Qui és Jordi Raventós?

Jordi Raventós és un editor de pedra picada. Des que va posar en marxa el segell Adesiara, el novembre de l’any 2007,  ha creat un catàleg que és per treure’s el barret. Amb poc més de cinc anys ha creat i consolidat una marca editorial amb personalitat pròpia, publicant clàssics, siguin grecollatins, medievals, moderns o contemporanis, amb traduccions noves i acurades.

Abans de fundar Adesiara, Raventós s’havia llicenciat en tres filologies (clàssica, romànica i catalana) per la UB i havia treballat uns quants anys a la Fundació Bernat Metge. Treballant en aquesta editorial de gran solera va aprendre bona part del que faria després, però també el que no havia de fer. D’entrada, el seu projecte semblava temerari, però a diferència de molts editors inconscients que engeguen un segell empesos per un cert idealisme, Raventós sabia què tenia entre mans, i l’ha guiat sempre el bon discerniment a l’hora de triar títols interessants que no s’havien traduït mai o no s’havien traduït prou bé al català: Saviesa grega arcaica, Teogonia d’Hesíode, El cançoner de Ripoll, Fanny Hill de John Cleland o Memòries de la Casa Morta de Dostoievski són títols de la literatura universal que ara fan que ens mirem les nostres biblioteques com si visquéssim en país gairebé normal.

I quin és el secret de Jordi Raventós? Doncs que treballa de sol a sol, lliurat a la seva feina amb una concentració total, al seu estudi de Martorell, un espai lluminós prop de la Torre de les Hores, la seu de la Fundació Francesc Pujols. Si Pujols era excèntric i bon vivant, Raventós és auster i discret, un home de la mateixa estirp d’un Joan Coromines. Rigorós fins a l’extrem, Raventós és capaç de tirar a la bassa l’edició sencera d’un llibre seu si hi troba una errata imperdonable, com va passar amb la primera edició de la traducció de L’art d’enamorar d’Ovidi, que va sortir amb un article repetit a la primera pàgina. Corrector d’una sensatesa poc habitual, cada vegada són més els escriptors i editors que sol·liciten els seus serveis, i de fet ja es perfila com l’hereu natural d’Andreu Rosinyol, que ha estat durant molts anys el corrector de Quim Monzó o Eduard Márquez, entre d’altres.

La gran virtut d’Adesiara ha estat trobar (o potser crear) el seu espai en l’atepeït gresol de minifundis editorials i al marge del gran latifundi que és el Grup 62.  Diria que ara mateix ningú pot competir amb Adesiara perquè no hi ha cap altre editor a qui se li acudeixi publicar les troballes que fa Jordi Raventós. I no para de sorprendre’ns, tant si són clàssics grecollatins, com si publica obres contemporànies, siguin de domini públic o no, que no s’hagin traduït mai abans al català, com ara mateix Una dona de Sibilla Aleramo (1876-1960), un clàssic indiscutible de la literatura italiana que ara podem llegir per primer cop en català amb una traducció de l’escriptora Alba Dedeu, que avui ens en parla a Núvol. Sibilla Aleramo és actualitat també gràcies a la publicació recent de la correspondència entre Aleramo i Dino Campana, que ha traduït Carme Arenas. Avui a Núvol el poeta i traductor Arnau Pons ens introdueix en l’apassionant i turmentada relació entre aquests dos escriptors italians.  Un altre luxe que ens arriba de la mà i gentilesa de l’editorial Lleonard Muntaner.