Maria Hein: “El meu últim disc és bastant K-pop”

Maria Hein publicarà el seu segon àlbum el 29 de setembre, un disc on s’allunya del folk per endinsar-se en el món de l’electrònica de la mà de Sr. Chen, i sempre acompanyada pel seu guia, Ferran Palau. La cantant de Felanitx va fer el seu debut amb tan sols 18 anys, i en aquests darrers dos anys s’ha anat consolidant com una de les veus emergents més potents del panorama musical català.

Aquest dimecres 13 de setembre, Maria Hein, actuarà a l’Auditori J. Maideu – L’Atlàntida en el marc del 35è Mercat de Música Viva de Vic. Podeu trobar més informació sobre el concert aquí.

Quines han sigut les teves inspiracions quant a les temàtiques de les cançons de “Tot allò que no sap ningú”?

Vivències personals que he estat experimentant durant aquests darrers dos anys o un any i mig. El disc parla sobre les fases d’una relació amorosa: de com coneixes una persona, t’enamores, comences a sentir papallones, després arriben els problemes, i ja veus com comença a arribar el final d’aquesta relació, no vols que passi i més tard arriba el moment de dol, de refer-te i de tornar a viure noves experiències. Tot va en ordre cronològic.

Al disc també inclous un àudio de la teva mare.

Aquest àudio el vaig ficar perquè estava gravant el disc amb el Sr. Chen i en Ferran Palau durant una setmana fent intensiu. Crec que era el tercer dia quan li vaig fer arribar a la meva mare tres o quatre cançons que estaven inacabades, però ja s’intuïa una mica. Li vaig passar “Cansada de tu”, “Fets de fil” i “Solitud”, que són cançons amb lletres molt directes i vaig preguntar-li “Què en penses? T’agrada o no t’agrada?”. Em va enviar un emoji amb cara rara i em va escriure: “molt directe”. Jo li deia “però t’agrada o no t’agrada? Perquè ho vull saber” i em va enviar l’àudio que he posat al disc, on explica “ja, però si et fan una entrevista no sé què diràs”. I em va agradar molt la seva preocupació d’una mare, que al final jo li explico tot a la meva mare. Tenim una relació molt bona i quan li vaig passar les cançons del disc ella sabia per què anava tot: de quin moment parlava, sobre qui anava i les persones involucrades. Clar, això la va fer patir, sobretot en les cançons del final del disc, com a mare està preocupada al final, també per l’exposició mediàtica.

No volia continuar fent aquest folk pop metafísic perquè tenia ganes d’explorar nous llocs

En el nou disc explores una sonoritat molt diferent, més urbana i electrònica. A què es deu aquest canvi?

Sobretot tenia ganes de no tornar a fer un disc igual. Ja tenia el primer disc i ho tenia establert, tenia una base i no volia continuar fent aquest folk pop metafísic perquè tenia ganes d’explorar nous llocs. Com que ja havia començat en aquest món de l’electrònica amb la Julieta a “Club” o amb Plan-ET a “Superglue”, ja havia atacat diferents llocs. També havia fet “La dama de Mallorca”, que era com un pas a introduir aquest disc. Vaig decidir deixar-me endur per allò que anava veient i el que m’anava agradant, tenia clar que no volia fer un disc similar al primer. Al final, els meus referents actuals hi predomina molt l’electrònica en les seves cançons i em va dur a voler explorar-ho jo també.

Tot i aquesta exploració de nous ritmes i sons fa quatre mesos vas publicar la teva versió de “La Dama de Mallorca”, que és una tonada popular mallorquina. No renunciaràs a les teves arrels ni a la sonoritat folk tan fàcilment, oi?

Aquest disc és una exploració del terreny electrònic, però no vol dir que m’hi quedi. Simplement, he volgut fer un disc així, m’ha vingut de gust canviar el folk sonor per quelcom més electrònic, però qui sap, segons com, el pròxim disc és un altre cop folk, o potser serà jazz. Estic molt oberta a fer qualsevol estil i consumeixo tota mena de música i canto tota classe de cançons des de Marisol i Lola Flores fins a Kanye West, Frank Ocean o Bad Gyal. M’agraden tots els estils però sobretot les coses ben fetes.

També podem veure com t’has allunyat una mica, però no del tot de Ferran Palau. Mentre podem veure la influència de Sr. Chen que ha produït el teu àlbum. Com ha sigut l’experiència?

El primer disc el vam gravar en Ferran i jo. Tenia molt clar que estigués en aquest segon àlbum, perquè em du molta tranquil·litat, al final sé que m’agradarà i estaré còmode. Tenia por de qui posava dins aquest grup de producció, vam pensar en moltes possibilitats fins que un dia vaig pensar en el Chen. M’agradaven molt les seves produccions, sobretot el disc que ha produït de Simona que és més urbà. Vam escriure-li i per dates va quadrar i li va fer molta il·lusió. Va ser molt guai perquè vaig aprendre moltes coses de la part electrònica que ni jo ni Ferran coneixíem, com els plugins. He après molt d’ell en aquest aspecte i m’ha aportat aquest so que jo volia.

Després de veure la Mushka en directe vaig pensar que quedaria molt bé en la cançó “Temps”, tot i tenir-la gravada

Fa uns mesos vas col·laborar amb la Julieta a “Club” i amb Mushka a “Temps”. Com van sorgir les col·laboracions? Ara mateix les tres us esteu consolidant com a artistes del panorama català actual.

Amb la Julieta va ser a partir que ens vàrem conèixer i ens vam fer molt amigues. Soc molt fan seva i ella també de mi. Ens dèiem que un dia podríem fer alguna cosa juntes, ho anàvem dient fins que un dia vàrem dir “quin dia quedem?”, perquè quedàvem per fer unes birres i per anar de compres però no per fer música. I ens ho vam proposar a inicis del 2022, vam començar ensenyant-nos el que fèiem i un dia vàrem quedar per començar a fer quelcom juntes. El primer que vam fer va ser una llista de referents, seguidament fem alguns acords, pensem una melodia i un tema, una estètica… I a poc a poc, arran de quedar va anar sortint. I amb Mushka ens vàrem conèixer perquè, casualment, tot i que no ho sabíem, coincidíem en el conservatori a la classe de taller de música. Jo la vaig començar a seguir per xarxes per la col·laboració que va fer amb Flashy Ice Cream i ella també em va seguir. Vàrem interactuar per Instagram alguna vegada però res més. Fins que un dia ens vam conèixer en persona a un concert seu a Apolo. Aquest dia va ser quan vam descobrir que anàvem juntes al conservatori, amb els mateixos professors, als mateixos dies i hores molt seguides. Però no ens vam creuar mai, perquè ella un dia no anava, jo un altre tampoc. Ens vam començar a fer amigues i coincidíem cada vegada a més esdeveniments, concerts i quedades, un dia vam anar a sopar amb The Tyets i amb la Julieta. Vaig anar-la a veure a un concert que va fer a Mallorca i després de veure-la en directe vaig pensar que la Mushka quedaria molt bé en la cançó “Temps”. Ja la tenia gravada i el disc estava acabat, però volia que hi col·laborés. Li vaig passar i un dia tot d’una vàrem anar a l’estudi i vam gravar-ho.

El canvi d’estil musical ha vingut acompanyat per un canvi d’estètica. Ara has adoptat un estil més modern, Kawaii, fins i tot. És també una forma de reflectir la teva música.

Aquest disc és molt kawaii per molt que tingui una part obscura. Perquè al final em crida molt aquesta estètica més kawaii i k-pop. El k-pop m’encanta i té una estètica que em sembla molt divertida i curiosa. Aquest disc és bastant k-pop, però a la vegada no ho és perquè no està fet a Corea. Però beu molt de la seva influència, en els tons més pastels. Però també té una part fosca, com d’otaku ravera, no sabria com definir-ho més que així. Alguna cosa tinc d’otaku, veig alguna cosa d’anime i pel·lícules japoneses; no obstant això, sobretot m’agrada Japó i tota l’estètica kawaii.