Tots els sons de l'Atlàntida

Durant quatre dies la capital d’Osona s’ha omplert de música. Davant la impossibilitat de veure-ho tot, hem centrat la nostra mirada en algunes de les propostes que s’han representat a les instal·lacions de l’Atlàntida. D’alguna manera, són les que es podran veure pel territori en un futur no massa llunyà.

Marco Mezquida a l’Atlàntida de Vic © Xavi Torrent MMVV

Marco Mezquida és un dels pianistes del moment, acompanyat del contrabaixista Masa Kamaguchi i el bateria Ramon Prats va ser l’encarregat de fer el concert inaugural. Mezquida va començar amb molta força i electricitat en una peça on de seguida es va veure reflectit l’estil eclèctic i i lliure de Ramon Prats. Mezquida va explotar totes les dinàmiques del piano i el va portar fins a l’extrem buscant sons i contrastos impossibles. En la part final del recital, Mezquida va fer una clucada d’ull al pop i al blues en una peça que destil·lava elegància i que va fer aixecar el públic de les seves butaques.

La cantant i compositora mallorquina Maria Hein aterrava al Mercat per presentar el seu nou treball, Tot allò que no sap ningú, que veurà la llum a finals de setembre. Amb una base electrònica molt potent i acompanyada de dos ballarines amb les que feia coreografia va enfilar una proposta dirigida a un públic juvenil molt en la línia del fenomen Eufòria. Amb una veu suggestiva, la Hein ens va demostrar per què és un dels nous valors de la cançó pop en català. Llàstima que en aquest espectacle deixava el piano en un pla secundari.

Xavi Lloses va molt més enllà de la figura d’un músic a l’ús, el podríem denominar un artista multidisciplinar. Els Estornells inalàmbrics ha estat una experiència sonora immersiva en què l’espectador forma part de l’espectacle. Una proposta que acaba essent un experiment sonor basat en sons electrònics i llums en què el públic, envoltat de fluorescents i altaveus, va seguint les ordres del que ha de fer a través del telèfon mòbil. Una instal·lació sonora que té la gràcia de provocar un resultat diferent en cada un dels seus passis. Un espectacle per viure més que per veure.

Darrera del projecte d’Amorante hi trobem el multiinstrumentista basc Iban Urizar. La seva és una proposta molt recomanable i que es desmarca de qualsevol clixé establert. Amb un peu a la tradició i l’altre a l’avantguarda rememora el cant dels pagesos de finals del segle XIX per a poc a poc anar introduint l’electrònica i fent un gir cap als sons més sofisticats sense perdre de vista la tradició. El gruix del repertori el va basar en autors del País Basc com Joseba Sarronaindia. Amb el suport d’uns poderosos efectes visuals la seva proposta va guanyar molta empenta.

Laura Andrés, pianista i compositora, va passar pel Mercat per presentar-nos el seu darrer treball, Venus. En un format molt íntim i minimalista va dividir el recital en dues parts diferenciades. Una primera a piano sol i una segona acompanyada per Roser Loscos al violí. La segona part va guanyar amb intensitat, delicadesa i emoció.

Marc Parrot ha estrenat un espectacle on fa un recorregut cronològic pels seus trenta anys de carrera. En un escenari buit, Parrot va construir atmosferes i espais en funció dels temes que anava desgranant. Tenia el suport de dues pantalles que l’ajudaven en el seu discurs però que aportaven un element visual massa protagonista. L’única pega és que la música que l’acompanyava, exceptuant la seva guitarra, era pregravada.

Després de cinc anys de silenci, Paula Valls tornava als escenaris per presentar Començar de nou. A la cantant se la veia nerviosa i visiblement emocionada. Era d’esperar, els problemes de salut mental que ha patit feien que aquest retorn als escenaris fos molt especial. Des del primer moment va mostrar una enorme sintonia amb el públic i va anar desgranant les cançons amb total solvència i mestratge. Les lletres, marcades per aquest temps d’absència, anaven sonant a mode de balada pop, ritmes soul i detalls de folk i blues. El grup que l’acompanyava va ser clau en l’èxit de la cantant, ja que en tot moment es va sentir molt ben embolcallada i protegida.

El divendres s’iniciava amb una sorpresa majúscula, una proposta d’aquelles que dona sentit al Mercat com a mercat d’intercanvi i de descobriment de noves propostes vingudes, en aquest cas, dels Països Baixos. El concert es va fer molt curt i va ser tot un viatge a les muntanyes d’Anatòlia. Meral Polat Trio ens mostrava el món poètic d’Ali Ihsan Polat, pare de la cantant. La música interpretada amb solvència i la veu de Meral Polat ens anaven endinsant en un cercle hipnòtic del qual no en volíem sortir.

The Gramophone Allstars Big Band van mostrar les cançons del que serà el seu nou disc, Call your friends. Era l’estrena d’aquestes peces i aquest fet va propiciar que en algun moment sonessin un xic freds però molt ben cohesionats. Les cançons, la majoria d’autoria pròpia, es van intercalar amb una versió de Steve Wonder. A la recta final del concert van versionar Bob Marley per acabar amb un tema clàssic de la banda, “I don’t know”, amb el públic dempeus al pati de butaques.

Bru Ferri, cantant, pianista i compositor va oferir un recital en format trio en el que presentava el que serà el seu nou doble àlbum, Canciones de Camastro y cuna / Primeros veranos de Lorca. Ferri ha creat aquest univers a partir de poemes de joventut de Federico García Lorca i temes propis que giren entorn a la fusió amb el flamenc. El seu va ser un recital amb molta personalitat i convenciment. El grup estava molt ben cohesionat tot i la baixa de Marc Miralta, que va ser substituït amb solvència per Jordi Pallarès.

El final de festa a la sala gran de l’Atlàntida va arribar amb La Ludwig Band que presentava el seu darrer treball, Gràcies per venir. El seu rock festiu i la seva manera de fer va quedar palesa des del primer minut. Els d’Espolla van presentar el concert com una gran festa en la qual van fer participar al públic fent-lo aixecar, ballar i cantar. El líder de la banda, Quim Carandell, argumentava que els músics no només han de donar sinó que també han de rebre. I quina rebuda i final de festa amb tot el teatre dempeus, ballant i cantant com mai s’havia vist a la sala gran de l’Atlàntida.