L’entusiasme no ens farà lliures

30.11.2017

Si comparem les cerques a Google entre “feina ben pagada” i “feina que faci sentir realitzat” durant les darreres dècades, veurem una tendència molt clara: les primeres no paren de davallar, mentre que les segones–i conceptes afins- no paren de créixer, fins al punt que l’interès per l’aspecte econòmic del treball, clarament hegemònic durant els 90, es veu avui infinitament desbordat pel desig d’una “carrera que valgui la pena”. Només ens cal pensar en la crisi econòmica i el retorn de les desigualtats rampants que han castigat la nostra societat aquests mateixos anys, per començar a buscar relacions de causalitat. I si això de la vocació fos una estafa?

Remedios Zafra, Premi Anagrama d’Assaig 2017 / Foto Pere Virgili

D’aquesta paradoxa ens parla Remedios Zafra a El entusiasmo, Precariedad y Trabajo creativo en l’era digital, obra que s’ha endut el Premi Anagrama d’assaig d’enguany. L’al·legat de Zafra, que divendres ha participat a la Jornada XOC al CCCB, es proposa desemmascarar la lògica opressiva que s’ha instal·lat de les feines creatives coincidint amb l’auge de la digitalització i la precarietat. Segons l’escriptora sevillana, l’última i la més enginyosa de les disfresses d’aquest sistema d’explotació és l’entusiasme, aquella força emocional que, manllevant els verbs de Roland Barthes, punxa i arrossega als individus cap a la vida precària. Amb un somriure ben gran, això sí.

Passegeu per qualsevol museu de Barcelona. Generalment vestits de negre de dalt a baix, veureu joves que vigilen les sales, faciliten informació i ofereixen visites guiades. Tenen dues coses en comú: no van estudiar per fer allò i estan sobrequalificats. Punxats i arrossegats per la vocació que denuncia Zafra, algun dia van creure, o els van fer creure, que seguir el dictat del cor i no el de la cartera era l’únic que feia sentit. I es van apuntar a una carrera d’humanitats. Anys més tard, folrats amb graus, postgraus i màsters, qui sap si amb el doctorat a mitges, la gran majoria encara no han perdut l’esperança: malvivint amb les condicions draconianes d’un treball tangencialment relacionat amb la cultura, molts d’ells encara dediquen bona part del seu temps a escriure, actuar, dibuixar…. de franc. Encara somien vendre aquell guió que sempre duen sota el braç, o que els mitjans amb els quals col·laboren regularment des de vés a saber quan comencin a pagar-los els articles amb diners en comptes de fer-ho amb -respirem fons- visibilitat. Què els permet seguir produint aquesta cultura de la qual ens beneficiem a canvi de res? L’entusiasme.

L’objectiu de Zafra és deconstruir aquest entusiasme. Mostrar que el que sembla espontani i necessari té unes arrels culturals i polítiques i que, per tant, podria ser d’una altra manera. L’autora intenta mostrar la feina de blanquejament que la cultura occidental ha exercit sobre la imatge de l’artista o el pensador, que són figures per a les quals no només s’espera que siguin uns morts de gana, sinó que siguin feliços amb aquesta condició. Envoltar les feines creativa contemporànies d’aquesta aura romàntica és la maniobra d’enginyeria cultural més perversa i eficaç que el neoliberalisme podria haver imaginat. En paraules de Zafra “Si el poder d’occident tingués una veu, l’eco d’aquesta hauria travessat el passat dient “no és bo que els pobres creïn””. Perquè crear implica la capacitat de fer preguntes.

El Entusiasmo reflexiona sobre aquest problema a través del personatge de la Sibila, una jove permanentment connectada, amb aspiracions creatives i pocs recursos. Entusiasta i treballadora. La història de la Sibila és la de la classe digital i precària i, recorrent el seu auge i caiguda, Zafra criticarà les vergonyes d’una realitat que sembla que l’autora ha viscut en primera persona. Professora de la Universidad de Sevilla, les paraules de la filòsofa deixen sortir el menyspreu per l’actual estat de l’acadèmia, una mala bava que qualsevol que hagi parlat amb professors de la vella escola coneixerà. La Sibila vol dedicar la seva vida a pensar, i adonar-se que la universitat és el pitjor lloc per fer-ho és una de les lliçons morals més clares del llibre. Si la filosofia es pot mesurar en la quantitat de citacions que un article rep en revistes indexades, Zafra ens insta a baixar del tren.

“El sistema cultural es val de moltes persones entusiasmades, competint entre elles i desarticulades políticament”, diu Zafra. I en aquesta crítica s’apunta l’oportunitat per sortir de la gàbia, tan fàcil de veure i tan difícil d’obrir. I és que, de la mateixa manera que s’ha construït un consens cultural sobre quines feines s’han de pagar i quines no, que un cafè mereix l’euro que costa i la crònica d’un festival teatral només val un clic, el consens es pot trencar. Zafra està convençuda que tot passa per noves formes d’organització col·lectiva que trobin sortides a la precarietat. El dia que la classe precària mobilitzi un entusiasme semblant al que exhibeix per crear gratis amb la finalitat de fer política.

Per a tots els que ens sentim partícips i víctimes d’aquest entusiasme col·lectiu, reflexionar sobre la nostra pròpia estupidesa fa una mica de vergonya. Que la solució no és cap altra que fer pressió política és tan evident com desesperant. Quants treballadors precaris acabarem de llegir el Premi Anagrama d’assaig i el desarem a l’estanteria, per seguir contribuint a les mateixes lògiques nocives que ens acabem de refregar pels nassos? Núvol és possible gràcies a l’entusiasme per escriure -per crear- que aquest mateix article està denunciant, que ens roba hores a tots (des del director als col·laboradors més esporàdics) i ens fa corresponsables d’un sistema precari. Zafra té raó: la passió per aquesta feina ens acaba esclavitzant sota unes condicions insostenibles. Qui és prou valent per ser el primer que diu “no” i surt al carrer, quan sap que n’hi ha milions disposats a dir que sí?

Remedios Zafra és una de les convidades a la Jornada Xoc 2017, organitzada per l’APGCC, que enguany ha girat entorn de les perifèries creatives i culturals.