Tiberi Cèsar, marbre i horror

De la setantena d’emperadors que van regnar sobre aquell somni apoteòsic anomenat Roma, potser Tiberi (42 aC – 37 dC) és un dels més fascinants i inexpugnables. Els seus vint-i-dos anys d’autoritat cesària, entre el gran August i el misteriós Calígula, van servir per esculpir en pedra una existència catedralícia posteriorment deformada per la prevaricació historiogràfica. Les seves campanyes militars a Pannònia, Il·líria i Germania el van elevar com un dels més grans generals de la història de Roma, però alguns registres de l’època l’assenyalen com un governant infaust, retret i més aviat dissortat; «el més trist dels homes», tal com el va anomenar Plini el Vell, torturat i mutilat per l’estranya mort d’un fill i autoexiliat finalment a l’illa italiana de Capri, lluny del marbre, la fastuositat i el terror.

Dos mil anys després de Tiberi, i en plena efervescència renovada per l’SPQR –i tu, home cis, cada quant penses en l’Imperi Romà?–, la periodista i escriptora Núria Cadenes (Barcelona, 1970) publica Tiberi Cèsar (Proa), una nova osca literària en una trajectòria que abasta des de la narrativa social a la literatura de viatges o el compendi de relats curts. També, és clar, la novel·la biogràfica: l’autora, arrelada al País Valencià des de principis de segle, ha documentat (i en alguns casos novel·lat) les vides del cantautor i actor Ovidi Montllor (Ovidi, 2002), un dels seus grans referents; del contrabandista i empresari mallorquí Joan March (El banquer, 2013) i de l’activista antifeixista Guillem Agulló (Guillem, 2020). Ara viatja dos mil·lennis enrere per bastir una novel·la ambientada en els inicis de la Roma imperial, un retrat conscienciós –mig documentat, mig inferit– d’algunes de les personalitats que van ajudar a projectar la dinastia julioclàudia a les pàgines elementals de la Història.

Tanmateix, i tot i les aparences, Tiberi Cèsar és una novel·la difícil de categoritzar. El seu fil conductor és un relat biogràfic, però no és ben bé una biografia. Els fets que es narren són articulats amb precisió documental i rigor acadèmic, però no estem, en cap cas, davant d’un llibre d’història. «Jo el que faig és literatura, però la novel·la està alçada amb maons de realitat», diu Cadenes sobre un llibre que ha nascut i crescut des de la passió, però que ha trigat una dècada a finalitzar. El resultat és un estudi sobre el poder i l’ambició amb arquitectura de novel·la històrica, un biopic que descabdella la civilització romana des de les entranyes i un exercici virtuós de ventrilòquia en el que Tiberi i companyia són els que mouen els llavis, però la veu és sempre la de Roma. Tan grandiosa, íntima i tràgica com les figures que la van erigir.

«[Tiberi Cèsar] és un cant al llegat romà i una expressió d’amor per la cultura clàssica», afirma l’autora. Aquesta herència més enllà de la ruïna es fonamenta en una dicotomia fundacional que abasta des dels discursos èpics de Ciceró, «brillants en la forma i terribles en el fons», fins a la contemporaneïtat: la convivència entre la bellesa i el dolor, gènesi i apocalipsi. «És difícil acceptar aquesta dicotomia i els seus matisos perquè ens hi veiem reflectits des del present. Ens parla d’un poder absolut i anihilador, i també de la capacitat de crear obres que perduren. Em sembla impossible no interessar-se per Roma perquè, en el fons, som Roma». Cadenes recrea aquest món ambivalent a partir de capítols, paràgrafs i frases succintes, píndoles delitoses que alternen amor i violència i que confereixen a la novel·la un ritme volcànic. Tot bastit a partir d’una poètica desproveïda de qualsevol mimètica més enllà dels clàssics, perquè la novel·la és, sobretot, un homenatge a la forma, al to i a la musicalitat lletraferida dels referents primordials de la literatura universal.

Explica l’autora que aquest viatge literari de nou anys l’ha «obsessionat» fins al punt d’acabar completament esdernegada: «Escriure novel·la històrica esgota molt. No només és el repte d’intentar entendre una mentalitat allunyada en l’espai i el temps, sinó el fet de tenir cura del llenguatge i procurar escriure paraules i expressions que provinguin del llatí o el grec». La confecció de Tiberi Cèsar ha inclòs jornades intensives de documentació, mapes físics i mentals, viatges in situ i un esforç colossal d’empatia per tal d’humanitzar uns personatges confinats en el marbre. Personatges en plural, perquè al llibre prenen protagonisme un ampli ventall de personalitats, amb especial èmfasi en veus femenines com la de Lívia, mare de Tiberi, atrapada en un dol i vol continu amb el seu fill. Una batalla soterrada que prové del fet que l’emperador no suporta haver arribat al cim gràcies a la seva influència: «He intentat no mitificar les figures femenines que apareixen a la novel·la, ja que, igual que els seus fills o marits, eren capaces de les més altes crueltats».

«Tiberi va ser un home molt ambigu: volia el poder i al mateix temps no el volia, ambicionava manar, però no tenia la capacitat de connectar amb els altres per culpa de la seva introversió»

Núria Cadenes

La novel·la és, al mateix temps, una esmena a la totalitat, perquè la figura de Tiberi, com la de tants altres abans i després, fa dos mil anys que és víctima d’una metzina de pronòstic catastròfic: el rumor. Gràcies als experts sabem que Tiberi Juli Cèsar era fill de Lívia, successor del gran August i segon emperador de Roma, un home d’ànima torturada que va imposar el seu domini sobre mig món. Un noble romà capaç d’aspirar a la bellesa i la poesia i alhora perpetrar tota mena de massacres a l’empara d’una missió entre divina, egomaníaca i civilitzadora. Però Núria Cadenes va més enllà: què hi ha d’allò de les parets de palau atapeïdes d’imatges pornogràfiques? Una falsedat. I aquell rumor que afirma que forçava una sèrie de joves a realitzar actes sexuals davant seu per estimular la seva libido debilitada? Fal·làcies. I aquella suposada inclinació envers la pederàstia? Fake news extretes dels escrits del senador i historiador Suetoni, autèntic pioner de la postveritat.

Si bé Tiberi va ser àmpliament considerat un individu torturat, taciturn i cruel, també va ser una personalitat fins a cert punt sensible i culte, un «home ferit», en paraules de l’autora, que es va enamorar d’una sola dona al llarg de la seva vida, però a qui finalment van obligar a casar-se amb una altra per conveniència. «Tiberi va ser un home molt ambigu, també pel que fa a la seva relació amb Roma. Volia el poder i al mateix temps no el volia, ambicionava manar, però no va aconseguir mai fer-se respectar pels altres. No tenia la capacitat de connectar amb la gent per culpa de la seva introversió». Nou anys després d’albirar el bust de l’emperador i quedar «fascinada» per les seves inexpugnables arestes, aquesta radiografia íntima i recaragolada que és Tiberi Cèsar ens deixa més preguntes que certeses. Igual que l’antiga Roma, el seu secret continuarà vivint entre el marbre i l’horror.