Els 10 calcs més necis en català (de la gent del carrer)

A causa del bombardeig normativista que fa mig segle que dura, el parlant del país viu obsessionat amb les errades ‘gramaticals’, o tradicionals, per dir-ho d’alguna manera (d’aquí l’èxit d’alguns xarlatans de les xarxes), i no s’adona que el vestit de la llengua se li esfilagarsa a marxes forçades. L’article estrella d’aquesta revista (el més llegit del 2018, i això que és del 2015!) insisteix en aquesta depuració gramaticista a la manera tradicional (ara mateix, quatre anys després de penjar-lo, seria un bon moment per fer l’examen als lectors. Presencial. Que Núvol llogui la sala gran del MNAC i els examini. M’hi jugo un pèsol que el suspens seria general). Però mentre ens raspallem l’americana i ens  allisem els plecs de la faldilla, per dintre les calces se’ns raten i la goma dels mitjons es dona.

Als deu errors (suposadament) més freqüents hi contraposo deu esguerros que el poble català s’ha empassat alegrement en aquest mateix període, mentre intentava aprendre a distingir entre tan i tant o quan toca preposició i quan no. Per diferenciar-los de les patinades del llenguatge periodístic i publicitari de què parlàvem a l’anterior, aquests seran més propis de la parla col·loquial, fins i tot de l’estripada. Allò que ens agrada pensar que surt “del carrer” mateix (encara que no sempre sigui veritat). Esguerros, per cert, que no duraran tres anys al rànquing perquè d’aquí a dotze mesos ja n’haurà entomat cinquanta, o mil, més.

1. Menja’m la polla

El poso com a exemple de la castellanització galopant del lèxic específic del sexe, per més que la Mònica Rovira s’hi escarrassi. Ni menja-te’m la polla ni se’m va fer menjar la figa (ja no hi poso fava o cigala perquè els menors de 30 em pugueu entendre). Es veu que l’excés de pronoms perjudica la trempera. Si he reconstruït bé el trajecte, la cosa va començar amb l’expressió adolescent (en el sentit que expressa un pensament immadur, no pas que només la facin anar el jovent) ‘menjar l’orella’, calcada de no diríeu mai quina. D’aquí va passar al llenguatge groller a través de ‘que et follin’, una simpàtica manxeguització de ‘que et bombin’ (que si avui l’engegues en públic ja t’has guanyat la fama de barretinaire per sempre més) i finalment a les esmentades al principi. 

2. Joder

Hereu amb tots els honors de l’ínclit gilipolles i demostració palpable que la relació del poble català amb la llengua castellana és de natura sadomasoquista. Perquè ja em direu, si no, com s’explica que parlants de seixanta anys o més, escoltadors conspicus i exclusius de la Terribas i en Pellicer i aimadors declarats de la llengua, hagin incorporat una exclamació que no solament té aquell so (aquell so!) sinó que és un dels cims de la vulgaritat que tant ens desagrada. Ja m’ho direu, si podeu.

3. Puto

Ja pot anar feminitzant i personalitzant el feminisme compulsiu, que aquest adjectiu evolucionat a adverbi ha invisibilitzat patriarcalment la seva equivalent femenina. Cosa que ara no sé si és bona o dolenta, perquè quan em llevo feminista no sé mai si estic a favor de la prostitució o no. En fi, el cert és que des del famós autogol que en Guardiola ens va colar a tots (“És el puto crac”), hem anat seguint com uns bons minyons totes les fases evolutives d’aquest bonic i delicat terme que a ells els agrada tant (“Mecagüen mi puta vida” és un hit de barriada estopaire) fins a arribar a l’actual ús adverbial (i més enllà, de fet: “No diré el que penso quan em diuen el puto mateix cada dos per tres”). I us asseguro que no m’estic puto liant: ha anat ben bé com ho llegiu.

4. Pronoms febles? No, extints!

Basat en tuits reals: “-No et fa pena que siguin a la presó? -Doncs no, no me la fa”. Als pronoms febles fa tants anys i tants panys que els cantem les absoltes que ja no haurien d’aparèixer en una llista com aquesta. Però noi, aquesta mania que us ha agafat de substituir-los pel sistema castellà, en comptes de suprimir-los directament (“-No ta fa pena que als hayin ficat a la prassó? -Pues no, no ma fa”), ens està fent l’agonia insuportable.

Dos exemples recents trets de Núvol mateix: “Les bromes sobre la consciència catalana del Lopes, els castellanismes de l’Emma i la caricatura dels pijos barcelonins del David, eren i semblaven de broc gros, però passant-se tan fort de la ratlla ens ensenyaven a veure la ratlla, a qüestionar-la i a riure’ns d’ella.” (aquí) I: “Podem fer pena i celebrar que la fem junts” (aquí).

5. Sí o sí

Exemple paradigmàtic de la síndrome del paviment hidràulic. Què és el paviment hidràulic? Són aquelles rajoles de 20×20, decorades amb motius geomètrics de coloraines amb què es pavimentaven els pisos en l’època daurada de l’arquitectura catalana, entre els anys vint i la immediata postguerra. Aquelles rajoles tan boniques que després, als anys setanta i vuitanta, vau veure llençades a grapats als contenidors i substituïdes per gres monocolor de 40×40, que això sí que hauria de ser penat com a rebel·lió estètica i a la garjola. Doncs això: el parlant català té síndrome de nou ric, i la primera merda que li encolomen dient-li que és l’últim crit (“sí o sí!”) sempre li sembla més moderna i més enrotllada que la que tenia. Que en aquest cas era l’expressió ‘tant sí com no’. I no cal intentar raonar-hi, perquè la moda no hi entén de lògica. És pur esnobisme (que vol dir, entre altres coses, complex d’inseguretat per no ser capaços de defensar la producció pròpia). Enciams de quilòmetre zero sí, però expressions no, on vas a parar.

6. Event

En honor a la veritat, cal reconèixer que aquest no és un gran èxit exclusiu del poble perquè ha comptat amb la col·laboració entusiasta de l’administració i l’empresa privada, però el cert és que l’eventització o eventisme desfrenat del tombant de segle ha estat acollit amb gran calidesa per la plebs. No cal dir que ho tenia tot a favor, perquè per al cosmopolitisme nostrat esdeveniment és una paraula massa barretinitzada. Ara ja només falta completar la paràbola i que s’imposi la pronunciació íven, previsible final de trajecte.

7. En plan

Cada generació té els seus tòtems, i ningú pot negar que la que va entre els boomers i els següents engegàvem guai/s amb una lleugeresa més insuportable que l’ésser d’en Kundera. Però mai hi havia hagut tanta unanimitat entre els pares: l’enplanisme sí que és insofrible. Tots hem assistit, dissortadament, a espectacles depriments com la competició de dos o més adolescents per veure qui enplanava més i millor. Enplanificació general. Ara bé, per quin motiu la freqüència d’aparició de la locució ‘en plan’ ha superat qualsevol precursor? Doncs perquè prefigura el llenguatge de l’era digital: la buidor de sentit. La mera ocupació de l’espai sonor, la simple presència, sense necessitat de contingut. No cal tenir res a dir, només ser-hi i fer-se notar. Com els canals de YouTube. La locució en plan és l’influencer del diccionari.

(Ah, per cert: plan és un castellanisme que es delata sol, però en plan no apareix ni tan sols al RAE. Que ho sapiguéssou).

8. Ningun

Per continuar en franja infantil, el top de la dècada. Com passa sempre en aquests casos, abans d’arribar al primer punt i seguit ja ha saltat el que protesta perquè ningun/a usat com a adjectiu és propi d’algun dialecte del sud, i dos més que saben que la literatura medieval en va plena (“Veent que aconseguir no ‘ls podien en neguna manera”, crònica de Pere el Cerimoniós). Però m’hi jugo el sou que cap dels infantons que poblen els patis del país és conscient d’aquests il·lustres antecedents quan brama perquè “ningun nen vol jugar amb miii!” El dolor que causa en qualsevol esperit sensible la proliferació d’aquesta espècie que havíem (afortunadament) arraconat no es pot mitigar amb cap explicació diastràtica. O sigui que ho deixo aquí (bé, de fet el puc accentuar encara una mica recordant-vos que ha anat en paral·lel a l’expansió de l’ús del verb donar amb el significat de picar: “En Ian m’ha donat amb un paaaal!” Doncs sí, als mateixos patis. On assenten l’idiolecte llur els nostres futurs conciutadans, tinguem-ho present.

9. Creepy, crush, chill & Nash

“A mi em fa gràcia el gatekeeping que feu amb la xocolata perquè no m’agrada i penso que let people enjoy things però vinc a dir que un cop vaig fondre xocolata blanca per fer la mona al meu nebot i casi trallo”. Una de les funcions de les xarxes socials, que no són sinó sobretaules de milers de persones alhora, és promoure les modes globals i l’acomplexament col·lectiu. Blanquejar la imposició, en aquest cas lingüística. Si en un dinar de cosins, posem entre mitja i una dotzena de persones, a molts els fa vergonya dir segons quines coses per no ser titllats de massa de la ceba (i l’exemple serien les hores de campanar, per tant ara balears i valencians tapeu-vos un moment les aurelles: mentre dos quarts de dotze va de baixa perquè sempre hi ha un cosinet o cunyadet que, pobre, li costaria d’entendre, els qui diuen les onze i mitja ho vociferen ben fort, potser per aquella atàvica correlació entre incorporació acrítica de novetats i limitació de desimboltura cognitiva, no sé si m’explico), si ja fa vergonya/temor/pudor dir segons què en família o entre amics, deia, imagina’t davant de milers de potencials comensals. Així, les formes tradicionals es van esllanguint al mateix ritme que s’escampen les merdes aquestes (ep, que no és cap terme despectiu, és argot juvenil) en anglès, com les de la noia que ha trallat aquí dalt.

10. Qué

No, no és l’adverbi interrogatiu en boca de segons quines parles occidentals. És senzillament el nou que, el pronom i conjunció fins ahir mateix pronunciats amb vocal neutra als dialectes orientals. “Diu qué vinguis, qué ell ja no pot més”. Exemple paradigmàtic que quan apareix el primer símptoma de la grip ja és massa tard per prevenir-la: milions de pares i mares catalans ho han intentat, sense resultat. I l’he triat perquè és el més estrident, i el de més altra freqüència, però val per al vocalisme en general: les es i les os obertes s’estan tancant a tota velocitat. Els ecos dels Béts i Póls que ressonen en aules i parcs del país en són el testimoni esgarrifós.

[*No cal dir, però ho dic una vegada més, que totes les citacions entre cometes són extretes de la xarxa o dels mitjans]