Batec apassionadament romàntic

La Philharmonia Orchestra, en aquesta ocasió dirigida per Masaaki Suzuki, el proppassat 22 d’abril va oferir un concert monumental al Palau de la Música. Amb un programa format per tres pinacles incontestables del Romanticisme, Suzuki va fer una demostració de força en un repertori al qual no el tenim associat. Jean-Guihen Queyras va ser un solista d’excepció per al Concert per a violoncel de Robert Schumann. Ludwig van Beethoven i Antonín Dvořák van ser els protagonistes restants d’una vetllada magnífica.

L’obertura Egmont, op. 84 va inaugurar el concert de manera totalment fastuosa. Sense batuta, Suzuki va dirigir un Beethoven heroic, pletòric i carregat d’una energia descomunal. Amb una orquestra àmpliament nodrida, el so va ser de grans dimensions, i en una demostració de força i de control alhora, Suzuki va establir contrastos molt precisos entre els cops abruptes de la corda i els timbals, i el lirisme de la melodia a la fusta. Amb una orquestra amb instruments moderns, l’expansió del so va ser plena i sense límits. Podem parlar, en definitiva, d’un Egmont superb i colossal que va respirar a fons l’esperit revolucionari del compositor de Bonn.

El Concert per a violoncel en la menor, op. 129 és una de les obres més líriques i inspirades de Schumann. Amb una senzillesa tan aparent com impactant i des de la més absoluta comoditat, Jean-Guihen Queyras va fer màgia amb unes passades d’arc lleugeres que van produir un so ple de nostàlgia, d’una llunyania volguda, una mena d’impossibilitat d’assolir l’objecte desitjat. Es va mostrar mesurat amb el so, que va bascular entre el lirisme més dolç i esclats puntuals de passió extrema. El moviment lent central va assolir unes cotes d’èxtasi i sublimitat que van culminar en un clímax de rendició absoluta davant tanta bellesa.

Suzuki va dirigir un Beethoven heroic, pletòric i carregat d’una energia descomunal

L’element més notori d’aquesta interpretació va ser una fusió gairebé total entre l’orquestra i el solista. Van dialogar de manera fluïda, amb una magnífica compenetració en què l’orquestra es va saber col·locar a cada moment en la posició de protagonisme idònia respecte Queyras. Molt hàbilment, Suzuki va crear la màgia del continu de música que volia Schumann amb una obra que ell va anomenar Peça de concert, en comptes de Concert, és a dir, sense pausa entre els moviments.

A la segona part vam poder gaudir de la Simfonia núm. 6 en re major, op. 60, de Dvořák, la qual cosa suposa un motiu de celebració, ja que massa vegades en les programacions de les sales sembla que el compositor txec només va escriure la Simfonia del “Nou Món”. Dit això, Suzuki va tornar a dirigir amb l’aire enèrgic i emfàtic que havia donat a Beethoven una simfonia romàntica de regust molt brahmsià.

La corda va ser la gran protagonista, amb un so dens i brillantíssim, que va dibuixar unes frases netes i precises. En els passatges més abrandats, amb la participació de totes les seccions, la corda en cap moment no es va veure eclipsada pel metall, que va fer una execució impecable i perfectament ajustada en volum. La fusta va tenir el protagonisme al principi de l’Adagio, on el clarinet va destacar per una gran suavitat en el so. Les línies melòdiques entre instruments van quedar enllaçades en un continu de gran dolçor.

Des de la més absoluta comoditat, Jean-Guihen Queyras va fer màgia amb unes passades d’arc lleugeres que van produir un so ple de nostàlgia

Suzuki va ser molt expeditiu marcant el ritme tant a l’Scherzo com al Finale. Aquest darrer moviment, que porta la indicació Allegro con spirito, va sonar ben bé així, amb un esperit àgil, brillant i ple de lleugeresa, no volàtil, sinó animada. L’excel·lent integració entre totes les seccions instrumentals va resultar providencial, i cal fer esment dels timbals, que van fer una execució molt precisa però sense reclamar un protagonisme innecessari. Va ser, en definitiva, un Dvořák magistral que ens va carregar l’esperit de les millors vibracions romàntiques.

Després de l’allau merescuda d’aplaudiments, Masaaki Suzuki va aparèixer amb un triangle a les mans amb el qual, des del podi, es va convertir en un músic més de la Philharmonia Orchestra per a la interpretació de la nostàlgica Dumka, o Dansa eslava op. 72 núm. 2. Va ser tot un homenatge al compositor txec.