Life in plastic, it’s not fantastic

19.02.2019

Anita Bryant és una cantant nord-americana coneguda per prestar la seva veu a grans campanyes publicitàries. Tupperware ha estat una de les empreses per les quals ha treballat. El 1964, en plena eufòria plastificadora, Bryant va cantar les virtuts de les carmanyoles de colors. Escoltin la fantàstica Tupperware Song. El plàstic era, aleshores, el material de moda. Avui, tothom el rebutja (només de paraula, és clar; és omnipresent, impossible de sortejar). Ha passat de ser un símbol de modernitat i sofisticació a encarnar el desencadenant de tots els desastres ecològics. La feina de demonització ha estat excel·lent. Perquè això és el que ha passat: hem satanitzat el plàstic. Preguntem-nos si no som nosaltres els qui hem desvirtuat el seu ús i, per tant, promogut les efectes nocius que té sobre el medi ambient. És això precisament el que es demana el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí amb l’exposició Plàstic, que s’ha prorrogat fins al 5 de gener de 2020.

Plàstic. | © Silvia Conde

“L’enemic és el plàstic o els nostres hàbits?”, es pregunta Núria Vila, comissària de la mostra. Vila és dissenyadora gràfica, experta en disseny social (és la responsable de l’edició sostenible dels poemaris d’Edicions Terrícola). A Plàstic, ens proposa reflexionar sobre un dels materials que més ha canviat les nostres vides (n’ha salvat, de fet) a través de les arts visuals. “El món de les arts no ha quedat exempt d’aquesta reflexió”. No busquin odes al reciclatge o a la sostenibilitat (paraula cadàver, per cert; buida de contingut), sinó sortida artística i examen de consciència. Vila ha reunit obres d’una vintena d’artistes. La selecció llueix.

El menú de Plàstic és essencialment estètic, a excepció de la primera sala. Topem en aquesta amb un grapat d’objectes duplicats: versió clàssica i versió en plàstic. Cubells, garrafes, càntirs, tota classe de recipients. La versió clàssica, de fusta o de metall, ha desaparegut de les nostres vides. També en aquesta primera part es revisa breument la biografia del material. És una revisió bicèfala: textos i un excel·lent muntatge audiovisual de Lucas Hope. L’era del plàstic comença el 1839, quan l’apotecari alemany Eduard Simon, descobreix el poliestirè, l’essència de tot plegat. En aquesta explicació històrica sorprenen només tres dates negres. Dues d’elles molt recents. El 1988 es topa amb la primera illa d’escombraries, la North Atlantic Garbage Patch; el 2017, es troba la segona (South Pacific Garbage Patch); el 2018, ja apareixen microplàstics en la femta humana. Tota la resta de dates expliquen avenços facilitats pel material. “En els últims deu anys s’ha produït més plàstic que en tot el segle XX”, llança Vila, que recorda els avisos premonitoris de Rodríguez de la Fuente durant els anys setanta.

La segona sala és la primera consagrada a obres artístiques. En aquest cas, obres que han treballat la icònica bossa de plàstic, de formes i mides diverses. “És un objecte universal, la màxima representació del consum ‘d’un sol ús’. Som nosaltres, però, els qui decidim que l’hem d’usar una sola vegada. Assignem a la bossa aquest valor”, diu Vila. Una de les bosses verdes que ens donen (o paguem) al pakistanès de sota casa està atrapada en una vitrina; exposada i protegida com un objecte d’alt valor, el que li neguem. La sobreplastificació absurda del menjar l’evidencien les angoixants fotografies de Pepi de Boissieu. També és impactant l’obra d’Aleksey Kondratyev: imatges de pescadors polars coberts de plàstic per protegir-se del fred. El fotògraf diu estar interessat en “les formes estètiques” que creen aquestes cobertures improvisades. La bellesa que emana del plàstic serà un parany recurrent de l’exposició.

La bellesa, doncs, torna a aparèixer en la tercera sala, que tracta la pervivència del material. Els bodegons fotografiats per Silvia Conde són preciosos però escupen un missatge pervers: les flors moren, el plàstic ens sobreviu. Desenes d’anys, a més. Conde representa la batalla entre el que és orgànic i el que és artificial. Tant resistent i indomable és el plàstic que som incapaços de gestionar els residus que genera, la majoria abocats al mar. Tot el que li retorna aquest oceà malalt, Mandy Barker ho aprofita per crear grans constel·lacions sobre fons negre: pilotes, encenedors, blísters… Inventari residual.

L’abundància és la quarta gran qüestió: produïm més plàstic del que som capaços d’admetre. Una conseqüència directa de la mentalitat de l’ús fugaç i únic, de la comoditat del material, de la mandra contemporània. Ens hem venut a lleugeresa, la flexibilitat i el baix preu. Així, les costes plenes de deixalles. Sophie Tomas recull les restes que troba a la platja de Kamilo Point (Hawaii) i crea peces artístiques que apel·len al destí dels materials “un cop deixen de ser-nos útils”. ‘Never Turn your Back on the Ocean’, llegim en un dels seus cartells, que inclou una franja blava (el mar) pintada amb serigrafia de plàstic, una complicada tècnica donada la resistència del material. Entossudits a vèncer (destruir) el plàstic no caiem en què el primer obstacle del canvi som nosaltres i els nostres hàbits.

L’exposició tanca amb una frase profètica que Roland Barthes escriu el 1957: “La jerarquia de la substància ha quedat abolida; una sola les substitueix a totes: el món sencer pot ser plastificat”. Ja som en aquest món. Un món permanentment pronosticat i aplaudit. El 1967, a la pel·lícula The Graduate, un personatge escup: “There’s a great future in plastics”. Trenta anys més tard, el 1997, Aqua cantava: “Life in plastic, it’s fantastic”. Ara empassem-nos un present embolicat i podrit de plàstic. Fins a la femta.