La Capella, Escena 6: tancar obrint

29.05.2019

Aquest 2019, la sala d’art emergent La Capella de Barcelona ha volgut homenatjar els seus 25 anys d’història. La celebració s’ha fet a batzegades, a través d’una mostra que s’ha dividit en sis escenes diferents. La intenció de l’exposició ha sigut evidenciar la varietat de formes i temes que s’han tractat durant aquest quart de segle. Com diuen els mateixos comissaris, “vam decidir que no volíem narrar una història sinó tallar a través de la història”. Però davant la voluntat de no narrar una història, se n’ha creat una: la de com s’han anat construint les sis fases, de com cada artista ha aportat un matís diferent del discurs que ja hi havia i ha fet avançar la trama expositiva. Una trama que tancarà les seves portes el 23 de juny.

Luz Broto, “Dar paso a lo desconocido”. Iintervenció sitespecific a La Capella2011 | Foto: Cortesia de l’artista

“Tancar obrint”. Aquest és el títol que rep la sisena i última de les Escenes que han ocupat La Capella des de principis d’any. “L’última configuració no podia conduir de cop i volta a un lloc de detenció; a un lloc quiet en què rendir-se a l’apaivagament d’allò estàtic […] És una fosa a negre de transició que conté i anticipa la incertesa respecte d’allò que vindrà”, expliquen sobre aquest final els comissaris, que són cinc: David Armengol, Sonia Fernández Pan, Eloy Fernández Porta, Sabela Gavaldon i Anna Manubens.

De fet, tota l’exposició s’ha basat a allunyar-se d’un discurs monolític i crear escletxes de significats, en barrejar obres o artistes que formen part de la història de La Capella i deixar que s’interrelacionin per tal de fer un caldo de cultiu al voltant de l’art emergent de la ciutat. El director de La Capella, Oriol Gual, està d’acord amb la idea del final “tancat obert”, precisament perquè des de bon principi es volia “donar la imatge del que han estat aquests 25 anys, però pensant molt més en els anys següents que en els passats”.

És per això que, ja des de l’Escena 1, els comissaris no tramaven un fil discursiu –aquesta mostra tractarà d’això, això i això- sinó que ajuntaven obres i deixaven que aquestes creessin una lògica fins que arribava l’Escena 2, apareixien peces diferents i la lògica canviava, i així anar avançant fins a arribar a la darrera escena. Els artistes de l’última? Luz Broto, Black Tulip, June Crespo, Antoni Hervàs, Ocaña, Tere Recarens, Jara Rocha + Joana Moll, Francesc Ruiz, Carlos Sáez, Julia Spínola, i Y€$Si Perse + La Plebeya + Mar Pons + Georgina Soler.

Les qüestions de gènere, la multiplicitat, la texualitat o els estrats són alguns dels temes que hem pogut veure a l’exposició Les Escenes. 25 anys de La Capella, que també ha comptat amb obres de component tecnològic. En aquesta darrera escena, una part de l’espai està ocupat per l’obra (://lacapella.barcelona/coordenadas.tecnocoloniales) que han dut a terme Jara Rocha i Joana Moll. Les artistes han analitzat la pàgina d’inici del web de La Capella per observar “el tret tecnocolonial de les interfícies”.

Com? Han buscat i estudiat informació sobre els trackers del web, i les dades que n’han obtingut les han convertit en postals. Per exemple, en una postal hi veiem, per una banda, el link d’una de les capes visuals del web, i per altra banda, l’explicació sobre quin tipus d’arxiu és (PNG, HTML, CSS…), quan pesa, quin és el seu temps de càrrega, on està el servidor d’aquest arxiu (Schiphol-RIjk, Holanda, diu un) i altres dades que les artistes imprimeixen de forma analògica, però que transcrites virtualment creen un web.

Com explica la comissaria Sonia Fernández Pan, es tracta d’una “forma analògica de fer una crítica a tot allò que no veiem de les pàgines web”. Una crítica que va lligada a conceptes com el d’antropocè, segons el qual “l’ésser humà, per a mi l’Home, occidental, blanc i hetero, és una força geològica que irromp en el planeta i el transforma, amb efectes com el canvi climàtic”, relata Fernández Pan. L’obra de Jara Rocha i Joana Moll posa en qüestió la materialitat de la tecnologia. Com elles apunten, és “un exercici de microarqueologia informàtica exprés” que demostra que “les característiques semiòtiques i materials del règim tecnocolonial tenen implicacions econòmiques, socials i ecològiques directes”.

Totes aquestes parts de la web estan dividides en 111 postals que els visitants poden agafar, i formen part de la mostra junt amb el Sol d’Ocaña, les cendres de l’acció Consumir un arbre que Black Tulip va dur a terme el 2013, o la instal·lació Écouter Mali (2016) de Tere Recarens, que recopila frases d’intel·lectuals i habitants de Mali. Amb la unió d’aquestes obres i totes les anteriors s’acaba l’exposició Les Escenes, que comptarà amb un catàleg a càrrec d’Anna Pahissa que també farà un repàs pels principals projectes que han tingut lloc a La Capella durant els darrers 25 anys.

S’acaba, doncs, una mostra que, com recalca Fernández Pan, cal agrair sobretot a l’equip de muntatge, perquè ha estat intensa i moguda, amb aparicions i desaparicions constants d’obres. Una exposició que com conclou la comissària, no s’hagués pogut fer sense la predisposició de tots els participants de La Capella, perquè “mentre en un projecte de vegades et trobes passwords, errors i servers 404, aquí tot ha sigut clica, clica i continuem”. Les Escenes s’acaben, la història de l’art emergent a Barcelona continua.