Ingrid Guardiola: “Cal tornar a separar la vida del treball”

24.07.2018

Per què treballem? La feina dignifica o cal fugir-ne com de la pesta? Com està canviant la nostra manera de treballar amb la digitalització del món? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre la cultura del treball i volem que ens feu arribar la vostra opinió a través d’opinionuvol@gmail.com, Twitter o Instagram amb el hashtag #TreballNúvol per fer-vos participar en el debat i recollir les vostres idees.

Ingrid Guardiola © Ester Roig

Ingrid Guardiola (Girona, 1980) és professora, realitzadora, assagista i productora cultural. Sempre a l’òrbita del CCCB, on coordina el projecte d’assaig audiovisual Soy Cámara, Guadiola és una forense de les imatges, que dissecciona la cultura audiovisual que produïm per intentar entendre com som. El 2018 ha estrenat el seu primer llargmetratge documental, Casa de ningú, i publicarà seu primer llibre d’assaig, L’ull i la navalla (Arcàdia). En un episodi del Soy Cámara que va dirigir, Guardiola es preguntava “Per què treballem?”, una qüestió que ens interpel·la de manera especial als joves autònoms que ens movem pel sector cultural. Alguna cosa no rutlla en el treball, i Guardiola ens visita a Núvol per explicar-nos què està passant i què hi tenen a veure la tecnologia i les imatges.

Per què hi ha un malestar en la cultura del treball?
De fet, el que falla és que no hi ha cultura del treball. El segle XXI, en un context de tecnologia digital connectada i producció de capital a través del coneixement, s’han perdut els antics llocs del treball. Hem passat de la fàbrica als serveis i dels serveis a la xarxa. I la xarxa és un sistema difós i arborescent que fa que la gent pugui produir des de la seva individualitat a casa seva, formant un cos productiu molt atomitzat. Aquests treballadors de la xarxa ni tan sols es reconeixen com un cos unitari i tot això dificulta la cultura del treball pròpia del segle XX, que s’ha perdut en aquest context en tot això que que anomenen capitalisme cognitiu, immaterial, o com li vulguem dir.

Amb tants cognoms per al capitalisme, és fàcil perdre’s. Ens pots dir què entens tu per capitalisme cognitiu?
Un dels sociòlegs més importants, David Harvey, diu que, en realitat, només podem parlar de capitalisme en general. Però sí que estem en una fase del capitalisme, que podríem anomenar “neoliberalisme” sense equivocar-nos gaire, que el que fa és extreure rendes de la informació. La informació es converteix en una unitat d’explotació laboral i aquesta informació va des de les dades que es recullen en aplicacions mòbils fins a les que generen les nostres comunicacions o la indústria del lleure.

Això no té res a veure amb la cadena de producció a la fàbrica. Per què ens hauria d’alienar aquesta forma de treballar?
Aquestes noves formes de treball tenen la peculiaritat que, en lloc de ser explotats pel patró de torn, ens acabem explotant a nosaltres mateixos. Ens convertim en el nostre propi amo i senyor. Això fa que no tinguem instruments per controlar la disciplina que s’imposa en el treball i tot es converteixi en autodisciplina. Com diu en filòsof Byung Chul-Han, en una societat del rendiment que premia l’explotació a tota costa, quan assumim la responsabilitat sobre nosaltres mateixos no ens posem límits. Aleshores, aquesta explotació encara és més forta que quan érem explotats per uns tercers.

Remedios Zafra explica com la vocació, l’amor per la pròpia feina, s’ha acabat convertint en una eina de dominació més.
Vivim a remolc de certes pautes sobre el treball que venen del món anglosaxó: Silicon Valley com a símptoma. No com a zona concreta del planeta, sinó com a manera d’entendre el treball. Aquesta manera de realitzar-te a través de la innovació tecnològica, afectar el món a través d’aquesta i aconseguir l’èxit empresarial a través de processos molt intensos i molt breus. Dins d’aquesta filosofia siliconvalleyana, l’entusiasme i el positivisme són valors que es premien perquè generen capital.

I què hem de fer contra aquesta hegemonia cultural?
Jo crec que hauríem d’anar cap a l’altra banda, aprendre a encarnar el negatiu del nostre temps, mantenir una distància crítica respecte a l’actual sistema de treball, també una distància emocional, que tanta falta ens fa. Això de la distància també té molt a veure amb la tecnologia digital connectada. Representa que hem d’estar permanentment sentint algun tipus d’emoció i emocionar-nos a través del treball: aquesta identificació entre la mercaderia i un mateix ho fa tot encara més pervers. Com a les antigues colònies fabrils, no hi ha distància entre el món del treball i el món privat. Figures com youtubers o influencers treballen 24 hores al dia al servei d’una marca, convertits en la seva pròpia mercaderia.

Ingrid Guardiola © Ester Roig

Tu has investigat el poder de les imatges. Què té a veure la cultura de la imatge amb aquest desig d’autoexplotació?
El cinema ens va ensenyar a desitjar, a canalitzar els nostres desitjos i a identificar-nos amb l’imatge de l’estrella de torn. El problema és que, avui en dia, l’estrella som nosaltres. Viure segons la lògica de la celebritat, de la telerealitat, que porta implícita l’exigència del reconeixement públic, és una novetat històrica. Avui, la gent jove té l’expectativa de viure a través de –o gràcies a- la seva imatge: només aparèixer en una pantalla fent el que sigui, el què és el de menys. Això ho fa tot molt estrany, perquè quin tipus de treball és aquest en què es premia l’aparença i poca cosa més? I qui podrà treballar en això? Evidentment, en aquest tipus de feina s’expulsen tots els estereotips que no són rendibles en un món de les aparences, només compten els cossos joves i dins d’un cànon molt restrictiu de bellesa.

Si el problema és el capitalisme, cal ser anticapitalista?
El capitalisme és l’antisistema per excel·lència. Aquesta economia basada, sobretot, en el món de les finances, en l’economia especulativa, converteix el planeta en un model matemàtic amb el qual es pot mercadejar. Si algú et diu que per ser anticapitalista ets enemiga del sistema, li hauries de dir que és el contrari. Qualsevol persona que defensi la forma actual del capitalisme és antisistema en el sentit que premia el fet de viure en un sistema ingovernable i insostenible a llarg termini. Es pot seguir en el capitalisme? Sí, però en un altre tipus de capitalisme que no busqui un rendiment econòmic de creixement exponencial, que es basi en una economia molt més territorialitzada i que respongui a lògiques més distributives. En definitiva, un capitalisme que entengui que vivim en un planeta de recursos finits, de creixement demogràfic bestial que s’ha de reorganitzar.

Però el neoliberalisme es propaga com un virus a través de la cultura, es converteix en l’estat natural del món.
La meva tesi doctoral estudia el cinema amb material apropiat. El que fa aquest tipus de cinema és apropiar-se d’imatges que existeixen per desmuntar-ne el caràcter ideològic i desfer les construccions socials que hi ha. Desmuntar les estrelles, desmuntar els estereotips, desmuntar la propaganda inherent a qualsevol tipus de pel·lícula comercial. Això és un acte de resistència i de subversió perquè el problema és que, abans, l’esfera pública es creava des del treball i la família, i avui l’esfera pública es crea des de la televisió privada i Internet. El repte és crear una esfera pública diferent, crear una Internet que no sigui la que han fet Google i companyia, sinó una esfera que faci de contrapès real al poder hegemònic, allà on es genera el capital simbòlic dominant. I així amb cada cosa: crear relats paral·lels que ens ajudin a pensar, descriure i transformar el món en direccions diferents del relat hegemònic.

Si les lògiques del treball són tan perverses i tots podem percebre aquest desajustament, aquest no sé què que falla, per què costa tant resistir i les formes de resistència són percebudes com a iniciatives marginals?
Igual que la cultura del treball, hem perdut la cultura de la lluita. Me’n vaig adonar fent el documental Cases de Ningú, que retrata dues comunitats a punt de desaparèixer: una d’elles és una antiga colònia minera, on ens explicaven que la lluita s’havia perdut perquè s’havia atomitzat el cos dels treballadors i no s’havien comunicat les lluites que els precedien. Un exalcalde que va dimitir perquè es va perdre el pla de la mineria, ens explicava que els únics que lluitaven eren els jubilats i les dones, perquè a molts dels que estaven encara en actiu se’ls havia dit que se salvarien. Es va fer una mena de xantatge estrany en què es fragmentava i individualitzava aquest cos de treballadors mitjançant la gratificació individual de falses promeses que l’únic que feien era minvar el cost dels treballadors i fer que competissin entre ells quan, en realitat, tothom patia els mateixos problemes i hauria d’estar en una lluita conjunta. És molt fàcil desfer aquesta lluita amb aquest tipus d’estratègies. Després, a les generacions següents no se li expliquen les lluites i, quan s’han desfet els puntals de la memòria col·lectiva, quan no s’explica d’on vénen tots aquests drets dels quals gaudim –o que estem perdent avui en dia-, és molt difícil poder dur a la pràctica formes de resistència. Calen relats i conquestes. De la mateixa manera que el capital és molt bo creant les formes que el validen, les formes de resistència necessiten crear imatges que les validin.

La tecnologia en té la culpa o, dit en argot mcluhanià, the medium is the message?
La individualització que les noves tecnologies connectades han generat no té a veure amb la tecnologia sinó amb com s’utilitzen i es gestionen aquestes tecnologies. Puc imaginar una Internet gregària i pública. Gregària ja ho és, però pública gens: és un espai dominat per 4 o 5 empreses. Fa poc llegia un article d’Anthony Giddens que deia que, de la mateixa manera que al segle XII es va establir a Anglaterra un carta magna per limitar el poder de les monarquies, caldria redactar una carta magna per limitar el poder d’aquestes empreses de la tecnologia de la informació.

Ingrid Guardiola © Ester Roig

I ara que es parla tant de la fi del treball amb robots?
Hi ha una sociòloga molt interessant que es diu Judy Wajcman que parla de la relació entre tecnologia i temps. És curiós com les promeses tecnològiques que deien que la tecnologia ens alliberaria del treball i ens donaria més temps propi no s’han complert, sinó tot el contrari: cada cop estem més ocupats i fins i tot les formes d’oci s’han convertit en formes de treball. Com diu Wajcman, cal una política del temps alternativa per apropiar-nos del temps que se’ns ha pres, que no és més que una gestió correcta del temps. El que no pot ser és que el sector públic, en lloc de ser exemplar en la seva manera de produir formes de treball les precaritzi encara més, com passa amb la universitat. Fins ara a la universitat hi havia els falsos associats o els falsos autònoms i, per arreglar això, el que estan fent és fer fora tothom i obligar a la gent a què tinguin altres contractes, amb la qual cosa obliguen als professors a ser pluriempleats per seguir fent la mateixa feina que feien abans. Això no té ni cap ni peus. O es fa un replantejament de quin és el sentit de treballar en ple segle XXI, o no ens en sortirem.

Però per què tot aquest progrés tecnològic no es tradueix en menys hores de feina?
L’automatització del treball més feixuc a partir de les màquines ha d’anar acompanyada d’una política de redistribució del capital. Si no hi ha aquesta redistribució, l’únic que fan les màquines és prendre la feina. Crec que té a veure amb la manca d’un conveni del treball fort: sense això, el treballador està venut. Això es multiplica en el cas de la cultura en què el perfil bàsic és el de l’autònom, que està obligat a competir amb tot el món i ha d’estar sempre a la mercè de l’oferta laboral. L’autònom no pot intervenir sobre aquesta oferta, com a màxim pot denunciar els abusos a posteriori, però acabarà perdent el treball igualment. A banda, crec que s’haurien de construir xarxes de suport social paral·leles que podrien acabar afectant el treball. Des del social, des de les relacions humanes, totes aquelles activitats que no estan remunerades, com ara les tasques de la cura, es podrien fer a través de xarxes de suport fortes.

Per què treballem?
Treballem per poder disposar del nostre temps. Això seria una visió força digna del treball, però a la pràctica no és així, perquè el que fan les formes del treball actuals és treure’ns aquest temps. Treballem per guanyar-nos la vida i encara segueix sent vàlida l’antiga frase de viure per treballar o treballar per viure. Jo crec que cada vegada s’ha de dir més perquè s’ha difuminat tant la línia entre la vida i el treball que sembla que tot consisteixi a viure en una espècie d’excitació permanent. S’ha de fer un esforç molt gran per començar a separar de nou el que és treball i el que és vida i no mesclar-los. Jo no me n’estic sortint, però espero poder tornar a separar el deure econòmic del deure social.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Felicito l’Íngrid Guardiola pels seus comentaris lúcids, savis i refrescants en aquesta interessant entrevista. Algunes de les seves declaracions (que necessàries resulten avui dia!) les incorporaré, citant-la, en un assaig que estic escrivint (algun dia espero poder saludar-la personalment i comentar-li’n el tema). Gràcies a l’entrevistador i a ella pel tema tractat!

  2. Jo només hi afegiria que el capitalisme neoliberal només pot evolucionar cap a una major explotació, no només de les persones, també de tots els recursos econòmics, fins a arribar a l’extinció. El sistema neoliberal ho enfoca tot al màxim benefici i, en última anàlisi, al màxim poder. Per a això, anul·la i nega el subjecte com a ésser desitjant. Suplanta l’objecte causa de desig per objectes de consum i, finalment, ens esclavitzem i ens alienem a uns aparells tecnològics, en virtut dels quals no existeix distinció entre dia/nit, feina/lleure, públic/privat. El sistema és estructuralment pervers, com apunta molt encertadament l’autora.