’estratègia dels autors –apunta– ha de consistir a fer-se “indispensable”. Gens fàcil: el talent ho resoldrà. “Un cop hem establert la connexió amb l’editor, que sempre és una relació estranya, l’obligació dels que escrivim és aconseguir fer-nos indispensables. Cal, però, que la relació sigui indispensable per a les dues parts. A mi, sobre aquests fonaments, m’ha anat bé”, sosté. “També s’ha de ser molt respectuós amb els catàlegs. Pensar que l’editor només és un fabricant és un gran error. Els editors són una part molt important del llibre. De fet, tenen més importància de la que alguns escriptors els atorguen”, afegeix.

La història de Pàmies amb els seus editors ha estat “una història d’amor”. A Vallcorba el va conèixer seguint “el mètode natural de tenir algun amic que el coneixia i va parlar-li dels meus contes”. La seva vida personal ha estat circumdada per editors. Els fonamentals (Vallcorba i Herralde), una exdona (“una història d’amor estrictament literal”) i un exsogre (José Luís Monreal), amics, etc. “Més editors no em caben”, resumeix càustic.

L’autor de Sentimental considera fonamental que la fidelitat sigui mútua. En el seu cas, la fidelitat amb els editors ha estat “bona”, i ha evitat mudances: “Quan has establert una relació bona amb l’editor no té cap sentit començar a fer maniobres orquestrals”. La fidelitat, però, pot ser també un eufemisme que amagui mandra. Potser només és el desig de “no voler complicar-se la vida”. Amb Sandra Ollo, l’editora de Quaderns Crema, tot just s’estan coneixent.

Consumides les consideracions sobre els llaços entre editor i autor, la conversa va virar cap a qüestions com ara el mètode (“el procés d’escriptura es produeix quan poleixes; com passa en cinema, el llibre es fa a la sala de muntatge”), la fórmula de l’èxit del personatge de l’home gris (“és millor escriure «sucursal bancària» que La Caixa, és més trist encara”) o la literatura intrafamiliar (“la meva mare i jo ens repartíem el mercat: jo em quedava la ficció i ella, l’assaig i les memòries”). Finalment, una píndola marca de la casa. Més grisor: “Entre la grandesa i la insignificança, sempre la insignificança”. L’últim llibre de Sergi Pàmies és el recull de relats L’art de portar gavardina. Podeu llegir la crítica de Marina Porras en aquest enllaç.

Astúcia, tenacitat i sort

Una altra de les taules proposades pel fòrum va reunir quatre editors de cases independents per conversar sobre la reinvenció de l’edició, que com deia José Manuel Lara es tracta, senzillament, de “saber el que el lector no sap que voldrà llegir”. Un exercici de càlcul i intuïció.

Per Valeria Bergalli, directora de Minúscula, “tot està inventat”. “És difícil parlar en termes de reinvenció”, apunta. Tot i així, va intentar obrir camí retrocedint als inicis de Minúscula, que va arrencar amb Joseph Roth i Marisa Madieri. Primera consideració sobre les editorials independents amb l’aspiració de trencar: “Estructures d’aquesta mena i amb aquest grau d’ambició n’hi ha a moltíssimes”. Abans del naixement de Minúscula, el 1999, Bergalli detectava a les llibreries una “tendència a la uniformitat”. “Els grans grups i les editorials mitjanes estaven ja molt establerts”.

A Bergalli l’atreia alterar l’ordre. Oferir propostes singulars. Sabia que pugnar contra el mainstream literari era una batalla perduda per endavant. Així doncs, va fundar Minúscula contra el corrent general: “Volia oferir al lector pistes que l’ajudin a orientar-se en un món cada vegada més complex”. L’alteració d’aquella uniformitat es va produir –diu– a través d’una “ruptura respectuosa”. Com dèiem, no va competir directament, sinó que va “inserir-se en les escletxes”. “No buscava col·locar-me en el camp que ocupaven els altres segells”. La clau va ser distingir-se, marcar distàncies. Tècnicament, va obeir a una clàssica estratègia de posicionament.

Avui, al catàleg de Minúscula hi destaca especialment l’obra traduïda, tot i que darrerament Bergalli també ha pogut tancar l’edició d’originals (Gonzalo Maier, per exemple). L’organització editorial no està regida per gèneres: el camí que segueix el lector és el dels “itineraris de lectura”. Diu l’editora que ha aplicat la interpretació pròpia del que Roberto Calasso anomena “la idea de l’edició com a forma”. És a dir, perfilar amb precisió per assolir la distinció. Distinció que també ha de filtrar-se en el disseny: “El disseny també transmet l’estil de l’editorial”. El de Minúscula és acurat, amb una col·lecció especial de lectures molt breus (Colección Micra) il·lustrada amb bellíssims dibuixos.

Jacques Testard. | Foto: Fòrum Edita

Fa cosa de deu anys tres socis van fundar en un cobert del festival Hay-on-Wye l’editorial Unbound, amb seu a Londres. La dirigeix avui Mathew Clayton, que té molt clara la manera d’acostar-se als lectors: la diversificació de l’oferta (no parlem només de les propostes literàries), aprofitar la fluïdesa comunicativa d’Internet i el crowfunding (l’editorial permet obrir un pla de microfinançament). El creixement en aquests deu anys ha estat notable. Unbound suma avui 45 treballadors. Ha editat Terry Jones o Jonhatan Meades. La diversificació del producte és total, gairebé salvatge. Clayton fa veure que el preu mitjà del consumidor en una llibreria és de sis lliures i que, en canvi, a la pàgina web de l’editorial aquesta xifra s’alça fins a les quaranta lliures. “El llibre signat és el que més es demana”, assegura. Unbound també incorpora extres literaris com clubs de lectura, una revista de crítica en línia i podcasts. YouTube és un altre aliat important d’Unbound: els ajuda a patrocinar-se.

“No és massa reproduïble”, diu Joan Sala, director de Comanegra, sobre la fórmula exitosa que l’editorial ha aplicat. Comanegra va germinar el 2007 durant un sopar entre amics. Sala va proposar fundar un segell a un grup de col·legues que ja coneixien el món editorial però no tenien experiència empresarial. Ell s’encarregaria de la gestió. La cosa va anar tirant, però faltava arrodonir la jugada: professionalitzar-se. “Era una cosa que no ens portava enlloc”. Professionalitzant-se, doncs, van poder incrementar el nombre de llibres editats (avui estan entre els 50 i 60).

El primer cop de sort el van tenir amb La llei del mirall, de Yoshinori Noguchi. “Hi havia possibilitat de subsistència”. Els socis de Sala, però, no ho veien tan clar. Tots treballaven en feines desvinculades de l’editorial. En aquell moment era un hobbie; un hobbie que, finalment, Sala va convertir en professió després d’abandonar la feina que tenia al sector agroalimentari (és biòleg). Avui es dedica en exclusiva a Comanegra. “Em vaig centrar en l’editorial fent exactament el contrari del que feien els socis, que no n’encertaven ni una”. Els socis tenien massa vincles amb un sector editorial capgirat pel tsunami apuntat per Feltrinelli.

Avui, l’equip de Comanegra –cinc treballadors– és “més potent i creatiu; té més experiència”. Per salvar el projecte, Sala va dictar una norma: no hi podia treballar ningú que vingués del sector editorial. El «sempre s’ha fet igual» no funcionava. És crucial –assegura– tenir la voluntat d’innovar, que tots els membres de l’equip diguin la seva, sigui quin sigui el càrrec, integrar els departaments de comunicació i disseny dins l’equip, trobar l’equilibri entre interès i qualitat i implicar-se en les associacions gremials. “Ens ha sortit bé”, tanca.

El francès Jacques Testard és el fundador i director de l’editorial londinenca Fitzcarraldo Editions. Abans de crear la casa, Testard va fundar la revista de crítica literària The White Review. Durant una temporada es va mirar el món de l’edició “des de fora”. El 2014 considera que es troba en el moment precís per aprofitar “l’oportunitat de crear” Fitzcarraldo Editions. Té poc coneixement sobre el funcionament del negoci editorial, però s’embarca. “Volia editar llibres molt literaris; la idea era publicar propostes ambicioses, innovadores i imaginatives”. Comença tot sol, només amb un dissenyador independent a la vora. El tret de sortida el dona amb Zone de Mathias Enard. Una elecció arriscada: “Una declaració d’intencions”. Testard aposta amb decisió per la traducció i el disseny minimalista, inspirat en Gallimard. L’editor buscava una “marca recognoscible”. L’objectiu és “editar llibres d’alta qualitat, que els lectors puguin confiar en Fitzcarraldo”. El 2016, amb bon olfacte, editarà un llibre de la bielorussa Svetlana Alexiévitx, abans que guanyi el Nobel. Vendrà després els drets d’autor a la divisió nord-americana de Random House, la qual cosa li permetrà continuar editant més llibres i contractar ajudants.

Avui Fitzcarraldo Editions treu al mercat entre 10 i 12 llibres a l’any. Un altre contracte crucial serà la traducció de la polonesa Olga Tokarzuck, que apareix al Regne Unit en ple debat del Brexit, amb els immigrants polonesos patint agressions xenòfobes. “Trobar Tokarzuck va ser una manera de respondre a tot allò. Volia donar una veu polonesa a la cultura britànica”. Tokarzuck, per cert, serà editada per Anagrama properament. Testard acabava amb un elogi de la fidelitat editorial: “M’agrada treballar amb els autors a llarg termini. Crec en ells; de vegades triguen a trobar els seus lectors”.

La ‘soft diplomacy’

Saltem ara a una de les últimes taules del fòrum, la titulada ‘El poder de les xarxes internacionals’. Creix progressivament el nombre de fires i festivals que contribueixen a trenar circuits internacionals on editors i autors intercanvien experiències, consoliden projectes i promouen la lectura.

L’Institut Ramon Llull és la institució catalana hegemònica quant a expansió i promoció internacional de la cultura pròpia dels Països Catalans. “La missió de l’Institut Ramon Llull és fer arribar la llengua i la cultura catalanes a tants llocs com sigui possible. Treballem amb una setantena de delegats arreu del món”, explica Iolanda Batallé, la directora. En aquesta missió divulgadora, hi té una especial implicació l’Àrea de Literatura, dirigida per Izaskun Arretxe. És aquesta àrea la que s’encarrega de donar suport a la tasca dels traductors literaris del català. La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal, últim Premi Ramon Llull, ha estat traduïda al finlandès i al rus, entre d’altres llengües (21 en total).

Iolanda Batallé. | Foto: Fòrum Edita

Batallé considera fonamental la feina creuada amb fires i festivals internacionals. Ser-hi cultura convidada és el gran objectiu. Els últims quinze anys Catalunya ha estat protagonista a Frankfurt i Bolonya. Barcelona, per la seva part, va ser la ciutat convidada a l’última Feria Internacional del Libro de Buenos Aires. Les accions acadèmiques són una altra de les línies de treball imprescindibles de l’institut, que aquest setembre reunirà a Palma estudiants i professors de català de més de 150 universitats. En aquest sentit, Batallé sosté que també és crucial lligar “la visita d’especialistes forans aquí”. “Cal rebre catedràtics que aprofitin i promoguin l’experiència a Catalunya en els seus projectes”. Tot això, però, és col·laboració presencial i “el mapa ja no és només geogràfic, també és digital”. L’esfera digital és una altra línia reforçada pel Llull, ara amb la incorporació de l’expert Àlex Hinojo. Tota aquesta feina d’expansió cultural, Batallé la condensa en una expressió: la soft diplomacy.

Juergen Boos, president de la Fira del Llibre de Frankfurt, confronta els salons del llibre amb els salons automobilístics, “sempre amb els mateixos cotxes”. “Els salons d’edició tenen moltes dimensions. Una d’aquestes dimensions és la política: la llengua defineix el valor polític de literatura”, sosté. Boos reivindica, a més, la categoria de “salons de persones”, és a dir, autors, i no “salons de llibres”. Hi coincideix Cristina Fuentes, directora del Hay Festival (Hay-on-Wye i Cartagena d’Índies): “El focus és la persona, la conversa, l’autor”. El Hay Festival treballa sobre la “idea renaixentista” de reunir intel·lectuals de diferents disciplines per generar noves idees. “No són festivals de novetats literàries. Els escriptors són els grans protagonistes”.