La mirada que va canviar el futbol

27 de juliol de 1968, Platja d’Aro. És fosc, un grup d’amics torna de sopar i, com és habitual en l’època, influïts per Jack Kerouac, els Beatles i el Maig del 68, fan autoestop per veure si algú els apropa al càmping on s’allotgen. Entre aquest grupet destaca una noia jove holandesa, rossa, que és l’encarregada d’aturar els cotxes. En para un, que per casualitat coneix una de les noies del grup, és amic del seu xicot. L’endemà es troben per sopar i el noi del cotxe demana per l’holandesa. Així comença la història d’amor que va canviar el futur dels aficionats del Barça, i per què no, del futbol: el dia en què Armand Carabén i Marjolijin van der Meer es van conèixer.

“La seva trobada va ser com una d’aquestes cançons “ye-ye’s” dels anys 60” relata el seu fill David Carabén. I és que no van tardar ni cinc mesos en casar-se; es van conèixer el juny, i el desembre ja portaven l’anell de matrimoni a s’Agaró.

Mentrestant, la societat catalana vivia una època tèrbola. El país seguia endarrerit a causa de la dictadura encara que es començaven a percebre indicis de la transició cap a la democràcia. En aquest context, el Barça representava aleshores l’emblema de Catalunya, permetia lligar la catalanitat prèvia al règim amb la posterior. “Portar Pla al Camp Nou va ser important encara que sembli anecdòtic” explica David Carabén. Va ser Armand Carabén que, desxifrant aquesta necessitat de lligar d’una manera subtil però audaç el sentit de catalanitat previ a la dictadura amb el desig d’obertura i legitimitat, va aconseguir fer entrar Josep Pla a l’estadi. Armand Carabén entra el 1970 a la directiva del Barça, amb Agustí Montal de president, per a treballar-hi com a gerent. “El meu pare no era directiu, era un empleat del Barça” comenta el cantant de Mishima, “el van cridar per què veien que era un bon gestor i, a banda de ser una persona culta i compromesa, havia destacat en el món econòmic i professional”. La seva primera missió va ser preparar l’organització del 75è aniversari del club i la contractació d’un gran jugador pel Barça.

Montal, coneixedor de la base social del club i del patrimoni econòmic que posseïen, va voler portar una estrella al Camp Nou la temporada 73-74. “La primera opció sempre va ser Gerd Müller” explica el periodista Ramon Besa, “un golejador del Bayern de Munic, que havia marcat 36 gols en l’edició anterior de la Bundesliga”. Però el Bayern no va cedir, el consideraven patrimoni alemany. A més l’estiu del 74 s’havia de disputar a l’aleshores República Federal d’Alemanya el mundial de futbol, i els bavaresos volien tenir controlada la seva estrella. Així doncs Montal, trist per la negativa dels alemanys, va buscar alternatives. El següent candidat va ser Johan Cruyff, un holandès de l’Ajax que despuntava per la seva qualitat i personalitat desbordant i que sempre havia estat un dels capricis del dirigent blaugrana. Murri, Montal, va aprofitar que el matrimoni Carabén- Marjolijin coneixia l’holandès per a negociar el fitxatge de Cruyff.

Però hi havia un problema: la lliga espanyola no deixava incorporar jugadors estrangers als clubs espanyols, per tant el Barça no podia fitxar al jugador holandès. Per combatre la situació, Armand Carabén va contactar amb el seu amic i soci Miquel Roca Junyent, que tenia un despatx d’advocats, i van decidir investigar l’única escletxa que possibilitava l’arribada de Cruyff a Catalunya: els oriünds. Qui eren els oriünds? Jugadors d’origen llatinoamericà que podien demostrar d’alguna manera aparentment legal, que tenien familiars espanyols. Carabén va impulsar un estudi precís sobre el cas i juntament amb Roca Junyent van elaborar un informe comprometedor per la Federació espanyola de futbol (RFEF) i que, en poques paraules demostrava  que en la legalització de bona part d’aquests oriünds hi havia hagut interessos i falses atribucions. Per evitar que l’informe es publiqués, la RFEF va acabar cedint a les pressions: obririen la frontera i deixarien almenys que dos jugadors estrangers competissin en gespes espanyoles. El primer fixatge del Barça va ser Hugo Sotil, segons Ramon Besa “un peruà a qui l’únic que li importava era la festa i el beure”. Posteriorment, el club es va llençar de ple en la contractació del jugador de moda a Europa, Johan Cruyff.

Les negociacions del Barça amb l’Ajax no van ser fàcils, malgrat les ganes que Cruyff tenia de jugar a can Barça. El seu president, Michael Van Praag, va posar inconvenients des del primer moment. Van Praag volia que el seu jugador estrella fitxés pel Reial Madrid, amb els que ja tenia un acord previ, però Cruyff s’hi va negar. Ell tenia decidit des de feia temps anar a viure a Barcelona. L’element clau en la negociació va ser la relació entre Marjolijin i Danny Cruyff, la dona de Johann. “Que la meva mare estigués vivint amb un català aquí d’una forma agradable, va ser una garantia per la Danny i el Johann”, confessava David Carabén. Arribats a aquest punt, Cruyff va amenaçar en penjar les botes si l’Ajax no acceptava l’oferta blaugrana i tenint en compte que aquell any es disputaria la Copa Mundial al país veí, la Federació holandesa va haver d’acceptar. El 9 d’agost de 1973, Armand Carabén va rebre la trucada del jugador holandès. El convocava a una reunió d’urgència quatre dies després a Amsterdam per tancar definitivament la seva incorporació. Tot i això, Van Praag no es va donava per vençut i va voler retardar la incorporació de Cruyff a la plantilla blaugrana, el 18 d’agost es tancava definitivament el fixatge del jugador per 60 milions de pessetes, un rècord per l’època.

Després de dures negociacions, Cruyff arribava en ple estiu a l’aeroport de Barcelona amb la seva esposa Danny, que ja esperava el primer fill. “La relació de la nostra família amb la del Johann era d’amistat i afecte”, recorda Carabén, “la colònia holandesa d’aquí era petita i reduïda, fèiem pinya”. Cruyff va arribar a una ciutat completament diferent d’Holanda tant a nivell cultural com social. A partir d’aquell fixatge les dues famílies Cruyff i Carabén van estrènyer les seves relacions, fins al punt que encara avui els seus fills mantenen l’amistat.

La figura d’Armand Carabén va ser fonamental en la contractació d’un dels jugadors més importants en la història del Futbol Club Barcelona. Durant la seva vida professional, però, no només va exercir com a gerent del club blaugrana. Va tocar tant temes humanístics com afers econòmics. Ramon Besa el recorda com “una persona extraordinària, no et donava lliçons, sinó que et parlava de la vida”. Com a polític va formar part del PSC-Reagrupament, fundat per Josep Pallach i en tant que empresari va presidir El Observador, va impulsar el Banc Industrial de Catalunya i el Cercle d’Economia. També va formar part de la comissió encarregada de portar els Jocs Olímpics a Barcelona el 1992, a més d’ocupar-se de l’assessoria d’esports a TV3. Besa, afegia que “sempre estava en tots els sidrals de la ciutat, però d’una manera que a ningú li creava mal rotllo”. I des del punt de vista personal, “tenia un to de veu molt correcte i un sentit de l’humor brillant. Ho tenia tot”. Armand Carabén va tenir un rol crucial en el bon funcionar de la ciutat de mitjans i finals del segle XX. Un home senzill, que no volia fer molt soroll, però sempre estava involucrat en tot allò que era rellevant pel present i el futur de la ciutat de Barcelona.

Sovint es parla de l’estil de Cruyff i Guardiola, i ens oblidem de l’inspirador d’aquest Barça mític, de la mirada d’Armand Carabén.