Sergi Pàmies. Fer feliç algú

28.08.2018

La rentrée literària ens porta un nou recull de contes de Sergi Pàmies, que enguany participarà a La Setmana del Llibre en Català. L’art de portar gavardina (Quaderns Crema), arriba el 29 d’agost a les llibreries.

El pròxim dissabte 1 de desembre Sergi Pàmies hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a la xerrada L’amor per la sàtira amb Màrius Serra.

Sergi Pàmies al Festival MOT | Foto Martí Albesa

El narrador de L’art de portar gavardina es queixa d’una mania que té quan escriu – abusa dels adjectius i dels adverbis. També diu que fa massa voltes per arribar al moll de l’ós d’un assumpte, com si s’hi acostés de la manera més lateral i inofensiva que pot. L’escriptor es lamenta, en definitiva, del marge que dóna la ficció per posar distància entre la realitat i l’escriptura, i de com això serveix d’escut protector. El mèrit d’aquests contes és, precisament, haver dinamitat la distància entre la realitat i l’escriptura utilitzant la ficció.

Cap record no té el magnetisme que ofereix el present, diu un dels contes. Un escriptor es baralla amb l’experiència i els records, amb la realitat i la memòria, per construir la seva obra. Si es deixa endur pels records viscuts, hi ha el risc que la memòria els modifiqui i els converteixi en alguna cosa que no té res a veure amb la realitat. Però si es lliga curt a l’experiència viscuda, corre el risc d’explicar coses que facin massa mal. Aquests contes es barallen amb aquests dues tesis – deformar els records en literatura o despullar el present sense filtres.

L’art de portar gavardina és una lluita contra un personatge literari. Sergi Pàmies està donant voltes sobre la seva pròpia imatge. Està donant voltes sobre la manera com s’ha escrit i definit fins ara. Aquests són uns relats despullats de pedanteria i d’impostura. Pàmies ha destruït les barreres del pudor i les construccions retòriques i s’ha presentat de la manera més crua possible. Entomar aquest risc ha pagat la pena.

Sense abandonar la postura d’escriptor irònic i desmenjat, l’autor no hauria pogut enfrontar-se als fantasmes que hi ha escampats per aquest llibre. N’hi ha uns quants. Són els que s’encarreguen de fer-li sentir la temptació, com diu l’autor, de rabejar-se en una pena impostada per la cultura del dolor. Hi ha el fantasma pesant de les figures paterna i materna. El fantasma dels fills, de la exdona. Els fantasmes de les decisions preses i les oportunitats que s’han deixat passar, per tedi o per covardia.

Presentant els fantasmes tal com són, l’escriptor s’adona que, amb aquests contes, no ha fet res més que donar voltes a la idea de no haver aconseguit fer feliç algú. Que amb la feina solitària i egocèntrica de l’escriptura no n’hi ha prou perquè sempre hi ha la necessitat de veure que el que fas té valor o sentit per a algú altre.

“Sí que vas saber estimar-la – diu un dels narradors – però mai amb aquell punt de pirotècnia arbitrària que diferencia els homes memorables dels homes simplement necessaris”. La frase ensenya el to de tristesa continguda dels contes, de remordiment i de retret. Suposo que, per a l’autor, jutjar-se amb severitat és inevitable. Però diria que ser capaç d’escriure alguna veritat que et fa dubtar de tu mateix és la manera més noble que té un escriptor d’acostar-se a aquesta pirotècnia arbitrària tan pròpia dels homes memorables que dominen l’art de portar gavardina.