Laura Andrés: “Vull que la meva música sigui un lloc segur per a tothom”

Amb pas decidit, talent i un somriure imbatible, Laura Andrés s’està fent un nom en el món de la composició pianística. Premi Enderrock al millor disc de música clàssica i contemporània per #blanc, aquesta concertista que ja actua a l’estranger (Bèlgica, Itàlia, França) formarà part del Guitar Festival, on presentarà el seu darrer àlbum, Kintsugi,  el proper 21 d’abril a Luz de Gas. The Project, una de les principals promotores de concerts de tot l’Estat, l’acaba d’incloure al seu catàleg d’artistes.

Hi ha la sensació, o més aviat la certesa, que la teva carrera s’està enlairant de manera imparable. Com ho vius?

Tinc la sort de comptar amb la Judit Llimós i la Isabel Villanueva, dones de confiança que m’ha donat una pau que ni t’ho imagines. Que aquestes dones tan potents, competents, que coneixen tan bé la indústria musical i tenen tantes peticions, s’hagin fixat en mi com a artista em dona la força per seguir pencant amb alegria i amor, i no sentir-me sola. També és un aprenentatge i dels forts; s’ha de remar en la mateixa direcció o no et mous de lloc i més amb un projecte tan especial com és un projecte de piano. 

Kitaro, Sakamoto, Mertens, Nyman, Einaudi, Wollenweider… però catalana i pianista només em ve al cap la Clara Peya…

Ostres doncs d’homes te’n diria molts d’altres, Michael Nyman,  Philipp Glass. De dones ja costa més. Efectivament al nostre país tenim una de les grans pianistes, performers i compositores en la figura de Clara Peya, i d’altres tan talentoses com Meritxell Neddermann,  Marta Cascales,  Joina, cadascuna amb la seva personalitat i amb projectes absolutament diferents, però amb les tecles com l’element important de les seves propostes.

La bellesa més gran i on em sento més bonica i més lliure és despullada arran de mar.  Doncs mira, a l’hora de fer discos, em despullo. I sense cap vergonya.

I escombrant cap a casa, tenim la Laura Andrés, pianista i compositora. Corregeix-me si m’equivoco: vas començar el teu projecte fa un parell d’anys i ja has aconseguit reclamar l’atenció dels mitjans, i d’un management potent. Creus que és possible crear-se un nom com el de Ludovico Einaudi o Yann Tiersen als 40 anys i sent dona?

No en tinc ni idea. Com bé explico sempre, m’he desprès de moltes coses per donar focus i llum a aquest projecte, petit, estimat, que em pren cos, cor i ànima. És el meu fill, o el meu arbre, o el meu gos, o no ho sé, el que vulguis! És el que ara tinc ganes de cuidar i regar. Ho he fet sempre per als altres; per a escoles de música on m’he escarrassat com si fossin meves, per a projectes educatius, per a alumnes, per a formacions internacionals, per a performances d’altres artistes. De mica en mica i amb l’ajuda del meu entorn m’he adonat que al marge d’acompanyar i fer créixer els altres, que em fa súper feliç i m’omple moltíssim, també vull provar-ho, jo també vull jugar a ser “artista” i defensar el meu projecte personal des de la primera línia, no traient el fetge per la boca per involucrar-me en 50mil coses, que és el que fem habitualment els músics, per plaer i per guanyar-nos la vida.

I com vius aquesta nova pressió?

Ara he deixat qualsevol seguretat en pro d’una gran incertesa. Però la vida és un joc, jo ho sé prou i en primera persona, i si no ho faig, ningú ho farà per mi.

Com pots crear el teu propi nom?

Crear el meu propi nom? El primer pas és que la música sigui bona, que el projecte sigui estable, que arribi a cada persona com jo vull, de manera personal i intransferible. No és una música de grans masses, sinó de grans moments. El segon pas és crear un univers visual i artístic que acompanyi tot això, però no vull perdre la meva naturalitat, perquè soc una bromista i una gamberra, me’n foto molt de mi mateixa. Això no està renyit amb fer el que faig ni amb prendre’m les coses seriosament i apassionadament.

En els teus concerts t’adreces al públic, expliques anècdotes, transmets una gran naturalitat i proximitat amb els teus espectadors i fas bromes…

Sí, una de les coses que faig és demanar al públic que si els agrada Ludovico, que escoltin Laura Andrés, que és d’una estètica semblant, però soc dona, tinc més cabell i soc de km.0, del país.

I aquest concert que es presenta al Guitar Festival Barcelona, a Luz de Gas el 21 d’abril, què és per a tu?

Saps els llits elàstics? Doncs bé, camino cap al 21 sabent que aquest concert és això, un llit elàstic on saltaré i m’enlairaré, m’ho passaré molt bé perquè faré el que sé fer amb alegria i aquest cop amb l’escalf d’un equip, que hi està posant totes les ganes, la llum i la força perquè sigui un bon concert. Tinc una barreja de nervis i d’alegria de compartir. Com en una travessa de muntanya, és un punt d’arribada i a l’hora un nou punt de partida. És molt, molt emocionant. Vindràs, oi?

Evidentment! Les composicions de piano clàssica i contemporània actuals es defineixen amb diverses etiquetes: New Age, minimalisme, nova clàssica… Hi estàs d’acord amb aquesta classificació?

La veritat és que no m’agrada gaire això del New Age, fa massa anys que dura, vull dir que el primer New Age ja és Old Age gairebé, a la velocitat que va el món! Minimalisme m’agrada més. El minimalisme busca l’essència i l’elegància, sense massa artificis. És justament despullar-ho tot, desfullar-ho. No sé massa bé per què faig aquest tipus de música, la meva ànima parla així, ella decideix. Potser la meva vida és molt barroca i massa plena de coses, de gent, de soroll, de presses, de corredisses, riures, drames… I el que faig em cura.

Ens engalanem, ens maquillem, vestim, empolainem, per brillar, per ser vistes i admirades, i finalment la bellesa més gran i on em sento més bonica i més lliure és despullada arran de mar.  Doncs mira, a l’hora de fer discos, em despullo. I sense cap vergonya, això és el que hi ha. La música minimalista seria una mica com anar a teràpia: dones voltes i voltes fins que arribes a la llavor, formules la frase màgica i et canvia la cara. Aquí és on jo vull anar.

Ara que parles de despullament, sovint penso que les dones si no complim el mandat de gènere del que se suposa que ha de ser una dona, ja des de ben petites, podem patir assetjament a l’escola i no ser acceptades de més grans, però si complim tots els requisits físics i projectem la imatge que toca aleshores correm un alt risc d’assetjament sexual. Què en penses de tot plegat?

En primer lloc, crec que totes les dones, si parem un moment i revisem la nostra existència, ens adonem que hem patit en algun moment un assetjament, un abús o un menyspreu pel fet de ser dones. Per altra banda, una part de mi instintivament s’ha “protegit”, com si hi hagués un perill… Que trist, oi? Manera de ser o autorepressió per evitar el conflicte? Doncs no t’ho sabria dir. Curiosament, sempre que he lligat o he començat una relació, l’altra persona m’ha dit: “És que no dones cap mena de senyal d’interès, et mostres molt simpàtica i propera però gens explícita”.Funcionar així em dona marge per decidir fins a l’últim moment. També m’evita el sí o el no frontal. Una parella meva, quan vam començar a flirtejar, al final em va asseure en un bar i em va dir: “Laura, a veure, tu i jo, què?”. El pobre no podia fer altra cosa que passejar, anar a concerts i xerrar fins a altes hores!

Has patit algun tipus d’assetjament?

Sí. Quan estudiava a Sabadell, vaig tenir certs problemes amb un professor que em va assetjar. Quan vaig aconseguir sortir-ne després de tres anys  em va jurar i perjurar que el que li havia passat amb mi no li havia passat mai, que jo l’havia “encisat” perquè jo era especial; et diré que el dia que es va celebrar el judici per assetjament, n’érem tres, de noies al jutjat. Això sí, vam haver de suportar les mirades de menyspreu de membres de l’equip docent (moltes d’elles, dones) que van venir a donar-li suport. Ell va ser expulsat del centre i va entrar a treballar a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Un càstig exemplar, com pots veure.

Vaig trobar un altre professor al mateix centre, que estava molt content de tenir-me… fins que va saber el motiu del meu canvi de professor. En aquell moment va decidir no fer-me classes perquè ell era col·lega de l’altre i és clar.. ves què diran. “Ho entens oi, Laura?”I la Laura va fer que sí amb el cap. Tenia vint anys i l’autoestima i la dignitat feta miques. El suport moral, d’acompanyament, les mostres d’afecte o de suport institucional van ser exactament zero. Tothom, absolutament tothom (llevat de la meva família i el meu cercle proper, és clar) mirava cap a una altra banda. Això va fer que durant molts anys desconfiés del meu talent, de la meva pròpia vàlua com a músic.

Passar un càncer no és una experiència transformadora, és una putada. Prefereixo transformar-me anant de viatge a Cuba, o caminant per la muntanya.

Com vas arribar a superar aquest assetjament?

A mi em va salvar la vida una dona: La Mònica Buxó. Una professora fora del comú per l’època, esbojarrada, alquímica, feia meditació i parlava de Rachmaninov i d’orgasmes melòdics, harmònics, em feia cridar, obrir les finestres, rodolar per terra, saltar, em feia ser jo de cap a peus. Mai li podré agrair prou aquell darrer curs de piano. I tot el que va venir després, perquè em va acompanyar molts anys.

Com vas viure després de tot això?

Després d’aquest episodi, vaig patir un limfoma de Hodgkin (un tipus de càncer del sistema limfàtic) que va fer que em desprengués dels meus somnis i també del meu cos per habitar-ne un de boterut, inflat, groguenc, sense cabell, sense celles, sense ganes, sense res. Quan em vaig recuperar vaig anar a viure, per amor, a la Costa Brava i un cop trencat l’amor i tot fent nudisme, vaig entendre que som molt més que un cos ferm, musculat, tibant. Jo sóc molt més que tot això. M’habito tant bé com puc, intento parlar-me bé i no exigir-me coses absurdes, com aparentar 20 anys tenint-ne més de 40.

Què s’aprèn o què es pot desapendre d’un càncer?

Passar un càncer no és una experiència transformadora, és una putada. Prefereixo transformar-me anant de viatge a Cuba, o caminant per la muntanya. Un càncer als 24 anys a mi em va fer poruga, em va fer desitjar la mort, em va deprimir, em va transformar físicament en algú que no coneixia i vaig trigar molt a recuperar la fe i la confiança en la vida. He entès que la vida és ferotge, dura, terrible i brutalment bonica, preciosa, lluminosa i amorosa. És extrema. Si jugues, has d’anar a totes entenent que tot és un joc i que no en saps el final. Però ja que jugues, diverteix-te i estima.

I ara, havent superat un càncer, què és el que més valores de la vida?

La capacitat que té d’obrir-se camí enmig del ciment més dur. La diversitat de la vida em meravella. A vegades crec que veig la bellesa on ningú la veu. I això em fa més feliç.

El públic és un animal amb múltiples ànimes. Comença com una massa viva, fosca i  incerta, que respira, que tus, que belluga. De mica en mica, sento com petits estels, punts de llum.

Tornant al teu art i al teu poderós directe. Sents el públic quan toques? Diuen alguns que és com una bèstia que respira, que transmet exactament el que sent.

El públic és un animal amb múltiples ànimes. Comença com una massa viva, fosca i  incerta, que respira, que tus, que belluga. De mica en mica, sento com petits estels, punts de llum. En reconec algunes cares, m’hi aferro. Els miro directament, hi parlo. Sovint la gent entra en espais propis, connecten tan endins i fan tant el seu propi viatge, que sempre em fa por no haver-los tocat, no haver arribat més enllà de la pell. El que vull és que el viatge sigui transformador i oblidin el soroll del món per una estona. M’agrada ser propera, molt propera, com en una conversa. Això és el que més sorprèn del meu directe, la veritat que hi ha, per moltes llums i brillis brillis que hi posem.

Parla’m del teu primer disc #blanc. Com va sorgir?

El primer disc havia de ser només un pen drive per a la meva família. Fixa’t que en el títol s’hi amaga el meu nom i cognoms: a #blanc hi ha el #, de sostingut b bemoll; la L de Laura; AN d’Andrés i C de Castells. El títol de #blanc ja és una flipada! Vols més màgia? Dura 33:33 segons. Vaig gravar el disc en un estudi professional amb un piano preciós i vaig decidir que, ja que havia invertit un temps i uns diners a gravar, faria una tirada de CD’s. I ja que hi érem, una presentació. I aleshores vaig embogir i vaig començar a picar pedra (amb ajuda d’amics i família) per aconseguir escoltes, concerts, entrevistes, i a poc a poc crear una gran família d’oients, espectadors, persones ara ja estimades que m’expliquen què els passa amb les cançons. És el tresor més gran que m’ha ofert el fet de compartir la meva música. Jo m’exposo, però les persones que m’escolten també.

Tant de bo les escoles i conservatoris trobin cada vegada més eines per a impulsar i potenciar les capacitats creatives dels joves. Perquè els estan passant la mà per la cara. Ells van més ràpid que les estructures.

I Kintsugi de quin impuls surt?

Kintsugi, en canvi, és un disc de vivències i experiències viscudes després d’aquest #blanc. Kintsugi és una trencadissa, plena de moments bells i moments dolorosos, resiliència i al final, explica la història de cada persona que l’escolta. Un disc fet de mica en mica, recollint bocinets i reconstruint-los. O sigui; un disc per a tothom, perquè totes ens hem trencat alguna vegada a la vida. Aquest segon disc va néixer d’una necessitat clara: he començat a compondre, i ja no puc parar. De fet, ja estic fent cançons noves, de moment tot són propostes que van aterrant a poc a poc. Les muses les has de deixar que volin i tornin quan elles vulguin.

I què et mou i què t’inspira a fer ara aquestes noves cançons?

Se m’està obrint un món que creativament també demana fer un pas més, en quant a sonoritat. El piano continua sent el centre i és la font d’on tot brolla perquè és la meva eina, però busco una sonoritat nova i molt concreta. Al setembre començarem a sentir coses noves. Ara compagino Kintsugi i els concerts amb espais creatius.

Com voldries que fos la música que compons?

Voldria que fos el lloc on vas quan necessites deixar-te caure i que t’abracin. Vull que la meva música sigui un lloc segur per a tothom.

Tu has fet estudis superiors de piano a França (École Normale, La Sorbonne) i a Suïssa (Haute École de Musique). Com creus que ha marcat la teva manera de compondre?

Compondre és una cosa que totes podem fer. Els éssers humans improvisem melodies de manera natural, des de petits. Ens inventem lletres, fem cançonetes i cantarelles per a recordar segons quines coses. Compondre per mi és això, sols que jo he desenvolupat fins a la professionalització unes quantes eines més. També hi ha persones que no toquen cap instrument i fan meravelles. La composició high level és una ciència i s’ha d’estudiar en profunditat. A la vegada, la composició  també és un art, i com a tal, és un do i una intuïció que tenim totes les persones. La capacitat creativa la tenim totes. Tant de bo les escoles i conservatoris trobin cada vegada més eines per a impulsar i potenciar les capacitats creatives dels joves. Perquè els estan passant la mà per la cara. Ells van més ràpid que les estructures.

Ets una dona molt lliure, has fet una gira europea de manera totalment autònoma…

La veritat és que  normalment hi ha agències que et porten, t’esperen, et venen a buscar, tens algú de referència… però en aquesta gira no. Va ser una aventura total. Jo sola em vaig muntar la ruta de 32 concerts en 50 dies. Vaig fer totes les reserves de vols, escales, hotels, vaig tenir més d’un ensurt, he fet corredisses per tots els aeroports europeus. Però hi tornaria demà. M’encanta estar sola i observar el món des d’un racó, fer-me fonedissa, viatjar i després… pujar a l’escenari i regalar tot el que he vist en forma de música. No sé si em consideraries lliure per això, perquè ja ho donaries per suposat que ho soc i que no necessito res. Però saps una cosa? Totes les persones, homes o dones, al final necessitem algú.

Com t’imagines el teu futur?

No me l’imagino. La vida m’ha demostrat que és sempre millor deixar-la fer i improvisar. Un bon dia vaig decidir deixar de frenar i fer “allò que s’ha de fer, agafar el kaiak i començar a fer ràfting riu avall. I això faig… ara ve un ràpid, ara ve la calma… Això sí, porto casc i flotador, no soc una inconscient intrèpida que es posi en risc, a vegades m’agradaria, però no ho soc. No m’imagino grans coses, ni desgràcies nuclears. Viure, tocar, fer música, estimar, riure tant com es pugui, fer feliç a tantes persones com sigui possible. Per arribar-hi sense errors i malentesos, no hi ha res millor que la música.