‘Casa de ningú’, un film d’Íngrid Guardiola

10.07.2018

El lugar, donde estaban, tiene un nombre -no tiene ninguno.
Paul Celan

Penso en el títol del film. Em venen al cap les paraules gravades a la façana de la caseta de l’hort dels meus avis, que diu: “Casa nostra, casa vostra”. I, immediatament, les associo amb la lletra de Sisa a Qualsevol nit pot sortir el sol… “Que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Què s’hi amaga darrere la superfície? A on ens porten les paraules?

Imatges de ‘Casa de ningu’, el primer llargmetratge d’ Ingrid Guardiola

Del total de 83 pel·lícules presents a la darrera edició de l’Atlàntida Film Fest, vint d’elles s’han pogut visualitzar en català a la plataforma FilminCAT -oberta fa poc més d’un any-, ja fossin pel·lícules en Versió Original Subtitulada al català o propostes bilingües parlades en català i castellà. Entre aquestes un film que dóna veu als qui no acostumen a tenir-ne, en un festival que pretén visibilitzar noves propostes en l’ampli i obert món en línia.

Es tracta de Casa de ningú (amb el títol original Casa de Nadie), dirigit per Íngrid Guardiola, realitzadora, productora i assagista, a banda de crítica i docent, dona infatigable entregada a la reflexió del present, des de nombrosos vessants, ja sigui a través de la mostra televisiva del Miniput o de les càpsules assagístiques del Soy Cámara. Casa de ningú, el seu primer llargmetratge, neix del següent dubte: què passa quan deixem de ser productius en una societat que posa el treball en el centre de tota existència? A partir d’aquí, i en paraules de la mateixa cineasta, s’agafen dos contexts en els quals aquesta premissa es posa de manifest de forma evident: d’una banda, una colònia minera posada a la venda per l’empresa propietària i, d’altra banda, un espai tan artificial i atomitzat com una residència d’ancians.

Espais envellits i cristal·litzats conformen el mosaic de paisatges que representa el nostre entorn, diluïts i desarrelats de forma més o menys progressiva fins a esdevenir en una mera carcassa adornada de cossos oxidats i horitzons desoladors, on els signes del temps acaben furgant fins a cobrir aquests espais dels elements que conformen la seva pròpia existència, sigui aquesta més selvàtica o àrida. El pas del temps resulta inalienable, però ben sovint ve coartat per un sistema capitalista que l’acaba precipitant convertint la història d’aquests espais i la història dels seus habitants en la història d’un abandonament, convertint-los en les sobres de l’engranatge. Fins al final no podrem saber o entendre on ens trobem, només ho aconseguirem després d’obrir-nos pas en un món desconegut, a través de llargs i obscurs túnels o a través passadissos freds i plastificats. Les diferents cambres, com les històries que s’hi contenen, connecten entre elles. En una vall de León, Ciñera de Gordón, trobem una comunitat despoblada, obligada a marxar davant els avanços de l’anomenada modernitat. Mentrestant, a l’interior de la Casa d’Asil de Sant Andreu de Palomar (Barcelona), en un paisatge que es percep més urbà, hi conviuen gent gran, homes i dones treballadores i, de forma ocasional, nens i nenes de totes les edats.

L’Íngrid Guardiola troba el camí, s’hi endinsa i observa aquelles veus ressonants – els ecos de les valls i els edificis encoberts- que cerquen trobar les fórmules presents per seguir respirant o, simplement, per ser escoltats. Un documental de caràcter assagístic que examina, a través d’una mirada poètica i observacional -mantenint una distància prudent- en un espai i un temps orfes que es van fonent, en els cossos, les ments i l’interior de les muntanyes, fent d’aquest documental un clar exercici de memòria individual i, sobretot, col·lectiva. Guardiola trenca amb la figura tradicional del narrador omnipresent per donar transcendència a les veus sense procedència de les persones que la càmera -estàtica i desperta- es va creuant en el seu recorregut, entre el somriure i la resignació, l’esperança i el desànim, dels quals n’acaba sorgint una idea de la col·lectivitat. La música de Cabo San Roque i la fotografia de Joanot Cortés ajudaran a intensificar el so d’uns ecos replets de clarobscurs i a trobar la contraposició d’una història latent.

I al bell mig, com a motor i únic recurs, la lluita, en la qual, per molt que la història no ho reconegui, s’hi troben un conjunt de dones. Sovint, les que més han perdut i, gairebé sempre, les més oblidades. Dones que, per exemple, en un món masclista com el de la mina, i en una societat que les dirigia a exercir un determinat rol, conscients que no podien romandre de braços plegats, saberen fer de la lluita la gran protagonista -malgrat les innumerables limitacions-, sabent que la mina suposava l’eix de la seva supervivència, que sense ella no els hi quedava res, que la pèrdua d’aquest centre suposaria la seva mort. Un món en blanc i negre que troba menys llums que mai, un món que ha de fer front a les forces poderoses i als ideals capitalistes acostumats a passar per sobre, fins a ensorrar, fins a extingir, fins a fer desaparèixer.

Com les veus que ressonen, les mirades que miren al buit, les mirades que es creuen -i amb elles les diferents generacions- s’entrellacen fins a crear un teixit que obre la porta a un espai de comunitat on s’estableix un diàleg constant, enlluernador i transversal que somnia en convertir-se en quelcom més que un simple intercanvi. Enfront de la malaltissa idea de la productivitat, obsessionada a convertir en relíquia qui continua viu, qui continua estimant la sorpresa, qui continu apostant per la lluita digna com a modus viviendi, hem de trobar en aquest diàleg la flama que encengui l’espelma, aquella que ens doni l’escalfor necessària per sobreviure, aquella que ens aporti la dignitat i la tendresa necessàries per morir.

La història contemporània no pot ser la història de qui creua sense mirar enrere.

Si sou lectors de Núvol, podeu seguir l’Atlàntida Film Fest aprofitant aquesta promoció d’un mes gratis a Filmin.cat fent clic aquí.