Els deu errors més freqüents en català

16.12.2015

Als usuaris de la llengua sovint ens sorgeixen dubtes quan escrivim o parlem en català. No només d’ortografia, sinó també de sintaxi o, fins i tot, de morfologia i fonètica. Per això, hem decidit recollir en aquest article alguns dels errors que considerem que són freqüents en català quan escrivim.

Optimot | Foto: Gencat

Optimot | Foto: Gencat

Degut a, a causa de

A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs, s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.

La nova gramàtica, publicada a final del 2016, admet aquesta construcció: “El participi, de la mateixa manera que atèsvist, s’han lexicalitzat i formen construccions causals”. Per tant, degut, que pot seleccionar un complement encapçalat per a i concordar en gènere i nombre amb el subjecte, ha donat lloc a l’expressió causal degut a seguit d’un sintagma nominal o una oració finita precedida per el fet. Ho trobareu amb més detall en aquest article sobre la Gramàtica de la llengua catalana.

Que, què, el que

Quan cal fer servir que (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet que va provocar que descarrilés”.

Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?), també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple: “El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El llibre del qual em parlaves m’ha agradat molt”.

Des de, des que

En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.

Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.

Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.

Donar, fer

En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per exemple. En un article escrit a Núvol fa un parell d’anys, Pau Vidal descrivia un altre exemple d’ús del verb donar fruit de la interferència del castellà, Que ens donin.

Ser, estar, haver-hi

Sona el telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estar en aquest cas es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”, tal com explicava Joan Solà en un dels seus articles recollits a Plantem cara.

Però anem una mica més enllà: quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu (en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a), demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat: “Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.

L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta per estar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut, etc., poden tenir sentit transitori o no, però amb independència del sentit que s’hi doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.

Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més freqüent), es pot construir amb ser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala d’espera malalt i desanimat”.

Tant, tan

Quan hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o “Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.

Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom, també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb: “No mengis tant!”.

En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”. Sobre l’ús de tant o tan en l’expressió “tan(t) o més, us recomano que us llegiu aquest article d’Albert Pla Nualart.

El complement directe no porta ‘a’

És a dir, el complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb). De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la població”.

Ara bé, d’acord amb la nova Gramàtica de la llengua catalana, quan el complement directe es pot confondre amb el subjecte, afavoreix la preposició: davant dels pronoms tothomtotningú, davant de quiel qual; davant de complements directes coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”); per simetria amb un complement precedent amb a (“Us esperen a tu i al teu fill”); quan està dislocat o focalitzat i no apareix en posició postverbal (“Al nen el durà el veí)”; i quan és contigu a un subjecte postverbal i tots dos formen part d’una comparativa en què se silencia el verb i en alguns casos també el subjecte (“L’aconsella com un pare al seu fill”).

Tal com havia descrit ja Fabra, la preposició és obligatòria en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives (“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el convido”).

Perquè, per què

Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriu perquè quan indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival a raó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.

Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han arribat a les mans”.

Gerundi de posterioritat

En català una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.

L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).

Per, per a

Quan hem d’utilitzar per i quan per a? Aquest és un dels punts més qüestionats de la gramàtica i que ens fa dubtar més. A la Gramàtica catalana, Fabra va establir una distribució dels usos que presentaven les preposicions per i per a davant d’infinitiu o sintagma nominal, encara que ha causat dubtes entre els gramàtics i s’ha fet altres propostes, com la de Coromines-Solà. La nova Gramàtica de la llengua catalana accepta les dues propostes que a continuació us presentarem.

Així, s’escriu davant de sintagma nominal per quan expressa causa o motiu, lloc de pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi, identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple: “El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a la meva amiga”. Podeu trobar més exemples a la fitxa de l’Optimot.

Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.

Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (“He comprat un regal per a regalar a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”. Aquesta explicació, que Fabra va donar a la Gramàtica catalana de 1918, és un dels punts conflictius d’aquesta norma, juntament amb la noció de “nom/verb d’acció voluntària”, que provoca dubtes d’aplicació.

Per solucionar aquests dubtes, Coromines va proposar mantenir la distribució d’usos de per i per a només davant de sintagma nominal i reduir-la a per davant d’infinitiu i partícules (adverbis i conjuncions), cosa que Solà va ampliar amb una proposta que aposti per una normativa “convencional, que atengui exclusivament la necessitat que té la llengua estàndard de distingir les dues nocions que aquestes preposicions vehiculen”. Tanmateix, aquesta proposta, asseguren Viana i Suïls a la Gramàtica del català contemporani “ha de fer front a la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal”. Solà, però, considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.

Altres gramàtics, com Badia i Margarit, Ruaix i Albert Jané s’han posicionat a favor de la norma Fabra i n’han ampliat alguns continguts. Badia i Margarit, per exemple, va elaborar una regla que explicava les correspondències entre les preposicions per i per a catalanes i les por i para castellanes.

Per elaborar aquest article m’he basat en la Gramàtica del català contemporani, en algunes fitxes l’Optimot i l’Ésadir i en les novetats que ha incorporat la Gramàtica de la llengua catalana publicada aquest 2016.

Si t’ha agradat aquest article, també pots llegir “5 aberracions lingüístiques nadalenques”, de Bernat Puigtobella.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

44 Comentaris
  1. Bons aclariments lingüístics, que sempre va bé repassar. Em falta un error molt freqüent darrerament, l’ús de “doncs” per expressar causalitat. Ex: “Va arribar abans doncs anava en cotxe”. Les vegades que l’he vist escrita en textos suposadament amb aspiracions literàries.

  2. Doncs jo no sé veure la diferència entre “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” i “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”… al text es diu que “Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “. No obstant, “entrenament” és un substantiu (igual que ho és “intervenció”) i no pas un verb, i per tant no compliria la segona condició “acompanya sempre un altre verb”.

    • Hola Edu. Com a participi del verb ‘deure’, sol anar acompanyat del verb ‘ser’, com a l’exemple (i no d’altres). A l’Optimot en trobes més exemples: “La victòria va ser deguda a la bona planificació”. “Els mals resultats han estat deguts a la falta de temps”.

      • d’acord però això no ho aclareix gaire. Tal i com diu l’Edu, segons el text (““Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior “) l’expressió “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament” és igual d’incorrecta que “La discussió va començar *degut a la seva intervenció”. Crec que és simplement una pífia…

  3. Moltíssimes gràcies!!!!
    Per qüestió d’edat sóc autodidacta en català (vaig sortir de l’escola analfabeta en la meva llengua) i, malgrat que l’escric bé, de vegades he de fer correccions i tinc dubtes en alguns tipus d’expressions com les que s’expliquen a l’article i que no són fàcils de resoldre.

  4. Per què consideres “amb un libre” com atribut? quan dius…
    “Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.”

    • M’imagino, Jan, que deus ser bastant jovenàs. Jo, que ja volto la seixantena, no havia sentit a dir mai altra cosa que “firmar” a la gent més gran que jo, la que no va anar a l’escola en català però que, l’idioma, el portaven a la sang. Això del “signar” ho devien posar en circulació quatre lletraferits als anys setanta per reacció (sí, reaccionaris) a tota forma que tingués cap semblança amb el castellà. Era pura ignorància: en castellà és una forma que també existeix, “signar”. “Firmar” ha tingut la mateixa mala pega que “fatxada” o “vacacions”, paraules que, si t’hi fixes, encara sentiràs a dir a les persones de vuitanta anys o més. Són, totes, formes perfectament correctes, però que s’han arraconat per aquest prejudici que et deia. El problema del català no és aquest. Són qüestions de substitució d’estructura i de desfonologització com “se m’ha caigut”, “se li ha passat pel cap”, “no (en) tinc cap”, “és qué”, “m’ha donat”, “da igual”. I, te’n podria posar una carretada d’exemples més. Res, que, per dir-ho a la manera bíblica, colem el mosquit i ens empassem el camell.

      PD: Dóna molts records a en Trencapins. Encara desafina tant?

      • Per què persones de més de vuitanta anys diguin fatxada i vacacions et sembla correcte? Quin argument, renoi! Quants llibres no hi ha d’autors reconeguts del segle passat farcits de castellanismes. Els meus avis en deien un munt. No seras d’aquells que no els fa res que el català es farceixi de castellanismes, oi? És ben trist veure que hi ha gent amb aquest argumentari. Entre firmar i signar o entre barco i vaixell o entre traje i vestit, etc. l’opció a triar és ben clara. No ens deixem contaminar o el refredat acabarà per matar-nos.

  5. Interessantissim article. Gracies. Em queda el dubte de la diferencia entre «el que» i «el qui» o «qui,». (Dispenseu me per no psar accents, no puc des del meu aparell)

  6. L’ésAdir no hauria de ser cap referent en cap article sobre la gramàtica catalana. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

  7. Bon dia, crec que un lingüista ha de ser impecable, per això suggereixi que corregiu aquests punts:

    “No només” invenció recent per hipercorrecció, cal “no sols/solament, ni tan sols…

    “hem decidit DE recollir” com ho han demostrat Ruaix i altres, en català sempre s’ha preferit emprar DE entre verb i verb

    “des que/de” té el sinònim occitano-català D’ENÇÀ QUE/DE o DE… ENÇÀ…

    “no se li doni” : no s’HI doni (en general el catanyol evita el pronom HI i empra construccions que ni són incorrectes però que no són normals en aquests casos en català)

    “és decidida” decidit, decidida és un participi passat esdevingut ADJECTIU

    “habitació” és un castellanisme per Cambra. Habitació lògicament vol dir Habitatge o Habitança

    “Apostar per” és un castellanisme per Jugar fort per, estimar-se més

    “Solucionar” en general s’ha de reemplaçar per Resoldre

    “donar la sensació” FER L’EFECTE, tenir la impressió??

    “marxar” “castellanisme intolerable” segons Joan Coromines en el sentit d’anar-se’n, partir

    “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”. “amenaçar amb una pistola” : OK, però “amenaçar de + verb inf.” (L’amenacen de suspensió a vida/L’aenacen de suspendre’l a vida)

  8. A l’apartat “Donar” us heu oblidat una de les que se senten molt i fan mal a l’oîda: “Què donen avui per la tele?” I dues més horroroses: “Em dóna igual” i “Em dóna vergonya”.
    I sobre el Gerundi de posterioritat, no es podria arreglar tot afegint “tot”? Per exemple: “Va caure a terra, tot morint a l’acte”.

    • Per què? No és prou clar “Caigué a terra i morí a l’acte?” Cal anar a buscar gerundis quan tenim construccions clares i correctes?

  9. Moltes gracies Pilar. Et segueixo siempre. Voldria guardar aixo pero no se com fer-ho. La meva mare era mestra de Catala de la Generalitat. Ho necessitem per els dubtes que tenim de tant en tant. (Aquí no tinc accents)

  10. Griselda, please, una pregunta sobre el degut (ditxós degut). Si entès bé, la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” és incorrecte, PERÒ, EN CANVI, SERIA CORRECTE DIR:
    “Si va començar la discussió, va ser degut la seva intervenció”?

    (si us plau, digue’m alguna cosa, que m’interessa molt, a veure si ja ho entès d’una vegada: lluisprivat@hotmail.com).

    Gràcies i bon Nadal (No bons Nadals) i bon any nou (no feliç any nou) i que els Reis d’Orient (no els Reis Mags) et portin moltes coses….

    Seriosament, gràcies.

  11. Una petita observació: no és correcte dir “preposicions d’origen locatiu” sinó “preposicions amb valor locatiu” o “que expressen locatiu”. Locatiu ve del llatí “locus”, que vol dir “lloc”. Pot ser lloc físic o figurat. Si és físic, preposició “a” i verb “ser”: “sóc a Barcelona”, “el rellotge és al calaix”. Si és lloc figurat, preposició “en” i verb “estar”: “estic en una situació complicada”, “la solucuó està en les energies renovables”

  12. Griselda: A l’apartat “per i per a” dius “Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (‘He comprat un regal per a la Júlia’). On és l’infinitiu?

  13. Jo diria que actualment, per a fer recomanacions sobre qüestions de normativa, cal tindre en compte, si més no, la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No cal que explique per què, ¿oi? Ah, ja posats, jo també inclouria el diccionari GD62 d’Eumo.
    Per cer, este diccionari inclou la locució prepositiva «degut a». Locució que podem trobar en el DNV, no sé si per error, en alguna definició: (s. v. auxotònic -a) «Que es produïx (un moviment) en les plantes degut a un augment de turgència.»; (s. v. immobilització) «Fixació en el sòl del nitrogen assimilable per les plantes, degut a la competència de certs microorganismes.»

  14. Quant a un suposat incorrecte donar pena, al meu poble (Tavernes de la Valldigna) distingim entre donar pena (‘molestar’) i fer pena (‘fer llàstima’).
    Si consultes el DNV de l’AVL, voràs (s. v. pena):
    9. donar més pena que una brossa (o una volva) a l’ull loc. verb. Molestar, incomodar molt.
    10. donar pena loc. verb. Molestar, fer nosa. El sol em dóna pena.
    12. fer (o donar) pena loc. verb. Commoure, emocionar. Feia molta pena veure’l plorar.

  15. Disculpeu però crec que “Mai n’havia vist ….” és incorrecte, cal dir i sobretot escriure “Mai no n’havia vist ….”
    Ja prou desastre va ser la cançoneta de Sopa de cabra amb “Mai (NO) trobaràs…..”

  16. La variant de català sud-occidental està farcida de castellanismes que com els italianismes de l’alguerès i els galicismes del nord-oriental són legítims en les variants, però NO m’ ho semblen en el català central.
    Amb tots els respectes, però sentir “degut a” em fa tan mal d’ orella com “tenir que anar-hi” o potser es que volen dir ” tenir canari”?

  17. Seria interessant un article sobre els 10 errors més freqüents en català, però ara, errors PARLANT, com per exemple ‘bueno’.

    • Volia dir parlant, però avui he vist un BUENO escrit en el llibret de l’Empar.

    • Molt interessant, l’article! No l’havia vist… Per l’experiència del meu entorn, crec que un dels errors més freqüents i comuns entre els catalans, sobre tot a l’hora de parlar, és amb la utilització del verb “seure”. Hi ha moltíssima gent que diu: “Assenta’t”, “Estic assentada”, “Que s’hi assenta algú, aquí?”, “Estava assentat al terra”, etc… (Les formes correctes són: “Seu!”, “Estic asseguda”, “Que hi seu algú, aquí?”, “Estava assegut al terra”)

  18. Ostres, aprenc molt de vosaltres i encara en queda gana d’apendre més de catalA.
    Disculpeu les errades que sòc xarnega

  19. Hi ha un grup de Facebook en què es fa una tasca interessantíssima anti–Optimot i anti–Esadir, ço és, anticatanyol.

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

    Potser us interessa.

    Pel que fa a la qüestió de l’article, és una llàstima que advoqueu pel pegot Coromines-Solà. La solució de Bibiloni és la que ha de regir:

    «Per a» davant infinitiu

    En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l’anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s’ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan “denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica”. Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l’escriptura separada per a.

    Fabra va comprendre que l’ús de les preposicions per i per a s’havia de regular, d’acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d’una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l’objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l’autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: “Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per […] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare”. A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: “Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a […] Però quan […] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposició per en lloc de per a […] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare.” (pàg. 86). Ara s’ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d’aquest cal que la norma de l’infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.

    En què es basava Fabra per a establir la preferència de per sobre per a en el cas de l’infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d’un cert moment històric en què l’ús de la composta per a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l’infinitiu de destinació i per a l’infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s’havia de revisar.

    El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l’ús de per amb l’infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d’utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la “gran dificultat” que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s’enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.

    Coromines hauria pogut optar per l’altra possibilitat permesa per Fabra, l’ús de per a davant els infinitius de destinació i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l’ús real d’una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d’una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l’estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la “proposta simplificadora” de Coromines.

    Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l’existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d’enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L’existència en català de les dues preposicions, per i per a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l’altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s’usa en espanyol; un problema que només s’arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l’agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d’hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens costarà que després surti això és per al sopar o això és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d’usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l’espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l’idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.

    Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

    Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l’estigma que sempre ha tingut l’ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l’espanyol sinó el fet d’haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre’l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.

    http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/per_a.html

  20. Molt bé.
    Trobo a faltar “d’altres”. És extremadament comú.
    * “… Hi havia *d’altres persones que feien…” “Entre *d’altres coses…”

  21. Com a usuari i com a mestre de primària…i amb perdó dels filòlegs…crec q necessitem algú amb sentit comú q digui el q molts/es pensem…la llengua ha de ser funcional i no un problema constant. El català és un conyas, poc pràctic i amb un necessitat de dedicació absurdament llarga. La quantitat inmensa de temps q els nostres joves inverteixen a escriure bé sense aconseguir-ho i perdent temps per descobrir coses més funcionals q escriure amb v o amb b….si us plau! poseu seny i deixeu de flipar-vos amb tanta parafernalia pedant i super cool. Elimineu les h d’una vegada, utilitzem nomes s i ss, les r q no sonen…al calaix, triem si b o v, etc etc