Byung-Chul Han: En defensa de l’odi al treball

8.02.2018

Nascut a Seül, amb 22 anys Byung-Chul Han va emigrar a Alemanya, es va enamorar de la llengua i la literatura germàniques i avui és el filòsof de moda a la terra d’Immanuel Kant. La societat del cansament, o la seva crítica a la transparència, són lectures obligatòries per als lletraferits del país. A Espanya també: gràcies a la diabòlica atracció dels assajos curts -vegeu l’aclaparador èxit dels quaderns Anagrama– l’editorial Herder ha aconseguit triomfar important les idees de Han a casa nostra. Dimarts passat, mercès a la col·laboració entre el Goethe Institut i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’auditori CCCB era ple a vessar. El secret del Coreà: fer servir l’alta filosofia per parlar dels nous problemes quotidians.

Byung-Chul Han al CCCB | Foto: Jordi González

I d’on surten les noves contradiccions del primer món? Del digital, esclar. D’una manera o d’una altra, totes les reflexions de Han convergeixen en les noves tecnologies i posen a prova la seva capacitat per generar aforismes com que “Facebook és l’església global i el ‘m’agrada’ l’ámén digital”, o que “El jihadista que es fa explotar està fent la seva darrera selfie”. I és que si el pensament del coreà ha cridat l’atenció de tants lectors que naveguen en un mar d’assagistes verborreics addictes a la palla, és en bona part gràcies al seu sentit d’economia del llenguatge: Han treballa les seves frases fins que aquestes són belles i suggestives, sempre més difícils d’esgotar del que semblen.

Han és un filòsof romàntic i un pensador de la materialitat, que reivindica l’arrelament i la localitat davant del no-lloc eteri del ciberespai. És per això que, dels llocs que va poder visitar de Barcelona, “l’únic on no em vaig sentir un turista va ser el Parc del Laberint d’Horta”. Plovia i l’indret estava completament buit, i allà el filòsof va trobar la metàfora perfecta per a la seva conferència: la gruta de Narcís, un petit estany amb una estàtua de la nimfa Eco que fa al·lusió al mite. “Em vaig veure reflectit a l’aigua, convertit en Narcís, i vaig pensar que era la imatge paradigmàtica de l’home d’avui: el laberint podia ser el laberint digital, i tots som narcisos perduts al seu interior. Narcisos en el laberint”.

El narcisisme és un dels temes recurrents de Han, que reflecteix una lògica que el filòsof veu a la base de les pitjors malalties mentals i socials d’avui: l’excés de positivitat. Si el segle XX ens va preparar per als problemes de la repressió, les patologies relacionades amb el pes dels deures, segons Han el segle XXI s’enfronta a la saturació de possibilitats, l’exigència constant d’optimitzar-se que ens duu a l’autoexplotació. Contra l'”has de fer això” es pot lluitar, però el “pots fer això” no té límits.

Per a Han, la demanda inescapable de rendiment és la condició a la qual ens ha dut el capitalisme neoliberal, que es manifesta en tots els àmbits de la vida. Ell ho ha viscut en primera persona: Corea és el país del món on més es treballa (60 hores setmanals de mitjana segons l’OCDE) i amb la taxa de suïcidi més alta del globus. Amb aquest punt de partida, s’entén que el pensador critiqui la visió d’arrel hegeliana segons la qual el treball ens dignifica i ens fa lliures. A la xerrada, un cop més, Han va lligar-ho amb l’especificitat del lloc on es trobava: “M’ha sorprès que tanta gent a Espanya -o a Catalunya- llegeixi els meus llibres: jo pensava que els catalans eren tots uns ganduls”, va dir amb ironia. Posava en valor El dret a la peresa, un text del gendre de Karl Marx, Paul Lafargue, en el qual es defensa que “si a la nostra Europa civilitzada encara volem que hi hagi un rastre de la bellesa original de l’home, hem d’anar a les regions on el prejudici econòmic encara no hagi expulsat completament l’odi al treball, i per l’espanyol, en el qual l’animal original encara no ha mort, treballar és la pitjor de les esclavituds”.

Si el subjecte neoliberal es caracteritza per l’autoexplotació constant i el narcisisme exacerbat que s’alimenta per la lògica perversa de les xarxes, la solució que proposa Han és substituir la feina per la ganduleria i l’autoreferencialitat per l’alteritat. El filòsof, que té un assaig titulat L’agonia de l’Eros, creu que si ens tanquem en nosaltres mateixos i en allò que ens és igual, deixem que la nostra energia libidinosa -la manera freudiana de dir amor- es podreixi. Han sosté que només estimant allò que ens és estrany, i que ens causa cert dolor en el xoc inicial, podem ancorar el nostre jo. L’existència sana no es pot sostenir a ella mateixa, i tampoc es pot plantar en el no-lloc virtual: ens cal obrir-nos als altres i cultivar les relacions de proximitat.

Combinant una inflexió de la veu de mestre zen amb una caçadora de cuir, Han té alguna cosa de gurú. La seva filosofia comença profundament pessimista, i acaba amb propostes per guarir l’home contemporani de les seves malalties. És un pensament ple d’ingredients antimoderns, preocupat per integrar la reflexió amb una vida bona. Però no tothom és Aristòtil, i quan la filosofia prescriu corre el perill de caure en l’autoajuda. Han juga constantment a la frontera que separa la crítica precisa de la nostàlgia per allò que no ha existit mai. Un aforisme del coreà pot ser sublim, però la recomanació següent pot caure de quatre potes en el kitsch.

I és que Han va arrencar un aplaudiment sonor quan va dir que “Si jo fos president de Catalunya, el primer que faria és tancar tots els aeroports i prohibir els creuers”. Ho deia amb la ironia suficient, però la proposta és un exemple perfecte de la seva filosofia positiva. Per a Han, la tecnologia i el capitalisme no són eines neutres, la seva essència és diabòlica en ella mateixa i no hi ha manera d’utilitzar-les sense degradar-nos. La resposta del filòsof és aprendre a viure amb parsimònia, desconnectar de les xarxes, treballar la terra per fer un jardí, deixar de destruir el planeta viatjant i substituir el capitalisme pel dret a la peresa. Un pensament utòpic que hauria de despertar les nostres alarmes davant d’allò que sona massa bé per ser veritat, no fos cas que només fos una part de la veritat. Han va acabar parlant de la força relligadora de l’eros, i ho va lligar amb el conflicte entre Catalunya i Espanya: “Jo només em puc enamorar del que m’és diferent, em sembla més eròtic que una francesa s’enamori d’un alemany, que no pas que un europeu s’enamori d’una europea. També que una catalana s’enamori d’un espanyol: a Catalunya i a Espanya faltaria més amor i menys odi i disputes”. És una bona síntesi del que proposa Han: solucions romàntiques per a problemes moderns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Joan, com a lector teu incondicional, deixa’m dir-te una cosa: aquest vici de començar algunes frases amb “I és que” desmereix la qualitat dels teus escrits, que solen ser molt llegidors. Si te’l treus de sobre veuràs que les frases llisquen millor (la causalitat es dedueix, no cal fer-la tan evident) i els lectors t’ho agrairem. Per la resta, gràcies per la feina que fas.
    Pau Vidal

    • Moltes gràcies per la crítica constructiva -i signada!-, Pau. Tens tota la raó: mort a les crosses lingüístiques. A veure si em desfaig d’aquesta…

      Joan Burdeus