Carmen, una òpera perenne

Ens remuntem a l’any 1830, el novel·lista i historiador parisenc, Prosper Merimée, viatja a Espanya per primera vegada. Un viatge que el portaria a escriure la seva obra Carmen quinze anys més tard, fruit de la seva fascinació pel flamenc, els toros, les castanyoles, les fàbriques cigarreres i altres olés que durant la segona meitat del segle XIX van projectar-se com un producte exòtic a la resta d’Europa.

Ja cap al 1872, l’Opéra-Comique de París, després que la novel·la de Merimée hagués agafat embranzida, va encomanar al compositor Georges Bizet que en fes una òpera en tres actes. El llibret l’escriurien Giuseppe Henry Meilhac i Ludovic Halévy. Així doncs, l’obra s’estrenà el 3 de març de 1875 a París, sense una gran rebuda. L’èxit de l’òpera Carmen no es dispararia fins a la seva representació a Viena el 23 d’octubre del mateix any. Però Bizet morí tres mesos després que s’estrenés a França, i no va poder gaudir de l’estrena a Viena ni del posterior eco internacional de la seva darrera creació.

Un eco que continua ressonant avui dia arreu del món. Aquesta vegada, l’afortunat d’acollir Carmen ha estat el Palau de la Música Catalana, de la mà de l’orquestra NovAria Filharmonia amb la direcció d’Adolf Gassol, el Ballet i Cor NovAria, i amb la mezzosoprano Rossana Cooper encarnant a Carmen, Sergi Giménez al paper de Don José, Danil Sayfullin d’Escamillo, i una Micaela amb la veu de Kristen Larsen. Un conjunt que ja havia interpretat altres obres de referència com la Traviata de Verdi al Palau a partir d’aquest setembre.

L’inici seductor de Carmen començava amb un Palau ple de llum i emocionant al públic des del primer moment, amb una orquestra, encara que petita, potent i sonora. La diversa combinació entre el folklore espanyol i el romanticisme clàssic francès, l’entrellaç de bohèmia i flamenc que caracteritzen la música de Carmen brillaven per tot arreu i els músics van ser-hi a l’alçada en tot moment durant les dues hores i mitja de durada de l’obra.

Pel que fa a la posada en escena, val a dir que l’escenari del Palau no té les millors dimensions per representar-hi òperes. Altres espais com el Liceu presenten un espai més ampli per desenvolupar-hi les postes en escena. Així, en aquesta versió de Carmen no hi destaquen ni el vestuari ni l’escenografia, però tampoc es troba a faltar una major inversió en aquests aspectes quan la interpretació eclipsa tots els altres elements.

Cooper va fer justícia al personatge de Carmen, sens dubte, amb una veu encisadora i un nivell interpretatiu colpidor. No puc evitar comparar qualsevol encarnació de Carmen amb la de la gran Maria Callas, i la veu de Cooper s’hi emmiralla en potencia, elegància i sensibilitat. L’òpera s’ambienta en l’Espanya del 1820 amb una protagonista de caràcter visceral, embriagadora i qui “cherche la liberté”, un personatge que no caduca, que sempre aconsegueix que el públic ―com a mínim una servidora― s’hi identifiqui. Una dona passional i lluitadora que sempre s’ha hagut de treure les castanyes del foc i que Cooper dota de color, encant i tenacitat.

El nivell vocal de Larsen també va destacar per damunt de la resta, una soprano i actriu amb un altíssim potencial que enlluerna amb cada intervenció, mereixedora d’un paper protagonista. També Sayfullin resulta ser un encert total pel paper del torero Escamillo, amb una veu impetuosa i sensual que feia aplaudir a tothom quan abandonava l’escena.

El cor, especialment el sector femení, va fer un acompanyament enèrgic i poderós que no va deixar decaure el drama de l’obra en cap passatge. I cal destacar-ne concretament els solos de la soprano Alba Martínez i la mezzo Cecilia Ferraioli. El ballet també va triomfar particularment amb l’escena de flamenc, un zapateao que tronava meravellosament amb el terra de fusta del Palau i que es va guanyar uns entusiasmats ‘oooooles’ del públic davant la perplexitat dels turistes que, en veure l’anunci de Carmen a la façana del teatre, no van poder resistir-se a comprar l’entrada.

La nit ja penetrava els vidres de la sala, cosa que feia encara més dramàtic el tram final de l’obra. El fatídic desenllaç de Carmen, assassinada en mans de Don José després d’un atac de gelosia quan aquesta s’enamora del Torero, l’orquestra arriant al punt més àlgid per després caure en la foscor, i la gent a les butaques amb el cor en un puny: estremidor. Carmen de Bizet és una òpera que no es fa pesada ni feixuga d’entendre i que no deixa de generar admiració. Una òpera perenne que enalteix la figura de totes les Carmen i que no necessita d’una gran posada en escena per deixar-te amb el cor petit amb cada adagio, cada allegro i cada moment tràgic.