Marc Parrot: “Ara la música no ens defineix, ens acompanya”

El dijous 14 de setembre, Marc Parrot actuarà al Teatre R. Montanyà – L’Atlàntida en el marc del 35è Mercat de Música Viva de Vic. El compositor, cantautor i productor celebra trenta anys de la seva carrera amb un espectacle escènic i musical on, a través de la seva tajectòria, les seves lletres i les seves cançons, durà a terme una retrospectiva en un recorregut per la seva trajectòria artística. Per aconseguir-ho, l’artista oferirà un escenari buit que s’anirà construint amb records i vivències, dotant de l’espectacle d’un valor més que celebratiu i aprofitant tots els recursos performàtics. Conversem amb Parrot sobre l’espectacle i aquesta trentena musical. Podeu comprar les entrades per al concert aquí.

Trenta anys de cançons i lletres. Aquest retrovisor ha de tenir un punt de nostàlgia.

En absolut, ni nostàlgia ni tristor. El que sento, més aviat, és l’alegria de portar trenta anys, i també de pensar que el pròxim disc serà el millor. M’he permès fer un punt i seguit per gaudir tot el que he fet fins ara. He après a prendre-m’ho tot d’una altra manera, esquivant la pressió de fer cançons noves, o evitant ubicar-me actualment en un mercat, sota les lleis d’un nou cànon de promoció i de consum. Aquest maleït circuit que ens té una mica desconcertats, sobretot als de la meva generació.

Bufes les espelmes amb l’espectacle que protagonitzaràs al MMVV.

És un petit premi que em dono pel trentè aniversari. Faré versions, hi haurà sorpreses i he convidat molts amics que potinejaran els meus temes. Gravarem el concert en directe, d’una manera casual i lúdica, sense que després hagi de passar per edició producció. També ho enregistrarem en vídeo perquè la gent després ho pugui gaudir i en puguin ser testimonis des de casa

Serà una celebració, però segur que en faràs alguna de les teves.

Totalment. M’agrada cercar els límits del que seria un concert habitual. Tinc una necessitat d’una dramatúrgia implícita, de fer show. El concert serà un recorregut molt estimulant. Estic preparant un espectacle que serà molt diferent del que s’esperaria d’un concert, diguem-ne, típic d’aniversari.

Et vaig escoltar amb set o vuit anys, quan vaig veure el videoclip de “Superheroi” al Super3. Jo he canviat bastant, des d’aleshores. Quant ha canviat Marc Parrot?

La pressió que et comentava abans cada vegada se’m fa més relativa i pesada. Continuo gaudint molt, de fer música, i per mi això és significatiu perquè vol dir que el neguit i el motor de la meva vida encara té a veure amb poder fer música i amb poder dedicar-m’hi. En aquest sentit, em sento molt viu.

Sempre m’he preguntat què escoltes, a casa.

Escolto de tot. El que em passa és que soc un consumidor d’etapes. A vegades em dona per escoltar compulsivament rock, i llavors és quan em ve de gust fer un disc rocker [riu]. Però et diré el que diu tothom i que, en el meu cas, és totalment verídic: em motiva la música genuïna. Valoro molt els intèrprets especials, els artistes únics. Els esperits que hi ha darrere la gent que fa música, perquè trobo que això reflecteix el que fan i com entenen la música. I tot això va molt més enllà dels estils. Jo, com a artista, em reconec en un cantant de boleros, o en un cantant de heavy metal o en un d’urban sempre i quan siguin genuïns. Aprecio molt la meva sensibilitat, em fa molt feliç.

Amb tantes dècades fent música, t’has mogut entre modes, has viscut canvis de paradigma i has testimoniat com alguns moviments caducaven i d’altres sorgien d’una forma irrevocable. Com veus el panorama musical català?

A la música catalana li estan passant moltes coses alhora. Efectivament, cada vegada hi ha més artistes i més talent. En general, jo crec que la gent consumeix moltíssima música i hi ha una cultura corresponent molt gran. També tenim molta gent que fa música actualment. Al mateix temps, hi ha artistes als quals els continua funcionant una fórmula amb la qual han treballat sempre i només se senten còmodes amb aquesta: no tenen cap necessitat de canviar. Després, és clar, hi ha els artistes que experimenten, que innoven i que troben discursos i llenguatges musicals nous. També és un moment difícil per algunes generacions, hi ha canvis són radicals. En el món de la producció, sobretot.

Parles per tu, que ets productor?

Ara es treballa d’una altra manera molt diferent respecte fa pocs anys. Hi ha molts artistes, sobretot del rock i jazz, que encara graven de la manera convencional. El fet que hi hagi tanta oferta i tants artistes ha canviat el paradigma productor, i per mi aquest fenomen és molt rellevant i explica moltes coses com la valoració de la música, per exemple. La música, ara, no ens defineix, ens acompanya, cosa que no està malament, però altera les regles del joc. 

Han canviat els paradigmes de consum, per exemple.

És una realitat. És obvi, sortosament, que les noves generacions no estan fent el que fèiem nosaltres. No tindria cap lògica que així fos, perquè la música sempre ha tingut aquesta funció rupturista i ha esdevingut un reflex fidel d’una nova societat; és un revulsiu en contra de les generacions anteriors. La música serveix per desmarcar-se del que han fet els altres, per trencar i apartar-se de l’anterioritat. Ara aquest rol i responsabilitat l’estan exercint les músiques urbanes, ja sigui reggaeton o trap.

N’escoltes?

No és que em faci gaudir molt, no t’enganyaré. Però ja és normal, eh. Seria tremendo i molt greu que aquestes noves generacions estiguessin fent música per a la gent de la meva edat [riu]. No m’han de complaure a mi, ni de bon tros.

“Quan escric per mi, el neguit és indispensable, i el necessito.”

A què et dedicaries, si no fos la música?

Seria cuiner. M’agrada molt fer les coses que necessito per saciar la meva quotidianitat. Anar a comprar, tenir la meva casa i l’estudi endreçat. Jo treballaria màxim tres o quatre hores al dia fent la meva feina, que és compondre, enregistrar i produir. I la resta de temps el dedicaria a fer les coses que necessito jo cada dia per al meu benestar, i són les que em proporcionen una certa pau existencial. Una d’aquestes coses és, com et deia, la cuina. M’aporta calma pensar què menjaré, i després anar al mercat i cuinar-m’ho.

Dius que necessites tenir casa teva i l’estudi ordenat.

És que jo em moc molt per l’estètica. A mi l’estètica em pot agredir o em pot donar plaer. El meu equilibri depèn que tot estigui ordenat i d’una manera concreta, i si aquesta manera pot ser bonica, millor. També m’agrada molt caminar, i sobretot, cuidar la gent que tinc a prop, que estimo.

Aquesta necessitat per l’endreça també es tradueix a la teva metodologia de treball o al teu procés creatiu?

Estic una mica obsessionat amb els detalls [riu]. I soc bastant incansable a l’hora de buscar la perfecció, tot i que sé en el fons que la perfecció sovint és irrellevant. El so del bombo no millorarà una cançó, perquè ens entenguem. Tot i això, si hi veig una potència de millora, no em fa res repetir mescles o tomes.

I quan compons?

No soc algú extremadament metòdic, sinó que més aviat em considero impulsiu i intuïtiu. M’agrada deixar-me portar, i tampoc és que treballi incansablement fins a la matinada si no acabo de trobar una lletra, o una melodia. No soc un artista malaltís i m’ho prenc tot amb estoïcisme, sense forçar el cap. Normalment, quan tinc una idea que pot funcionar, faig com molts artistes, agafo la guitarra o el piano, si els tinc a mà, o senzillament enregistro una nota de veu al mòbil.

Les teves cançons sovint són com rampells, com crits on hi imprimeixes un estat d’ànim.

Amb la música el que faig és mirar d’entendre’m i d’explicar-me, i expressar-me personal i emocionalment em dona pau. Em defineixo a partir de les cançons. Intento compartir els neguits, allò que de normal no entenc. És molt reconfortant quan sublimes això que portes dins, encara que sigui merda. La sensació aquella d’acabar una cançó i pensar: “és exactament això, he dit alguna cosa que algú altre pot entendre i compartir”. Quan arribes a aquest punt, és molt satisfactori.

A la teva discografia hem vist alguna postura política, també, encara que sigui alegòrica.

Sí, és clar, perquè soc algú amb sensibilitat política i això s’hi veu representat implícitament en les meves cançons. Però procuro que la política no es reflecteixi molt, en les meves lletres. No, almenys, de forma explícita.

Sense neguit es podria fer música?

Quan componc per altres, m’agafo als inputs que em donen, al guió, al personatge. Quan escric per mi, el neguit és indispensable, i el necessito. Per mi, és imprescindible patir una situació o una sensació, i aleshores haig de posar-me en la tessitura, mirar dins meu i esperar a veure què surt. També és important que el que surti necessiti sortir. La catarsi deu ser això.